Mariona Tomàs: “Si vols abordar la Barcelona dels 5 milions has d’abordar la Catalunya dels 8 milions”

És professora de Ciència Política de la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Recerca en Estudis Locals (GREL) d’aquesta universitat. La seva investigació se centra en governança metropolitana, polítiques urbanes i govern local

Mariona Tomàs dirigeix un projecte comparatiu sobre la governança metropolitana a Espanya. És membre del Consell Assessor del Programa de Ciutats Globals del CIDOB i comissària de la metròpoli multinivell del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. Una veu que cal escoltar en el debat sobre com s’ha d’organitzar i gestionar Barcelona i el seu entorn metropolità per satisfer millor les necessitats de la ciutadania.

Comencem amb una pregunta potser massa bàsica. Què hem d’entendre per l’àrea metropolitana, quins límits té, com es defineix?   

Un dels problemes és que ens costa molt trobar una definició del que és una àrea metropolitana. Hi ha països com els Estats Units o Canadà que sí que ho tenen molt clar, i des dels anys 40 del segle passat porten fent classificacions estadístiques del que són les àrees metropolitanes. Però hi ha països, com el cas espanyol, que no hi ha una definició. Per definir què és el fet metropolità hi ha diferents maneres. La clàssica, la tradicional, és a partir de la mobilitat. És a dir, s’entén que una àrea metropolitana és un conjunt d’habitants en un territori que normalment està fragmentat en diferents municipis en el qual hi ha unes relacions d’interdependència. I sempre s’ha pres com a base la mobilitat, normalment la mobilitat obligada; és a dir, el fet que la gent es desplaci a un altre municipi per anar a treballar. Eurostat, quan defineix àrees urbanes funcionals a Europa, es basa en aquesta mobilitat per feina. Però la gent també es mou per altres raons. Es mou per anar a estudiar, per anar a visites mèdiques, per lleure, per visitar familiars, etcètera. Llavors, s’entén que una àrea metropolitana és aquest conjunt de població que té unes relacions d’interdependència. Allò que passa en un municipi afecta a la resta. Els municipis tenen dinàmiques que depenen uns dels altres. Hi ha la mobilitat, però després hi ha temes energètics, de recursos, d’equipaments, d’habitatge, etcètera, que fan que el que passa en un municipi no es pot aïllar de la resta. Els municipis sols no són capaços d’abastir els serveis, les necessitats de la població, i l’escala òptima per fer-ho és més gran, és l’escala metropolitana. El transport és el clàssic. Les línies d’autobús o de metro no té sentit que s’aturin en un municipi. Això s’ha de gestionar d’una manera més àmplia. O el tractament de residus, per exemple. No ho pot fer cada municipi. O l’aigua. Això no ho pot fer cadascú, s’ha de fer una mida més gran. I hi ha d’altres coses, com el preu de l’habitatge. Quan puja el preu en un municipi té un efecte de contagi a d’altres municipis. La gent se’n va d’aquest municipi al del costat, si està ben connectat. Al final, són unes parades de metro més. I el que està disposat a pagar en el municipi del costat, comparat amb el preu del que ve, li sembla que no és car i té un efecte que puja els preus en aquest altre municipi. Passa a Barcelona, però passa, per exemple, a Sant Cugat, Rubí i Cerdanyola també; o sigui, que no és un tema específic només de Barcelona. O el tema ambiental, que ara es veu com el més clar. La contaminació no s’atura als límits dels termes municipals, sinó que s’expandeix molt més enllà. Per tant, no pots tractar un tema com la mobilitat, com les baixes emissions, etcètera, a escala purament municipal. Per això aquesta mirada metropolitana és tan necessària.

“Que hi hagi un alcalde metropolità a Barcelona em sembla bé sobre el paper però molt poc factible”

I aquesta mirada des de quin nivell administratiu es governa millor? Hi ha l’Àrea metropolitana, la regió metropolitana, la Diputació, els ajuntaments, consorcis, xarxes, entitats diverses,…

