Analitzar l’impacte i les repercussions socioeconòmiques de la problemàtica de l’accés a l’habitatge és cabdal per entendre el nostre context actual. La precarietat i el risc d’exclusió residencial afecten la salut mental i el benestar de les famílies. Per aquest motiu es fa prioritari contemplar els reptes futurs i la necessitat d’un canvi de paradigma que prioritzi el dret a la llar per sobre del seu valor com a actiu financer, per tal de garantir més cohesió social a les nostres ciutats.
El risc d’exclusió residencial i pèrdua de l’habitatge (ja sigui per casos extrems de desnonaments, habitacions rellogades i/o pobresa energètica) provoca un gran impacte negatiu sobre la salut mental de les persones (viure constantment sota l’amenaça de perdre casa teva), especialment dels infants i els adolescents. No tenir un sostre o no tenir-lo en condicions dignes, provoca insomni, ansietat i aïllament social, deixant seqüeles per a tota la vida. Efectes que comporten un mal desenvolupament cognitiu, acadèmic i fracàs escolar. Les famílies es veuen empobrides en destinar gran part dels seus ingressos a pagar per un sostre.
A Catalunya, el 10% de les famílies amb fills destinen més del 40% dels ingressos a pagar el lloguer o la hipoteca. Quan s’inclou aquesta despesa, la pobresa infantil s’eleva del 29% al 47%. Arran d’això, el 28% de les llars amb infants no poden assumir cap activitat d’oci setmanal ni extraescolars i el 12% pateix inseguretat alimentària greu. A aquestes dades s’han d’afegir les que provoquen el lloguer d’habitacions i el compartir espais habitacionals molt reduïts. Un 8,5% de llars amb infants disposen de menys de 15 metres quadrats per persona. A més, els processos de desallotjament i canvis de residència freqüents afecten l’autopercepció identitària d’aquests infants i adolescents, un fet que fa que es trenquin els seus vincles socials i d’arrelament comunitari.
El Consell de la Unió Europea ha elaborat recentment un Informe sobre la crisi de l’habitatge a Europa, el qual ha servit de base per debatre, per primera vegada, a la Cimera del Consell Europeu que es va celebrar a l’octubre de 2025 on s’han reunit caps d’estat i de govern. Aquest informe destaca la tendència dels darrers 10 anys (2015-2025) clarament a l’alça de l’esforç que ha de fer un ciutadà europeu per assumir el cost d’un habitatge residencial. Conclou clarament que ja no podem seguir el ritme: creixent diferència entre els ingressos de la població i els preus de l’habitatge. L’encariment mitjà de l’habitatge a la UE durant aquest període ha estat del 58% (Espanya: +72%). I cal destacar que la ciutat de Barcelona és la segona ciutat d’Europa on cal destinar més esforç per llogar un pis al centre de la ciutat (74% del sou).
Aquest informe europeu valora les recents mesures de la regulació dels preus del lloguer, però alerta del risc de perjudicar altres zones on no s’aplica aquest control, de l’augment de pisos turístics, de temporada i expats (que treuen oferta d’habitatge residencial), de reduir la construcció d’habitatges i de destinar una menor inversió en el seu estat i manteniment. L’informe conclou que és complicat establir una política conjunta comuna per donar solució, ja que les problemàtiques que pateixen cada país-ciutat són molt divergents. A més, destaca que les competències per posar solucions al problema la tenen els estats membres. La Unió Europea ajudarà a garantir una millora en el parc existent i en la construcció de nous habitatges més assequibles i estables (nou Pla d’habitatge assequible de la UE desembre 2025 (1)), però les polítiques públiques d’assequibilitat les haurem de definir nosaltres en funció de la nostra realitat més propera. Catalunya ha començat a regular el lloguer de curta durada (2) i s’està treballant en nous Plans Locals d’habitatge per complir amb el Pla de 50.000 habitatges públics del president Illa i amb el recent Pla per construir 214.000 nous habitatges lliures i protegits en 179 sectors estratègics de Catalunya.
La major asimetría de sous a Sant Cugat
Tenint en compte que els ciutadans europeus ja no podem seguir amb aquest ritme (sobreesforç per accedir a un habitatge digne), cal destacar que el municipi de Sant Cugat del Vallès és el municipi de la comarca del Vallès Occidental que presenta una major asimetria entre les distribucions salarials dels seus ciutadans (major diferència entre el sou mitjà i la mediana). La ràtio del percentil P90/P10 a Sant Cugat és del 8 (any 2016), la més elevada dels territoris analitzats. Això vol dir que el salari dels que més guanyen (76.986 euros/any) multiplica per vuit el salari dels que guanyen menys (9.589 euros/any).
