L’Institut Metròpoli assumeix el compromís de generar una recerca urbana sòlida, ben fonamentada en els mètodes de les ciències socials, sensible alhora als reptes de l’entorn, i amb voluntat d’interaccionar amb els actors del territori per impulsar transformacions. En el marc d’aquestes coordenades, se situa ‘L’AMB en Xifres. La metròpoli en 100 indicadors’ una publicació de referència, elaborada pel conjunt dels equips de l’Institut, amb el suport de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la qual arriba enguany a la seva quinzena edició. Es tracta d’una eina de coneixement que, vertebrada per vuit dimensions temàtiques, ofereix una perspectiva transversal de les principals dinàmiques evolutives -demogràfiques, socioeconòmiques, ecològiques…- que configuren la metròpoli de Barcelona. Ho fa per mitjà de la selecció estratègica d’un centenar d’indicadors, amb els seus respectius descriptors i un acurat tractament estadístic i cartogràfic. Més enllà de caracteritzar tendències i processos de canvi, la publicació s’orienta també a enfortir una governança democràtica vinculada a sistemes d’informació transparents i oberts; una governança metropolitana amb capacitat d’articular valors i evidències. Podem ara destacar els elements clau que es dibuixen al llarg de l’edició 2026 de ‘L’AMB en Xifres’.
1. La metròpoli mostra, en primer lloc, un fort dinamisme demogràfic: la població creix a Barcelona, a l’àrea i a la regió. Tot i això, els municipis de l’AMB perden pes demogràfic relatiu respecte a Catalunya: representaven fa vint anys el 47% del país dels 7 milions; mentre que avui representen el 42,5% de la Catalunya actual dels 8,1 milions. L’estructrura poblacional s’assenta sobre dues tendències molt consolidades: el procés d’envelliment, explicat per l’increment de l’esperança de vida, però també per la reducció de la població infantil; i la diversitat creixent d’orígens, ben segur la transformació sociodemogràfica més rellevant de la metròpoli del segle XXI. El cicle migratori segueix desplegant-se amb intensitat: al llarg dels darrers tres anys, les entrades de població procedent d’altres països a l’àrea metropolitana s’han situat entorn de 150.000 anuals (per sobre del 22% dels residents tenen avui nacionalitat estrangera).
2. La metròpoli avança, en segon lloc, en clau d’ocupació, cohesió social i sostenibilitat urbana. Creixen el PIB per càpita i la renda mitjana de les llars. Es redueix, en la dimensió laboral, la taxa d’atur (del 17% al 8% en l’última dècada) i es consolida l’ampliació de l’ocupació de qualitat: més contractació indefinida (250.000 contractes indefinits el 2026 per 100.000 el 2016) i més activitats intensives en coneixement. Milloren, en termes de cohesió, els índexs de Gini (la desigualtat d’ingressos baixa per primer cop als nivells previs a la Gran Recessió) i la taxa de pobresa relativa (cau lleugerament per sota del 20%). En l’eix relacional (convivència i vincles) es mantenen nivells remarcables d’interacció veïnal i participació comunitària: el 70% afirma interactuar amb el veïnat i el 29% haver participat en xarxes de barri, al llarg dels últims cinc anys. A la metròpoli, els barris continuen funcionant com a unitats rellevants de suport i cures, i com a espais d’accés a serveis públics de proximitat. En el vessant de transició ecològica, emergeix un repartiment modal on els desplaçaments a peu, en bici i en transport públic (arriben al 76%) guanyen la partida quotidiana al cotxe (el 24% restant), i on les dinàmiques de descarbonització de la mobilitat avancen amb força. Els serveis públics de bicicleta, d’altra banda, consoliden una dècada expansiva: 165.000 persones abonades al Bicing i 28.000 usuàries registrades al Bicibox. Milloren també els hàbits ambientals i l’ús dels recursos naturals: l’índex de recollida selectiva s’enfila al 41% i es redueix el consum domèstic d’aigua per sota dels 100 litres per habitant i dia.
