Madrid ha estat, des dels anys noranta, el gran laboratori espanyol de l’expansió urbana planificada a gran escala. Els PAUs van permetre crear nous barris sencers amb habitatge relativament accessible (per preu o per finançament) sobre grans extensions de sòl perifèric. Són el paradigma del que Jorge Dioni retrata al seu llibre La España de las piscinas: conjunts de blocs de no gaire alçada, sovint amb jardins comunitaris (i, piscines), flanquejats per grans avingudes.
Aquesta va ser la principal aposta per absorbir el creixement demogràfic i immobiliari madrileny aprofitant la disponibilitat d’espai i la capacitat d’inversió en infraestructures viàries, amb l’estendard de la coneguda successió de rondes de circumval·lació que comença a comptar a partir de l’M-30.
Durant molts anys, aquests nous desenvolupaments es van presentar gairebé com l’alternativa perfecta a la ciutat compacta tradicional. Fernando Caballero, al seu Madrid DF, tot i que en reconeix algunes de les mancances, en lloa el seu caràcter integrador, en particular la possibilitat d’accés a habitatges de qualitat (i, de nou, piscines) per a la classe treballadora immigrant.
Però avui el context ha canviat. La crisi d’accés a l’habitatge, el cost creixent de les infraestructures, la dependència excessiva del vehicle privat, junt amb la necessitat de reduir emissions i la urgència de fer més eficient el sòl urbanitzat estan obligant a replantejar aquells models.
Si fa vint o vint-i-cinc anys el repte era expandir la ciutat, avui consisteix en aprofitar millor el que ja s’ha urbanitzat.
Radiografia d’un PAU
Els PAUs madrilenys constitueixen una forma molt particular d’expansió urbana. Barris com Sanchinarro, Las Tablas, Montecarmelo, Valdebebas o El Cañaveral es basen en un planejament molt unitari de grans dimensions, on es dona un predomini residencial i la separació funcional dels usos urbans. A més, es basen en una densitat que, tot i ser superior a la de moltes perifèries europees o nord-americanes, queda lluny de la ciutat mediterrània tradicional.
El cas d’El Cañaveral és especialment il·lustratiu. Situat entre l’M-45 i l’M-50, a l’est de la ciutat, aquest PAU està connectat amb l’interior de l’M-30 per una única línia d’autobús que triga uns 45 minuts en fer el trajecte des del “pirulí” de RTVE. Concebut com un dels grans desenvolupaments residencials del sud-est madrileny, combina grans eixos viaris, edificació relativament homogènia i una estructura urbana encara poc madura, que inclou un presumpte gran parc central que hores d’ara sembla més aviat un descampat.
Tot i ser un dels desenvolupaments madrilenys més recents (2017), s’hi fan patents alguns dels debats que afecten aquests nous barris, com ara la manca de centralitat i de serveis, que li genera una forta dependència funcional de la distant ciutat consolidada. A això cal afegir una insuficient activitat econòmica pròpia i, en conseqüència, la necessitat de generar més vida urbana quotidiana. Tots els números, doncs, per esdevenir allò que tradicionalment s’ha anomenat un “barri dormitori”.
Precisament per això, la idea de densificar alguns sectors, i sobretot la d’intensificar, és a dir, incorporar més activitat i augmentar la mixtura d’usos, comença a guanyar pes entre els caps pensants de la planificació urbana madrilenya, fins el punt que ja no és només una idea llançada en el debat públic. L’Ajuntament de Madrid l’està incorporant al procés de revisió del seu planejament urbanístic i el sector immobiliari ja discuteix com materialitzar-la.
El debat ha deixat de ser si cal augmentar la densitat dels nous barris per passar a centrar-se en l’on, el com i en les seves implicacions.
La dispersió en el model barceloní
Des de Barcelona, aquest debat és especialment interessant perquè, tot i que la forma de creixement urbà metropolità ha estat força diferent, les patologies són molt similars.
Madrid va créixer, com hem vist, mitjançant grans peces urbanes relativament compactes però perifèriques. La regió metropolitana de Barcelona, en canvi, ho va fer en gran mesura a través de la proliferació d’urbanitzacions de baixa densitat distribuïdes per desenes de municipis.
És una diferència fonamental. Els PAUs madrilenys formen part, més o menys, del continu urbà de la gran ciutat. Les urbanitzacions catalanes, en canvi, sovint van aparèixer en espais molt fragmentats, allunyats dels centres urbans, algunes amb difícil accés (per trobar-se en llocs amb grans pendents) i amb una relació molt feble amb els sistemes de transport públic i amb les centralitats metropolitanes tradicionals.
Tanmateix, sota aquestes diferències hi ha una lògica comuna, hegemònica a les nostres ciutats durant no menys de tres dècades. Més que dos models oposats, els PAUs madrilenys i les urbanitzacions catalanes representen dues variants d’una mateixa manera d’entendre el creixement urbà, basada en l’expansió física de la ciutat i en la confiança que sempre hi hauria prou sòl per continuar creixent, així com en la centralitat del vehicle privat.
A Catalunya, aquest fenomen va tenir característiques molt particulars. Moltes urbanitzacions van néixer com a espais de segona residència o de lleure de cap de setmana i, progressivament, es van convertir en àrees de residència permanent. Però ho van fer sense haver estat concebudes inicialment per assumir aquesta funció. En conseqüència, amb la major freqüentació els dèficits s’acumulen i es fan més palesos.
Precisament, la recent publicació d’un estudi coordinat per Oriol Nel·lo i Andrea Visioli sobre les urbanitzacions amb dèficits urbanístics de la demarcació de Barcelona reforça la vigència d’aquest debat. L’estudi mostra que desenes de milers de persones continuen vivint en aquests assentaments que ocupen una superfície superior a la del municipi de Barcelona i que, en molts casos, acumulen dèficits d’urbanització, accessibilitat i serveis.
