Josep Maria Carrera té una llarga trajectòria en l’àmbit de l’urbanisme i l’ordenació del territori. Ha estat cap de la secció de propostes territorials a la Mancomunitat de municipis de l’àrea metropolitana, Ha format part del Gabinet d’estudis urbanístics de l’Ajuntament de Barcelona, ha estat director de Planejament a l’Institut d’Estudis Territorials i coordinador del vigent Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Actualment és president de la lliga per a la de defensa dels patrimoni natural DEPANA, l’associació ecologista pionera a Catalunya que va ser fundada tot just fa 50 anys.
Urbanisme i ecologia estan barallats? Com viuen i com haurien de millorar la seva relació?
No poden estar barallats. Un regidor d’Urbanisme de Santa Coloma de Gramenet, Jaume-Patrici Sayrach, que va morir fa uns anys, deia que l’urbanisme és una disciplina que ha de servir perquè la gent visqui millor. I l’ecologia també ha de servir perquè la gent visqui millor. Per tant, no hi ha d’haver contradicció. Qui suposi que l’urbanisme ha de servir per fer diners no està responent a aquesta finalitat. L’urbanisme tracta d’ordenar la ciutat i el territori i de dotar-los del que fa falta. Si ara falta habitatge, doncs dotar la societat d’habitatge. Si falten equipaments, si falten escoles, si falten hospitals, igual. I ha de preservar terrenys perquè hi pugui haver agricultura, perquè hi pugui haver biodiversitat…
A Catalunya podríem ser 10 milions si tots fóssim vegetarians i visquéssim en ciutats i pobles compactes. Per què hem de ser 10 milions?
Això es fa prou?
Francesco Indovina, un professor italià, diu que l’urbanisme és una disciplina política que ha d’estar tècnicament assistida. La política ha de tenir la mateixa finalitat: que la gent visqui millor i respondre a les sevesnecessitats. I tècnicament assistida vol dir que hi ha qüestions que són de tipus tècnic i que és necessari que hi hagi algú que assessori el polític per veure com es pot fer allò que s’ha de fer perquè la gent visqui millor amb el marc territorial que tens, que no són tots iguals, i amb el marc jurídic o amb el marc disciplinar que té cada societat. Barcelona està molt marcada pel Pla Cerdà; Londres, pel Green Belt; Viena, pel Ring; Paris, pels Boulevards de Haussmann. No es pot dir que hi hagi una manera única de fer urbanisme, hi ha moltes maneres. Llavors, tenim una finalitat, tenim una manera de fer. Què passa? Que moltes vegades es converteix en una cosa no política sinó de polítics i en comptes d’estar tècnicament assistida hi ha uns tècnics que el que fan és buscar justificacions per allò que vol fer el polític. Tot es pot pervertir en aquesta vida. Per què serveix l’economia? Per satisfer les necessitats de la gent. Hi ha gent que interpreta que ha de servir per una altra cosa. Per què ha de servir el mercat? Per portar als béns i els serveis als que els necessiten, i l’autoritat ha de fer que arribin a tothom. L’Estat ha d’estar darrere per regular el mercat. Això ja ho deia Aristòtil. Els problemes de la ciutat i del territori venen de fa molt temps.
L’urbanisme i l’ecologia han de ser dues disciplines perquè la gent visqui millor. Tot es pot pervertir en aquesta vida
Té la impressió que els polítics apliquen aquest tipus d’urbanisme?
N’hi ha que sí i n’hi ha que no.
A l’Àrea Metropolitana de Barcelona, per exemple?
