Les tecnologies digitals ho impregna tot, i sovint hi ha una percepció generalitzada de certes eines com a neutres. Això no obstant, estan creades i controlades per grans empreses tecnològiques que en fan usos no sempre visibles ni explícits. Davant d’això, activistes i plataformes com Xnet advoquen per una món digital i un internet lliures i amb garantia de drets democràtics reals. A més, Xnet també ha treballat en actualització de la democràcia i lluita contra la corrupció mitjançant eines com la defensa d’alertadors, filtracions ciutadanes, promoció de la transparència i participació real i de la cultura lliure.
Simona Levi, una de les impulsores de l’organització, és activista i experta en digitalització democràtica, i dirigeix el Postgrau Universitari Tecnopolítica i Drets a l’Era Digital a la Universitat de Barcelona. El passat 18 de setembre Levi va fer una xerrada al sociosanitari de la Floresta de la mà de l’Ateneu Popular del barri (que està penjada a Youtube), i aquest mitjà va poder entrevistar l’activista per telèfon la mateixa setmana. Levi parla d’IA, de l’evolució d’internet i de la importància de lluitar per mantenir un control democràtic sobre les eines digitals de tot tipus, incloses però no únicament, les que fan servir els infants i joves en entorns escolars.
– ““Podria matar tots els humans”: un responsable de seguretat d’Anthropic admet el perill de la intel·ligència artificial”; és un titular del passat 9 de setembre a Vilaweb, i la majoria de mitjans se’n van fer ressò. Què penses sobre aquest enfocament catastrofista que ha sortit en els últims mesos? Com ho estan tractant els mitjans?
– Hi ha dues coses a dir en això. Una, que tots els discursos d’aquest tipus catastrofista venen de les grans multinacionals de la intel·ligència artificial, són així de tota la vida. És el mateix que deien els editors quan es va inventar la impremta, que ells han de controlar el que es publica. És un dels arguments típics de les pulsions monopolístiques.
És part d’aquesta idea que només alguns illuminati ho han de gestionar tot, en general. Si es llegeix detingudament el document del directiu d’Anthropic, l’empresa creadora de Claude, hi ha coses que tenen sentit, però que s’han d’emmarcar més en la idea que hi ha d’haver regulació. I efectivament, si deixem aquest espai sense regulació, és com tot. Si deixem l’alimentació sense regulació, poden posar verí o coses que creen addició, com es feia abans.
“A les nostres institucions els costa molt aplicar la llei als potents mentre els és molt fàcil aplicar-la als petits”
Per tant, hi ha un aspecte que és seriós, la regulació és important i la nostra forma de regular les coses no és prou àgil per com estan passant els temps. D’altra banda, ja tenim moltes eines regulatòries i el problema és de governança: a les nostres institucions els costa molt aplicar la llei als potents, mentre els és molt fàcil aplicar-la als petits.
– Alguns dels qui fan aquestes afirmacions són extreballadors. Creus que es tracta de veus dissidents o ho ubicaries com una estratègia de màrqueting de les pròpies empreses?
– Aquesta gent no són dissidents. Aquesta gent és un pur sistema. I no és per res que, com tu deies, els sistemes, els grans mitjans, els governs, els encanta i ho agafen de seguida. Aquesta gent és de tot menys dissident. Igual que amb l’arribada de la impremta, els editors acompanyaven al sistema en el discurs del perill de la impremta perquè obria la porta a que la gent pogués publicar sense control; i ho venien com un perill. És la narrativa del sistema: aquesta gent està surfejant i donant eines a la narrativa del sistema. Per la qual cosa, són perillosos per als drets democràtics, de distribució, de responsabilitat institucional…
– Què és el que sí que ens hauria de preocupar de la intel·ligència artificial? En un article a XNet, expliques que el que et preocupa no és la IA sinó la falta de cultura crítica davant qualsevol autoritat.
– Sempre explico que la IA ens ha de preocupar igual que ens ha de preocupar la roda. Evidentment, si consentim que la gent creï tancs de guerra i arrasi amb tothom amb les rodes, és un perill enorme. Però són eines tecnològiques, que han de tenir vigilància democràtica (i ara no obro el meló de qui fa aquesta vigilància, i de si les nostres institucions són realment democràtiques). Parlant més en abstracte, són tecnologies que tenen els seus riscos i també el seu potencial. L’única resposta és, sempre, més democràcia. Això vol dir més democràcia perquè més gent les pugui vigilar, hi pugui accedir i beneficiar-se’n, i més democràcia en quins límits li imposem. Qui pot construir carros i quins límits hi posem. I beneficiar-nos-en tothom, fer-les nostres, sense que hi hagi efectes col·laterals.
