Anàlisi

Entre la Santa Coloma que pinten i la que tenim… Què cal fer?

L’arquitecte Antoni Sancho ha redactat aquest article per a l’Infograma, a partir de les seves notes sobre l’exposició fotogràfica i el debat dut a terme el 19 de maig al centre cívic del Riu, organitzat pel Centre Excursionista Puigcastellar, Diàlegs a la Riba del Besòs, Espai Gramenet i Rebel·lió o Extinció amb el títol: “L’urbanisme a la ciutat, on som i cap a on anem?”

Una vegada que hem pogut constatar que la nostra ciutat no és tan verda com declara l’alcaldessa i que tampoc és tan saludable com conclou el projecte IDUS (Índex de Disseny Urbà Saludable), val la pena saber quina ciutat tenim. Des de fa uns quants anys, i sobretot en períodes preelectorals, s’ha instal·lat un discurs autocomplaent de la situació i creixement de la ciutat per tal justificar des de l’Ajuntament l’activitat municipal, que destaca per l’apologia de la seva política urbanística.

Aquest relat dona una imatge distorsionada de la realitat. L’experiència ens diu que quan no es reconeixen els problemes o es normalitza la idea que tot està bé, es posen les bases per equivocar-se o simplement no es posen els mitjans per resoldre els problemes. I les conseqüències són nefastes. Aquesta política presenta uns quants perills, entre els quals hi ha el fet que desactiva i desincentiva les propostes encaminades a generar consciència social, alhora que dificulta encertar en els projectes de futur per millorar la qualitat de vida dels ciutadans i, així, aconseguir una ciutat més habitable.

La ciutat que tenim

El planejament urbanístic té una implicació directa molt alta sobre la salut i el benestar de les persones. Resulta evident que el lloc de residència i el seu entorn determinen fortament l’exposició a riscos per a la salut com són la contaminació atmosfèrica i acústica, la dificultat per dur a terme activitat física, el dèficit de zones verdes i espais oberts, etc.

Santa Coloma és el resultat del creixement desordenat dels anys 50, 60 i 70 del segle passat. És una ciutat desordenada, desestructurada i amb una manca important de jerarquia i de referències urbanes als barris fora del centre, una part de Can Mariner i del barri del Riu.

Tenim una ciutat amb una orografia complicada, totalment ocupada i sense buits significatius que permetin intervenir amb facilitat per modificar aquesta situació. A més a més, la tipologia edificatòria generalitzada es compon d’edificis pobres des del punt de vista arquitectònic, amb problemes d’accessibilitat  i de baixa qualitat, fet que també dificulta possibles intervencions per a la regeneració, la millora de la imatge urbana i la gestió de la densitat. I tenim un creixement demogràfic important.

Sembla evident que s’ha instal·lat una mena de normalització de la precarietat.

Per tal de conformar una ciutat més saludable i millorar els nivells de benestar, cal projectar intervencions que generin espais urbans de qualitat, espais oberts i zones verdes que ajudin a millorar la nostra salut i facilitin la relació social. I això sense deixar d’abordar el creixement poblacional i l’habitatge. De fet, a la nostra ciutat, com a moltes altres, no es compleix cap ni un dels criteris que caldria tenir en compte per a un planejament saludable i sostenible, i sobretot en allò que fa referència als usos del sòl, densitat, espais oberts i verd públic. I malgrat tot, resulta que als barris més degradats i amb més deficiències no s’alcen veus denunciant aquesta situació.

Sembla evident que s’ha instal·lat una mena de normalització de la precarietat, que demostra la idea que quan has viscut en un entorn suburbial per sota d’un estàndard de vida digna i no has conegut ni has viscut en un ambient en contacte amb zones verdes etc., no ho necessites i no ho reivindiques, no tens referència per comparar i  assumeixes això com a normal. El mateix passa quan es tracta de defensar el dret a un habitatge digne.