Què entenem per àrea metropolitana? L’Àrea Metropolitana de Barcelona és l’única entitat metropolitana que hi ha a l’estat espanyol. Té un àmbit que va estar molt bé quan es va inventar, que era l’any 1953. L’any 29, el primer que va formular un mapa del que havia de ser l’àrea metropolitana va ser Rubio i Tudorí, que va fer el regional planning de Catalunya per la República. L’àmbit que ell veia era el voltant de Collserola, Sant Cugat, el delta del Llobregat; era un àmbit bo perquè la gent no es movia lluny per fer la seva vida, treballava a prop de casa, el cotxe era un bé de nivell. A l’any 53 encara era un àmbit bo. Als anys 1960-70 ja es va discutir si l’àmbit havia de ser la regió, si hi havien d’entrar Sabadell, Terrassa, Mataró, Vilanova… Finalment Barcelona no va voler, entre altres coses perquè perdia pes polític. Barcelona ara té aproximadament la meitat de la població de l’AMB, però molta més activitat. Si agafes un àmbit més gran, Barcelona tindrà menys joc polític. L’altre tema és que l’Àrea Metropolitana té un tipus de govern que depèn directament dels ajuntaments. Els ajuntaments pràcticament poden vetar les seves decisions i tenen interessos diferents i moltes vegades en comptes de cooperar, competeixen. Des de l’any 2010, que es va aprovar el Pla Territorial Metropolità, s’ha de revisar el Pla General Metropolità de Barcelona. Portem 16 anys i encara estem amb la segona aprovació inicial del PDUM, el pla director previ a la revisió del PGM.
L’AMB te un tipus de govern que depèn dels ajuntaments, que veten decisions, tenen interessos diferents i a vegades en lloc de cooperar competeixen
Sí que costa això…
Costa si s’ha de buscar la manera d’acontentar tothom. Si, en canvi, tingués una estructura territorialment més àmplia i els consells metropolitans tinguessin càrrecs electes directament, seria diferent. Els ajuntaments s’haurien d’adaptar, cosa que no és impossible. El Pla Territorial Metropolità té d’un àmbit de 164 municipis i es va treure amb cinc o sis anys. Ull! Portava una època anterior de 15 anys. Però quan va entrar el tripartit al Govern de la Generalitat s’ho van prendre seriosament, van muntar uns equips, es va fer tot el programa de planejament territorial. Jo vaig tenir la sort, l’honor i la feina de coordinar el Pla Territorial Metropolità; vam començar el pla el 2005 i el 2010 es va aprovar. Vam fer un document de primeres propostes, un avantprojecte, un projecte i es va arribar a l’aprovació definitiva. I la manera de formular-lo va ser mitjançant una eina política que era paritària, amb el mateix nombre de membres de Generalitat que de l’administració local, més un de l’administració de l’Estat, que podia vetar tot el que eren temes d’infraestructures estatals. Es va aconseguir aprovar per unanimitat.
Això va donar molta feina, evidentment. Ara sembla massa agosarat el que es deia allà. No era impossible. Hi havia molta feina per treballar amb 164 municipis. Es va crear un mecanisme de governança que, un cop aprovat el pla, s’havia de reunir, segons la llei, dos cops a l’any i com a mínim un. Des del 2010 fins ara, sabeu quantes vegades s’ha reunit? Una, i perquè era obligatori quan es va treure l’avanç del PDU de l’Àrea metropolitana. No hi ha hagut governança.

No ha estat eficaç aquest sistema?
S’ha incomplert la llei per part dels governs de la Generalitat successius.
No hi ha hagut governança de l’ordenació urbanística del territori; s’ha incomplert la llei per part dels successius governs de la Generalitat
Parlem de la natura. Com la tenim?
La tenim molt malament. Tenim una natura molt valuosa, però mirem les dades. Dades, per exemple, com la davallada de la biodiversitat en el que va de segle. Segons un estudi fet el 2022 s’havia perdut un 25-26% de biodiversitat, mesurada en termes d’aquells individus d’espècies pròpies del lloc. Ara devem estar al 30%, perquè és una davallada galopant. A més, això no és homogeni a tot arreu. On hi ha hagut menys pèrdua és als ecosistemes forestals, que han crescut en superfície, encara que estiguin mal gestionats o no gestionats. Allà la pèrdua ha sigut més petita. En canvi, per exemple, als ecosistemes aquàtics de tot Catalunya, als aiguamolls i demés, la caiguda ha estat del 50%. Són els aiguamolls de l’Empordà, el delta de l’Ebre, el delta del Llobregat i alguns més petits. En el del Llobregat s’ha perdut un 80% perquè també s’ha reduït molt l’espai amb l’ampliació de l’aeroport, l’ampliació del port i les infraestructures que s’han col·locat allà. La reducció d’espai també implica una pèrdua. Perquè surti un 50% la mitjana vol dir que els altres n’han perdut menys.