– Una de les preocupacions més esteses és la de l’impacte ambiental dels centres de dades. A vegades l’argument de resposta és que hi ha formes de rebaixar-lo refrigerant els servidors amb formes que no sigui l’aigua. Com valores aquesta dimensió de l’impacte de les infraestructures físiques de la IA?
– Soc molt contrària a aquests arguments, perquè és veritat que hi ha un problema. Necessitem centres de dades, els necessitem. La qüestió és com fer les coses: igual que necessitem carreteres. Les carreteres són fonamentals per a la democràcia, perquè si no, només qui té els mitjans per moure’s d’una muntanya a l’altra, o d’una vall a una altra vall, pot permetre’s saber què succeeix al seu voltant. Per tant, no estem en contra de les carreteres: han produït democràcia.
Ara bé, les carreteres també s’han utilitzat malament, i la qüestió és que hem de construir centres de dades que no siguin formes de colonització i un nou pelotazo del totxo, que sigui el monocultiu dels centres de dades. Per tant, han de ser autosuficients en l’energia i no es poden construir en llocs on no hi ha prou aigua. De fet, en alguns aspectes als Estats Units, de fet, ja és així. Tu no pots construir un centre de dades sense explicar com alimentaràs la demanda d’energia sense carregar la demanda corrent.
“Hi ha coses que demanen molta més aigua i recursos que els centres de dades de la IA: el problema no és aquest sinó els models i com es fan les inversions industrials”
De moment hi ha una proposta del govern de l’estat espanyol, que parla d’un 80% de la demanda d’energia s’hagi d’assumir. Cosa que, de fet, no es fa amb moltes altres grans empreses que també afegeixen càrrega al sistema de subministrament d’aigua o electricitat. Crec que és un punt important, si ho posem en el marc d’un sistema capitalista extractiu que porta molt de temps sent així. Si la IA ens ajuda a revertir això, perquè de cop escala de manera molt ràpida, és una molt bona notícia. És cert que no podem permetre construir centres de dades de qualsevol manera, així com tampoc permetre energia alternativa de qualsevol manera, però no podem caure en la narrativa luddita que tan bé li va al sistema, que diu que no és una bona tecnologia perquè demana molta aigua.
Hi ha coses que demanen molta més aigua i molts més recursos. Per exemple, tenir fills demana més aigua i recursos que un centre de dades. O la televisió i els sistemes de comunicacions actuals. Hi ha interessos en fixar-nos que el problema és aquesta tecnologia i no en que tenim un problema, evidentment, de models i de com es fan les inversions industrials en aquest país. Sigui el país Catalunya, o sigui Espanya i fins i tot en una part, no tota, d’Europa.
– Una altra preocupació és qui està desenvolupant aquesta IA, que són els grans magnats tecnològics. No s’està garantint, per exemple, l’accés universal des del moment que hi ha plans de pagament per accedir a versions dels models d’IA.
– Però no es paga gaire. Es pot funcionar molt bé amb una petita inversió mensual. Aquest argument no l’havia sentit, i no l’acabo de veure.
– Més enllà dels pagaments, el model empresarial des del qual s’està desenvolupant la IA és majoritàriament des de grans empreses tecnològiques, lluny de, per exemple, models col·laboratius.
– Vaig escriure un llibre que es diu Digitalització democràtica, i hi parlo d’això, que és un problema que ve molt abans de la IA. És sobre tota la digitalitzcaió, per exemple, per què fem servir Gmail de manera massiva. Tenim un problema que és que les nostres institucions han deixat que la digitalització es faci d’una manera que no només és monopolística, i les pròpies regles del lliure mercat mai haurien de consentir, sinó que a més, per exemple, en el cas de l’educació, es fa saltant-se la licitació pública, de manera que Catalunya l’educació s’ha digitalitzat en un 80-100% amb eines de Google sense que Google hagi guanyat cap licitació i que tan sols hi hagi actualment un contracte vigent entre l’administració i Google.
– Com valores l’evolució d’internet de les últimes dècades? S’ha passat d’un espai ampli de de teories com la societat de cost marginal 0 de Jeremy Rifkin, al control dels tecnoligarques o magnats tecnològics. Un exemple és que Ubuntu mòbil mai hagi prosperat perquè Google i Meta van decidir que no pugui tenir Whatsapp, per exemple.
