Durant el primer mandat de Trump, l’historiador Mark Bray va publicar el llibre Antifa [Capitán Swing, 2017, en la seva traducció al castellà], on va fer desenes d’entrevistes a militants antifeixistes de diferents punts d’Europa i Amèrica del Nord per fer una radiografia del moviment. No li va comportar repressió immediata, però després del retorn al poder de Trump i l’assassinat el 2025 de l’agitador ultradretà Charlie Kirk (assassinat per una persona sense enllaços amb moviments d’esquerra) es va difondre la seva adreça per xarxes socials i va rebre amenaces de mort.
Per assegurar la seguretat de la seva família, va decidir fugir dels Estats Units, i actualment viu a l’Estat espanyol. Bray va visitar Sant Cugat la setmana passada amb motiu de la inauguració del Curs d’Estiu de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau), que enguany porta per títol El nou paradigma bel·licista: poder, discurs i seguretat en transformació, quan elCugatenc li va fer aquesta entrevista.
– Parles de que Trump té un pla feixista, per exemple en una entrevista a elDiario.es. Com diferenciem l’extrema dreta del feixisme?
– No és fàcil diferenciar entre el feixisme, un amalgama de polítiques amb característiques feixistes, però sense totes les seves característiques. I és important entendre aquestes polítiques en el seu context històric: de fet, si mirem als anys 20 i 30 del segle XX hi havia grups feixistes i règims feixistes, però també hi havia organitzacions i règims que no eren exactament feixistes sinó que van veure el poder del feixisme i van experimentar-hi. Des del principi en la història del feixisme i de l’extrema dreta mai hem vist una segregació total, sinó un intercanvi d’idees.
“La diferència entre el feixisme i l’extrema dreta és en el nivell d’autoritarisme obert en la seva retòrica, però és difícil marcar una frontera fixa”
I, sobretot després de la Segona Guerra Mundial, en alguns països però especialment a Espanya, es poden veure exemples de líders més o menys feixistes que van decidir canviar els seus símbols i la seva retòrica, crear una política més popular per a més gent, per a guanyar vots, o entrar en el parlament. En alguns casos els seus canvis, al cap de molts anys, han estat prou importants com per a poder destacar diferències entre el feixisme clàssic, o els neonazis, i aquestes posicions d’extrema dreta.
Alhora, a vegades és un joc de paraules. Per tant, no és fàcil. Als Estats Units, per exemple, es pot veure que hi ha una diferència entre els líders republicans del passat, i com ara el MAGA [Make America Great Again] es vol treure la màscara i expressar la seva política autoritària més clarament. Per tant, per a mi la diferència fonamentalment és el nivell d’autoritarisme obert en la seva retòrica, però és difícil marcar una frontera fixa.
– ICE existeix des de fa més de 20 anys. Quin ús n’està fent l’administració de Trump que fa que sigui diferent?
– Tens raó, ICE no és nou. I de fet, abans d’ICE ja hi havia altres agències de control d’immigració. Per tant, crec que a vegades posar la mirada en ICE ens fa perdre de vista la pregunta principal, és a dir: Si no fos ICE, què seria? Alhora, tens raó que abans de Trump hi havia moltes deportacions, també amb presidents del partit demòcrata.
El que ha canviat és el pressupost, ja que amb el govern actual aquest cos de seguretat té un pressupost més elevat que els exèrcits de molts països; així com l’esforç i la planificació en crear una xarxa de centres de detenció de migrants arreu del país, principalment comprant i reformant antics magatzems. I per altra banda, la decisió judicial que ha fet que sigui legal que agents federals detinguin a persones a causa de la llengua que parlen o el color de la seva pell. Això dona poder a les detencions sense que sigui necessari el que abans s’hauria considerat una ‘causa probable’. Per últim, l’ordre política de dur a terme una deportació massiva. En resum, el que ha canviat són les ordres i la gestió política, els recursos i el fet que ICE ara té menys fiscalització sobre el seu poder.
“ICE té ara el poder legal de detenir persones a causa de la llengua que parlen o del color de la seva pell”
A resultes d’això, tenim situacions com l’ocupació de Minneapolis des de desembre, amb assassinats. Sembla que Steven Miller va esperonar els líders d’ICE a forçar una confrontació amb els manifestants, i d’aquesta manera mostrar una imatge dels manifestants d’esquerres com a ‘violents’ i guanyar la batalla de la imatge pública. Això no va passar, de fet van perdre la batalla de la imatge pública. Però en qualsevol cas, això ens dona més informació de les motivacions que tenen.