Lluny de ser una qüestió residual, les urbanitzacions continuen representant un dels principals reptes territorials del país, que obliga a afrontar una pregunta incòmoda: què fem avui amb aquests espais heretats del model expansiu del segle passat?
Densificar: la solució comuna?
En aquest context, la idea de densificar adquireix un significat diferent del que tenia fa unes dècades. Durant molts anys, la densitat es va percebre gairebé exclusivament com un problema, associat a conceptes com congestió, massificació, manca d’espai o deteriorament ambiental. Però avui comença a entendre’s també com una condició necessària per garantir sostenibilitat, eficiència i qualitat urbana.
Densificar no vol dir necessàriament construir gratacels o omplir tots els buits urbans. Sovint significa simplement completar teixits, generar més barreja d’usos, augmentar lleugerament la massa crítica residencial o introduir activitat econòmica i serveis allà on avui hi ha una ciutat excessivament monofuncional. Fer-la més complexa i intensa, com explica l’exposició Barcelona = (Diversitat + Intensitat) x Complexitat.
Aquesta és, precisament, la reflexió que hi ha darrere de la proposta madrilenya. Molts dels PAUs mencionats disposen encara d’espais infrautilitzats, grans eixos sobredimensionats i una estructura urbana susceptible d’acollir més activitat sense perdre qualitat residencial. En alguns casos, augmentar la densitat pot ajudar fins i tot a fer més viable el transport públic, el comerç de proximitat o determinats equipaments.
La pregunta rellevant és si una reflexió semblant es podria aplicar també a la metròpoli barcelonina. I aquí la resposta és complexa.
Perquè les urbanitzacions catalanes no poden transformar-se de la mateixa manera que els PAUs madrilenys. La seva dispersió és molt més gran, la fragmentació administrativa també, i les condicions topogràfiques i paisatgístiques sovint són més delicades. A més, moltes urbanitzacions presenten, com ja s’ha mencionat, dèficits històrics que fan difícil plantejar-hi increments intensius de població.
Però això no significa que no calgui actuar-hi. Al contrari. La gran qüestió és com augmentar la qualitat urbana, l’eficiència i la sostenibilitat d’aquests espais sense repetir els errors del passat.
En alguns casos, això pot voler dir completar teixits ja parcialment consolidats. En d’altres, introduir petits nuclis de centralitat, serveis de proximitat o noves formes d’habitatge assequible. També pot implicar facilitar la rehabilitació, permetre una certa diversificació tipològica o reforçar les connexions de transport públic amb les ciutats properes.
En realitat, el debat ja no és tant si cal densificar o no. Tant Madrid com Catalunya semblen haver assumit que, davant la crisi d’habitatge i els límits del creixement extensiu, augmentar la intensitat urbana en determinats àmbits serà inevitable.
L’oportunitat dels nous planejaments
Tot i que aquest pot ser un dels temes que es posin damunt la taula de cara a les properes eleccions municipals de maig del 2017, la densificació no hauria de ser tractada com una consigna ideològica, sinó com una resposta pragmàtica als grans reptes urbans contemporanis, des de l’accés a l’habitatge a la transició energètica, passant per la sostenibilitat fiscal i la reducció de les desigualtats territorials.
La dispersió urbana té costos enormes, encara que sovint invisibles. Més quilòmetres de carreteres, més xarxes de serveis, més dependència energètica, més dificultat per garantir transport públic eficient i més consum de sòl. Durant dècades vam considerar aquests costos assumibles perquè el territori semblava inesgotable. Avui sabem que no ho és.
Per això, el debat sobre els PAUs madrilenys té interès molt més enllà de Madrid. En realitat, planteja una qüestió de fons que afecta totes les grans àrees urbanes europees, que és com adaptar els teixits urbans heretats del segle XX a les necessitats del segle XXI.
I aquesta adaptació no es podrà fer únicament des de l’escala municipal. Requerirà més i millor planificació territorial, més coordinació supramunicipal i una visió metropolitana molt més integrada. Ara és un bon moment. Madrid ho està treballant en la revisió del seu planejament amb el procés “Sueña Madrid”. L’Àrea Metropolitana de Barcelona fa temps que treballa en el Pla Director Urbanístic que haurà de fer ‘esperat relleu al Pla General Metropolità de 1976.
Però a casa nostra, un factor que resulta fonamental, també en termes de planejament, és assumir definitivament la realitat de la ciutat dels cinc milions. Aquí, també, l’inici de la revisió del Pla Territorial General de Catalunya per part de la Generalitat hauria de contribuir-hi decisivament. Perquè redensificar també significa reforçar el paper de les ciutats intermèdies, millorar-ne l’articulació i entendre que el futur de la metròpoli depèn tant de la capital i el seu entorn immediat (“la ciutat del metro”) com de la qualitat de les seves connexions amb la resta del territori.
Aquest és, de fet, un dels grans plantejaments impulsats pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona a través del Compromís Metropolità 2030: pensar la metròpoli no com una aglomeració física, sinó com una xarxa territorial integrada en el conjunt del país capaç de compartir oportunitats, infraestructures i qualitat de vida.
Ni els PAUs madrilenys ni les urbanitzacions catalanes poden entendre’s avui només com a herències urbanístiques del passat. Poden ser també laboratoris on es decideixi una part important del futur metropolità.
Perquè el gran repte ja no és ocupar més sòl, sinó donar més intensitat, més serveis i més oportunitats al territori que ja hem urbanitzat.
Les urbanitzacions amb dèficits urbanístics: visibilitzar i afrontar els problemes