– Jeremy Rifkin és molt lúcid, és una molt bona referència perquè fa un bon anàlisi. La meva referència és que aquestes grans multinacionals fan la feina a l’administració. Ofereixen els productes gratuïts, i també li fan els programes educatius i li fan tota la feina. Ells, de fet, tenen sempre un seient sempre en tots els consells assessors i per tant, fan la legislació. En realitat, ells fan el que han de fer, són grans companyies i mengen tanta part del mercat com poden.
“Que no es puguin compartir les teves dades per defecte, que no es pugui geolocalitzar, tracejar, que no se’t pugui perfilar per comportament… són mesures que no s’haurien d’aplicar només als menors, sinó a tota la població”
La qüestió aquí és que el mercat públic no se l’haurien d’haver menjat. És una irresponsabilitat institucional haver deixat la porta completament oberta durant vint anys perquè decideixin quina és la nostra digitalització, proveir les eines i extreure les nostres dades. N’he parlat a TV3 [minut 2:53], al voltant del famós tema de regular les xarxes socials per a menors. Per una banda hi ha què pensem de tot això, que jo penso que és un globus sonda perquè ja existeix el control parental, i el que s’hauria de fer en comptes de regalar Chromebooks de Google és crear el control parental i l’obligació de fer-lo servir, i ja estaria resolt el problema.
Però al voltant de com les plataformes s’han d’adaptar perquè les facin servir menors, no hi ha cap motiu per no aplicar-ho a tota la població. És a dir, que no es puguin compartir les teves dades de contacte per defecte, que no es pugui geolocalitzar, tracejar, que no se’t pugui perfilar per comportament… No hi ha motiu perquè, després de tot aquest esforç, sigui només per als adolescents. Els que estan difonent, per exemple, desinformació sobre Ceuta, no són adolescents. I necessitem aquesta higiene de qui inverteix i qui participa d’una licitació pública, i què es pot fer i què no es pot fer. Però en general, les nostres administracions són forts amb els dèbils i dèbils amb els forts.
– Les xarxes socials s’han convertit quasi per complet en plataformes de contingut en què els algoritmes estan controlats per magnats tecnològics. Part de l’activisme digital ha optat per anar al fedivers, amb xarxes com Mastodon, descentralitzades i col·laboratives que permeten la sobirania tecnològica. Una altra part defensa mantenir-se en les grans plataformes. Com et posiciones en aquest debat?
– En aquest moment a Mastodon hi ha un altre monopoli. Hi ha el monopoli d’una certa esquerra que imposa unes lleis amb la mateixa prepotència de la que es queixen a Twitter, on hi ha la gent normal i corrent.
Aquí el problema és que el que abans era l’àgora pública ara són els centres comercials [en una metàfora en què l’àgora seria el primer internet i els centres comercials, les plataformes actuals]. La gent abans es retrobava a la plaça a jugar a la petanca, o el que sigui, i ara es retroba al centre comercial. Davant d’això, evidentment creiem que s’han de crear llocs més higiènics que el centre comercial, més saludables en tipus de vivència, que no sigui el consum, i un consum a més tan uniformat. Però no podem abandonar els llocs on la gent va. Nosaltres [Xnet] tenim Mastodon, però la nostra vivència a Mastodon no és particularment agradable. És molt moralista, almenys el sector de Mastodon que ens hem trobat nosaltres.
“El que abans era l’àgora pública, ara són els centres comercials; i hem de crear llocs més saludables però no podem abandonar els llocs on la gent va”
I mentrestant, Twitter té una altra experiència i arriba a més o menys gent (també depenent de si el Elon Musk puja o baixa el volum de la conversa en què tu participes) i per tant, sent molt conscient de totes aquestes limitacions, creiem que hem de cultivar espais alternatius, però mai abandonar la plaça pública, sigui la que sigui i per molt dolenta que sigui.
– En un article a XNet, Sergio Salgado diu: “Això no és un problema tècnic. És un problema polític. Cada cop que acceptem que ‘comprar’ signifiqui ‘obtenir un permís revocable per a accedir sota les condicions que decideixi un tercer’, estem acceptant que la propietat digital no existeix”. Això es relaciona amb el concepte merdificació, la traducció d’enshittification, un concepte creat per Cory Doctorow. Abans descarregàvem música i la guardàvem al mòbil o l’ordinador, ara paguem per una subscripció.