De fet, si les coses segueixen com fins ara, ICE es podria convertir cada vegada més en la policia secreta de Trump. Actuen de manera molt paramilitar, si ho comparem amb altres forces de seguretat. Altres diferències respecte com actuaven fins ara és el fet que es cobreixen la cara, no fan servir cap número ni distintiu d’identificació, i que cada vegada operen amb més impunitat. Per tant, tot i que no hi ha un trencament total respecte el que feien abans de Trump, el perill afegit està en el fet que podrien jugar un paper clau en un potencial règim autoritari que es podria establir en el futur.
– Quina relació tenen les empreses tecnològiques de Silicon Valley i, especialment, Palantir, amb l’administració de Trump? I en quin sentit és perillós que poques empreses tinguin tant de poder polític?
– Està clar que les big tech [les grans empreses tecnològiques] són un dels elements clau de poder en el món MAGA [sigles de Make America Great Again], que volen destruir la regulació a Europa i els Estats Units de manera que la IA i les tecnologies de vigilància puguin liderar l’ordre públic, l’empresonament, la criminalització… Hi ha casos als EUA de persones que han estat detingudes per una identificació incorrecta feta a través d’una IA.
També hi juga un paper la indústria de les càmeres per a la llar: la gent es compra càmeres per a vigilar la porta de casa seva i estan connectades a un sistema controlat per Google o altres empreses tecnològiques. És un sistema de vigilància en constant creixement. I podem veure en el genocidi de Palestina que el rol de la tecnologia en la guerra i assassinats massius.
“Figures com Peter Thiel entenen molt bé que estan destruint el clima i tenen el desig d’un món inhabitable per a la majoria mentre ells viuen en un búnquer: això s’ha de connectar al debat més general”
Crec que un altre costat d’això és com la societat jutja què és bo o dolent, com això es relaciona amb la informació i també com la IA desenvolupada per empreses tecnològiques que empenyen a la gent a fer servir la IA per a entendre el món. Especialment es veu a Grok, la IA d’Elon Musk [integrada a la plataforma X, controlada pel magnat], on ell bàsicament l’ha programat perquè sigui supremacista blanca i dir coses positives sobre Hitler. És un exemple extrem d’un problema que es troba en totes aquestes tecnologies: ens fan creure que són neutrals. I mai poden ser neutrals, però quan estan controlades per milmilionaris, estan molt lluny de ser neutrals.
Una altra cosa que explico és que, com van dir Naomi Klein i Astra Taylor en un article a The Guardian sobre l’end times fascism (feixisme de la fi dels temps). Hi argumenten que hi ha figures com Peter Thiel, fundador de Palantir, que entenen molt bé que estan destruint el clima. I per tant, bàsicament, el feixisme de la fi dels temps és el seu desig de fer que el món sigui inhabitable per a la majoria de les persones mentre ells viuen en un búnquer amb seguretat privada i aquestes coses. Per tant, això ha d’estar connectat amb el debat general.
– Com podem recuperar terreny en el que és el discurs, en les anomenades batalles culturals? Parles de la importància de dir clarament que l’antiracisme és millor que el racisme.
– És necessari que lliurem la batalla cultural, i alhora, no crec que jo sigui la persona més adequada si parlem de la forma com lliurar-la: m’estic fent gran, i crec que és la gent jove qui ha d’estar en aquest front. Però en tot cas, per exemple, l’extrema dreta s’ha fet un forat molt important a les xarxes socials, a través de pòdcast i altres formats de contingut. Fins i tot, amb la comèdia.
El lema de l’acció antiracista és ‘anem on ells anem’: hi ha d’haver un seguiment. I he parlat d’això en la xerrada, però part del que ha passat als Estats Units en la darrera dècada és que l’acció antifeixista ha guanyat la batalla als carrers, però l’extrema dreta no ha entrat des del carrer sinó des d’aquesta altra via que ha aconseguit capturar el ‘sentit comú’.