Tenim unes actuacions institucionals que no estan necessàriament a l’alçada de l’escala dels problemes metropolitans. La qüestió és com encaixes les institucions amb el territori. I això passa a tot arreu. Per això a tots els països cada x temps es fan reformes territorials per intentar fer aquesta adaptació. Aquí el que ens passa és que, per una sèrie de seqüències històriques,  diferents lleis, etcètera,  tenim un territori metropolità molt fragmentat, i tampoc tenim una definició única  del que és el territori metropolità. Tradicionalment, i per les institucions que hem tingut, el territori metropolità sempre ha estat el que entenem com primera corona, terme que cada vegada s’utilitza menys. El primer cinturó, Barcelona ciutat i el que queda més a prop, la Barcelona del metro, però que també, per totes les dinàmiques institucionals de cooperació que hi ha hagut, va més enllà. Als anys 50 i amb el primer Pla Comarcal i després amb la Corporació Metropolitana de Barcelona, estem parlant de 27 municipis, que són els més propers de Barcelona, que s’estenen més enllà del que seria la Barcelona del metro.  I després, amb tota la sèrie dels anys vuitanta, les lleis d’organització territorial, la Mancomunitat, la recuperació metropolitana, ens trobem el 2010 amb la creació de l’Àrea Metropolitana, que són 36 municipis. Això tradicionalment és el que s’ha entès com l’àrea metropolitana més propera. Però clar, el fenomen metropolità no s’acaba a Cerdanyola o a Sant Cugat, per una banda, perquè, per exemple, tens Rubí, que està al costat,  i no forma part de l’àrea metropolitana. Tens Terrassa, Sabadell,…  Tens una sèrie de municipis que també entren en aquesta dinàmica metropolitana. Pels fluxos que tenim de mobilitat, per com es mou la gent, pels tipus d’equipaments, de serveis, això no s’atura en aquests 36 municipis.  Des de l’urbanisme, des del primer Pla Director que es va intentar aprovar l’any 68 i el Pla Territorial que tenim del 2010, s’ha interpretat que la regió metropolitana anava més enllà d’aquesta primera corona i abastava uns 160 municipis. Cobria el que es diu l’arc metropolità;  és a dir, tot el conjunt de ciutats que van des de Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Martorell, Sabadell, Terrassa, Granollers, Mataró,… Tenim aquesta definició de la regió metropolitana, però que no es tradueix en una institució. Tenim un Pla Territorial, tenim una Llei de Vegueries, aprovada l’any 2010, però hi ha una sentència del Tribunal Constitucional que impossibilita que es pugui desenvolupar per la coincidència amb les províncies i que requereix l’aprovació d’una llei orgànica… La Llei de Vegueries reconeix el fenomen metropolità però després s’aprova posteriorment la vegueria del Penedès, i uns quants municipis metropolitans entren dins la vegueria del Penedès. I les vegueries no s’han pogut desenvolupar. En conclusió, no tenim una escala institucional dels cinc milions d’habitants. Per això, en tots aquests últims tres anys del Pla Estratègic Metropolità, en els quals jo he estat comissària de la Metròpoli Multinivell, el que s’ha volgut donar és una definició flexible de la Barcelona dels cinc milions. En el procés del Pla Estratègic eren 199 municipis, que formen part dels cinc milions. I després tenim la província de Barcelona, que és molt més àmplia, perquè arriba fins a Berga, i estem parlant de 311 municipis, amb uns quants que tenen molta menys densitat de població, són molt més petits, etcètera. I la Diputació de Barcelona també existeix en aquest territori. I els Consells Comarcals.  I també tenim un centenar de consorcis,  de mancomunitats, d’associacions, de xarxes, de municipis… És a dir, tenim una sobreinstitucionalització, per dir-li així, amb institucions que s’encavalquen unes amb les altres i que estan molt sectorialitzades per temes. El tema és com fas per tenir una mirada metropolitana àmplia. Si tens molts instruments, però molt fragmentats, qui els coordina? Aquesta és sempre la pregunta clàssica.

I ara en quina fase s’està de l’elaboració d’aquests plans? 

A nivell d’àrea metropolitana, que són aquests 36 municipis, el nucli d’aquesta regió metropolitana de 5 milions, tenim l’aprovació inicial del Pla Director Urbanístic Metropolità, que ha de donar les directrius, quan s’aprovi definitivament, cap a on ha d’anar el creixement de l’àrea metropolitana, com es connecten els municipis,… Això són les directrius.  El que s’ha de fer després és aprovar  un Pla d’Ordenació Urbanística Metropolità -o diversos, això s’ha de veure amb els ajuntaments- que acabi fixant exactament  el detall d’on anirà cada cosa i que acabarà substituint el Pla General Metropolità del 76. Això és el que més s’ha avançat, malgrat que molt lentament, a escala metropolitana. A la resta de la regió metropolitana tenim xarxes de ciutats, consorcis, mancomunitats, els consells comarcals, diferents ens, i tenim el més important, que és l’ATM,  que cobreix un territori molt més gran, però els ajuntaments que es troben en aquest arc metropolità tenen una mica la sensació de ser ciutadans metropolitans de segona. Ho hem recollit en tots els debats que es van fer en el Pla Estratègic i també en la meva recerca, que sempre faig moltes entrevistes a diferents actors. Diuen “nosaltres vivim en aquesta regió metropolitana  i tenim unes externalitats per viure aquí, però no ens beneficiem de les inversions o de les polítiques que fa l’àrea metropolitana”. És una mica la sensació de “nosaltres estem aquí però no tenim una institució que ens acompanyi, que ens ajudi a cobrir les mancances que tenim en habitatge,  en serveis socials, en polítiques ambientals, etcètera”. Fa uns anys, el que era alcalde de Sabadell en aquell moment, Maties Serracant, va fer un manifest per crear una àrea metropolitana  del Vallès. Defensava que el Vallès també té  una entitat, 800.000 persones, molta indústria, etcètera, i que necessita algun tipus d’ens que ajudi els seus municipis a gestionar tots aquests reptes.

