FOCUS. El nou paradigma bel·licista. Professor d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID), Steven Forti és autor del llibre Extrema derecha 2.0. Qué es y cómo combatirla [Siglo Veintiuno editorres, 2021] i editor de Mitos y cuentos de la extrema derecha [Catarata, 2023], entre d’altres. Ha participat al curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) i ha atès elCugatenc just abans de la seva xerrada aquest dilluns al matí.
– L’extrema dreta ja és als governs o els condiciona. Fa uns anys l’antifeixisme feia propostes com cordons sanitaris, desmentir els relats amb dades, apel·lar a les emocions… Què ha fallat?
– Les causes estructurals són el principal motiu de creixement de l’extrema dreta. Està molt bé que hi hagi estratègies per intentar frenar-la com el cordó sanitari, el canvi de mirada dels mitjans… però no canvien les qüestions estructurals. Les desigualtats no han parat d’augmentar durant els darrers 10 anys. També hi ha hagut una crisi d’intermediació de la política, amb un problema molt gran de desconfiança envers les institucions. Finalment, hi ha una crisi dels cossos intermedis, és a dir, dels partits i sindicats que haurien de tenir un paper clau en la democràcia pluralista per canalitzar les demandes de la població per vies democràtiques. Són problemes que ja existien fa 10 o 15 anys i que han empitjorat.
“Les causes estructurals són el principal motiu de creixement de l’extrema dreta”
Paral·lelament, les noves tecnologies han afavorit una atomització de la societat. És també una conseqüència del neoliberalisme. Si bé, les tecnologies canvien molt ràpidament i han demostrat que no són neutres, com s’ha vist clarament amb Elon Musk.
– Per tant, el problema no és l’extrema dreta sinó què ha fallat de la socialdemocràcia i el liberalisme perquè no es doni resposta a les necessitats quotidianes de la gent?
– Correcte. L’extrema dreta no és la causa de la crisi de les democràcies liberals, n’és un símptoma. Els partits tradicionals, el centre-dreta i el centre-esquerra principalment però també l’esquerra, han de fer una reflexió profunda per entendre les raons que els han portat fins aquí.
– Fa uns anys alguns analistes defensaven que l’entrada de l’extrema dreta a les institucionals la domesticaria. Defenses que, en canvi, passa just el contrari: desmunten el sistema democràtic.
– L’extrema dreta s’ha normalitzat abans d’entrar a les institucions, és a dir, coses que no eren acceptables s’han normalitzat socialment. L’entrada a les institucions és l’esgraó següent. Ja no només es normalitzen els discursos, també les pràctiques polítiques. Si mirem els Estats Units, l’Argentina, Hongria o Polònia, veiem que l’extrema dreta no s’ha moderat al govern. Tot i això, pot haver estratègies diferents, de més o menys radicalitat en la presentació.
“Si mirem els Estats Units, l’Argentina, Hongria o Polònia, veiem que l’extrema dreta no s’ha moderat al govern”
Milei i Trump es presenten com a més radicals i Meloni es presenta com a més moderada, però no ho és, només és més pragmàtica. L’extrema dreta no s’ha moderat. Té un projecte clar que s’adapta a cada context nacional: erosionar la democràcia pluralista des de dins per construir autocràcies electorals. Són nous tipus d’autoritarisme que no són el del segle passat. Pretenen mantenir una aparença de respecte de les regles democràtiques –eleccions, pluralisme informatiu, separació de poders…
– Si hom veu un país on es fan eleccions, hi ha llibertat de premsa i separació de poders, pot concloure que és una democràcia on circumstancialment hi ha un govern d’extrema dreta. Com es diferencia l’aparença de la democràcia real?
– Només cal mirar Hongria. Tenia pluralisme informatiu però el 90% dels mitjans estaven controlats pel govern o oligarques amics. El poder judicial i el parlament estaven controlats per l’executiu. Se celebraven eleccions però els opositors no tenien els mateixos recursos econòmics ni visibilitat mediàtica. També hi havia canvis constants de la llei electoral per complicar els comicis a l’oposició. Als Estats Units, Trump va en la mateixa direcció. També ho vam veure a Polònia i, amb més problemes, a Itàlia: control dels mitjans públics, mitjans comprats per oligarques, intents de reformes constitucionals per centralitzar el poder…
– Tenen poder per controlar els mitjans però mantenen un discurs antiestablishment.
– El discurs d’extrema dreta està ple de contradiccions aparents. Tot i això, la contradicció no és nova en la política. Allò interessant és el canvi a les elits. Fa 30 o 40 anys, les elits seguien un model neoliberal i de globalització. Ara ha canviat perquè la majoria de les elits se sumen al carro de l’extrema dreta. També n’hi ha que estan entre dues aigües. El capitalisme s’ha transformat.
– L’assenyalament del migrant és un punt en comú. Primer ho vèiem a occident però ara a Xile, Argentina i Perú hem constatat com una part de la campanya de les extremes drets s’ha basat en evitar que arribin migrants de Veneçuela. És el retorn a l’estat-nació tancat?