A més, segons l’Estadística de salaris territorial publicada recentment (17 de desembre de 2025) per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) (2024), Sant Cugat presenta una bretxa salarial de gènere molt marcada entre homes i dones amb una diferència de 18.000 euros menys (63.625 euros/any salari brut mitjà dels homes i 45.705 de les dones, 28,2% menys). Tot i que els santcugatencs perceben els salaris més elevats del conjunt de Catalunya, també afronten una pressió immobiliària molt elevada. El preu mitjà de compra d’un habitatge arriba a 4.782 euros el metre quadrat i el lloguer mitjà a 1.431 euros al mes, xifres que s’han duplicat en la última dècada i que situen la ciutat entre les àrees amb habitatge més cares de tot Catalunya i l’Estat. A més, gairebé un 41% dels santcugatencs destinen més de 1.000 euros mensuals a lloguer o hipoteca, la qual cosa posa de manifest que, malgrat els salaris alts, una part important de la població destina una proporció significativa dels seus ingressos a l’habitatge, especialment en un mercat amb una oferta molt limitada i preus en constant augment, fet que la fa més vulnerable.
Pel que fa als pressupostos municipals de 2026 de Sant Cugat del Vallès, la partida per a polítiques d’habitatge públic s’incrementa i supera els 3 milions d’euros per accelerar les promocions previstes. Una actuació destacada és la reforma dels pisos de l’edifici de Correus, a la plaça de Cal Quitèria, per destinar-los a emergència social amb una previsió inicial de 48.000 euros, ampliable a 300.000 en funció de l’execució final de 2025.
Com minimitzar la crisi i superar el repte
Està clar que per minimitzar la problemàtica de la crisi a l’accessibilitat de l’habitatge calen mesures d’intervenció pública tals com: la compra pública (de nova construcció i la ja existent); el finançament públic; el dret de tanteig i retracte; el control de preus de compra i de lloguer; el control de l’oferta de curta durada (temporal i d’ús turístic); l’aposta per inversions amb un rendiment raonable (per exemple, cooperatives constructores amb un marge de benefici del 4% en 20 anys); el control i la mobilització de l’estoc buit i infrautilitzat; l’aposta per la rehabilitació i l’eficiència energètica del parc d’edificis; la col·laboració pública-privada, entre d’altres. És tot un repte de país, generacional i sistèmic, ja que, per canviar les coses a futur d’una manera sòlida, un terç de l’habitatge a Espanya no hauria de seguir les regles del lliure mercat per adequar els preus a la capacitat adquisitiva dels ciutadans (Burón, J; 2025).
Com diu el comissari europeu d’energia i habitatge, Dan Jorgensen: “Està bé guanyar diners en el mercat immobiliari, però no a costa del bé comú”. Perquè l’habitatge no és només una mercaderia. És un dret fonamental.
(1) La Comissió Europea presenta el primer Pla Europeu d’Habitatge Assequible; 16 de desembre de 2025, on aborda una de les necessitats més urgents dels europeus: l’accés a un habitatge assequible, sostenible i de qualitat sobre la base dels principis de “primer, l’habitatge”.
(2) Decret llei 6/2024, de 24 d’abril, de mesures urgents en matèria d’habitatge. Llei 12/2023, del dret a l’habitatge. Decret Llei 3/2023, de 7 de novembre, de mesures urgents sobre el règim urbanístic dels habitatges d’ús turístic. Amb la finalitat de regular models d’habitatge que s’escapen al control de preus que estableix la llei corregint així la retirada del mercat d’habitatges destinats a residencia habitual.
Per part de l’Estat espanyol, la Ley de la Vivienda 2023, Ley 12/2023, de 24 de mayo, por el derecho a la vivienda. La qual dona a les comunitats autònomes la competència per establir mesures de regulació i control dels preus i augmentar el parc d’habitatge de lloguer social. Per altra banda, inclou mesures per augmentar l’oferta d’habitatges a preus assequibles i recolza als col·lectius més vulnerables, entre els quals, els joves.
Article publicat originalment a elCugatenc
Contingut relacionat
Vista de Funció i accés a l’habitatge: per viure-hi o per invertir? El cas de Sant Cugat del Vallès