Va quedar en no res, suposo

Va quedar en no res. Es va fer un manifest, un acte  a Sabadell, hi havia diferents associacions que li donaven suport, però amb els canvis de govern, etcètera, es va quedar aquí.

Hi ha algun calendari per tancar aquests plans i projectes metropolitans?

El Pla Estratègic, amb el document del Compromís Metropolità 2030, fixa una sèrie d’objectius. Però, clar, aquests objectius necessiten d’un finançament i necessiten de qui es posi el davant per arribar-hi. Els diferents actors que van participant en tots aquests actes, des de fa un temps estan demanant que la Generalitat de Catalunya comenci a entomar aquest debat territorial. A Catalunya, pel que fa a l’organització  territorial, els darrers anys destaca que es va aprovar crear la vegueria del Penedès, s’han creat dues comarques més i s’ha eliminat el consell comarcal del Barcelonès però no s’ha fet una mirada àmplia, plantejant-se què fem amb el territori de Catalunya, analitzant les dinàmiques, la concentració  de la població… Cada vegada més s’està demanant a la Generalitat  que s’impliqui en aquest tema, però calendari, calendari, no n’hi ha.

“S’han de repartir els costos i els beneficis de viure en una àrea metropolitana”

L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, proposa que la Generalitat  cedeixi competències a un àmbit de gestió metropolità i que també ho facin els ajuntaments

És més fàcil que els ajuntaments  cedeixin competències recollides a la llei de l’Àrea Metropolitana, mitjançant convenis.  L’Àrea Metropolitana té una llei aprovada pel Parlament de Catalunya i allà es fixen les competències i el finançament. Hi ha tota una sèrie de competències que els ajuntaments, si ho volen a través d’uns convenis que signen a l’àrea metropolitana, poden cedir-les. Per exemple, en temes de mobilitat. El tema és com ho fem. Fa uns anys es va aprovar el Pla de Mobilitat Urbana  de l’Àrea Metropolitana, un pla molt ben fet, molt ambiciós, però que per executar-lo necessitava el suport de la Generalitat i els ajuntaments, perquè són els que tenen les competències. Collboni ha dit que comencem a posar-nos d’acord amb els ajuntaments perquè cedeixin les competències. Es pot fer, però són 36 ajuntaments que s’han de posar d’acord. Quan es va crear la Llei de l’Àrea Metropolitana ja es va preveure quines eren les competències que havia de fer i quines es quedava la Generalitat. És més complicat  que no començar per baix. Els ajuntaments han d’entendre, i això és el que costa més, que depenen els uns dels altres. Els representants dels ajuntaments miren pel seu municipi, miren pels seus electors, els votants. Comparant des de quan va començar fins ara, veus que hi ha certes dinàmiques de cooperació. Per exemple, entre els tècnics dels ajuntaments, ha ajudat amb el Pla Director Urbanístic. Estem parlant de 36 municipis molt dispars. Barcelona, amb 1,6 milions d’habitants, té 4 vegades més el pressupost de l’AMB, però estem parlant també de municipis com la Palma de Cervelló,  El Papiol, Sant Climent de Llobregat, molt petits, amb uns equips tècnics molt petits, després tenim  L’Hospitalet, més de 200.000 habitants, Badalona, més de 200.000  habitants, Santa Coloma, més de 100.000, Sant Cugat, gairebé 100.000, municipis sense sòl industrial com Santa Coloma, amb problemàtiques socials a tot l’Eix del Besòs, amb renda per càpita i capacitat de despesa per càpita, que no es pot comparar  amb altres municipis com Esplugues o Sant Cugat. Entendre que la sort de cada un d’aquests municipis no depèn només del que fa ell sinó d’un conjunt de polítiques, encara  costa, implica una generositat, fer cessions. La major part del finançament  de l’AMB ve de transferències dels ajuntaments. El que fa l’AMB és reinvertir en aquests ajuntaments, els hi retorna i, per exemple, als més petits els fa dissenys urbanístics, tècnics,… Els ajuntaments agraeixen molt aquesta feina  i en aquests anys han començat a veure  el benefici de cooperar. Això està enfortint la cooperació i fa que els municipis que estan fora de l’AMB també la vulguin. L’AMB té equips tècnics molt bons, té per exemple una àrea de relacions internacionals que es dedica a buscar tot aquell finançament europeu que pot ajudar a teixir aquesta àrea metropolitana, a unir els municipis, a generar dinàmiques. Per exemple, el projecte europeu Urbact, a Badia del Vallès, va suposar tota una inversió, tota una activació  d’equips, de mirada en el territori. Això és positiu pels ajuntaments, que estan veient que aquesta cooperació és bona. L’únic inconvenient és que és un procés lent.

