La metròpoli es comporta de manera raonablement eficient amb l’aigua potable, un dret humà fonamental i un bé essencial indispensable per a la vida, la salut i el benestar de les persones. Hi ha situacions indesitjables i preocupants de malbaratament, cert, però les dades indiquen que les comarques del Baix Llobregat, el Barcelonès, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental, on viu el 63% de la població, consumeixen el 55% de l’aigua de xarxa, concepte en què s’inclou la d’ús domèstic i la que gasten la indústria i els serveis. Si hi afegim l’aigua procedent de fonts pròpies (captacions directes d’un usuari, indústria o municipi alternatives a la xarxa general de subministrament, que abunden més fora de les aglomeracions urbanes), la proporció baixa fins al 51%.
El gràfic anterior mostra la distribució de la població i els diferents tipus de consum d’aigua potable segons l’últim registre aportat per l’Agència Catalana de l’Aigua, el de l’any 2025, en què les comarques metropolitanes sempre surten ben parades respecte de la resta del país. Pels motius que sigui, a la regió de Barcelona es gasta relativament poca aigua, i això no és cosa d’ara sinó que respon a una evolució que s’ha accentuat els últims deu anys.
En el gràfic següent, centrat en l’aigua de xarxa (sense les captacions directes de la natura), es pot resseguir l’evolució dels consums domèstic i industrial dels últims deu anys a l’àmbit metropolità i a la resta de Catalunya, amb resultats força diferents.
A la metròpoli de Barcelona el consum d’aigua de l’aixeta entre el 2016 i el 2025 ha augmentat l’1,2% —que és poc tenint en compte que en el mateix període la població censada ha crescut el 8,3%—, mentre que la indústria i els serveis l’han retallat el 7,8%. Això fa que l’any passat en conjunt el territori metropolità hagi gastat l’1,7% menys d’aigua que deu anys enrere. En xifres absolutes, això vol dir que en l’àmbit metropolità s’han deixat de gastar 4,5 hectòmetres cúbics del preuat líquid, més o menys el que fem rajar per les aixetes a totes les cases i empreses metropolitanes durant 6 dies o el contingut de 1.800 piscines olímpiques.
A la resta de Catalunya, els últims deu anys han augmentat tots els consums d’aigua de xarxa, tant en els domicilis (el 3,9%) con en la indústria i els serveis (l’1,5%). El resultat és un increment del 2,9% en el cabal extret de la xarxa de subministrament, bastant inferior a l’increment de la població, que ha estat del 10,2%. En xifres absolutes, el que s’ha gastat de més són 6,4 hectòmetres cúbics, que representen la capacitat de 2.540 piscines olímpiques.
Parlant de piscines, si bé en les aglomeracions urbanes, sobretot les públiques, poden ser vistes com a recurs recreatiu i refugi climàtic, en èpoques d’escassetat de pluges solen ser assenyalades com un forat negre del consum privat. ¿El funcionament de les piscines particulars, sempre sospitoses de malbaratament, i l’estil de vida associat poden explicar la diferència de consum domèstic d’aigua entre l’àmbit metropolità i la resta del país? Podrien, perquè el desequilibri és patent: aproximadament el 40% de les piscines se situen en les comarques metropolitanes i el 60% a la resta. I això que, segons el Cadastre, Sant Cugat del Vallès figura com el municipi amb més piscines de Catalunya: 4.867 entre descobertes i cobertes.
I les campanyes de conscienciació, tenen algun efecte en el comportament de la ciutadania a l’hora d’obrir més o menys estona les aixetes? Ens en dona alguna pista el gràfic següent, on es reflecteix l’evolució del consum diari per habitant els últims deu anys.
En el rerefons del gràfic hi ha la greu falta de precipitació que va afectar Catalunya i altres territoris mediterranis entre el 2021 i el 2024, que va obligar a adoptar mesures de restricció del consum d’aigua en diferents graus sobretot a partir de l’abril del 2024. La sequera va ser un maldecap per als poders públics, just després del pic de consum del 2020-2021, relacionat amb els confinaments per contenir la covid.
Tant el pic com el descens de consum per fer front a la sequera es veuen més accentuats en el comportament dels residents metropolitans que en la resta. El 2024, després de la campanya de la Generalitat L’aigua no cau del cel a l’àmbit de Barcelona es va baixar dels 100 litres per persona i dia, el llindar mínim recomanat per l’Organització Mundial de la Salut per garantir les necessitats bàsiques de salut i higiene. El 2025 hi va haver un repunt, però els 102 litres diaris per càpita, el 6,3% menys que el registre del 2016, continuen sent una fita difícil de rebaixar.
A la resta de Catalunya també s’ha registrat un descens del consum domèstic diari, però menor, d’un 5,5%. En el punt de partida, l’any 2016, el diferencial en el consum d’aigua per habitant entre les cinc comarques barcelonines i la resta era de gairebé 22 litres diaris i deu anys després es manté gairebé inalterat: 21,4 litres diaris.
