Hi ha finals de curs que s’escolen suaus, com una tarda de juny que s’allarga sense pressa. Finals de curs que fan olor de llibres tancats, a motxilles abandonades sota els llits i a plans d’estiu. Però n’hi ha d’altres que arriben carregats d’un soroll diferent, més greu, més persistent. Un soroll que no prové ni del timbre ni dels passadissos, sinó d’un malestar que ha anat creixent fins a convertir-se en un clam col·lectiu.
Aquest any, a Catalunya, el final de curs no ha tingut la textura amable de sempre, ha tingut el gust aspre del desencís. I, el so que ha dominat, no ha estat el de les aules, sinó el de les protestes: assemblees improvisades, pancartes que s’obren com ferides, concentracions davant de serveis territorials, talls simbòlics de carreteres, marxes lentes que avançaven com un riu cansat però tossut. Un país sencer ha vist com milers de docents convertien les últimes setmanes del curs en un pols obert amb el Departament d’Educació.
Mentre que els alumnes comptaven els dies que faltaven per a les vacances, bona part del professorat comptava una altra cosa: les hores de negociació, les vagues convocades, els compromisos incomplerts, les promeses que no acabaven d’arribar i, sobretot, comptaven la paciència que els quedava. Perquè aquest conflicte no és un rampell. És una història llarga. Una història de silencis acumulats, de corredors que han vist passar generacions de mestres amb la sensació que la seva veu arribava sempre massa tard: “Arribem al final de curs cansats, però també alçats i conscients que això no s’ha acabat. Ens estàvem ofegant de mica en mica i ens hem despertat d’aquest ensopiment i hem començat a alçar la veu”, asseguren els mestres de l’Escola Nadal. Hem parlat amb docents de l’Escola Nadal, Escola Pau Vila, Institut Martí Dot, les quatre escoles bressol de la ciutat i el col·lectiu de les PAE de Sant Feliu per abordar més en el tema i anar al moll de l’os.
Una escola sota pressió
Les reivindicacions no han aparegut de sobte. Fa anys que els sindicats alerten d’un augment de la burocràcia, d’una càrrega de treball que creix com una ombra, de ràtios que en alguns centres continuen sent massa altes, d’un sistema que sembla demanar més del que ofereix. Reclamen més personal, millores salarials, estabilitat i, sobretot, mesures estructurals que permetin afrontar la diversitat i les noves realitats socials que entren cada dia per la porta de les escoles.
El Personal d’Atenció Educativa (PAE) de Sant Feliu ho explica amb claredat: “La societat no coneix prou la nostra feina. No només acompanyem infants: sostenim l’autonomia personal, la inclusió el benestar emocional. Som una peça fonamental perquè l’escola sigui realment inclusiva”. Reclamen la reclassificació professional, més dotacions, estabilitat i una definició clara de funcions. I recorden que, aquest curs, han fet visible la seva lluita a través de la Marea Blava, un moviment organitzat per treballadores PAE que ha encapçalat mobilitzacions arreu del país.
A les quatre escoles bressol de Sant Feliu, el diagnòstic és igual de contundent. Els i les professionals conjuntament asseguren que “la manca de personal dificulta l’atenció individualitzada i augmenta la càrrega de treball dels equips. I l’estrès de les educadores repercuteix en els infants”. Des de les escoles bressol reclamen més plantilles, ràtios més baixes i equiparar drets amb l’etapa 3-6.
Els mestres d’infantil de l’Escola Nadal i del Pau Vila coincideixen, “el sistema no està preparat per garantir una inclusió real. El Decret 150/2017 reconeix drets, però no concreta dotacions. Ens arriben bosses d’hores insuficients i tenim entre un i dos professionals per centre quan en necessitaríem un per infant amb necessitats. L’Administració ha desplegat aquest decret sense establir ràtios màximes, sense fixar hores mínimes de suport i sense garantir les plantilles necessàries”. També alerten de la desaparició o debilitament de les aules d’acollida, malgrat l’augment d’alumnat nouvingut.
El Departament, per la seva banda, defensa que s’han fet avenços: incorporació de milers de professionals, millores retributives, recuperació de condicions perdudes durant les retallades. Però entre el relat institucional i la percepció del professorat s’ha anat obrint una esquerda. Una esquerda que, amb el temps, ha deixat de ser una simple fissura per convertir-se en una fractura profunda.
L’acord que no va tancar la ferida
El preacord entre el Departament i diversos sindicats havia de ser el punt d’inflexió. Sobre el paper, incloïa millores econòmiques, complements salarials i un compromís d’augmentar plantilles. Però la realitat és tossuda: quan el text va arribar a les mans del professorat, la resposta va ser un no rotund. Prop de dos terços dels votants van rebutjar-ho en una consulta massiva que va sacsejar el Govern i va reobrir el conflicte amb més força que mai. “No era només una qüestió de diners. Era una qüestió de confiança. El preacord responia a l’emergència educativa que vivim. El sistema s’aguanta gràcies a l’esforç invisible de milers de professionals que ja no poden més”.
El missatge era clar: no n’hi havia prou. No es tractava només de diners. Es tractava de confiança. D’un col·lectiu que sentia que el preacord no responia a l’emergència educativa que viuen moltes aules. D’una sensació compartida que el sistema s’estava sostenint gràcies a l’esforç invisible de milers de professionals que ja no podien més.
