Catalunya s’enfronta a un dels reptes socials, econòmics i estructurals més grans de la seva història recent: l’envelliment accelerat de la població i la creixent demanda de serveis per a la gent gran i dependent. Avui dia, la jubilació ja no és una fase final i breu, sinó un nou període vital ple de possibilitats que pot arribar a durar unes quantes dècades. Segons les dades més recents, la població de 65 anys i més ha arribat per primera vegada al 20% del total, és a dir, una cinquena part del conjunt de residents a Catalunya, amb una xifra rècord d’1.644.463 persones.
El tsunami demogràfic: projeccions i longevitat
Catalunya es troba avui entre els països amb una esperança de vida més alta del món, xifrant-se en 84 anys per als homes i gairebé 87 anys per a les dones. Més revelador encara és el fet que una persona que avui celebra el seu 65è aniversari pot esperar viure entre 19 i 23 anys més de mitjana. Aquesta pressió estructural sobre el sistema d’atenció està destinada a multiplicar-se amb l’arribada a la tercera edat de la generació del baby-boom (les persones nascudes entre el 1960 i el 1975).
Les projeccions a mitjà i llarg termini adverteixen d’una transformació demogràfica sense precedents de cara a l’any 2050. S’espera que l’any 2049 la població major de 65 anys arribi als 2.548.000 habitants, passant a representar el 28,5% de tota la societat catalana. Dins d’aquest creixement, l’augment de la longevitat extrema juga un paper clau: el percentatge de població major de 80 anys passarà del 5,8% actual (unes 465.000 persones) a representar gairebé el 10% de la població el 2049 (prop de 879.000 persones). Fins i tot la població centenària es multiplicarà dràsticament, passant de menys de 3.000 persones actuals a més d’11.000 a mitjan segle.
Tot i que fer-se gran constitueix un dels principals èxits de la humanitat al segle XX, també comporta un augment indefugible de la dependència que exigeix un cost econòmic i de recursos assistencials sense precedents. Un estudi de l’FMI adverteix que cal canviar la mentalitat i deixar de veure l’envelliment exclusivament com un problema, per començar a tractar-ho com una oportunitat per donar suport a les persones i treure el màxim profit d’aquesta longevitat creixent.
Un sistema de benestar desfasat i el col·lapse burocràtic
El problema de fons és que el sistema de benestar actual va ser dissenyat fa 20 anys per a unes generacions que no vivien tants anys. En una societat tan longeva, el benestar ja no es pot organitzar com una seqüència rígida de drets associats a una única etapa. La longevitat desborda aquest esquema i planteja una pregunta incòmoda: què significa protegir socialment persones que viuen 20 o 30 anys més que les generacions per a les quals es va dissenyar el sistema?
La realitat del dia a dia és de col·lapse: les sol·licituds de dependència s’han duplicat en l’última dècada. Mentre avui unes 250.000 persones reben algun tipus de servei, n’hi ha gairebé 130.000 que es troben bloquejades en feixucs tràmits burocràtics. La lentitud és alarmant: per obtenir una valoració del grau de dependència s’estan trigant uns 400 dies de mitjana, superant amb escreix els 180 dies que marca la llei. A més, 38.002 persones estan en llista d’espera per a l’assignació d’un Pla Individualitzat d’Atenció (PIA), amb 275 dies d’espera mitjana des de la sol·licitud fins a la resolució. Com a resultat dramàtic, un 13,87% de les persones cauen en els anomenats «llimbs de la dependència».
Manca crítica de places i de professionals; la precarietat
Si analitzem les infraestructures físiques, el dèficit també és profundament preocupant. Actualment hi ha 18.787 persones en llista d’espera per accedir a una plaça de residència. Les 63.213 places residencials i les 20.177 places de centre de dia actuals són del tot insuficients per cobrir l’alta demanda. La cobertura per a persones majors de 80 anys a Catalunya és de només 12,9 places per cada 100 persones, una xifra inferior a la mitjana europea, que se situa en 16,3 places.