Tal com ja es detectava al projecte IDUS, els errors relatius a les dades obtingudes eren la causa per arribar a conclusions i valoracions errònies en matèria de disseny urbà, espai  públic, zones verdes i habitatge. I per diferents motius, resulta que les dades que se’ns ofereixen des del Ajuntament, aquelles que permetin disposar d’un diagnòstic i facilitar les propostes d’actuació en matèria de població, habitatge, espais oberts  i verd públic haurien de servir per detectar els problemes i facilitar les propostes, no s’ajusten a la realitat.

Amb independència de consideracions de caràcter polític, si ens atenem a les dades que es fan servir, en aquestes matèries als expedients urbanístics municipals, resulta difícil encertar a l’hora de fixar objectius i programes, no tan sols per resoldre els problemes existents, sinó per transformar la ciutat.

Val la pena veure què està passant amb els problemes relatius a l’habitatge i a als espais oberts i verd públic com aspectes determinants que són de la qualitat de vida a la ciutat.

L’habitatge

En primer lloc, si ens atenem a allò que fa referència a les projeccions de població / creixement / habitatge,  atès el ritme del creixement demogràfic, ara reconegut i la manca de dades reals del parc de l’habitatge i de les previsions demogràfiques, el Pla Local d’Habitatge (PLH) vigent no és un instrument adequat per gestionar el problema de l’habitatge. 

La contradicció entre les dades del PLH de 2021 (PLH amb diagnosi de 2018 ) i les que es disposen  de la realitat són reveladores:

No té sentit tenir com a referent un projecte aprovat el 2021 per abordar i resoldre el problema de l’habitatge, perquè són dades que ja han estat superades per la realitat. La manca de reconeixement del creixement demogràfic invalida qualsevol proposta dirigida a disposar del habitatges necessaris. I és que, a més a més, sabem que la possibilitat de disposar d’habitatge assequible no té relació tan sols amb l’existència de nous habitatges, sinó amb la capacitat econòmica de la gent exclosa que és, en el nostre cas, molt  limitada i que el mercat de l’habitatge a la ciutat no arriba a oferir preus que siguin  realment assequibles.

I és per això que l’obsessió de fomentar la construcció d’habitatges no és la solució al problema, si tenim en compte les característiques i la realitat de la nostra ciutat pel que fa al dèficit de espais lliures, serveis  i a la pràctica saturació i rebliment de les superfícies no edificades i del buit urbà.

Davant d’una trama urbana incapaç de suportar una població com la de la nostra ciutat i el creixement demogràfic, es fa necessària una reflexió entorn de la capacitat del territori dins dels límits de la ciutat consolidada i a la necessitat de mantenir una ciutat en la qual el buit i el ple tinguin una relació acceptable i que la ràtio de verd públic i població estigui més d’acord amb una ciutat habitable per a les persones.

La nova construcció d’habitatges ha d’anar lligada a la capacitat de l’entorn urbà per proveir les condicions que garanteixin una vida digna amb la dotació de parcs i jardins, equipaments públics i comerç local. I els debats del creixement demogràfic s’han de plantejar també en termes de responsabilitat: no es tracta de créixer o no créixer, sinó de fer-ho garantint la cohesió social i l’accés efectiu a béns bàsics com la sanitat, l’educació o l’habitatge. Aquí és on el debat esdevé més profund. L’habitatge no és una mercaderia: és un dret social. 

Els espais verds

En segon lloc, cal tenir en compte les darreres dades sobre densitat demogràfica que diuen que avui som la segona ciutat de Catalunya amb la densitat més elevada (17.000 habitants/km², tenint en compte que la densitat òptima, segons alguns estudis, s’hauria de situar en 3.900 habitants/km²).

Santa Coloma se situa a la cua de la ràtio de metres quadrats de verd públic per habitant, que és de 5 m². És la ciutat amb menys verd públic per habitant de Catalunya després de l’Hospitalet de Llobregat.

I tot indica que aquestes xifres no són del tot exactes: si tenim en compte la ciutat pròpiament dita, aquella que habitualment forma part de la trama urbana consolidada, ni tan sols s’arriba a aquests 5 m² per habitant, ja que s’incorporen com a zones verdes, als efectes de complir amb la normativa legal, espais situats fora de la trama urbana consolidada i espais lliures del nucli urbà que no formen part ni tenen les característiques de verd públic ni compleixen les funcions pròpies de les zones verdes.    