– Sí, aquí també hi ha tot el meló del copyright, i del fet que les nostres institucions han acceptat completament que la cultura es paga, es paga entre tots i es subvenciona entre tots, i després desapareix perquè no convé a un editor. Ara, per exemple, hi ha un judici contra la Filmoteca Maldita, que és un històric recopilador que posa a disposició pel·lícules descatalogades. Que no estan encara en domini públic, però que ningú té la intenció de tornar-les a publicar i que per tant, són tot de cultura perduda. Això és profundament escandalós.
És el mateix que explica el Sergio en aquest text: que no és normal que jo ara compro un llibre digital però no el compro, sinó que es pot destruir quan l’editor decideixi que canvia la clàusula, o el que sigui. Les nostres institucions això ho han acceptat, un cop més, davant de gent poderosa i sent durs amb els dèbils (els autors i els usuaris i consumidors de cultura) i dèbils amb els durs. I hi ha tot el camp del copyright, que explica moltes de les coses que no van bé. Per exemple, el fet que la televisió sigui una absoluta porqueria. Quan érem petits a la televisió hi podíem veure pel·lícules. A vegades: també hi havia molta porqueria, i molt de franquisme i de tot. Però és que ara ja ni tan sols es poden veure pel·lícules de qualitat a la televisió, perquè el copyright que s’ha de pagar pel cinema de qualitat és superior al que es paga per la porqueria.
– Una part de la vostra tasca a Xnet és la protecció d’alertadors, acció contra SLAPPs, i lluita contra la corrupció.
– Nosaltres vam portar a presó a Rodrigo Rato: som els impulsors del cas Bankia, de treure a la llum les targetes black i portar-lo a la presó, i de condemnar a 65 polítics i banquers de tots els partits: PP, CEOE, Izquierda Unida, CCOO, UGT, PSOE… El Cas Bankia el vam iniciar el 2012 i hem retornat 9.000 milions d’euros a la gent que havia perdut diners amb preferents.
– Com comença el cas Bankia?
– Tot comença perquè som un dels moltíssims moviments que va generar el 15M. I en el primer any del 15M molta gent estava centrada en el deute, i un petit grup ens vam fixar en que el primer rescat bancari donava la meitat de la quantitat a un banc que justament estava dirigit per l’exministre de l’Economia. I que ningú estava auditant aquesta operació.
“El cas Bankia va començar perquè un petit grup dins del 15M ens vam fixar en que el primer rescat bancari donava la meitat de la quantitat a un banc dirigit per l’exministre d’economia, i que ningú estava auditant aquesta operació”
Per tant, vam obrir el cas, obrint un crowdfunding per pagar els advocats i demanant proves a la ciutadania, i vam obrir un dispositiu ciutadà, amb una bústia anònima per rebre informació, i així va començar fins que vam aconseguir treure a la llum els correus de Blesa, que eren 10 anys de converses d’aquests polítics en què es veia que feien frau fiscal i altres irregularitats. I és per això que el 2020 se’ls va condemnar.
– Has escrit un informe per a l’Oficina de Publicacions de la Unió Europea, que es titula“Proposta per a una digitalització sobirana i democràtica d’Europa”, a sol·licitud del president del Parlament Europeu. S’està fent bona feina amb la regulació europea en temes de digitalització i sobirania tecnològica?
– No, jo no crec que… en el tema de la sobirania, a Europa se n’està parlant molt recentment. A més, la nostra institució encara considera la sobirania com el 1800, no? Amb l’estat i la seva sobirania. No es planteja que la sobirania ha de ser de les persones, no només dels estats. Els estats també, sí, però no tot s’acaba amb l’estat, s’ha de tenir en compte la sobirania i l’autonomia de totes les persones.
“La nostra institució encara considera la sobirania com el 1800, en l’estat. Però no tot s’acaba amb l’estat, s’ha de tenir en compte la sobirania i l’autonomia de totes les persones”
Per la qual cosa no crec que Europa estigui fent una bona feina de moments per a la sobirania. El que sí que és cert és que es comença a parlar i paulatinament estem aconseguint algunes coses, amb molts esforços. En realitat, el gran problema de tot és la governança, l’estructura que tenim d’una governança de partits polítics amb l’actual estructura pre digital, etc, que és absolutament ingovernant i ingovernat. I per tant, el problema acaba sent la incompetència institucional i la deixadesa institucional, incapacitat institucional de reacció, etc. Com en la resta d’àmbits de la nostra vida, de fet. Però que en aquest cas, també.
