Flesh & blood és el títol del setè àlbum d’estudi del grup anglès Roxy Music que va ser un dels rècords de vendes del 1980. Amb una música elegant de base experimental, aquest conjunt va deixar una important petja en la música pop de la dècada. Traduïble com a Carn i sang, les peces incloses tenien a veure amb les emocions humanes i els instints bàsics que governen les nostres vides. L’ambició i la cobdícia també en són part i unides a les vivències passades van fer néixer un dels talls més celebrats, titulat The same old scene.
La vermellor del títol del LP em va recordar la creença que les passions humanes es desfermen de manera desaforada com quan alguns carnívors entren al galliner i perden l’oremus amb l’olor de la sang, Pot ser poètic (o no), però la realitat és que als predadors el ferum sanguini només els indica una presa accessible i fàcil. De la cobdícia, la sang i l’ambició anem a parar a una presa indefensa i habitual en termes de conservació de la natura: el delta del Llobregat.
La ferida que ha activat la cerca d’aquesta presa és el menysteniment sistemàtic del Delta per part dels nostres pares de la pàtria. Actualment, la part que millor escenifica aquest abandó són els missatges oficials sobre la llacuna de la Ricarda (per cert protegida com a Reserva Natural Parcial des de 1987): un espai poc valuós, un lloc buit d’ocells, una finca particular inaccessible, una bassa artificial amb tres ànecs, un indret contaminat… Tot plegat un seguit de falsedats, mentides i no-notícies, amb algunes de molt doloroses perquè de vegades provenen de gent molt propera a l’àmbit de la conservació. El cert és que la desídia sistèmica de la Generalitat ha posat en safata de plata aquest lloc a canvi d’un plat de llenties de baixa qualitat. I és clar, l’esquer ha estat mossegat.
Una empresa singular
Aena és una empresa majoritàriament pública on l’Estat reté el 51% de l’accionariat (mitjançant el Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible). La resta (definida segons la seva web com a Free Float) està integrada per particulars i fons d’inversió internacionals com Black Rock, Goldman Sachs Group, Inc, etcètera. Lògicament, la seva finalitat és gestionar aeroports (participa àdhuc en la gestió de 17 de fora d’Espanya) i repartir dividends als seus accionistes com fan totes les empreses en general i en particular les que cotitzen en borsa. Si un aeroport com el de Barcelona està a la banda alta de la rendibilitat econòmica i els governants t’ho posen fàcil, t’hi llences. Aquest és el plantejament de per què volen ampliar una de les instal·lacions que gestionen. A més, aquesta empresa té les virtuts de l’operador públic (està revestida de les prerrogatives de l’Administració), i l’agilitat del privat (paga inversions per si mateixa, no necessita ningú més). En aquest context, tant les facilitats institucionals expressades, com els mitjans de comunicació sempre proclius i, per què no dir-ho, una societat letàrgica en la majoria de temes ambientals, es genera que cal “treure l’aeroport de Barcelona del col·lapse en el que està sumit”.
No cal repetir moltes de les coses que ja hem expressat des de Depana: portar més turistes a BCN?? Really?? Per què sempre tot a BCN i no a d’altres ciutats catalanes?? Com contenir els preus de l’habitatge per als barcelonins?? Etcètera.
L’animal moribund i un dineral
Però centrem-nos en l’animal moribund que atrau, la Ricarda, aquesta llacuna dessecable, sense cap valor natural (veure La Ricarda: un ecosistema único e imprescindible para
el funcionamiento ecológico del delta del Llobregat), on se’ns afirma que no cria cap espècie d’ocell remarcable, té aquest any tres parelles d’agró roig (Ardea purpurea) nidificant. També ho fan la polla blava (Porphyryo porphyryo) i el bernat pescaire (Ardea cinerea). Cap de les tres són espècies abundants. Segons el SIOCC (Servidor d’Informacio Ornitològica de Catalunya), a casa nostra nien entre 175 i 240 parelles d’agrons, raó per la qual està catalogada com a “vulnerable”. Per la seva coloració evoca la passió i el patiment de la què parlàvem i, per si fos poc, simbolitza el logotip de Depana. Aquest “desert ornitològic” resulta que té més valors del què sembla, no?
No hi ha gaire motius per l’optimisme en els temps actuals. Al juliol va sortir adjudicada la redacció del Pla Director Aeroportuari a una UTE empresarial integrada per Mott Mac Donald Spain i Idom Consultoria per un import de 2,68 milions d’euros. Només la redacció del PDA i l’avaluació ambiental estratègica costa aquest dineral!! Perquè ens fem una idea, l’estimació que hores d’ara fan els mitjans del cost de l’expropiació de les 29 hectàrees de l’estany de Vilaüt a l’Alt Empordà (Reserva Natural com la Ricarda, però Integral) és de 1,14 milions d’euros.
A la banda crítica contra aquest projecte del camp de vols hi ha molt poca gent: Depana, entitats germanes, gent del Delta i algunes institucions locals que són l’excepció a la regla general. Molta solitud. Una situació molt desproporcionada, però també causada perquè ningú no ha dit la veritat a Aena. No és només una qüestió de diners, dividends i cobdícia: hi ha uns problemes ambientals i jurídics irresolubles, malgrat ho negui la Generalitat, que és precisament la que va preservar aquesta llacuna al 1987. No dir la veritat està dins d’aquestes misèries de la condició humana que lliguen amb l’ambició, però que ens aparten de la solidaritat, la fraternitat i la igualtat (unida al principi de no-regressió ambiental per a les futures generacions). Teòricament són valors superiors. Depana seguirà, però la bèstia està desfermada i ha tastat el roig de la sang de la Ricarda, tot i que no ha llambregat l’agró que mostra aquest mateix to purpuri. La “mateixa vella escena” que descrivien els Roxy: que la natura està molt bé protegir-la a l’Amazonia, però a Catalunya “la pela sempre serà la pela”.
Contingut relacionat
