Benvolgut agent,
No em coneixes, ni coneixes el meu fill. Ell està acusat d’haver-te produït lesions durant uns enfrontaments entre policies i manifestants arran d’un desnonament.
No sé quina edat tens, ni si tens fills o filles. Si en tens, coincidiràs amb mi que els vols educar de la millor manera possible, que creixin amb valors per tal que acabin bones persones. Podrem discrepar en com arribar a aconseguir-ho, però segur que en l’objectiu estem d’acord.
Ser pare d’un adolescent no és fàcil, però estic molt orgullós i satisfet de com està creixent el meu fill. Per això em va sorprendre molt quan un company teu va picar a casa un dia i em va dir que se l’emportava detingut. En un primer moment, em vaig dir que s’estaven equivocant, que no podia ser cert; fins i tot, ho reconec, vaig arribar a pensar en una farsa policial. No m’ho podia creure. Quan vaig poder parlar amb el meu fill, m’ho va explicar tot. Havia fet una ximpleria, un acte impulsiu del qual estava penedit, però també estava segur de no haver fet mal a ningú.
Superat el xoc inicial, em vaig informar del desenvolupament del procés i em van explicar com funcionava la justícia en cas de menors. T’he de dir que em va sorprendre molt gratament, perquè es té molt en compte el fet que és un menor i per tant està en formació. Ens van explicar (a mi i la meva dona) que hi havia un equip tècnic, entre els quals una psicòloga, que parlarien amb nosaltres, mare i pare, i amb el menor, per conèixer l’entorn i proposar mesures per evitar que una cosa així tornés a passar.
La psicòloga ens va dir que en l’intent de conciliació, si acceptàvem, hi hauria una conversa entre tu i el meu fill, vosaltres dos, només amb la presència de la psicòloga com a mediadora. La meva dona i jo ho vam estar parlant i vam entendre que estàvem davant d’una potent eina educativa; ho vam trobar molt positiu. Més encara, quan el meu fill va dir que ell volia parlar amb tu.
Un dels problemes més grans en els enfrontaments de tot tipus és la demonització i la deshumanització de l’enemic. Amb la mediació i intent de conciliació, el meu fill podria parlar amb aquest “repressor” i comprendre que es tracta d’una persona. Podria explicar-se, discrepar i fins i tot no arribar-hi a cap acord. Tu hauries pogut parlar amb aquest “violent antisistema” i comprendre que es tracta d’una persona. Podries explicar-te, discrepar i fins i tot no arribar-hi a cap acord. Parlar, però sobretot conèixer l’altre. Us haguéssiu conegut, ell et coneixeria i tu el coneixeries.
Només conèixer-vos. Això ja hauria estat un èxit. El meu fill té una ideologia i tu tens una feina; per tant, és molt possible que torneu a coincidir als carrers. I si això passés algun dia, la mirada cap a l’altre hauria estat diferent. Ja no estaríeu davant un enemic anònim, sinó davant d’aquella persona amb qui un dia vas parlar i discutir cara a cara. Segur que cap dels dos actuaria igual.
Però no podrà ser. No vas voler mediació, i vam haver d’anar a una primera audiència a la qual es va arribar a un acord entre advocats. Sense la teva presència. Llàstima. Crec que com a pare he perdut una bona oportunitat per al meu fill en la seva formació com a persona. Però bé, tinc altres eines per poder seguir la meva difícil tasca educativa que, t’asseguro, ho és. Espero que tu també en disposis d’altres que et permetin crèixer com a persona.
Atentament,
Un pare