Es va aprovar per part de la Comissió Europea el Reglament de Restauració de la Natura que diu que el 80% dels ecosistemes de la Unió Europea estan en mal estat. És a dir, no compleixen les funcions ecològiques que haurien de complir, no permeten el cicle de vida de les espècies que haurien de tenir. Tenim a la UE un 80% d’ecosistemes en mal estat que haurien d’estar restaurats almenys en un 90% l’any 2050. En la declaració de motius d’aquest reglament (que té la força d’una llei d’obligat compliment per tothom) es ve a dir que les directives (que cada Estat adequa als seus interessos) que estan vigents, la directiva Hàbitats, la directiva d’aus, han estat transposades malament per part dels estats.
Que s’han transposat malament les entitats ecologistes que treballem amb la natura ho tenim molt clar. Amb la legislació espanyola pots presentar un recurs contenciós i potser el perds, i, un cop has esgotat la via de l’Estat, vas a la Unió Europea i allà normalment es guanya. Perquè allà miren directament les directives.
Tenim zones inundables. Ho vam veure amb la DANA de València del 2024 i també en tenim a Catalunya. No sembla que es prengui massa seriosament el perill que representen
Això és molt pelut. Quan hi va haver la DANA de València jo tenia un alumne en uns cursos de màster que fèiem a la UPC que era de Paiporta. Es va inundar el casc antic de Paiporta que mai s’havia inundat d’aquesta manera. A l’àvia d’aquest noi la van pujar dalt de tot perquè es va inundar la planta baixa. Quan miraves el mapa de la zona veies que el poble estava col·locat entorn al barranc que es va desbordar. Abans, l’aigua inundava tota la plana i primer circulava per tots els canals que havien fet els àrabs i que encara s’utilitzen. El creixement del continu urbà implantat els darrers anys no ha deixat sortides a l’aigua a banda del barranc. Per tant, evidentment, com no podia sortir, l’aigua va pujar molt el nivell. Això no havia passat mai d’aquesta manera. Tenim el territori mal ordenat i això vol dir que hauríem d’obrir passos. El mateix que ens passa a la costa. La costa s’erosiona molt. Està molt rigiditzada. Si l’edificació estigués més lluny, si no hi hagués una línia ferrocarril que es va fer a la platja… Al Pla Territorial ja vam dir de col·locar-lo mes endins del territori.
Diuen que és molt car passar la línia de tren de la costa a l’interior
Tot és molt relatiu. L’estudi econòmic del Reglament de restauració de la natura de la Unió Europea diu que les inversions que s’han de fer són enormes, milers de milions, però a llarg termini són molt rentables. Si la visió política és a quatre anys, només tens les despeses, clar. És com el rendiment d’una inversió: depèn del període pel qual el calcules, perquè sempre comences gastant més del que d’entrada recuperes.
A Catalunya, érem 6 milions no fa gaire. Ara en som 8, i diuen que la Catalunya de les 10 milions no és impossible. Quin impacte tindria en el nostre urbanisme i la nostra natura?
Anem per parts. Al professor Margalef li van preguntar quanta gent cabia al món i ell va contestar que 10.000 milions de vegetarians o 5.000 milions de carnívors. Té la seva lògica, això. A Catalunya podríem ser 10 milions? És possible, però si tots fóssim vegetarians, i si visquéssim tots en ciutats i pobles compactes. Per què hem de ser 10 milions d’habitants? Per la mateixa regla de tres que hem passat de 6 a 8 milions? Si no fem res diferent del que estem fent, la tendència serà aquesta. Tenim un problema demogràfic molt important. La natalitat és molt baixa, inclús amb la immigració segueix sent baixa. Quan vam fer el Pla Territorial Metropolità, amb escenaris demogràfics incorporant dades socioeconòmiques, vèiem que, si només tinguéssim creixement natural, dels 6,5 milions que érem a 1 de gener de 2002, haguéssim caigut a finals de 2026 a 6,2 milions. Haguéssim perdut població. Però a més a més, haguéssim hagut de tancar molts llocs de treball perquè la població en edat de treballar tenia una tendència decreixent i la població en edat de no treballar tenia una tendència de creixement. Això volia dir que sobre aquesta població de 6,2 milions d’habitants, haguéssim tingut un milió de desfasament entre el decreixement d’uns i el creixement d’altres.
A Catalunya podríem ser 10 milions si tots fóssim vegetarians i visquéssim en ciutats i pobles compactes. Per què hem de ser 10 milions?