“El principi de no fer-los cas és important, però quan tens milmilionaris feixistes controlant les tecnologies no sempre és possible”
Per tant, hem de fer el nostre propi contingut. I crec que el principi antifeixista de no fer-los cas [en anglès, no-platforming, i en castellà, ho han fet estratègies com no les des casito] és important però quan tens milmilionaris feixistes que controlen les tecnologies no sempre és possible. Fer contingut alternatiu, i part d’això, i crec que és al que et refereixes, és contrarestar la noció liberal que tot és una qüestió d’opinions enfrontades. Que si creus que les persones blanques són millors que la resta, això és la teva opinió. Però això no és una opinió, i si no podem seguir l’estratègia de no fer-los cas, almenys hem de fer que ser misògin, racista, trànsfob, etc. sigui tabú. I encara podem treballar en això, tot i que són temps difícils per a lliurar aquesta batalla.
– Davant d’aquestes xarxes socials controlades per grans tecnològiques i propietaris amb ideals d’extrema dreta, sovint parles de tornar a la materialitat. Però els espais tecnològics ocupen una part molt important de la vida de les persones: poden ser espais d’organització, o ja no per la forma que tenen les plataformes, amb un disseny sobretot basat en l’scroll infinit?
– El primer que em ve al cap és Occupy Wall Street, el nostre 15-M. Hi vaig participar, a Nova York, i va tenir la capacitat meravellosa de mobilitzar i generar un moviment social enorme molt ràpid a través de les xarxes socials. Però també vam veure que tan ràpid com es va generar un momentum, aquest també es va desinflar igual de ràpid. Primer va ser la moda, i de cop ràpidament hi va haver una altra cosa. Per tant, les xarxes socials accentuen el ritme ràpid en el qual es mouen les coses. Això pot ser útil, però també contraproduent.
“Els moviments socials han de crear formes pròpies de comunicar, però sí que és important fer servir Instagram per arribar a la gent jove, com un primer pas”
I això encara és útil, per a bé o per a mal. Però no crec que aquestes grans empreses tecnològiques, en mans de milmilionaris, siguin la resposta a la política. Però en aquest context, en què han capturat un percentatge gegant de l’atenció humana, no crec que poguem ignorar-les, tampoc. X, o Twitter, és un cas interessant, perquè als Estats Units, la majoria de l’esquerra l’ha abandonat completament. En canvi, tinc la sensació que no és així Europa. I crec que hi ha arguments i raons per a ambdós costats. Jo no faig servir X i he començat a fer servir Bluesky, que és molt més petit. Aquesta setmana he decidit que potser hauria de començar a fer algunes coses a Instagram, que és on hi ha moltíssima gent, però alhora és de Meta, que és de Mark Zuckerberg.
Crec que en qualsevol moviment social hi ha d’haver diverses formes de generar discurs i propaganda, amb l’objectiu d’arribar a persones diferents i de maneres diferents. Els moviments no haurien de fer servir només Instagram, sinó que haurien de crear formes pròpies de comunicar, i també mitjans. I al mateix temps, fer servir Instagram per arribar especialment a persones joves, que són nous al món i estan buscant respostes perquè puguin veure… que no has de ser una persona hostil en aquest món. Val la pena fer-ho, fins i tot si només és un primer pas.
– Al llibre Antifa parles de la configuració del moviment antifeixista i com a Minneapolis el Centre per a la Renovació Democràtica va advertir d’un excés de masclisme i una falta de participació comunitària en relació amb els skinheads. L’antifeixisme actual ha sabut ser més ampli? És possible una relació còmoda amb el feminisme i el moviment LGTBIQ+?
– Als EUA els grups que s’autoanomenen antifeixistes en els darrers deu anys han tingut molt de pes els lideratges de persones queer i trans, han estat al capdavant. Alhora, és cert que en altres moments històrics això no ha estat així. Per altra banda, el rol de les identitats LGTBIQ+ en la política en general en la darrera dècada també ha estat més important que en altres moments històrics.
“Ser amb aquells més marginats de la societat és a la base de l’antifeixisme, i avui en dia són les persones LGTBIQ+ i trans, sobretot als EUA”
Crec que hi ha una tensió en l’antifeixisme entre lluitar contra el feixisme per defensar l’status quo o lluitar contra el feixisme mentre que alhora et mous més enllà per a crear un món millor. Es podria parlar, molt a grans trets, d’una visió sobre l’antifeixisme més radical i una de més ‘mainstream’. Però la visió radical sobre l’antifeixisme, sobre la que més parlo en el llibre, creuen que l’origen del l’antifeixisme és en aquells que han estat més marginats de la societat. I per tant, té en la seva base el no abandonar mai aquestes persones.
