Maite Carranza (Barcelona, 1958) fa quaranta anys que es dedica a l’escriptura i més de trenta al guionatge. L’any 2016 va vendre milers d’exemplars de La pel·lícula de la vida, una novel·la que tracta el desnonament d’una mare i els seus dos fills des de la perspectiva dels infants. Una dècada després, el llibre s’ha convertit en el film L’Olívia i el terratrèmol invisible. La pel·lícula és dirigida per Irene Iborra i Carranza hi ha participat com a coguionista, juntament amb Júlia Prats i la mateixa directora.
La pel·lícula és el primer llargmetratge d’animació en català fet íntegrament amb stop-motion. A més, ha rebut prestigiosos premis com el de la Fundació Gan del Festival Internacional d’Annecy així com dues nominacions als Premis de Cinema Europeu i una com a millor pel·lícula d’animació als Premis Gaudí. Ens reunim amb Maite Carranza per parlar de la pel·lícula, del llibre i de la seva trajectòria.
La pel·lícula L’Olívia i el terratrèmol invisible està basada en el llibre La pel·lícula de la vida que explica el desnonament d’una mare i els seus dos fills. Què et va portar a escriure’l ?
El vaig escriure durant la crisi econòmica, en un període en què moltes famílies de classe treballadora i mitjana perdien els seus habitatges i la feina. Això també ho vaig constatar en el sector editorial i audiovisual al qual pertanyo, on molta gent va deixar de cobrar les nòmines. A tall d’exemple, recordo que en aquells anys vam intentar tirar endavant tres projectes de guió amb la Irene Iborra, la directora de la pel·lícula, però després de molts intents vam acabar desistint. Aquest exemple il·lustra la situació d’aquell moment, en què tot resultava difícil perquè faltaven els recursos.
Gairebé deu anys després de la publicació del llibre, la història ha arribat a la pantalla gran. Com va sorgir la idea de fer-ne la pel·lícula i com ha estat el procés?
«Tot i que han passat vuit anys des de la publicació del llibre, malauradament, el problema de l’accés a l’habitatge continua sent actual.»
La Irene em va proposar fer la pel·lícula un any després de la publicació del llibre, el 2017, en un moment en què la crisi econòmica anava de baixada. Quan vaig escriure el llibre, la crisi va ser un fenomen de causa-efecte amb acomiadaments i desnonaments. Uns anys més tard, el problema amb l’habitatge continua per l’encariment dels preus, la manca d’accés dels més joves i l’especulació. Tot i que han passat vuit anys des de la publicació del llibre, malauradament, el problema de l’accés a l’habitatge continua sent actual. El procés de guió va durar uns dos anys i paral·lelament ens vam anar presentant a subvencions per començar a desenvolupar el projecte. El procés d’una pel·lícula d’aquestes característiques és d’uns sis anys i hi ha participat diferents productores. En un inici, va produir la pelicula Citoplasmas i Cornelius Film i a poc a poc van afegir-se més productores del País Basc, França, Bèlgica, Suïssa i Xile.
L’Olívia i el terratrèmol invisible és el primer llargmetratge d’animació en català fet íntegrament amb stop-motion. En què consisteix aquesta tècnica?
L’stop-motion és una tècnica d’animació que consisteix a manipular figures o ninos fotograma a fotograma, fotografiant cada petit moviment per, posteriorment, unir les imatges i crear la il·lusió de moviment en les seqüències. Per la pel·lícula s’han utilitzat uns ninos amb esquelets d’acer que els permet moure’s i cada moviment s’ha fet manualment. De fet, s’han creat diferents rèpliques de les cares, els ulls i els cabells de cada personatge. L’equip tècnic ha fet un veritable treball d’artesania i han emprat tècniques sofisticades en postproducció.
Quan et van proposar adaptar la història amb stop-motion, vas creure que es podia transformar en una pel·lícula amb aquesta tècnica?
En un primer moment em va semblar molt difícil perquè és un llenguatge que desconeixia. El camí que fa un guió fins a la filmació no l’havia recorregut mai. Com a guionista, hi ha escenes que pressuposes com es poden aplicar en imatges, però hi ha altres que no es poden fer.