Vàrem fer la simulació de què passaria si creixéssim com havíem anant creixent els darrers anys des del 76. El mercat de treball creixia més d’un 1% anual acumulatiu. Això implicava una forta immigració que feia possible mantenir en paral·lel el creixement de la població en edat de treballar i el dels que estan fora del mercat de treball (menors de 16 anys i jubilats) amb una reducció de l’edat mitjana de la població. La immigració ha sigut fantàstica, ha sigut fabulosa, perquè si no ens haguéssim mort, econòmicament i socialment.

Tenim també l’assignatura pendent de l’habitatge, que és la principal preocupació de la ciutadania avui
Mercat de treball, demografia i habitatge son tres variables que s’han de considerar relacionades. Ara tenim un milió de llocs de treball més que el 2002, hem passat de tres a quatre, la població ha passat de 6,5 a 8 milions, però ens manquen més de 150.000 habitatges per a satisfer les necessitats de la població que ja viu a Catalunya. Això comporta un retard molt considerable en l’edat d’emancipació i una sobre-ocupació d’una part important del parc d’habitatges i afecta especialment als joves i als immigrants. Sense la immigració que ens ha arribat seriem menys i el problema de l’habitatge seria altre. Això és molt perillós, perquè enfronta joves amb immigrants per un mateix recurs totalment necessari i es presta a fer demagògia. Ull! Aquests habitatges manquen on calen, on s’han generat i es generen els llocs de treball, “àrees de demanda acreditada”, el preu ha de ser assequible per a qui té la necessitat, sigui per venda o lloguer, i s’ha d’actuar a curt termini.
La immigració ha sigut fantàstica, ha permès mantenir en paral·lel el creixement de la població treballadora i la pensionista; si no ens hauríem ‘mort’ econòmicament i socialment
Quin paper ha de jugar la intel·ligència artificial?
Pot ajudar. Si la intel·ligència artificial servís perquè la gent pugui produir el mateix o més treballant la meitat de temps, benvinguda sigui. Treballant el mateix, produiríem més. El món està com està. Caldria veure com es fa. Ens hauríem de reindustrialitzar, diuen. Seria una manera perquè podríem ser més exportadors. Ara som també exportadors perquè el turisme no deixa de ser com una exportació. El turisme ve a veure la Sagrada Família i no la gasta. El que els turistes venen a consumir és un recurs que tenim aquí. L’hem heretat de generacions anteriors. Si mínimament el cuidem, aquí el tenim. Mentre que si fabriquem coses, necessitem matèries primeres que potser no tenim. Però ull! El turisme cal ordenar-ho, regular-ho i limitar-ho, ja que consumeix altres recursos com l’aigua i l’energia, pressiona sobre l’espai públic, els serveis i l’habitatge i pel que veiem té una productivitat relativament baixa i per a ser competitiu requereix molta ma d’obra de baix cost. És bastant complicat, però, si no canviem la manera de fer i no comencem a produir altres tipus de coses, necessitarem molta gent.
Quan va entrar Salvador Illa com a president, un grup de científics reunits en la Fundació Terra li van dir que aquest era el mandat del no retorn per la sostenibilitat de Catalunya. Què s’ha fet?
En els tres temes bàsics no han fet gran cosa. Un és la natura, que és l’estructura que ho aguanta tot. Ha seguit degradant-se. Un altre és el clima perquè afecta qualsevol activitat. Tampoc han fet gran cosa. Quan plantegem un pla d’energies alternatives renovables, el PLATER, sembla fet amb intel·ligència artificial. Està fet dient quins llocs no i tot el demés sí. Vas superposant capes amb un sistema d’informació geogràfica i et surt: “Mira! El delta del Llobregat és un lloc apte per col·locar plaques solars”. Home, sí, però si hi posessis plaques solars no podries fer agricultura ni hi hauria biodiversitat. Això no ho contempla. Simplement pensen que la part que no és xarxa Natura 2000 o la part que no és no sé què, allà es pot.