Històricament hi ha hagut un cert recel a la centralització a Barcelona. Encara es manté?

Això es manté. Segurament no tan fort com abans, però clar, és que Barcelona té un pes molt predominant, perquè té una capacitat financera  i uns equips molt potents.  El que es fa a Barcelona marca. Barcelona sempre ha estat molt capdavantera en les polítiques que es fan, és molt innovadora. Els ajuntaments no han de veure que es fa en dimensió metropolitana allò que Barcelona vol que es faci. També s’ha de pensar que són realitats molt diverses.  L’equilibri és trobar sempre aquells temes que sumen, el mínim comú denominador, entendre que no és una suma zero, no és mirar que jo no tinc això i l’altre ho té, sinó mirar el que beneficia a tothom.  Hi ha el municipi qui diu que tot això està molt bé però que ell és el que té la incineradora, la depuradora o l’aeroport. Molt bé! Doncs es tracta de buscar els equilibris entre els beneficis i els inconvenients. Si un municipi té una infraestructura que genera uns inconvenients, doncs intentem  compensar-ho amb polítiques beneficioses. És aquesta idea de repartir els costos i els beneficis de viure en una àrea metropolitana, de viure en una metròpoli.

La Generalitat també pot tenir recels  també d’una Barcelona, que creix molt i encara serà més gran si s’amplia l’àmbit metropolità. Aquest recel es va posar de manifest quan Jordi Pujol va eliminar la Corporació Metropolitana de Barcelona els anys vuitanta

És important recordar que als anys vuitanta hi havia un context molt específic. Veníem d’una dictadura i s’havia de consolidar  un poder autonòmic, que havia estat aniquilat  i un poder municipal que també. Però el context dels anys vuitanta no és el context d’avui en dia. Ara, llegit en perspectiva, tothom està d’acord que segurament va ser  un error carregar-se la Corporació però s’ha de llegir amb la clau d’aquell moment, que era consolidació d’un poder autonòmic i la consolidació d’un poder municipal. El nivell metropolità només el  defensava Pasqual Maragall. Els seus  companys, alcaldes socialistes, Jordi Pujol, a la Generalitat de Catalunya, i els altres partits que estaven al Parlament el veien com un contrapoder. Ningú ho va defensar en aquell moment,  però això ja ha passat, i, de fet, la Llei del 2010 la van votar tots els partits polítics. Hi va haver una unitat  basada en la idea que l’àrea metropolitana havia  de ser un espai més tècnic que polític; intentar no reviure la idea del contrapoder. M’agrada pensar que s’ha superat i que la Generalitat no veu l’àrea metropolitana com un contrapoder,  però, clar, una cosa són els 3,2 milions i, a més, és una població que està estancada, i l’altra són els 5 milions. Aquí hi ha el salt d’escala, 5 milions, i ja no és el mateix. Com enfortir políticament aquests 5 milions sense tenir en compte la resta del territori és impossible. S’ha d’actuar a nivell de tot Catalunya perquè, de fet, els fenòmens metropolitans són molt més intensos a Barcelona, és evident, però també n’hi ha a Girona, a Lleida  i a Reus-Tarragona. I són dinàmiques metropolitanes a les quals s’ha de donar resposta amb polítiques  de mobilitat, ambientals, etcètera. S’ha d’agafar Catalunya i pensar en aquest equilibri  territorial, veure com donem solucions als territoris. Abordar aquest tema és un tema complicat. L’últim intent que va ser l’informe Roca del 1999 i el debat que es va fer el 2000 va acabar al calaix. Reclamava fusions municipals i es va parar. Si no es vol obrir aquest debat perquè es té por i no es vol fer una reforma territorial des de dalt pots començar a intentar fer coses  des de baix, consorcis, etcètera, que intentin donar resposta  a les necessitats que hi ha. Però s’ha d’entendre que si vols abordar els temes dels 5 milions, has d’abordar els dels 8 milions, perquè si no, tornarem a caure en aquesta idea que Barcelona ho concentra tot, que tot és Barcelona. Això reclama un lideratge i una voluntat política, i sense això ja podem fer debats, publicar llibres i fer xerrades…

