Ahir, dia 5 de novembre, va tenir lloc el Debat de La Vall de Verç, el segon d’enguany, sota el lema Cal posar límits al creixement de Sant Just? Amb una presència notable d’espectadors, unes vuitanta persones, l’acte es va celebrar a la Sala del Cinquantenari de l’Ateneu de Sant Just Desvern. Malgrat l’interès de la temàtica que es plantejava, es va trobar a faltar la presència a la sala de la classe política santjustenca de primer nivell. En efecte, cap dels regidors en actiu hi va ser present. Tan sols un exalcalde, alguns exregidors i una futura candidata.
El perfil dels participants en el debat responia a diverses visions sobre la realitat metropolitana:
– Rafael Bellido Cárdenas: advocat d’urbanisme i medi ambient, i bon coneixedor del PDUM.
– Marta Espriu: activista i portaveu de la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya.
– Josep Hurtado Cobles: responsable de l’àrea jurídica d’Ecologistes en Acció de Catalunya.
– Abel Porcar Badal: soci i director del Departament de Planejament de Batlleiroig Arquitectura.
– Carles Riba Romeva: exalcalde de Sant Joan Despí i president del Col·lectiu per a un model Energètic i Social Sostenible (CMES).
Tot i que el lema esmentava Sant Just com a element vertebrador de la convocatòria, no deixa de ser cert que la seva pertinença a la metròpoli barcelonina amplia el ventall de la discussió. Sant Just ha passat de tenir una certa ruralitat a ser una peça més d’un creixement metropolità que uns justifiquen com a inevitable i altres qüestionen, a contracorrent. Val a dir que, en el que portem de segle, la població de Sant Just ha crescut més d’un 50 %, molt més que qualsevol de les 3 poblacions limítrofes, Esplugues, Sant Joan i Sant Feliu, en termes relatius.
Sant Just avui supera els 21.300 habitants. Les diverses actuacions urbanístiques en marxa o en perspectiva incrementaran en prop de 1.000 el parc d’habitatges, amb un augment de població d’unes 3.000/3.500 persones. D’altra banda, quan s’enceti la futura cobertura parcial de l’antiga autopista, la B-23, es produirà un increment suplementari de la pressió urbanística sobre les poblacions afectades. La mobilitat i els serveis es veuran encara més estressats i, com sempre, caldrà veure si les solucions arribaran a temps.
Hi ha qui, en canvi, hi veu una oportunitat estratègica per millorar la mobilitat, la connectivitat i la integració urbana entre Barcelona i els municipis del seu entorn metropolità. Es parla de cosir un territori que abans, però, hem esgarrinxat, amb la promesa de millorar una mobilitat que avui ja està molt tensionada.
Tot i haver-hi punts de convergència, cal dir que, d’una manera deliberada, el debat no abordava la problemàtica de l’habitatge d’una manera específica. Amb tot, s’hi van referències inevitables i reflexions interessants.
Rafael Bellido reconeixia que, tot i l’enorme importància que tindrà en el futur, no s’hagi fet una difusió del PDUM amb la intensitat necessària. Deia també que el 2003 ell mateix ja va explicar que el sòl de la Vall de Sant Just, definit llavors com a urbanitzable no delimitat, les autoritats municipals del moment l’haurien pogut convertir en sòl no urbanitzable. Per tant, sense la necessitat de transferir sostre edificable, encara que la realitat que tenim avui és la que hem de gestionar. Pot ser, però, que el resultat podria haver sigut el mateix -afegia-, si s’hagués convertit sòl industrial en residencial, per exemple.
Quant a la carretera Reial, advertia que tenim un problema de fons perquè es fan planejaments que afecten Sant Just i Sant Feliu que no pensen en la globalitat de l’entorn. Aquest sector és ja ara mateix un coll d’ampolla. També suggeria que potser ens hem de plantejar si paga la pena fer la cobertura de la B-23 o invertir més en transport públic.
Espriu lamentava, des d’una mirada juvenil i reivindicativa, que tot i que el poble creix, no s’estigui cuidant que la gent que alimenta el teixit associatiu i econòmic, com són les futures generacions, es puguin quedar al poble. Hi ha molta gent que no comparteix com s’està plantejant el poble.
Parlant del creixement de la metròpoli, afegia que no es tracta només de definir d’on vindrà el menjar, sinó on treballarem. Estem canviant zones industrials per habitatges. I, en aquest sentit -continuava dient-, és inevitable parlar de preus de l’habitatge. Els plans urbanístics projecten no tan sols quanta gent hi podrà viure, sinó qui. Quin model de poble volem? Quan se t’expulsa del lloc on has crescut, on has d’anar?, reflexionava en veu alta.
Hurtado afirmava que el creixement demogràfic es produeix a costa d’un urbanisme especulador. Admetia que el PDUM fa un intent de guanyar sòl no urbanitzable, però no és suficient. En els últims 27 anys, la població de Sant Just ha crescut un 54%. Això ha suposat un increment de la qualitat de vida dels santjustencs? —es preguntava.
Porcar està convençut que la metròpoli dels 5 milions no és un objectiu, sinó una realitat que creix per l’atracció que exerceix sobre els països rics i emergents. Això implica gestionar serveis i si no planifiquem com s’estructura aquesta població, el creixement no serà ordenat. Finalment, ara que alguns parlen de densificació, considera que aquesta és la contribució que pot fer l’urbanisme a què el lloc on vivim o treballem no consumeixi més sòl.
Riva, per la seva banda, considerava que, en termes de sostenibilitat, quan estiguem en una societat sense combustibles fòssils, una de les coses més difícils en aquesta transició serà com gestionar les ciutats. No serà fàcil portar tantes coses tan lluny i, per tant, la proximitat tornarà a tenir valor. Seria partidari de distribuir més la població en el territori, en ciutats, però sense una macrocefàlia com ara tenim. En termes de mobilitat, reclamava una xarxa de mobilitat que enllaci les poblacions del Baix Llobregat en sí, superant la concentració del transport col·lectiu amb Barcelona.
Després de dues hores d’un debat ordenat, intens i respectuós, amb un ric torn de preguntes del públic assistent a la Sala del Cinquantenari, resulta difícil concretar una conclusió final. Tampoc ho preteníem. La temàtica és molt complexa, les solucions són diverses i els recursos escassos. Aquesta podria ser, potser, una de les conclusions possibles del Debat, però no l’única.
Us convidem que el visioneu en la seva totalitat, accedint a aquest enllaç.