En aquest sentit, l’element més simbòlic de la pel·lícula és la caiguda de la protagonista per l’escletxa que s’obre arran del terratrèmol. Com vau abordar el fet de transformar aquesta metàfora en una imatge animada?
En un principi no ho visualitzava. Personalment, m’imaginava que l’Olívia seria engolida per la terra i apareixeria en un altre lloc, però en el procés de guió i, posteriorment, en la realització es va acabar de donar forma per transformar la metàfora en l’escena que apareix a la pel·lícula. Va costar transformar la paraula “cau” del llibre en una escena amb detalls.
Una de les claus de la pel·lícula és com l’Olívia introdueix la fantasia per fer-li creure al seu germà petit que viuen una pel·lícula, fent així la situació del desnonament més suportable. Hi havia la intenció de mostrar la supervivència emocional dels nens davant aquests casos?
Sens dubte, aquesta fantasia amable que la protagonista crea per al seu germà petit és el late motiv tant de la pel·lícula com del llibre. A la novel·la, però, el paral·lelisme entre la vida real i aquesta pel·lícula imaginària hi és més present, ja que funciona com una metàfora que engloba molts significats i que, en el format escrit, permetia més interaccions.
Recentment, la pel·lícula s’ha estrenat a la Fira Internacional del llibre de Guadalajara, Mèxic, i a principis d’any ho farà en altres països com França o Bèlgica. Com ha estat rebuda la pel·lícula? Creus que la història s’entendrà a altres nacions?
«A Mèxic, la pel·lícula s’ha entès perfectament, de fet, els espectadors ens van dir que ens havíem quedat curts retratant els problemes de l’habitatge, que allà són més greus.»
A Mèxic, la pel·lícula s’ha entès perfectament, de fet, els espectadors ens van dir que ens havíem quedat curts retratant els problemes de l’habitatge, que allà són més greus. Als mexicans els sorprenia, per exemple, el mestissatge del barri perifèric de la pel·lícula. Penso que en altres nacions la història s’entendrà bé perquè la pel·lícula ha estat molt cuidada. En el cas francès hi ha versió doblada i per la resta de països encara està per veure si s’utilitzarà la versió original en català amb subtítols en anglès o una versió doblada.
Sembla que, des de fa uns anys, es fan menys pel·lícules de cinema social i no es visibilitzen temes que ens han afectat com els desnonaments. La pel·lícula vol trencar amb aquesta dinàmica?
«Vam fer la pel·lícula per donar visibilitat a la problemàtica dels desnonaments.»
Si, vam fer la pel·lícula l’Olívia i el terratrèmol invisible per donar visibilitat a la problemàtica dels desnonaments. Podria haver quedat descontextualitzada amb el pas del temps, però el problema de l’habitatge continua plenament vigent.
Després d’anys de desnonaments, és el primer cop que una pel·lícula infantil parla d’aquestes qüestions. Ha arribat el moment de tractar aquests temes en les pel·lícules adreçades als infants?
Penso que cal parlar més d’aquests temes. Durant el procés d’escriptura del llibre, em trobava amb casos d’infants que arribaven a l’escola en dejú i que, gràcies a l’escolarització, podien fer un àpat calent. La pel·lícula també mostra el trencament emocional de moltes mares i pares que van quedar tocats psicològicament per la incapacitat de sortir-se’n. La pobresa infantil continua sent un tabú en la literatura i el cinema per als nens, però parlar de mares que cauen en la depressió encara ho és més.
Per tant, penses que L’Olívia i el terratrèmol invisible pot obrir camí perquè el cinema social es faci present de manera més habitual en les pel·lícules adreçades al públic infantil?
Si. De vegades, el cinema i la literatura familiar opten més per entretenir que per tractar temes que poden ser tristos o complicats. Penso que això pot ser un inconvenient per la idea associada a l’entreteniment. Fa uns anys, hi havia llibres que acabaven malament, però ara sembla que les històries han de tenir un bon final.
