La setmana passada, Maricarmen Abascal va sortir de casa seva en una llitera. Té 87 anys i en feia 71 que vivia al mateix pis del barri del Retiro de Madrid. Hi havia arribat el 1955, quan encara era una nena. Durant dècades, la seva família i després ella mateixa havien pagat el lloguer. El contracte, de renda antiga, havia passat primer del pare a la mare i després a ella, però aquesta segona subrogació va obrir la porta legal a extingir-lo. Quan l’habitatge va canviar de mans, la nova propietat va plantejar una renda molt superior als aproximadament 500 euros que pagava. Després de diversos intents de desnonament, el 23 de setembre una forta presència policial va permetre executar finalment el llançament. Maricarmen, amb un 50% de discapacitat reconeguda, va abandonar en llitera la casa on havia passat pràcticament tota la vida. No era casa seva, segons la llei, però era la seva llar.
Un fenomen a l’ordre del dia
En la tardor de 2026 un desnonament no és cap novetat, ni de bon tros. Forma desgraciadament part de la nostra realitat quotidiana. Catalunya continua sent un dels territoris de l’Estat on es practiquen més llançaments judicials. Segons dades del Consell General del Poder Judicial només durant el primer semestre de 2025 se’n van executar 3.979: 2.069 entre gener i març i 1.910 entre abril i juny. Gairebé tres de cada quatre (2.995) procedien de processos relacionats amb arrendaments.
En el primer trimestre, Catalunya va concentrar el 28,2% de tots els llançaments practicats a Espanya, mentre que en el segon va ser el 27,4%. Són dades que no permeten identificar amb precisió quants d’aquests casos corresponen a la regió metropolitana de Barcelona, però és raonable situar-hi una part molt significativa del problema, tant pel pes demogràfic de la metròpoli com per la forta pressió que pateix el mercat del lloguer. I, sobretot, perquè aquestes xifres només recullen els casos que acaben arribant als jutjats, de manera que deixen fora moltes altres formes de pèrdua o expulsió residencial que no generen cap ordre de llançament.
Aquests dies hem conegut també el cas d’un matrimoni de Badalona, de 81 i 74 anys, amenaçat de perdre el pis on viu des de fa més de quaranta anys després d’haver avalat la hipoteca d’un fill. El llançament ha quedat ajornat, de moment. Pocs dies abans transcendia el cas d’Olga, veïna de Santa Eulàlia, a l’Hospitalet, que s’havia suïcidat mesos després de perdre casa seva. Les entitats que l’havien acompanyada han relacionat el procés de desnonament amb el deteriorament de la seva situació, si bé, evidentment, un suïcidi és sempre un fenomen multicausal que no admet explicacions simples.
Tot això succeeix, a més, quan s’ha afeblit una de les xarxes que havien contingut les situacions més extremes. El Govern espanyol va aprovar al febrer un decret que prorrogava fins a final de 2026 la possibilitat de suspendre determinats desnonaments de llars vulnerables sense alternativa habitacional. Però el Congrés el va derogar el 26 de febrer per 177 vots contra 172 i una abstenció, de manera que aquella pròrroga va deixar de tenir efecte.
La conseqüència d’aquesta desprotecció pot ser un augment dels desnonaments si no s’articulen nous mecanismes que evitin els llançaments de persones vulnerables sense alternativa residencial. Però el cas de Maricarmen ha provocat precisament una reacció com feia temps que no es veia. El seu desnonament ha desencadenat mobilitzacions en diverses ciutats i una acampada a la Puerta del Sol de Madrid que ha convertit el seu nom en símbol d’una protesta molt més àmplia pel dret a l’habitatge.
La pressió social ha provocat que ahir el Consell de Ministres hagi aprovat dos reials decrets en matèria d’habitatge com a resposta al decret Maricarmen, proposat pels sindicats de llogateres. Entre les mesures anunciades hi ha l’ampliació de la protecció davant dels desnonaments, la pròrroga de determinats contractes de lloguer i una regulació més estricta dels lloguers de temporada i d’habitacions. La seva continuïtat dependrà, però, de la convalidació del Congrés.
El més significatiu, en tot cas, és que un desnonament concret d’entre tants com es produeixen hagi aconseguit tornar a situar al centre del debat públic la pregunta de fins on pot arribar el dret de propietat quan entra en conflicte amb el dret a conservar la llar.