3. La metròpoli està travessada, en tercer lloc, per fractures en múltiples dimensions. La pobresa és socialment asimètrica: la pobresa infantil (31,4%) i migrant (més del 40%) assoleixen nivells molt elevats. I per sobre de 300.000 persones pateixen situacions de privació material severa: l’encariment dels aliments i de l’habitatge generen dificultats de cobertura de necessitats bàsiques. La renda garantida de ciutadania, tanmateix, mostra un nou descens de població beneficiària (7.800 persones menys en els darrers dos anys). Pel que fa a dinàmiques de segregació, l’índex de vulnerabilitat urbana (IVU) encara mostra pautes de persistència i concentració: els municipis de l’eix Besòs tenen el 40% dels seus barris en la franja més alta de l’IVU (54% a Santa Coloma, 33% a Montcada, o 21% a Badalona). L’habitatge se situa com a vector principal de fractura social. Es transforma el model d’accés: de l’hegemonia de la propietat a l’expansió del lloguer. Es tracta d’una transició en el règim de tinença que s’ha desplegat en un marc de crisi d’assequibilitat (el preu mitjà dels lloguers s’ha incrementat molt per sobre dels ingressos mitjans de les llars); de sobrecàrrega de despeses (el 30% de la població llogatera de la metròpoli destina per sobre del 40% dels ingressos a cobrir despeses d’habitatge); i de mobilitat residencial forçada (1 de cada 4 canvis de residència es produeix per impossibilitat de fer front al pagament del lloguer). Als mercats de treball persisteixen desigualtats laborals rellevants: la bretxa d’edats (l’atur juvenil multiplica per dos el general), la de gènere (les dones cobren 6.098 € menys a l’any que els homes) i l’espacial: el salari mitjà de sant Cugat és 2,1 vegades superior al de Santa Coloma. En la dimensió convivencial, l’índex de discriminació i els nivells de vulnerabilitat relacional (solitud i aïllament) mostren també patrons d’asimetria social, afectant més intensament la gent jove, les dones, la població migrant i el col·lectiu LGTBIQ+.
4. La metròpoli, finalment, rep els impactes socioambientals de la crisi climàtica. El 16% de la població de l’àrea metropolitana (525.000 persones) viu en condicions d’alta vulnerabilitat al canvi climàtic. S’entrellacen variables socials i espacials: per sobre d’un 30% d’aquest col·lectiu pateix situacions de pobresa energètica i hídrica; aquestes situacions, d’altra banda, tendeixen a concentrar-se en el territori: l’eix Besòs aglutina el 60% de la població en vulnerabilitat climàtica, reproduint l’escenari de segregació urbana abans esmentat. Les expressions de clima extrem (‘anomalies climàtiques sostingudes’) impacten també la metròpoli de Barcelona. Venim d’una gran sequera (2021-2023) amb nivells de pluja per sota del 50% de la mitjana dels anys anteriors, i estem immersos en una dinàmica galopant d’escalfament: des de 2022 es registra una mitjana d’increment de 2 °c respecte del període de referència 1960-1990.
En síntesi, ‘l’AMB en Xifres’ ens mostra una metròpoli diversa i dinàmica que transita camins de cohesió i sostenibilitat. Ens mostra també una realitat tensionada per bretxes socials, territorials i climàtiques. El model de governança, en aquest context, presenta un escenari complex. Segueix operant, en clau substantiva, una distribució desigual de nivells de despesa i inversió per habitant entre municipis: amb menys recursos allà on les necessitats socials són més altes. I es mostren, d’altra banda, lleugeres variacions en la dimensió democràtica: un petit retrocés en l’índex de transparència i un tímid avenç en plataformes digitals actives de participació ciutadana (de 22 a 26 municipis). Els reptes apareixen amb força nitidesa: innovar i enfortir polítiques d’inclusió i transició ecològica, en un marc de governança més redistributiva i oberta. L’Institut continuarà compromès a aportar coneixement i a treballar per articular estratègies i evidències: un coneixement obert i democràtic per seguir transformant la metròpoli.