Això se suma a una escassetat crítica de cuidadors. La patronal del sector (ACRA) avisa que d’aquí a 10 anys faran falta 80.000 places residencials noves i la contractació de 26.000 nous professionals. Malauradament, l’atracció de talent topa amb unes condicions laborals poc competitives pel dèficit de finançament; els treballadors d’entitats de l’ACRA arriben a cobrar entre un 17% i un 18% menys que els professionals amb convenis de la Generalitat en l’àmbit sanitari.
El repte financer: de l’Estat al ciutadà
El desajust neix d’un infrafinançament crònic: Espanya dedica només el 0,9% del PIB a l’atenció a la dependència, la meitat de la mitjana de l’OCDE (1,79%). Això genera llargues llistes d’espera i ofega el servei, forçant la Generalitat, per exemple l’any 2023, a finançar el 77% d’aquesta despesa per compensar la manca d’aportacions de l’Estat.
A nivell individual, els ciutadans també pateixen la incertesa d’aquesta nova realitat. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA), el 55% de la població de 65 anys o més afirma tenir un estat de salut bo, molt bo o excel·lent. Malgrat això, sovint se subestimen dràsticament els costos de l’assistència sanitària a llarg termini. Moltes persones encara planifiquen el seu futur financer basant-se únicament en l’esperança de vida mitjana clàssica, sense integrar la probabilitat creixent de viure fins als noranta anys o més. Això genera una complexa transició a la jubilació, on la persona ha de gestionar una fase molt més llarga de minva dels estalvis. Els experts assenyalen que preparar-se amb èxit per a la longevitat es basa en l’equilibri de quatre pilars fonamentals: estabilitat financera, salut física, benestar emocional i connectivitat social.
Cap a on han d’anar les polítiques? El triple benefici
Davant d’aquest enorme desafiament, el debat no pot centrar-se només en quant ens costa la longevitat, sinó en quin tipus de benestar volem sostenir: un que es limiti a compensar pèrdues, o un que acompanyi trajectòries vitals llargues i no lineals?. El sistema exigeix un gir decidit cap a la prevenció de la fragilitat i la solitud, invertint més en salut comunitària, entorns habitables i en afavorir els vincles socials.
Les mesures estructurals han d’incloure:
1. Agilització i mesures de xoc (el pla CURA): Per descongestionar el sistema, el Govern català busca escurçar els tràmits a un màxim de dos mesos i passar de 25 a 500 punts de valoració. També s’ha introduït una prestació provisional de 200 euros en un màxim de 15 dies per a casos de dependència severa (grau III) i malalties greus com l’ELA, dissenyada per accelerar l’atenció d’uns 65.000 casos anuals. Bones mesures, però encara insuficients.
2. Integració Sociosanitària: S’ha de consolidar l’Agència d’Atenció Integrada Social i Sanitària (AGAISS) per oferir un referent únic per a cada usuari. Això Ha de posar fi a la descoordinació històrica que fa que una mateixa persona acabi sent atesa per una vintena de professionals desconnectats.
3. Més finançament i el model de «plataformes de serveis» a domicili: S’ha d’elevar immediatament la inversió en dependència al 2% del PIB. A més, cal un canvi de concepte per crear les anomenades «plataformes de serveis»que permetin a qualsevol persona accedir a una gran varietat de recursos independentment del seu grau de dependència. La idea és portar la tecnologia i el suport assistencial integral directament al domicili, afegint ajudes pel dia a dia com l’alimentació i la higiene personal. Aquestes plataformes tecnològiques haurien d’estar cofinançades de manera justa mitjançant una tarifació social, la qual calcularia l’aportació segons l’estat econòmic de cada sol·licitant.
Aquest enfocament és vital per revertir la situació actual, on l’atenció domiciliària a Catalunya tot just dona 13 hores d’assistència al mes i només arriba al 4,3% dels majors de 65 anys (molt per sota del 10,1% d’estàndard europeu).
En conclusió, si com a societat som capaços de fer una reenginyeria dels sistemes sanitaris i financers per prioritzar l’adaptació a aquesta nova esperança de vida, podrem gaudir del que l’FMI anomena el «triple benefici de la longevitat»: una vida més llarga, més saludable i més productiva.
Passar d’un sistema desfasat a un model modern, integrat, enfocat a la prevenció i ben finançat, ja no és una simple opció política, sinó una necessitat demogràfica ineludible.
Lluís Carrasco Martínez. Membre del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (CECBLl).