Les persones LGTBIQ+ estan clarament en aquest grup de grup marginat socialment, especialment avui en dia a la societat estatunidenca, perquè les persones trans estan en perill real per culpa de lleis i també de propaganda d’odi: hi ha hagut diversos assassinats recentment en punts diferents dels EUA. Els antifeixistes s’hi han posicionat en contra i al costat de les persones trans.
– Quines conseqüències té que l’antifeixisme, o Antifa, com es coneix als EUA, hagi estat declarada una organització terrorista, i quines estratègies s’estan seguint per protegir-se d’aquesta situació?
– És paradoxal perquè, des d’un punt de vista legal, l’ordre executiva no té cap poder legal: legalment, als Estats Units no es pot declarar una organització pròpia dels EUA com a una organització terrorista. Però alhora sabem que estem parlant que és el president dels EUA qui està anomenant a un “grup” (tot i que no és un grup, seria en tot cas un moviment social o polític) com a terrorista. I això té un impacte enorme en l’opinió pública sobre aquest moviment, com el veuen les forces de seguretat, i hi ha hagut directives emeses per diverses agències federals sobre anar al darrere del “grup antifa”.
Puc parlar també del meu cas particular i de com ha tingut un impacte enorme en mi i en la meva família, i hi ha hagut alguns altres casos en què persones d’esquerres han estat acusades de “ser d’Antifa” sense que en tinguessin cap prova.
“Hi havia en l’aire que pugui haver de nou una nova Por Roja, i que comencessin a detenir qualsevol persona, però això per ara no ha passat”
Això no obstant, jo a la tardor tenia la preocupació que es generés una Por Roja [Red Scare en anglès, que és com es coneixen dos períodes històrics als EUA de criminalització del comunisme i l’anarquisme, un d’ells el macharthisme], i que per tant de cop comencessin a detenir a qualsevol persona que fos radical en qualsevol sentit; no s’ha materialitzat plenament, i me n’alegro. No sabem què passarà en el futur, però aquesta part no ha passat.
El focus del mandat de Trump s’està estenent per tants altres punts molt diversos que aquest ja no és un focus principal. Però encara en parlen. Fa poc, en Sebastian Gorka, un dels polítics del govern de Trump, va publicar un memorandum antiterrorista sobre anar en contra “el terrorisme militant” i Antifa. Per tant, està en l’aire, però encara no s’ha desplegat amb la força que a mi em preocupava que podia passar.
– Segons adverteix Rasmus Preston (el cites al llibre), l’organització i al confrontació directa contra els neonazis clàssics no és útil davant de l’auge dels populismes actuals. L’extrema dreta guanya posicions a nivell mundial i ja té el govern de països importants (EUA i Israel, entre altres). Hi ha alguna estratègia útil contra l’extrema dreta actual? Per què els cordons sanitaris i la crítica directa no ha evitat que ascendeixi al poder?
– No puc parlar per ell, però clarament les estratègies i tàctiques de grups militants antifeixistes es van desenvolupar per a aturar grups petits i mitjans d’extrema dreta que podien influir l’equilibri de poders. Un cop aquests grups han crescut a una escala massiva i estan guanyant amb el 20% dels vots en un parlament i entren a les institucions, les estratègies han de canviar, i necessites una mena de forma massiva d’antifeixisme. Això no vol dir que renunciïs a organitzar-te contra els grups neonazis a una escala més petita, tampoc pots ignorar-los. Crec que fins i tot el partit d’extrema dreta amb un aspecte més convencional té llaços directes i importants amb grups nazis i feixistes, sigui implícita o explícitament.
Com més deixes que els grups explícitament nazis s’expressin i creixin, més es mou la finestra d’Overton [el rang d’idees considerades acceptables per al gran públic] cap a l’extrema dreta i per tant, crea un terreny fèrtil per al creixement d’aquests discursos. Per tant, crec que hi ha un lloc per a això, i al mateix temps, hi ha la necessitat que es generi un antifeixisme de masses.
