El desallotjament de l’edifici del carrer de Covadonga 14-16, al barri de Sant Roc, no pot convertir-se en un problema que les famílies afectades hagin de resoldre soles. Darrere de les portes d’aquest bloc hi ha persones, llars i vides que, d’un dia per l’altre, el pasat 4 de novembre, s’han vist afectades per una situació d’emergència que no poden afrontar individualment.
Segons la informació publicada aquests dies, l’edifici disposa d’una vintena d’habitatges i unes 80 persones n’han resultat afectades. La majoria dels pisos són de propietat privada, mentre que dos pertanyen a l’Institut Català del Sòl (INCASÒL), l’organisme de la Generalitat. Estem, per tant, davant d’una situació complexa que requereix la intervenció coordinada de diferents administracions i dels propietaris.
L’Ajuntament de Badalona no ha d’assumir necessàriament el cost de rehabilitar un edifici privat. La responsabilitat de conservar els immobles correspon, en primer terme, als seus propietaris. Però això no significa que el consistori no tingui eines ni responsabilitats davant d’una situació com aquesta.
L’Ajuntament pot actuar en matèria de seguretat, inspecció i disciplina urbanística; exigir les actuacions que corresponguin; intervenir davant d’una situació de risc i coordinar els serveis socials i d’habitatge. I, sobretot, pot liderar una resposta perquè cap família quedi abandonada enmig d’un laberint administratiu.
Hi ha altres maneres d’actuar
Altres municipis han demostrat que, davant situacions complexes d’habitatge, les administracions poden anar més enllà de limitar-se a comunicar un desallotjament.
A Esplugues de Llobregat, arran del desallotjament de l’edifici conegut com El Barco, es van articular mesures d’acompanyament a les famílies, atenció social i alternatives residencials. A Terrassa, en el procés de transformació urbanística de Can Anglada, les administracions van haver de coordinar recursos per afrontar una situació complexa d’habitatge i reallotjament.
El precedent de Santa Coloma
Hi ha un precedent especialment interessant a Santa Coloma de Gramenet. El febrer de 2024, l’Ajuntament va haver de desallotjar l’edifici del carrer Pirineus 9-11 després de detectar esquerdes i risc d’ensorrament. Primer van ser desallotjats 19 habitatges i, després d’una nova inspecció dels arquitectes municipals, es van desallotjar onze pisos més. En total, la finca tenia 29 habitatges i dos locals.
L’Ajuntament de Santa Coloma va facilitar reallotjament provisional a les famílies afectades, prioritzant les més vulnerables i les que tenien menors. També va habilitar un espai d’atenció específic per als veïns, amb suport en qüestions socials, jurídiques, educatives i laborals.
A més, el consistori va anunciar que assumiria subsidiàriament i d’acord amb els informes tècnics municipals el cost dels treballs d’apuntalament i va treballar amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) per buscar recursos per a la rehabilitació. L’AMB va aprovar una subvenció extraordinària de 400.000 euros per afrontar les despeses urgents derivades de l’emergència, com ara reallotjaments, trasllats i ajudes alimentàries.
Encàrrec al Consorci Metropolità
L’Ajuntament va encarregar al Consorci Metropolità de l’Habitatge un estudi per buscar alternatives de rehabilitació i poder accedir a subvencions. Quan la primera proposta va resultar massa costosa per a les famílies, el consistori va buscar una alternativa més assequible.
El juliol de 2025 es va presentar un nou projecte amb un cost mitjà d’uns 15.357 euros per habitatge, davant dels més de 71.000 euros de la primera alternativa. El nou projecte es limitava a les actuacions imprescindibles per garantir la seguretat estructural i l’habitabilitat de l’edifici.
El cas de Santa Coloma és important perquè demostra que intervenir no significa que l’Ajuntament hagi d’assumir totes les obligacions econòmiques dels propietaris. Significa posar els recursos públics, els tècnics i la capacitat de coordinació de l’administració al servei d’una situació d’emergència.
No són casos idèntics al de Sant Roc ni es poden traslladar automàticament les seves solucions a Badalona. Però sí que mostren que, quan existeix voluntat política, coordinació i recursos, les administracions poden assumir un paper actiu i evitar que les famílies quedin atrapades entre diferents organismes.
