De tot el que ha ocorregut en aquesta aclaparadora, trista i commocionant setmana pel drama que va sofrir Maricarmen a Madrid i el drama que sofrim aquí per l’homicidi encobert de la nostra veïna Olga, el més inesperat ha estat la reacció dels miserables de Urbagestión. De convertir-se en uns indòmits de la cobdícia més abjecta, a transitar pel menyspreu col·lectiu que els va portar a una taula de negociació a destemps, per resoldre el que mai haguessin d’haver provocat. És a dir, el més inesperat ha estat posar nom i cognoms a la mesquinesa, a l’absència de moral i de sentiments: a la maldat, en suma.
És cert, com han afirmat els qui ensumen la pudor al fons del precipici, que això no és res més que el capitalisme en el seu estat més pur: la deshumanització del que no té recursos i, en essència, és vulnerable, en benefici del que ho té tot i tot li sobra excepte la maldat, que és intrínseca, i la conrea a base del dolor aliè. Això ha estat sempre el capitalisme i això ha estat sempre el liberalisme econòmic, que entén de drets per als poderosos i de deures per als explotats en qualsevol època i en qualsevol lloc.
El més dramàtic d’algunes històries com la de la nostra Olga, és que li va fallar gairebé tot el que no podia controlar. I el que podia controlar li va suposar una càrrega tan excepcional, que va rosegar fins a les entranyes les seves maltractades ànsies de continuar lluitant. I entre el molt que li va fallar, li va fallar exactament el que era obligatori que no li fallés mai: el sistema, l’Estat, l’Administració municipal, els serveis assistencials, el poder econòmic, el legislatiu i el judicial.
Però tot això que li va fallar té noms i cognoms i darrere d’aquests noms i cognoms a vegades hi ha cobdícia, en unes altres hi ha maldat, en moltes incapacitat i menfotisme, en algunes, desídia. En gairebé totes, absència d’empatia. Generalitzar, que és el que s’ha anat fent sempre, dona pèssims resultats, perquè ningú sol responsabilitzar-se després dels conceptes generals. I no hi ha manera d’assenyalar, i no hi ha manera que l’assenyalat s’adoni, que un dit acusador és un enorme dard del qual és impossible desprendre’s fins que no es repara el mal, i ni tan sols… Un mal que, com en el cas d’Olga, resulta irreparable.
Per això és imprescindible assenyalar. Per això els miserables de Urbagestión han reaccionat.
He estat, des del sacrifici intuït en l’horitzó del cas Olga, buscant responsabilitats concretes que he estat incapaç fins ara mateix de localitzar. En les seves paraules en el Parlament, en una conversa radiofònica amb una amiga que s’ha distribuït aquests dies, en el comunicat de la roda de premsa després de la seva mort, a penes hi ha noms. Escoltar a l’Olga en el Parlament estremeix. Estremeix, perquè assenyala responsables i perquè les seves últimes paraules en la compareixença són: “la vulnerabilitat, senyors, mata”. I això ho diu, dos anys i mig abans de deixar de sofrir.
Però l’Olga assenyala responsables sense posar-los nom. I nom han de tenir. Parla d’una empresa que la deixa en atur, d’una ex-parella que es desentén fins de les seves filles, d’una justícia que dicta el seu desnonament, d’un psiquiatre, probablement de la salut pública, que li assegura —amb un ull clínic a l’altura de la Universitat que li va posar el títol a la mà— que el que li ocorre és que té depressió, que li recepta un antidepressiu i que li diu que vagi al metge de capçalera perquè la controli; d’uns serveis socials de la seva ciutat de tota la vida, que li diuen que no poden fer res perquè no tenen personal ni recursos; d’un fons voltor sense entranyes, com tots els fons voltor, i d’un banc que és el que li va concedir la hipoteca que no va poder acabar de pagar. Tots aquests responsables, tots, tenen un nom per a identificar-los, com el tenien els amos de Urbagestión. Però no en coneixem ni un.
No sabem l’empresa culpable de la seva situació d’atur ni l’amo d’aquesta empresa, no sabem el nom de qui es desentén de les seves filles, no sabem el nom del jutge o de la jutgessa que va signar el llançament, tampoc el del psiquiatre o la psiquiatra que es va desentendre arterosament d’una pacient que sofria amb intensitat. Tampoc sabem el nom de la funcionària que la va atendre quan va anar a buscar auxili a serveis socials, ni el nom del o de la responsable del servei i del seu eloqüent abandó. I si no arriba a ser pel comunicat fet públic el dia de l’anunci del seu homicidi encobert, que va acabar com va acabar, ni tan sols sabríem el nom del fons voltor i del banc sense escrúpols —com tots els bancs—, que la va considerar un altre/a ciutadà/na a explotar.
I jo vull parlar del fons voltor i posar en lletres de motlle, amb totes les arestes del cas, el nom del banc.
Pel que ens van explicar, el fons que va comprar l’habitatge que havia estat seu i que va acabar amb la dació en pagament concedida pel Sabadell era Promotoria Coliseum Real State SL, una societat d’inversió immobiliària espanyola creada el 2019 i en la qual el Banc Sabadell tenia al voltant del 20% de les accions, sent el 80%, de la tristament famosa societat inversora internacional Cerberus Capital Management. Cerberus és la societat número 45 en el rànquing de fons voltor que actuen pel món, amb 92.500 milions de dòlars en actius d’inversió i, pel que sembla, ara és l’única propietària de Promotoria Coliseum, perquè el Sabadell, expulsats els actius conflictius, prefereix jugar a una altra cosa.
El que és clar és que sense l’empresa que la va deixar sense treball, sense la misèria humana amb la qual es va ensopegar en la seva experiència vital, sense la insensibilitat dels quals apliquen la llei sense considerar per a res si el que apliquen és just o injust —que tindran a veure les lleis que aproven els poderosos amb la justícia social?—, sense la vulneració deontològica d’un funcionari de ments amb la qual va tenir la desgràcia de topar, sense els serveis socials d’una ciutat que desgovernen els lacais del poder i que els mantenen —els serveis socials— perquè els obliga la llei i la realitat…; i és clar, sense el Banc Sabadell —encara que podria haver estat un altre qualsevol—, l’Olga no ens hauria deixat per a deixar de sofrir.
Només tenim un nom, el d’aquest banc, on jo mai he posat els peus, ni els posaré en la vida. Aquest banc que té oficines en gairebé tots els barris de la ciutat, nou en total (dues al Centre-Sant Josep, dues a Collblanc-La Torrassa, dues a Santa Eulàlia, dues a La Florida i Pubilla Casas i una a Bellvitge), porta gravada a foc la mort de la nostra conciutadana i es mereix un adeu de tots els nostres.
Només tenim un nom i és el d’un banc. No ens podran retornar a l’Olga però nosaltres sí que podem retornar-li al banc el nostre absolut menyspreu.