“Fins i tot quan es disfressen per aparentar ser de masses, els partits d’extrema dreta tenen llaços amb grups nazis i feixistes”
No crec que l’antifeixisme militant fracassés en allò per al que va ser dissenyat, crec que el terreny del conflicte ha canviat de manera significativa amb el panorama mediàtic del segle XXI, i amb la crisi econòmica de 2008, i amb el context d’una Europa que s’està acomodant a les migracions des de les seves colònies i antigues colònies. Als Estats Units, per la seva banda, per entendre el moviment MAGA crec que és més útil començar per la història dels afroamericans, des del principi, començant pel supremacisme blanc de l’època de l’esclavisme i de com cada vegada que hi ha hagut reivindicacions per la llibertat negra (black freedom) històricament hi ha hagut una reacció hostil racista. I MAGA n’és una expressió.
El supremacisme blanc, la migració i identitat europea com a conjunt i la identitat nacional en cada context és al cor de tot el que està passant a Europa ara mateix. I no és una cosa davant la que puguis seguir l’estratègia d’ignorar-la perquè deixi d’existir. Necessites un moviment antiracista més ampli per a poder parlar que els migrants són benvinguts aquí. I això ens porta al que deia abans sobre els mitjans, la construcció de comunitat i la política de masses. Per tant, l’antifeixisme militant és una peça de l’estratègia contra l’extrema dreta actual, però no ho pot fer tot.
– A Antifa adverteixes que les insurreccions feixistes no han triomfat mai, i que van accedir al poder per mitjans legals. Però Mussolini mai va aconseguir una majoria parlamentària i va ser nomenat cap de govern després del fracàs de la seva Marxa sobre Roma, i Hitler mai va superar el 35% dels vots i va accedir al poder quan estava en caiguda electoral. A Espanya el franquisme sí que va triomfar per insurrecció, tot i que després d’una Guerra Civil per no haver aconseguit el triomf del cop d’estat. Per què dius que mai no han funcionat les insurreccions feixistes i fins a quin punt la democràcia liberal és còmplice de l’arribada al poder dels feixistes?
– És evident que en el cas dels feixismes dels anys 20 i 30 van fracassar inicialment en part: amb la Marxa sobre Roma, Mussolini pretenia fer una conquesta política de masses, però en realitat va aconseguir arribar el poder influint sobre el rei d’Itàlia. Quan els feixismes d’aquell moment van arribar al poder, va ser a través de coalicions i després van aconseguir fer-se amb el poder en solitari.
Espanya és un cas interessant. No entraré en el debat sobre si anomenem el franquisme com a feixista, però crec que Franco va guanyar no a causa de la Falange sinó gràcies a l’exèrcit. I gràcies també al suport de Hitler i Mussolini. Per tant, el concepte d’insurrecció feixista l’aplicaria al partit feixista, per si sol, organitzant-se i revoltant-se, com va passar a Alemanya, i és un context molt diferent al que va passar aquí.
“L’extrema dreta fa servir la igualtat i la diversitat per a victimitzar-se, i després limita la llibertat d’expressió dels seus enemics”
Per descomptat, però, si tens un sistema parlamentari, permet que qualsevol facció política que hi vulgui participar hi pugui entrar, i això crea espai per al feixisme. Ara mateix estic particularment interessat en l’ús i l’abús dels drets i la redirecció de la igualtat. Perquè això va ser una part importantíssima del creixement de MAGA als Estats Units: l’ús de termes com diversitat, llibertat d’expressió o igualtat. Per exemple, davant el moviment ‘Black Lives Matter’, la dreta el va redirigir com a ‘All Lives Matter’ [totes les vides importen], que és una forma velada de dir ‘Les vides blanques importen’. El que fan és fer servir el context d’igualtat, però en realitat estan sabotejant els esforços, sigui dels afroamericans, dels negres arreu del món o de qualsevol altre moviment, de reclamar que s’apliquin drets que existeixen sobre el paper.
I en aquest sentit, i és molt evident en el debat sobre la llibertat d’expressió, el discurs liberal fa espai perquè l’extrema dreta es normalitzi i es victimitzi a través del discurs de la igualtat. Després, un cop té prou poder, limita la llibertat d’expressió de tots seus enemics, en el que normalment s’assenyala com a hipòcrita. Però perquè sigui un moviment hipòcrita hauria d’haver estat en primer lloc un argument sincer.