Aquí tenim una cosa que se’ns dona gratuïtament, que és l’energia solar. Vent en tenim molt poquet. En tenen molt més a la façana atlàntica i al nord d’Europa. En canvi, de sol tenim una potència instal·lada d’un quilovat per metre quadrat. És una potència instal·lada que ens ve del cel. Amb moltes hores de sol. Sabem aprofitar actualment d’aquest quilovat un 22%, que és el rendiment de les plaques solars més modernes. En 10 anys ha pujat del 10% al 22% i seguirà pujant. Podem ocupar un 2% més de territori de tot Catalunya fent malbé altres coses, o podem utilitzar d’una altra manera un 20% del territori que tenim ocupat. Si poséssim plaques fotovoltaiques a tots els terrats, a totes les seus industrials, sobretot a les infraestructures, sobre els traçats ferroviaris, a les autopistes, a les carreteres, als canals… Quan fem una pèrgola a la ciutat, fem-la sempre fotovoltaica. Als terrats de tots els habitatges, de totes les oficines col·loquem plaques. Entenc que això vol dir canviar el funcionament empresarial, perquè ara hi ha unes empreses que es dediquen a la generació, altres a la distribució, i les que es dediquen a la generació, encara que després també facin distribució, els interessa tenir una gran instal·lació. No els interessa gestionar 5.000 terrats, quan la distribuïdora distribueix a 5.000 edificis que tenen potser 20.000 usuaris. Probablement, si aquest distribuïdor fes també de generador i ho muntéssim tot d’una altra manera, funcionaria. La major part d’aquestes actuacions volen dir trencar el statu quo. Pensem en la sobirania alimentària. El món ja ha superat la taxa de carnívors, però ens aguantem perquè hi ha molta gent que menja molt poc, hi ha molta gent que és vegetariana no perquè ho vulgui sinó perquè no té més remei. Igual que amb les energies renovables, els biocombustibles. Amb el que vostè pot omplir el dipòsit del seu cotxe hi ha una altra persona que podria menjar durant un mes amb aquest recurs. Amb el tema alimentari, hem d’anar a una alimentació que estigui més directament vinculada a la producció primària, a la producció vegetal.
Tenim moltes hores de sol. Si poséssim plaques fotovoltaiques a tots els terrats, les indústries i les infraestructures…
I el tercer tema bàsic?
És la ciutat. Hem d’organitzar millor el territori. Hem de donar resposta al problema de l’habitatge i ho hem de fer sense incoherències. Hi ha gent que diu: “Per què no utilitzem els sols que hi ha qualificats d’equipaments per fer habitatge?” Això ho deveu haver sentit. Si estem dient que aquest salt dels sis als vuit milions comporta una manca brutal de serveis públics, per què vols utilitzar el sol on podies col·locar serveis públics per fer habitatge? Clar que fa falta l’habitatge, però fan falta també aquests serveis! Busca altres solucions per fer habitatge. Transformacions urbanes o organitzar de forma diferent les coses. Ho intentàvem amb el Pla Territorial. No es tracta que tot es concentri a la regió metropolitana i especialment a Barcelona. Barcelona, quan vam començar el Pla tenia 700.000 ocupats residents i 900.000 llocs de treball localitzats. Això volia dir que cada dia havien d’entrar obligatòriament 200.000 persones a la ciutat. Si en sortien 100.000 per treballar a altres llocs, n’havien d’entrar 300.000. Hi havia un problema de mobilitat però molt menor del que hi ha ara. Seguim tenint una mica més de 700.000 ocupats residents i tenim 1.200.000 o 1.300.000 llocs de treball. Per tant, ara són 500.000 o 600.000 els que han d’entrar cada dia. Si 100.000 surten i hi ha 100.000 turistes a la ciutat, que entren i surten, això peta! Va malament el transport públic? És que està petat. Els trens de Rodalies van molt sobrecarregats.
Barcelona té uns 700.000 residents ocupats i uns 1.300.000 llocs de treball. Per tant, uns 600.000 treballadors entren cada dia a la capital, on hi ha també 100.000 turistes. El transport públic està petat
Quin remei té això?
