Des de fa uns dies hi ha en marxa un procés de regularització extraordinària de migrants emprès pel Govern espanyol, que pot beneficiar mig milió de persones sense papers, uns 150.000 dels quals a Catalunya. Una mesura que, com pràcticament totes en plena era de la polarització, està sent atacada durament per l’oposició de dretes.
Però la ciutadania què en pensa, de la immigració? Se’n poden trobar pistes a l’Enquesta longitudinal, un ampli estudi demoscòpic del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, l’última onada del qual, corresponent al 2025, es va publicar el 5 de març passat. Catalunya Metropolitana n’ha extret les dades de l’àmbit metropolità de Barcelona, format per les comarques del Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental, a partir d’una mostra de 4.417 persones de 16 anys i més que van respondre un extens qüestionari entre el 9 d’octubre i el 9 de desembre de 2025. Això va ser abans del primer anunci de la regularització, el 27 de gener passat, però el tema migracions estava molt present en l’esfera pública arran del possible traspàs de competències a la Generalitat, l’episodi de Torre Pacheco, les ràtzies de l’ICE als EUA i altres punts calents.
El primer que crida l’atenció és que poca gent coneix el pes real de la immigració a Catalunya: menys del 24% dels enquestats són capaços d’encertar, aproximadament, la proporció real de ciutadans nascuts en un país estranger, que segons el cens oficial de l’1 de gener de 2025 era del 25,1%. Al centre del gràfic següent hi figuren destacades en verd les respostes que s’han situat en el rang que va del 21% al 30%, i per tant s’hi han acostat més.
El bloc més gran és el dels ciutadans metropolitans que sobrevaloren el pes dels estrangers de naixement establerts a Catalunya, els de les barres de color vermellós: sumen fins al 45%, agrupació dins la qual s’inclou el 18% que creuen que són més de la meitat de la població, és a dir, que els estrangers establerts aquí són el doble dels que són realment i representen més de la meitat de la població catalana. En tercer lloc hi ha el grup —un 31% dels enquestats, sumant les barres blaves— dels que subestimen clarament el volum d’immigració al país, en situar-la entre el 0 i el 20%.
El Govern espanyol emmarca la regularització en una “política migratòria basada en els drets humans, la integració i la convivència, compatible amb el creixement econòmic i la cohesió social”. L’argument econòmic és el que comparteix majoritàriament la població metropolitana per considerar positiu el fenomen migratori. L’enquesta del CEO demana a la mostra que es pronunciï en una escala de 0 al 10 sobre si és dolent o bo per a l’economia que gent d’altres països vingui a viure a Catalunya, i el 63% es decanta per les puntuacions que van del 6 al 10. Les puntuacions més escollides són el 5, el 7 i el 10. La nota mitjana resultant és un 6,4.
El mateix exercici fet amb el binomi immigració i cultura dona un resultat menys favorable. Els residents metropolitans que opinen que l’arribada de persones estrangeres més aviat enriqueix la cultura catalana (entre el 6 i el 10 en l’escala numèrica) són tot just el 51%, mentre que un 31% perceben l’efecte contrari, un empobriment de la cultura autòctona (entre el 0 i el 4). Els que es mantenen en un terme mig (5) representen el 18% i la nota mitjana resultant és un 5,5.
Encara generen més dubtes les possibles conseqüències de la immigració per a la convivència. Els que se situen en la banda alta de l’escala numèrica, entre el 6 i el 10, i per tant assumeixen un efecte positiu de l’arribada d’estrangers, sumen el 42%, mentre que un altre grup important, del 34%, s’acosta a l’opinió que la presència de nouvinguts fa que Catalunya sigui un lloc pitjor per viure-hi. El 24% restant opta per un 5 pelat, a mig camí entre les dues valoracions. La nota mitjana resultant és un 5,2, un aprovat justet.
En un altre apartat, l’enquesta intenta descobrir les actituds personals dels catalans davant el contacte directe amb persones racialitzades o diferenciades per la seva orientació sexual. Per fer-ho, el CEO va dissenyar una pregunta indirecta, per mirar d’evitar la tendència que tenim a donar les respostes que socialment poden considerar-se més correctes: “Com creu que se sentiria algú del seu entorn proper si un dels seus fills o filles mantingués una relació amorosa amb una persona d’algun dels següents grups?” Aquesta pregunta estava continguda només en el qüestionari en línia, que a les comarques metropolitanes van respondre 3.875 persones de 16 anys o més.
Els resultats estan resumits en el gràfic següent. Tant les persones d’origen asiàtic oriental i llatinoamericà com les de pell negra generen nivells semblants de tolerància, amb una majoria de respostes de total comoditat (8-10) o força comoditat (6-7). A més, les relacions amb persones de l’Àsia oriental són les que generen menys rebuig: només el 5% apunten a una incomoditat total (0-2) de la persona del seu entorn proper si el seu fill o filla tingués un vincle sentimental amb algú procedent de la Xina, el Japó, Corea o el Vietnam, per exemple.
En canvi, afloren prejudicis contra les persones d’ètnia gitana i sobretot les àrabs o magribines. Hi ha un 24% de residents metropolitans que manifesten total incomoditat amb les persones d’aquest origen nord-africà i un 18% apunten el mateix en cas d’una relació pròxima amb algú de l’ètnia romaní.
Pel que fa a l’orientació sexual, es detecta una notable tolerància envers les relacions amb gais, lesbianes i bisexuals: el 51% dels enquestats pressuposen una total comoditat (8-10) en el seu familiar o amic íntim en cas de tenir un fill o filla que s’hi relacioni sentimentalment. La cosa varia si el vincle s’estableix amb una persona transsexual: la comoditat total es redueix al 33% i en part es compensa amb el 20% que anticipa una total incomoditat (0-2).
Com que el CEO ha realitzat l’Enquesta longitudinal tres anys seguits, és possible comparar resultats entre la primera edició, corresponent al 2023, i la tercera i més recent, la del 2025. El gràfic següent mostra l’evolució de la mitjana de les respostes a la pregunta anterior, sobre la incomoditat que li causaria a algú proper la hipotètica relació del seu fill o filla amb una persona pertanyent a grups racialitzats o als col·lectius LGTBI. En tots els set exemples que plantejava el qüestionari es detecta un retrocés en el grau d’acceptació, que va de les dues a les cinc dècimes. Una evolució que encén un llum d’alerta i que s’haurà de seguir en successives onades de l’estudi.