– En part sí però el primer aspecte a tenir en compte és que, si hi ha ressentiment, s’ha de buscar un responsable encara que no ho sigui. La immigració esdevé responsable de tots els mals. Va començar als països europeus però, com deies, ja ha arribat a Amèrica Llatina. Els funciona. És vell com el món: en el període d’entreguerres s’assenyalava els jueus, a finals del segle XIX s’assenyala als italians al sud de França… Alhora, es reforça el sentiment de formar part d’una comunitat nacional. Quan hi ha una amenaça d’un extern amb un altre color de pell, es desperten passions inconscients.
“L’assenyalament de la migració va començar als països europeus però ja ha arribat a Amèrica Llatina”
– Això es vincula a un altre aspecte clau del discurs d’extrema dreta: la securitització amb mesures com la militarització de fronteres, més presència policial, control públic amb càmeres…
– La seguretat és central en la retòrica de l’extrema dreta però depèn de com la declines. Pots parlar de seguretat i protecció parlant de sanitat pública, educació pública, habitatge digne, treball digne… L’extrema dreta en parla assenyalant els altres. En el fons, una altra de les causes que els especialistes anomenen quan parlen d’extrema dreta és la reacció cultural. Durant els darrers 40 anys s’han assolit molts drets, sí, però també han crescut els fluxos migratoris, especialment a països com Portugal, Espanya, Itàlia o Grècia, que fins fa unes dècades eren emigrants. Això provoca rebutjos. Si funciona és perquè hi ha un ressentiment previ. És un afer a treballar perquè en gran mesura depèn dels mitjans. Durant molt de temps la primera notícia als telenotícies era l’arribada de migrants amb pasteres.
– Això fa que el migrant, i especialment el musulmà, sigui un boc expiatori. En canvi, Mark Bray explica que als Estats Units l’antisemitisme continua sent la base de l’extrema dreta. S’adapta a cada territori?
– Bé, a Europa també hi ha sectors antisemites: els neonazis i feixistes pròpiament dits. Ara bé, també hi ha sionisme dins de l’extrema dreta. Trump i els càrrecs més importants dins del moviment MAGA (Make America Great Again) són proislaelians i proNetanyahu específicament. També passa amb els principals líders d’extrema dreta a Europa. Es veu Israel com el baluard d’occident al Pròxim Orient.
“També hi ha sionisme dins de l’extrema dreta. Trump i els càrrecs més importants dins del moviment MAGA són proislaelians i proNetanyahu específicament”
– És el mur de contenció en el xoc de civilitzacions.
– Exactament. L’11S i la guerra al terrorisme –el xoc de civilitzacions de Huntington– van ser determinants. Per això ara Israel és el clar exemple d’un govern d’extrema dreta desacomplexat i sense límits.
– Quin és el paper de la qüestió nacional? A Catalunya creix Aliança Catalana però ho fa, sobretot, amb un discurs antiimigració i islamòfob.
– Mentre hi havia el procés, la independència era un element central. Això havia permès la conformació d’un heterogeni front comú que podia anar de la CUP a sectors a la dreta de Convergència. En aquest context, l’extrema dreta té dificultats per tenir visibilitat. Com a molt pot intentar posar relat a veure què entra. El discurs antiimigració tenia més auge a Espanya pel pes de Vox i perquè han arribat més migrants que durant la crisi, quan la migració havia baixat.
– En tot cas, l’extrema dreta espanyola, com tantes d’altres, és nacionalista del seu estat-nació. Tothom mou la bandera.
– Catalunya és particular perquè té dues extremes dretes amb un percentatge similar. A Flandes hi ha una experiència exitosa d’extrema dreta, amb un partit ultra, Vlaams Belang, i una dreta extrema més moderada, la Nova Aliança Flamenca, que va ser aliada de Vox al Parlament Europeu. No és estrany que hi hagi projectes d’extrema dreta a les nacions sense estat. Si l’extrema dreta s’ha normalitzat, també en poden tenir. A Catalunya no ha sorgit abans perquè el procés era un tap perquè partia de la unió de partits molt diversos.
“A Catalunya l’extrema dreta no ha sorgit abans perquè el procés era un tap que partia de la unió de partits molt diversos”
– Quin paper juguen els partits liberals i de centre-dreta, amb qui més disputa de vots té l’extrema dreta?
– Són els partits més afectats pel que fa a votants i també pel que fa a proposta política. Són els més responsables de la situació actual. Després de la Segona Guerra Mundial i de les transicions a la democràcia, la dreta tradicional havia acceptat les regles del joc democràtic, amb una mena d’autocrítica al període d’entreguerres en què s’havia aliat amb el feixisme. Ara, en canvi, veiem novament com la dreta torna a pactar amb l’extrema dreta.
“El PP es converteix en una extrema dreta light per mantenir-se al poder”
Això demostra el procés de radicalització de les idees d’extrema dreta. Ho veiem amb PP i Junts. La dreta tradicional té una crisi d’identitat i de projecte polític després del fracàs del model neoliberal. Segueixen venent l’optimisme dels 90 però ningú el compra perquè és visible que no ha funcionat. Amb la por de perdre vots, compra una part del relat a l’extrema dreta i forma govern amb aquestes forces. A Espanya el PP manté l’hegemonia de l’espai de la dreta però té una derrota política des d’un punt de vista ètic i moral perquè ha de convertir-se en una extrema dreta light per mantenir-se al poder. Ara veiem la mateixa dinàmica a la Unió Europea, on han pactat fins i tot amb Alternativa per Alemanya.