Haver de renunciar a una llar
El llançament judicial, però, és només la forma més visible i dramàtica de perdre un habitatge. N’hi ha una altra molt més discreta, que és la que anomenem desnonament silenciós. Simplement s’acaba el contracte de lloguer i la persona que hi viu no el pot renovar perquè el nou preu és inassumible o la propietat prefereix recuperar l’habitatge. Formalment, ningú no ha estat desnonat, però marxar de la que durant un temps més o menys llarg ha estat la teva llar s’hi assembla molt, això sí, sense comitives judicials, policies ni concentracions de veïnat i d’activistes al portal.
Sabem molt menys d’aquests casos perquè les estadístiques judicials no els recullen i perquè poca gent assumeix sense vergonya o sentiment de culpa aquesta situació com per anar-la esbombant. Però tenim indicis de la seva dimensió. Segons l’Enquesta de demanda d’habitatge a Catalunya, de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, a finals de 2025 un 11% de les persones que buscaven un habitatge de lloguer ho feien precisament per finalització del contracte o risc de desnonament. A l’àrea metropolitana, a més, destaca especialment un altre motiu molt similar, com és buscar un habitatge més barat perquè el cost de l’actual ja no es pot assumir encara que el contracte estigui en vigor.
El cost del lloguer, doncs, mou cada cop més persones de Barcelona cap a altres municipis, dels municipis més ben connectats cap als més perifèrics, de l’habitatge sencer cap a l’habitació, de viure soles a tornar a compartir pis. Es parla molt, però es resol poc, de la soledat no desitjada.
Ara haurem de començar a parlar també de la “companyia no desitjada”. El mapa residencial de la metròpoli també s’està dibuixant a partir d’un seguit de nous conceptes que aviat caldrà incorporar als temaris de sociologia.
Desnonats sense saber-ho
I encara hi ha una altra forma d’exclusió residencial que es produeix abans fins i tot d’haver pogut disposar d’una llar pròpia. A Catalunya, el 2025 només el 18,6% dels joves de 16 a 29 anys estaven emancipats de la llar familiar, molt lluny del 32,6% assolit abans de la crisi financera. No els podem considerar desnonats en sentit estricte, perquè ningú no els ha fet fora d’enlloc. Però sí que han quedat, en bona mesura, fora de la possibilitat d’entrar-hi.
Hem construït així una societat amb una paradoxa tremenda. A una dona gran que viu de lloguer se la pot fer fora del pis on ha passat setanta anys. A una persona gran que és propietària, mentrestant, els fills o els nets poden contemplar aquell mateix pis com la seva principal (de vegades única) esperança de poder accedir algun dia a un habitatge propi.
Ho va explicar amb una contundència difícil de superar Mónica Sierra Gil, una valenciana de 26 anys, en una carta publicada per El País aquest estiu. Té carrera, un màster, fa un doctorat i treballa. Però quan va morir la seva àvia i va tenir les claus de casa seva a les mans va constatar un fet devastador: “Nada de eso me había acercado tanto a una vivienda como una muerte”. Hauria preferit, escrivia, “una abuela viva y una casa donde invitarla a comer”. És difícil resumir millor la fractura generacional que provoca l’habitatge. Durant dècades vam associar la possibilitat de tenir una llar al treball, l’estalvi i la progressiva millora de les condicions de vida. Ara, per a una part creixent de la població, l’accés al patrimoni depèn sobretot de si la família ja en tenia. L’herència substitueix l’ascensor social. I qui no té patrimoni familiar queda condemnat a competir en un mercat de lloguer cada vegada més inaccessible.
Un nou marc mental
El cas de la ja tristament cèlebre Maricarmen ha tingut encara altres efectes inquietants. Des de les inefectives discrepàncies entre administracions sobre qui havia d’actuar o quina solució se li podia oferir (el Ministeri havia demanat aturar el desnonament, mentre l’Ajuntament sostenia que li havia ofert una alternativa residencial i la Comunitat de Madrid se’n va desentendre) com determinades reaccions socials que el cas ha provocat.