El factor temps és molt important. Hi ha coses que s’han de fer immediatament, com aconseguir aquests habitatges per cobrir el dèficit anterior, perquè la situació actual és injusta i injustificable, i d’altres que tenen un cicle una mica més llarg, però que també es poden canviar. Amb el planejament territorial proposàvem una sèrie de nous eixamples a les ciutats intermèdies, les que no van fer el salt amb els eixamples del segle XIX. Sabadell, Terrassa o Mataró, que tenen 100.000 o 200.000 habitants, ja estan bé. Els nous eixamples del segle XXI es poden fer a Vilanova, Martorell, Granollers, que estan sobre els 50.000, a Vilafranca, que està sobre els 40.000 i a altres ciutats fora de la regió, al Vendrell, a Tarragona. Per què Tarragona i Reus són menys de la meitat que Sabadell i Terrassa? Perquè Sabadell i Terrassa, en bona part, s’han convertit en barris residencials de Barcelona. Reus i Tarragona no poden ser barris residencials de Barcelona. Sí que hi ha gent que va cada dia a Barcelona, però és molt poca. A més, no els hi han facilitat, perquè si han d’agafar el tren d’alta velocitat a l’estació del Camp de Tarragona, quasi bé millor agafar el cotxe. El mateix passa amb Girona i amb Figueres, o passa immediatament a la sortida de la regió metropolitana, a Igualada, Manresa i Vic. Cal posar un cert fre a l’àrea metropolitana, perquè està desequilibrada. I aprofitar per fer aquests habitatges que ens falten. A Barcelona no ens en sortirem. Tenim un lloc on podíem actuar, a la Zona Franca, on, com que es va desindustrialitzar, es podrien fer molts habitatges. És el que han fet a Amsterdam, Rotterdam, Berlín o Londres; especialment a Londres. Estaria bé que la indústria que hagi de venir no vagi a la Zona Franca de Barcelona, sinó per exemple a Tarragona. El camp de Tarragona té una indústria molt potent petroquímica i el 2050, hem de ser neutres amb emissions de CO2. Per tant, la petroquímica hauria d’anar disminuint i l’has de substituir per una altra cosa que no siguin casinos.
Cal habitatge i podem actuar a la Zona Franca a Barcelona, però s’ha de posar un cert fre a l’àrea metropolitana; s’ha de construir a ciutats intermèdies que estan al voltant dels 50.000 habitants

Vostè ha defensat que es potenciï la relació personal, cara a cara, de la gent al centre de les ciutats
Els centres de les ciutats i dels barris, els eixamples, cal que es facin de nou. L’exemple més clàssic, per mi, és Gràcia. Gràcia el 1820 pràcticament no existia. Hi havia el convent dels Josepets, quatre masies i la carretera. El 1855, quan Cerdà fa el topogràfic, ja està gairebé tota Gràcia allà. Abans de final de segle ja s’ha independitzat de Barcelona i té fins i tot el seu diputat. No té gaire indústria, perquè no deixava de ser un barri residencial de Barcelona, malgrat que fos un municipi, però sí que tenia entitats socials de tota mena i havia generat un teixit associatiu.
Això que un lloc nou no té vida, no és veritat. En té perquè la gent que el colonitza s’agrupa de seguida. Jo, soc fill del Turó de la Peira, però els meus pares es van traslladar al barri de Montbau quan tenia 5 anys. Montbau ha tingut sempre molta vida cultural i associativa. És un barri que es va fer molt ben fet. Per què? Perquè l’alcalde Porcioles volia tenir alguna cosa per ensenyar al món. Hi van treballar els millors arquitectes que hi havia a Catalunya en aquell moment. S’ha de recuperar la ciutat per la convivència. I això ha de conviure també amb altres novetats com les xarxes. Jo no compro res per internet, no vol dir que la gent no compri res per internet. No sé què passarà amb el comerç, s’haurà d’especialitzar, tampoc tinc resposta per tot. Entenc que estem vivint un moment bastant complicat perquè hi ha una transformació. Ara, també es pot utilitzar la transformació per bé. El fet que tinguem aquest dèficit d’habitatge pot produir una explosió, que s’està produint, que vingui un i digui que fem fora tots els immigrants i ja tindríem habitatge per tots…
Això ho diu l’extrema dreta
Suposo que els empresaris es queixarien perquè haurien de tancar empreses. No sé com s’equilibrarà això. Una línia de solució pel dèficit d’habitatge és col·locar-ne una part important en els eixamples de les ciutats intermèdies, que també han de créixer en activitats econòmiques, serveis, industria…
Als partits polítics que es presenten a les eleccions del 29 de novembre, què els reclamaria?