El fet que sigui una pel·lícula diferent que tracta el desnonament des de la mirada dels nens segurament ha contribuït a aquest èxit als festivals de cinema. Us ho esperàveu?
Ho rebem molt bé. Vull pensar que aquests reconeixements sorgeixen perquè la pel·lícula tracta temàtiques diferents amb una certa gosadia. La pel·lícula transmet un missatge dur, però ho combina amb fantasia, humor i moments transgressors i bonics que fan que sigui més atractiva. Recordo amb especial estima el Premi de la Fundació Gan del Festival Internacional d’Annecy, epicentre del cinema d’animació.
En l’àmbit més personal, fa gairebé quatre dècades que escrius literatura infantil i juvenil. Has notat una evolució en la manera d’enfocar les temàtiques, els personatges o la mateixa escriptura per adaptar-te i connectar amb els lectors al llarg d’aquests anys?
«En els darrers anys, noto que he adaptat la meva narrativa al llenguatge audiovisual: frases i capítols més curts, més agilitat, he reduït la descripció i inicis més potents perquè en les primeres línies la lectura enganxi.»
Com a escriptora penso que he millorat l’escriptura i he après a dramatitzar i crear personatges més complexos. Quan vaig presentar-me al Premi Andersen em van demanar algunes novel·les que em representessin i vaig triar-ne cinc que van ser publicades entre l’any 2000 i l’actualitat. M’identifico més amb les darreres novel·les que he publicat com la trilogia de La Guerra de les Bruixes, Vols ser el nòvio de la meva germana?, La pel·lícula de la vida o Una bala per al record que amb els primers llibres. D’altra banda, en els darrers anys, noto que he adaptat la meva narrativa al llenguatge audiovisual: frases i capítols més curts, més agilitat, he reduït la descripció i inicis més potents perquè en les primeres línies la lectura enganxi. Ens trobem en un moment en què a la lectura li han sortit competidors com les pantalles que resten hores als llibres i a l’atenció continuada en general.
Comentaves que has estat nominada al Premi Andersen 2026, la distinció internacional més important atorgada a la literatura infantil i juvenil. Com reps aquest reconeixement?
Només el fet d’estar nominada ja és tot un premi i em fa sentir reconeguda. Al gener es donaran a conèixer els sis autors finalistes i, posteriorment, a l’abril, se’n triarà el guanyador en el marc de la Fira del Llibre de Bolonya. Arribar a aquesta fase és molt difícil, de fet, cap autor espanyol no ha estat seleccionat entre els sis finalistes des de Marcelino, pan y vino, als anys cinquanta. Per tant, ja em sento guanyadora.
Al cinefòrum posterior a la projecció de la pel·lícula a CineBaix vas explicar que fer la pel·lícula va ser “un somni” perquè combina les teves facetes d’escriptora i guionista, però també vas reconèixer que és el procés per fer la pel·lícula va ser llarg i difícil. Tot i això, veus possible adaptar al cinema altres llibres de la teva producció?
«El més difícil per posar en marxa una pel·lícula és trobar algú que hi cregui i sigui capaç d’arribar fins al final amb una convicció ferma.»
El procés va ser llarg i costós (riu). Sobretot es va fer evident en la dificultat d’arribar a consensos entre totes les productores i, en alguns moments, va resultar especialment feixuc a causa de les altes expectatives que calia complir. No descarto, en un futur, adaptar algun llibre propi al cinema; de fet, n’hi ha alguns que són més fàcilment adaptables que La pel·lícula de la vida. El més difícil per posar en marxa una pel·lícula és trobar algú que hi cregui i sigui capaç d’arribar fins al final amb una convicció ferma.
Actualment en quins projectes estàs treballant?
Ara mateix tinc molta feina (riu). Recentment, he acabat, juntament amb la Júlia Prats, la meva filla, la primera part d’una bilogia de ciència-ficció. Fins ara no havia escrit mai una obra concebuda en dues parts. Si tot va bé, la primera entrega es publicarà cap al febrer de l’any vinent i ja estem treballant en la segona.