– Parles de com una de les claus de l’ascens de l’extrema dreta arreu del món és que els partits d’esquerres no han resolt els problemes. En el context actual, Mamdani a Nova York es presenta com algú d’esquerres que es centra en enfrontar els problemes materials.
– Tenim a Mamdani, res, no cal que fem res, me’n vaig (riu).
– És possible transformar les institucions des de dins?
– Aquest ha estat el debat de l’esquerra des de fa molt de temps. Jo soc anarquista i soc molt crític de que sigui possible. Però deixant la meva opinió política de banda un moment, crec que el problema més recent té a veure amb el neoliberalisme i l’austeritat i com l’han enfrontat els partits d’esquerres. Crec que una esquerra amb molt bones intencions ha intentat resistir aquestes forces a través de la participació en governs tal com són ara. A vegades contextos on tenen molt poc poder de decisió, i els ha atropellat com un camió el neoliberalisme i l’austeritat. No sé fins a quin punt això es pot resistir des de dins de governs tal com estan construïts actualment, en soc molt escèptic.
“Soc molt escèptic de que es pugui resistir el neoliberalisme i l’austeritat des de dins dels governs”
Fins i tot als EUA, on no crec que es pugui dir que el partit Demòcrata sigui d’esquerres en un sentit real; va participar en tots els tractats de lliure comerç dels anys 90, la NAFTA, Bill Clinton, una desindustrialització que no van intentar afrontar d’una manera significativa. I també va passar amb Syriza a Grècia. Si tens un context en què la desindustrialització, el neoliberalisme i l’austeritat estan creant precarietat, on vas? La dreta ho té molt fàcil per a dir que és tot culpa dels immigrants.
Una crítica anticapitalista que realment intenti esbudellar què són totes aquestes coses, per què passa tot això, què vol dir i com podem transformar la nostra economia perquè sigui diferent, tot això és molt més difícil d’explicar i és part del repte que l’esquerra ha d’afrontar. Desitjo la millor de les sorts a les persones que estan intentant enfrontar tot això des de dins, però no és un projecte on jo estigui involucrat.
– Parles de la comunitat i el suport mutu com una forma de contrarestar l’extrema dreta, i de situacions de solidaritat a Minneapolis com a petites victòries contra el feixisme. Són suficients? Com en podem generar més?
– Com mesurem l’èxit és una altra de les grans preguntes. Si tornem a Occupy Wall Street, és fàcil dir: el capitalisme global encara existeix i per tant, va ser un fracàs. Alhora, també pots dir que l’objectiu inicial del moviment Occupy Wall Street a Nova York va ser quedar-se al parc una nit sense ser expulsats per la policia. I això ho van fer, per tant es podria dir que va ser un gran èxit. Per tant, la veritat està en un punt mig: no va ser ni un èxit absolut però tampoc un fracàs absolut. En aquest context, l’organització a Minneapolis ha estat un èxit en el sentit que ha aconseguit, fins a cert punt, forçar a Trump i ICE a baixar i desescalar una mica l’atac.
Encara hi ha ICE per tot el país, i estan augmentant la presència en algunes grans ciutats, he llegit que això està passant a Memphis, Tennessee, Washington DC… la preocupació al gener era que totes les grans ciutats serien com Minneapolis. I això no ha passat. Això és bo i crec que en part és gràcies a la força del moviment. Alhora, la força del moviment està donant exemple, i s’estan construint grups de suport mutu en altres punts del país.
“A Minneapolis l’organització i el suport mutu ha estat un èxit perquè ha forçat a Trump i ICE a desescalar”
Per tant, és important, però això no vol dir que sigui 100% eficient: la gent encara està sent deportada, maltractada i reprimida, i es manté l’amenaça constant d’un govern encara més autoritari. Però crec que és un model clau cap al que la gent està optant, perquè no veuen altres vies de resistir. Els líders del partit Demòcrata pràcticament no han fet res i no es prenen l’amenaça seriosament, i per tant, la gent s’estan organitzant d’una manera que és accessible a persones molt diferents, és exportable, imitable… i per tant, si les coses empitjoren, no em sorprendria que sorgís en diferents llocs. Suposo que no sabrem si ha estat suficient fins que no mirem enrere d’aquí a 10 o 15 anys. Però és alguna cosa, i a mi em dona esperança.
Article original de El Cugatenc, publicat el 25 de maig de 2026