A les xarxes i als comentaris de les notícies hi ha hagut una reacció força generalitzada d’indignació, almenys aparentment, perquè avui tot depèn de l’algoritme que et tria el que has de veure, és clar. Però també han proliferat de manera descarada els qui han convertit Maricarmen gairebé en culpable de la seva situació. Com podia pretendre continuar pagant 500 euros en aquell barri? Per què havia de tenir aquest privilegi després de tants anys? I, fins i tot, per què calia compadir-la si havia estat funcionària?
Aquest darrer retret em va cridar l’atenció, i no tant perquè sigui funcionari (en excedència) com pel que mostra de cap a on està evolucionant el marc mental d’una part important de la ciutadania. Vivim en una societat en què ser funcionari encara és presentat sovint com una aspiració sospitosa associada a un poc reprovable desig d’estabilitat laboral, cobrar cada mes i no córrer grans riscos (de la vocació de servei públic ja gairebé ningú en parla).
En canvi, l’especulació és defensada, practicada i fins i tot celebrada. Ho veiem en aspectes que van des de la naturalització de la revenda d’entrades fins a l’auge del món de les criptomonedes. Per descomptat, també en l’habitatge.
És aquí on el debat va molt més enllà d’uns quants especuladors. Quan el rendiment esperable d’un habitatge es converteix en la vara amb què mesurem qualsevol decisió i mantenir un lloguer assequible sembla perdre diners, l’habitatge deixa progressivament de ser percebut com una llar per convertir-se sobretot en un actiu.
L’habitatge, doncs, és un element més, especialment sensible, això sí, d’aquest panorama. D’entre les múltiples lectures que s’han publicat en els darrers mesos sobre el tema, l’autobiogràfica Un metre quadrat de Llucia Ramis recull un testimoni significatiu de com la de l’especulació és ja una trajectòria vital perseguida per molta gent: “Tinc vint-i-sis anys i no necessito una pensió. El meu imperi immobiliari espanyol finançarà la meva jubilació”, va llegir l’escriptora mallorquina que deia una jove nord-americana en un reportatge a The New York Times.
Naturalment, no tots els propietaris que tenen pisos on no hi viuen són especuladors, ni tan sols són rendistes. Es pot ser rendista sense especular. Mirar de viure del que ja tens o comptar amb uns ingressos extra no és cap mal. Aprofitar-te de la situació dels demés per demanar més del que toca ja és més discutible.
No tots els propietaris que tenen pisos on no hi viuen són especuladors, ni tan sols són rendistes. Es pot ser rendista sense especular. Aprofitar-te de la situació dels demés ja és més discutible
A la metròpoli de Barcelona conviuen grans tenidors, empreses, petits propietaris que complementen els seus ingressos amb un lloguer i famílies que disposen d’un segon habitatge per circumstàncies molt diverses.
Però tampoc no podem ignorar els senyals i els incentius, que juguen un paper fonamental en el funcionament de la nostra economia. Així, quan considerem normal que el valor principal d’un habitatge sigui el rendiment econòmic que se’n pot extreure, quan el preu que algú pot pagar deixa de tenir cap relació amb els salaris del lloc on viu, quan qui podria mantenir un lloguer assequible sent que està “perdent diners” perquè no cobra tot el que el mercat li permetria cobrar, el problema ja no és només l’actuació d’alguns especuladors. És el marc mental dins del qual tots prenem decisions.
I aquest és probablement el desnonament que més mal fa a la nostra societat: haver anat expulsant la idea que l’habitatge és, abans que qualsevol altra cosa, el lloc on transcorre la vida. La nostra llar. La pedra angular de qualsevol projecte vital digne.
En el que es considera el segle de les ciutats, una metròpoli com la nostra ha d’oferir la possibilitat que les persones puguin construir-hi una trajectòria vital
En el que es considera “el segle de les ciutats”, una metròpoli com la nostra ha d’oferir la possibilitat que les persones puguin construir-hi una trajectòria vital. Que algú que ha viscut setanta anys en un barri no n’hagi de sortir en una llitera sota els focus i rodejada de crits i cops de porra. Que una família no hagi de marxar del lloc on té els seus vincles perquè li venç un contracte que no li permeten renovar. I que una jove no hagi d’esperar que mori la seva àvia per poder imaginar que, algun dia, tindrà casa pròpia.
Més enllà dels plans i les normatives sobre les quals es treballa, un gran pacte en defensa del dret a l’habitatge és avui més urgent que mai.
