La presidenta de la Comissió Executiva del PEMB, Carol Recio, va obrir la jornada Diàlegs Barcelona / Madrid 2050. Dues maneres de ser inclusiva reivindicant la necessitat de situar la vida quotidiana al centre de la planificació urbana: “Hem de poder pensar les ciutats i les perifèries des de la dignitat”, assenyà, tot vinculant aquesta mirada amb la planificació urbanística, els drets socials, l’espai públic i la necessitat de revertir desigualtats.
Aquesta és la crónica que el Pla Estrategic Metropolità de Barcelona (PEMB) ha fet d’aquesta quarta sessió de les sis del cicle de diàlegs Barcelona-Madrid.
L’acte va partir d’una idea: una metròpoli inclusiva no és només aquella que desplega polítiques per atendre les persones en situació de vulnerabilitat, sinó aquella que evita que el barri o municipi on es viu determini les oportunitats d’accés a l’habitatge, l’educació, la salut, la mobilitat, l’ocupació, les cures o un espai públic de qualitat.
En aquest sentit, tant Barcelona com Madrid comparteixen el repte de combinar la seva vocació de ciutats globals amb la necessitat de garantir que els veïns i veïnes puguin continuar vivint-hi i participant en la construcció del seu futur.
Les AAVV volen decidir la ciutat
El primer diàleg sobre la mirada veïnal va reunir Jorge Nacarino, president de la Federación Regional de Asociaciones de Vecinos de Madrid, i Miquel Borràs, president de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb).
Els dos representants van coincidit a situar l’habitatge i el dret a romandre entre els principals reptes actuals. Nacarino va remarcar que el codi postal continua condicionant les oportunitats de desenvolupament i va definir el dret a romandre com “un nou element de desigualtat”, davant de models de desenvolupament turístic que poden expulsar població de les ciutats.
Borràs va ampliar la mirada més enllà dels límits municipals i va assenyalar altres factors de desigualtat, com les condicions laborals, el temps disponible, el nivell econòmic i, especialment, la segregació educativa.
El moviment veïnal també ha canviat. “Venim de reivindicar una parada de autobús o una plaça i ara volem participar en la planificació urbanística”, va explicar Borràs, resumint l’evolució d’un moviment que ja no reclama únicament equipaments o millores concretes, sinó que vol intervenir en les decisions que configuren els barris i la metròpoli.
La mirada vol escala metropolitana
Un altre dels punts de coincidència va estar la necessitat d’abordar problemes com l’habitatge, la mobilitat, el turisme, l’educació o el canvi climàtic des d’una escala metropolitana.
Nacarino assenyalà que a Madrid moltes d’aquestes qüestions no tenen un interlocutor metropolità clar, malgrat “totes les problemàtiques tenen una escala metropolitana”. A Barcelona, tot i existir una estructura metropolitana, Borràs va advertir que la relació del moviment veïnal amb les institucions metropolitanes continua sent molt limitada. “Existeix i dona possibilitats de gestionar certes problemàtiques però no la possibilitat d’intervenir”, afirmà.
Participació: de ser escoltats a poder incidir
La participació ciutadana va estar un altre dels eixos centrals del diàleg. El president de la federació madrilenya va denunciar que “quasi sempre la participació és consultiva” i va reclamar eines i recursos que permetin una participació real. Per la seva banda, el de la Favb va apuntar les dificultats que tenen les associacions per participar en processos complexos amb terminis molt curts i sense prou recursos.
Aquesta qüestió va connectar directament amb el segon diàleg de la jornada, que van protagonitzar Alejandro López i Laura Inés Braojos, del col·lectiu d’arquitectes Madrid Borde Sur, i Adolf Sotoca i Madalen González Bereziartua, de la Càtedra de Regeneració Urbana i Metropolitana al Besòs (RUMB) de la UPC.
L’arquitectura, una eina, no una solució única
Des de la perspectiva tècnica, Laura Inés Braojos va defensar entendre l’arquitectura com una eina que ha d’anar acompanyada d’altres polítiques i va subratllar que sense inversió i polítiques ciutadanes la transformació física no és suficient. Adolf Sotoca plantejà, al seu torn, una concepció més oberta de la disciplina: “L’arquitectura no és un monopoli dels tècnics”, sinó un procés que incorpora les persones que participen en un projecte i que genera aprenentatge i impacte sobre l’espai que habitem. Aquesta mirada també implica baixar dels grans plans a l’experiència quotidiana. Braojos va destacar la importància de la identitat, la memòria del treball, el llenguatge o la dificultat d’arribar a determinats perfils, com els adolescents.
González Bereziartua explicà que el treball de camp permet detectar realitats que no apareixen als plànols. En una recerca sobre calor i ús de l’espai públic a Santa Coloma de Gramenet, per exemple, l’equip va utilitzar càmeres tèrmiques, fotografies i seguiment sobre el terreny. “El partit –va concloure– es juga en la distància curta”.
Regenerar sense expulsar
La regeneració urbana va posar sobre la taula una de les principals tensions de les transformacions metropolitanes: com millorar els barris sense provocar l’expulsió dels seus habitants.
Per a Alejandro López, perquè la regeneració sigui inclusiva cal que les persones del barri participin en les decisions i que les actuacions responguin a necessitats consensuades, juntament amb eines d’intervenció de l’administració. Sotoca va situar el debat en termes de redistribució i planificació urbana i va advertit que Barcelona encara no disposa de nous instruments suficients per afrontar els processos de gentrificació.
A més, tant Madrid Borde Sur com la Càtedra Rumb treballen en territoris que desborden els límits municipals. Per això, la coordinació supramunicipal va estar un altre dels grans temes de la jornada.
A Madrid, va recordar Alejandro López, manca un marc metropolità clar i s’han de superar les fronteres administratives: “Volem acabar amb les vores i amb les línies que divideixen Madrid i el separen de la resta”. En el cas del Besòs, Madalen González va explicar que la Càtedra Rumb intenta ampliar el treball més enllà de Barcelona i col·laborar amb municipis de la perifèria: “Ens dediquem a saltar-nos la ratlla municipal”.
La jornada va deixar així una idea transversal: pensar les metròpolis inclusives del 2050 implica posar la vida quotidiana al centre, garantir el dret a romandre, reforçar la capacitat d’organització i decisió de les comunitats i superar les fronteres administratives. I, alhora, entendre les perifèries no només com espais on cal intervenir, sinó com territoris des dels quals repensar el futur metropolità.
Article original del PEMB