Què s’ hauria de fer ara a Badalona?
Què haría de fer ara l’Ajuntament?
La primera obligació és explicar amb transparència què ha passat, quin és l’estat real de l’edifici i quines actuacions tècniques són necessàries per garantir-ne la seguretat.
En segon lloc, caldria crear un punt d’atenció i seguiment per a totes les famílies afectades, amb una persona o equip de referència que les acompanyi durant tot el procés i eviti que hagin d’anar d’una administració a una altra per trobar respostes.
En tercer lloc, l’Ajuntament hauria de convocar urgentment els propietaris, l’INCASÒL, la Generalitat i els serveis municipals per establir un calendari d’actuacions. Cal determinar qui ha de fer què, en quin termini i amb quines garanties.
Ajuts i mecanismes
En quart lloc, s’haurien d’estudiar ajuts i mecanismes de suport als propietaris que no puguin assumir les obres necessàries, especialment quan hi hagi persones vulnerables. Això no significa assumir indiscriminadament obligacions privades, sinó evitar que la manca de recursos econòmics acabi cronificant una situació de risc.
En cinquè lloc, cal garantir una alternativa residencial digna mentre no sigui segur tornar als habitatges. Cap família hauria de quedar-se sense una solució habitacional o haver de viure en la incertesa mentre propietaris i administracions discuteixen sobre les seves responsabilitats.
Informar periodísticament
En sisè lloc, cal informar periòdicament les famílies i la ciutadania sobre l’evolució del cas. Les persones afectades tenen dret a saber què passarà amb casa seva, quines actuacions es faran i quan podran recuperar la normalitat.
I, en setè lloc, l’Ajuntament hauria de ordenar una inspecció immediata dels edificis colindants i de la resta de blocs que puguin presentar característiques constructives similars. El desallotjament de Covadonga 14-16 hauria de servir també per comprovar si existeixen patologies o problemes estructurals semblants en altres immobles de l’entorn. La prevenció no pot començar quan apareix una nova situació d’emergència.
Covadonga posa sobre la taula un problema de ciutat
El cas de Covadonga 14-16 també posa sobre la taula una qüestió de fons que afecta molts barris de Badalona: l’envelliment del parc d’habitatges i la dificultat de moltes comunitats de propietaris per afrontar rehabilitacions que poden representar inversions molt importants.
Quines mesures està prenent l’Ajuntament davant d’aquesta realitat? Què passa quan els propietaris no disposen dels recursos necessaris per afrontar obres imprescindibles? Quin mecanisme preventiu existeix per detectar els edificis que poden arribar a una situació de risc abans que sigui necessari desallotjar-los?
No podem esperar que cada cas acabi en un desallotjament, com ha passat en altres situacions com la del carrer Canigó. Quan s’arriba a aquest punt, les conseqüències socials, econòmiques i personals són molt més greus i les administracions han d’actuar en un escenari d’emergència.
Per això, Covadonga 14-16 hauria de servir també per plantejar una política municipal de prevenció i rehabilitació del parc d’habitatges més ambiciosa, especialment als barris on hi ha edificis més antics i famílies amb menys capacitat econòmica.
Cap família desemparada
No es tracta que l’Ajuntament assumeixi les obligacions que corresponen als propietaris. Es tracta que cap família quedi desemparada perquè els diferents responsables no són capaços de coordinar-se, i que els problemes dels edificis es detectin abans que arribin a una situació límit.
Sant Roc no necessita només comunicats ni declaracions de bona voluntat. Necessita solucions, compromisos concrets i una administració que assumeixi el paper que li correspon.
L’Ajuntament ha de posar-se al capdavant de la coordinació; la Generalitat ha d’assumir les seves responsabilitats, també a través de l’INCASÒL com a propietari de dos habitatges de l’edifici; i els titulars privats han de complir les obligacions que legalment els corresponen.
Les famílies de Covadonga 14-16 no poden esperar indefinidament. Badalona ha de demostrar que estar al costat dels barris no és només una declaració política, sinó actuar quan més es necessita.
Article original de L’independent
Contingut relacionat