– Com comentes, sortiu del 15M i tracteu molt la cultura democràtica. Com valores l’evolució de la cultura democràtica de participació i ciutadania en els últims anys?
– Jo crec que treballar això des del 15M va permetre aconseguir la llei de transparència, perquè Espanya no en tenia, i Catalunya tampoc. Una de les grans coses que vam assolir amb el 15M va ser tot això que té a veure amb la transparència i l’accés a informació pública. Però són àmbits que, encara que no funcionen del tot bé, almenys tenim les eines per anar millorant i anar avançant.
En canvi, amb el tema de la participació ens han enganyat, i jo crec que la gent s’ha deixat enganyar perquè hi ha una confusió de partida. Allò de la participació, de seguida tots els partits ho van agafar. Tothom parlava de participació, fins i tot el PP en parlava. I ara fins i tot en parla Vox. Però a l’hora de la veritat, fins i tot els partits més d’esquerres venen una participació que no ho és, en realitat.
Això és una opinió que pràcticament només defensem nosaltres, però creiem que s’està confonent la participació amb la llibertat d’expressió. El fet que tothom pugui dir el que li passa pel cap, independentment de si té competència per fer-ho o no, és llibertat d’expressió. I n’estem a favor però no és el mateix. La participació és el que fan les diputades i diputats, que és esmenar la realitat, fer les polítiques i manar les lleis, canviar-les o afegir-hi coses. Això és participació i només es pot fer amb competència; des de l’experiència, i els estudis. Hi ha moltes formes de tenir competència en un tema, i totes s’han d’incloure, però la llibertat d’expressió no és competència.
Amb la qual cosa, es fan molts debats i es parla molt però no es fa acció. I això a les institucions els encanta, perquè és un perfecte simulacre de participació: que tothom estigui opinant tota l’estona. I tapa molt bé l’immobilisme en el que estem submergits.
– En alguns casos, els ajuntaments entenen per participació, com a caricatura, decidir de quin color es pinta un banc, si blanc o lila. O en qualsevol cas, sobre altres aspectes molt petits respecte el conjunt de decisions que es prenen en un ajuntament.
– Sí, exacte, que també pot ser interessant, però potser hi ha altres prioritats. A més, la participació política no pot ser neutral. A algú, per exemple, un ajuntament, li pot ser igual que el banc sigui rosa o vermell. Però si volem l’avortament o no volem l’avortament, és una elecció política. Ja hem fet un tràmit de participació bastant dolent, que és el de les eleccions, per intentar donar una certa direcció. En el procés participatiu no podem fer com que decideix la gent. El procés participatiu ha de ser l’esmena d’una direcció política que assumeix responsabilitats. No un opinar, o prendre decisions sense que siguin contrastades.
“Creiem que s’està confonent la participació amb la llibertat d’expressió: es parla molt però no es fa acció, i això a les institucions els encanta, perquè és un perfecte simulacre de participació que tapa molt bé l’immobilisme en el que estem submergits”
– En part de les esquerres, o de l’economia social i solidària i altres sectors a qui els preocupa l’ús ètic de les eines, molt sovint no ho tenen en compte en el cas de les eines digitals. I hi ha poca consciència al voltant de què suposa fer servir Google, per a tot, per exemple.
– Sí, totalment. És que és un drama. I llavors poden estar en contra de la IA… Que d’altra banda, ho entenc en aquest moment… La IA ara és com l’ordinador dels inicis, que ocupava tota una habitació i no els podíem tenir personalment. Ara és cert que la IA sovint està en un núvol que és igual de dolent en termes ètics que el núvol de Google. I ho és. La qüestió és que, com més aviat millor, hem de transitar a tenir núvols sobirans en els quals la informació que jo transmeto a la IA sigui entre jo i la IA. Perquè actualment, no hi som, i efectivament, és un problema. Però d’aquí a, com tu dius, condemnar la IA i després fer-ho tot amb Google Forms… Quan és molt fàcil, fer-ho amb FramaSoft o Maadix. No tinc res a afegir, realment és una polaritat molt dolenta tant d’un cantó com de l’altre.
– Les eines de Google i d’altres grans empreses són molt còmodes i senzilles de fer servir. No hi ha fricció. I això fa que hi hagi una por a l’hora de passar-se a models de codi obert, com si haguessin de funcionar pitjor, o ser necessàriament més cars, per exemple.