Ja els ho he dit a alguns polítics. Són les coses de les que he estat parlant. Per la natura, restaurar-la, que d’entrada vol dir no deteriorar-la més. Perquè si restaures per un costat i deteriores per l’altre, no soluciones res. El delta del Llobregat s’ha de restaurar però no pot ser a costa de fer malbé la Ricarda, perquè és l’element millor que tenim. Complir amb el Pla de Restauració que demana Europa als seus estats membres. Espanya és un Estat, com diu un amic meu alemany, pseudo-federal, perquè les competències en matèria de medi natural són de les comunitats autònomes. Per tant, el Pla de Restauració de la Natura l’ha de fer cada comunitat autònoma i passar-lo a l’Estat perquè posi els diners per aplicar-lo. No s’està fent així. Segona qüestió: posar tots els mitjans per ser neutres en emissions de carboni el 2050. Això vol dir que cal estudiar de quina manera amb el territori que tenim ocupat es pot resoldre el problema. Implica que s’ha de generar una empresa pública de generació i distribució d’energia. M’agradaria que el PLATER avalués primer tot el que es pot fer amb el que tenim ocupat. Per ser neutres en emissions de carboni calen les renovables, però cal que la terra recuperi carboni orgànic en els sòls. És una de les coses que demana el Pla de Restauració de la Natura perquè quan el carboni no es recupera es perd, va a l’aire i genera més efecte hivernacle. Vol dir tenir molta més matèria orgànica, canviar pautes de l’agricultura. Hem de tenir més adob natural, hem de tenir una agricultura que sigui més productiva i que en els llocs fèrtils faci diverses collites i combini produccions diferents i que tingui ramaderia un temps durant l’any, si s’escau. No podem estar lligats als adobs químics que has d’acabar comprant a una multinacional com Monsanto o a una derivada seva. Els Estats han de fer un treball de recerca important. També és veritat que si vols canviar el tipus d’agricultura has de tenir en compte que no pots fer el mateix a les diferents parts de Catalunya, al Maresme o al Pirineu.
Per ser neutres en emissions de carboni calen les renovables, però també que la terra recuperi carboni orgànic; més adob natural i sòls més fèrtils
I a les ciutats?
A les ciutats cal millorar l’aïllament dels edificis, restaurar-los, i els que es facin nous han de ser bioclimàtics. Els edificis han de tenir doble façana, han de tenir una amb sol i una altra amb ombra per tenir corrent d’aire i a l’estiu no necessitar aire condicionat. Que tots els habitatges donin a dues façanes, sigui contraposades o de costat, hauria de ser obligatori. Això implica que no pots densificar tant. No pots anar avui en dia als 26 metres de fondària que té l’Eixample de Barcelona. Perquè això estava molt bé per fer cases grans. Quan les cases tenien 150 metres quadrats estava bé. Partir-ne una en dues, en surten dues de malament. Si no tens més remei ho fas. Has de deixar una separació entre edificis per no tenir l’efecte illa de calor. A la Barceloneta o a Ciutat Vella hauràs de posar sistemes d’aire condicionat, però als eixamples que facis nous hauries d’evitar-ho. Has de fer una arquitectura bioclimàtica i això vol dir limitar una mica la densitat. És molt dolenta la baixa densitat perquè ocupa molt territori, però també és dolenta l’altíssima densitat.
Has de fer una arquitectura bioclimàtica i això vol dir limitar una mica la densitat. Els edificis han d’estar separats per no tenir efecte illa de calor
Un tema que va dir l’anterior Govern que faria i no veig que ho estiguin fent és revisar el Pla Territorial General de Catalunya. El Govern espanyol a nivell d’urbanisme pot fer molt poc perquè no té competències. Si el Govern central volgués fer un pla general de l’Estat o modificar les lleis d’urbanisme seria inconstitucional. Un ministre deia fa uns dies que si seguissin governant ells demanaven que als propers pressupostos de l’Estat hi hagués un 1% de pressupost destinat a habitatge. El que sí que pot fer l’Estat és proporcionar diners per fer habitatge. No té competències per dir on i com, però té els diners per fer-ho mentre les comunitats autònomes, conjuntament amb els ajuntaments, tenen les competències per dir on i com però no tenen els diners. Jo el que diria és que hem de dedicar el mateix que a Defensa més un 1%. Perquè ara la guerra que tenim és la de solucionar el problema de l’habitatge.