“Tenim unes actuacions institucionals que no estan necessàriament a l’alçada de l’escala dels problemes metropolitans”

La veu aquesta voluntat política?

Ara mateix no, ni per part de la Generalitat, ni per part de l’Estat.   La competència de crear àrees metropolitanes  és autonòmica, però l’Estat sí que pot actuar, per exemple, sobre les províncies que és el que s’ha fet a Itàlia. El 2015, van agafar les províncies més poblades i es van substituir  per un nou ens que és la citta metropolitana i ho van incloure a la Constitució italiana. Es va fer un canvi de denominació amb alguns inconvenients funcionals, perquè algunes províncies són molt grans i altres molt petites. No dic que es faci això a Espanya, però alguna cosa es pot fer en el sentit que, per exemple, es podria adaptar el dibuix de les diputacions provincials als territoris, a les comunitats autònomes, es podria flexibilitzar el disseny de les  cinquanta províncies i que cada comunitat autònoma vegi com ho dissenya. Això podria encaixar amb les vegueries, per exemple. Algun marge hi ha  de millorar en el sentit  institucional.

La proposta que hi hagi un alcalde o alcaldessa metropolità con la veu. Londres en té 

El model de Londres és d’assemblea metropolitana escollida directament i alcalde metropolità escollit directament; o sigui, amb dues votacions diferents. Londres com a ciutat  no existeix, està dividida en 32 districtes, amb un alcalde a cada districte.

I Sadiq Khan?

És l’alcalde del Greater London Authority. És una idea federalista, és renunciar a l’alcaldia de Barcelona i fer deu alcaldies de districte i un alcalde metropolità. És molt difícil que passi. Trossejar Barcelona, per dir-ho així. Per una banda s’escolliria l’alcalde de l’Eixample, l’alcalde de Nou Barris, l’alcalde d’Hospitalet, de Badalona i, a més, l’alcalde metropolità. O una altra opció seria una votació no d’alcaldes, sinó d’assemblea de representants metropolitans. Explica a la ciutadania que s’ha de fer una nova elecció! Nosaltres vam fer un estudi ara fa uns anys  que preguntàvem això i la gent no estava d’acord en fer una nova elecció. La pregunta que es fa la gent és escollir directament per a què?  O sigui, quin és l’objectiu d’aquesta elecció directa? Si és per enfortir l’ens metropolità, si és per donar-li més competències, finançament,  més marge d’autonomia fiscal, etcètera, pot tenir un sentit, però si és només l’elecció directa per l’elecció directa, sense reforçar el que seria aquest govern metropolità, no té massa sentit. A més políticament, per començar, no tenim ni Llei electoral de Catalunya  Primer s’hauria  d’aprovar una llei electoral a Catalunya i no han estat capaços d’aprovar-ne una en 40 anys. Tenim  exemples a Europa d’autoritats metropolitanes escollides directament: Hanover, Stuttgart, Lyon, diversos exemples a Anglaterra. Com a idea sobre el paper em sembla bona  perquè reforces un lideratge metropolità, no respons davant els ciutadans del teu municipi sinó per al conjunt de l’àrea metropolitana, és molt més transparent, pots fer rendiment de comptes, etc., però aplicat al nostre context el veig molt poc factible.

El canvi climàtic es té en compte en la discussió metropolitana?

El canvi climàtic es té en compte a nivell de política general? Es té en compte a la Unió Europea? Anem amb reaccions. No som capaços ni d’anticipar-nos ni de reaccionar de manera contundent. Polítiques se’n fan. A l’àrea metropolitana es fan coses, sí, però… S’ha fet la zona de baixes emissions a Barcelona i l’entorn de les rondes. També a Sant Cugat. Cosetes es fan. Ara, que això sigui el que necessitem, no. Anem tard, això és obvi, anem tard però a escala global.