– A Xnet tenim actiu el projecte de les escoles, i cada dia rebo una mare o pare que demana informació i ajuda sobre què fer perquè fan servir Google a l’escola. Jo crec que no es pot lluitar… de nou, la culpa la situo sempre en la institució. Perquè és veritat que Google és fàcil, i que el software lliure hi era abans de Google, però que per a fer-lo servir hi has d’entendre una miqueta més que amb l’altre, que està dissenyat perquè tothom l’entengui a l’instant.
Davant d’això, per a l’eina que oferim a les escoles el que hem fet és que hem agafat software lliure i l’hem googlitzat en el bon sentit del terme. Perquè, de fet, Google funciona amb unes entranyes de software lliure i on s’ha blindat és precisament en la part de la usabilitat de l’usuari. Per tant, penso que realment el que hem de fer és fer-ho fàcil de fer servir.
Per exemple, jo no dic a la gent que impedeixi als seus fills fer servir Google, perquè si l’escola no dona una alternativa, acaben marginats És per això que ha de ser una qüestió política. És exactament el mateix amb el tema de la sanitat pública i de qualitat. Si has d’esperar a fer-te una prova dos o tres anys, acabaràs fent-te una assegurança de sanitat privada. I això no és culpa de qui es fa l’assegurança: si la meva mare, que és gran, li diuen: espera deu mesos, jo busco assegurances. Perquè no podem fer-ho d’altra manera. Tot això és una terrible irresponsabilitat institucional: el fet que la sanitat vagi tan malament, que el món digital escampi totes les nostres dades… No podem culpar la gent.
“No dic a la gent que impedeixi als seus fills fer servir Google: si l’escola no dona una alternativa, acaben marginats: és igual que si has d’esperar dos o tres anys a fer-te una prova a la sanitat pública, acabes fent-te una assegurança”
Ara bé: si ets una empresa del món social i solidari, potser sí que tens responsabilitat. Jo entenc al professorat sobrepassat que no té temps de posar-se a aprendre una altra eina, però la gent que està en el sector de l’economia social i solidària, no dic que ho facin tot, però hi ha coses bàsiques com no fer servir Google Forms, perquè hi ha Maadix, que és de Barcelona, o Framasoft, que és de França. Hi ha algunes coses bàsiques que, francament, són imperdonables.
Que tot sigui software lliure? No, jo per exemple, faig servir Google Maps perquè és millor que Open Street Map. O la cerca de Google, que com que és un monopoli, és molt millor Google Search que DuckDuckGo. És a dir, que clar que hi ha d’haver una certa flexibilitat. Però allà on és molt fàcil fer un canvi, crec que és bastant imperdonable que la gent que és molt militant d’allò social no faci un mínim esforç.
– La presència de Google als centres educatius sense licitació ve de lluny però va fer un salt molt important al voltant del 2020 a causa del confinament per la pandèmia de la Covid. Des de llavors fins ara, com veieu l’evolució de la consciència de pares i escoles al voltant d’aquest tema i la importància de buscar alternatives? Hi ha més consciència que fa uns anys?
– Sí, el problema és que la resposta institucional és desastrosa. Fins i tot en el tema de les xarxes socials i els infants. Al final, és que la resposta és evident, i ho és des del primer dia: t’has d’enfrontar a Google, a Microsoft, a TikTok… a tots aquests, i els has de dir: “Fins aquí”. No és gaire complicat. Però no ho fan.
“Les nostres institucions fan les coses molt malament, i normalitzen el contrari del que haurien de normalitzar”
Ara la gent ja sap de què va: per exemple, des de la pandèmia tothom sap què és la geolocalització perquè en un moment van estar a punt de geolocalitzar-los a tots. I després de tot el que s’ha dit i se sap sobre les xarxes socials. Jo crec que hi ha molta consciència. A nosaltres, com et deia, cada dia ens escriu algú demanant ajuda. Teníem petició de 50 escoles de Catalunya, i això vol dir que no només els pares, sinó que la direcció i el claustre hi estan d’acord. Estem parlant de molta gent. Almenys, un 10% de la gent a l’educació voldria canviar-se.
A nosaltres el Departament d’Educació ens deia que això era una decisió del centre, que ells tenen Google i Moodle, i el centre decideix. Però la formació de Moodle tenia el material penjat en un núvol de Google que a més havies d’entrar-hi des d’un Gmail. Per tant, et podies formar en Google des d’un entorn de Google, i en Moodle també des d’un entorn Google. Els obstacles són molts. Les nostres institucions fan les coses molt malament, i normalitzen el contrari del que haurien de normalitzar.