Quan les aules es van cansar de callar
Les mobilitzacions han estat constants. Vagues territorials, concentracions, talls de trànsit, manifestacions arreu del país. Un calendari de protesta gairebé permanent que ha convertit el mes de maig i els primers dies de juny en un escenari de reivindicació continuada.
Les consignes es repetien com un eco: “Més recursos”, “Menys burocràcia”, “Ràtios més baixes”, “Una escola pública digna”.
Però darrere de cada lema hi havia històries concretes: tutors que gestionen situacions socials cada vegada més complexes; mestres que passen hores omplint documents, professors que preparen classes de nit perquè el dia no els dona més marge, docents que veuen com les aules es converteixen en espais on desemboquen totes les tensions del món contemporani.
El professorat de secundària de l’Institut Martí Dot ho descriu amb una precisió gairebé clínica: “Arribem al final de curs amb un desgast profund, un esgotament crònic. Les temperatures a les aules superen sovint els 30 graus. La manca de recursos és estructural. Però mantenim la vocació i el compromís”.
També alerten d’un deteriorament greu del benestar emocional dels joves: “Hi ha aïllament, manca d’autonomia, dificultat per demanar ajuda. I una normalització preocupant de la violència verbal i física com a conseqüència d’un model educatiu excessivament permissiu”.
I, en paral·lel, un debat que s’eixamplava: l’atenció a la diversitat, el model educatiu, el paper del català, la necessitat d’una planificació estable. El conflicte laboral es transformava en un debat de país i afegeixen una demanda clara: “Cal reduir ràtios, blindar el poder adquisitiu, eliminar burocràcia i incorporar més personal especialitzat. I cal climatitzar els centres”.
El paper de les famílies
Un dels elements més significatius d’aquest final de curs ha estat l’aparició de les famílies com a actor actiu. Les associacions de mares i pares han reclamat tenir veu en les negociacions, recordant que la crisi no afecta només els professionals, sinó tot el sistema educatiu.
Tant des de l’Escola Nadal com de l’Escola Pau Vila asseguren que les AFAs han estat sempre al seu costat i els hi ha mostrat suport en totes les protestes: “Quan els docents protestem, també defensem un model d’escola pública. Això ens interpel·la a tots”.
El missatge és clar: quan els docents protesten, també estan defensant un determinat model d’escola pública, i això interpel·la tota la comunitat. Aquest punt és clau: el conflicte ja no és només laboral. És estructural. És polític en el sentit més ampli del terme: parla de quin país volem ser i de quina educació volem garantir.
El cansament invisible
Si hi ha una paraula que defineixi aquest curs que acaba, seria cansament. No un cansament físic, sinó un cansament profund, emocional, gairebé existencial. La sensació d’haver d’assumir responsabilitats cada vegada més àmplies: educar, acompanyar, detectar problemes emocionals, gestionar conflictes, orientar famílies, complir objectius acadèmics, adaptar-se a canvis constants, etc.
El professorat continua entrant cada matí a les aules. Però ho fan amb menys certeses que abans. Amb la sensació que el sistema els demana més del que poden sostenir. I aquest cansament, que durant anys ha estat silenciat, ha acabat esclatant.
“L’administració s’aprofita de la vocació dels professionals, tant de l’educació com de la sanitat, deixant que es degradin aquests serveis”, denuncien mestres de primària de l’escola Pau Vila i Nadal. “Fa anys que normalitzem començar el curs amb places sense cobrir, amb baixes que no arriben, amb burocràcia infinita i amb aules que cremen” asseguren des de l’Institut Martí Dot. La PAE, per la seva banda, ho resumeix així: “La inclusió real no es construeix amb bones intencions i discursos. Necessita professionals, temps i recursos. Quan no arriben, som nosaltres qui assumim el cost personal i emocional”.
El futur després de l’últim timbre
Quan ha sonat l’últim timbre del curs i les escoles han quedat buides, el conflicte no ha desaparegut. L’estiu que comença oferirà una treva, però no una solució. Les negociacions continuaran, i els sindicats ja han advertit que les mobilitzacions s’allargaran el que faci falta si no hi ha canvis substancials. El Departament, per la seva banda, insisteix que ha complert els compromisos i que cal desplegar el preacord com a base per revertir el malestar docent.
Mentrestant, les preguntes continuen obertes:
Quants recursos necessita realment l’escola pública?
Com es recupera la confiança entre administració i professionals?
Quines condicions fan possible una educació de qualitat?
I una última reflexió, compartida per tots els col·lectius de l’assemblea educativa 08980 de Sant Feliu: “L’escola pública se sosté gràcies al compromís de molts professionals que treballen molt més del que es veu. L’educació pública és una inversió de futur. No pot ser una despesa a retallar”. Per això mateix els docents de la ciutat portaran una moció al proper ple de juny per instar l’ajuntament a donar suport a les protestes i a lluitar conjuntament.
Tot i així, les preguntes no se n’aniran de vacances. Perquè el conflicte educatiu que ha marcat aquest últim trimestre no parla només dels docents, parla de l’escola que una societat decideix construir. I, sobretot, de la que no es pot permetre perdre.