Resulta evident que aquesta manera d’actuar no facilita la tasca per projectar les intervencions dirigides a la transformació de la ciutat cap a una ciutat més verda i més habitable. La mostra més clara i recent la tenim al projecte anomenat “pinta verda», aprovat l’any 2017, que, sota l’aparença d’una proposta que pretenia donar una imatge positiva per reordenar la ciutat, estructurar  i augmentar el verd, va resultar que tenia com a objectiu reduir la càrrega econòmica municipal derivada de l’obligació d’assumir les possibles expropiacions dels terrenys qualificats com a zones verdes.

D’aquesta manera es pretenia justificar el manteniment de la ràtio verd/habitant qualificant de verd públic tenint en compte rotondes, vials amples, etc. (rambla Sant Sebastià, pg. Salzereda, pl. Pau Casals, pl. de la Vila, etc.). Aquests objectius manifestats al mateix projecte, han tingut  uns efectes col·laterals que ha comportat l’aparició de 42.346 m² de sòl edificable amb un sostre edificable de 51.297,20 m² que, segons el projecte i a la vista de les preexistències, el sostre final segons els redactors és de 20.912 m². Si fem cas d’aquestes dades i del supòsit establert pel projecte de 2,64 habitants per habitatge, resulta que, una vegada aprovat aquest projecte, es podran construir 690 habitatges nous. 

És necessari disposar, ja des d’ara, de dades actualitzades que permetin obtenir un diagnòstic clar, que reflecteixi la realitat.

No tan sols s’han incorporat superfícies qualificades de verd públic fora de la trama urbana consolidada, sinó que s’han computat de manera interessada com a verd públic superfícies que no reuneixen les característiques que el caracteritzen, destinades a rambles, passejos, places etc. I mentre això passa ens trobem encara amb zones verdes ocupades provisionalment per dotacions o sense executar dins del nucli urbà consolidat.

El verd urbà, aquest que s’ha reduït de facto, contribueix i proporciona espais recreatius i d’expansió, millora les condicions microclimàtiques de la ciutat, contribueix a reduir la contaminació ambiental i influeix de manera positiva, tant en la salut física com en la salut mental dels ciutadans.

Què cal fer?

Al marge de les motivacions que porten a actuar d’aquesta manera, sembla fonamental la necessitat de disposar, ja des d’ara, de les dades actualitzades que permetin obtenir un diagnòstic clar, que reflecteixi la realitat, per poder definir les accions i concretar els instruments adients per tal de  anar transformant Santa Coloma cap a un model de ciutat saludable en la qual els espais oberts i les zones verdes contribueixin a millorar la salut dels ciutadans i s’afavoreixi la mobilitat sostenible, les relacions socials i l’activitat econòmica i es redueixin els efectes del canvi climàtic.

Així mateix, i a la vista de les dades reals que coneixem sobre creixement demogràfic, qualsevol proposta de densificació s’haurà de plantejar de manera raonable i coherent, sense confondre amb massificació, tenint en compte els límits físics i que ha d’anar acompanyada amb la creació dels corresponents espais públic i serveis.

Caldrà, doncs, capgirar la política actual, començant per invertir esforços a obtenir les dades reals en matèria de població, habitatge i verd públic, i fixar com a primer objectiu els programes d’actuació reals que permetin anar corregint els dèficits actuals.

I mentre això no passa, la política urbanística municipal hauria de concretar ja, entre  d’altres, el següent: 

• Tractar el verd als espais públic (places, passejos…) on les dimensions ho permetin.
• Reduir l’ocupació de passeigs i places per a la restauració (Rambla, plaça de la Vila…), evitant-ne la privatització i afavorint l’ús més adient de l’espai públic.
• Intervenir immediatament mitjançant projecte d’ordenació per completar el Parc de Can Zam.
• Fomentar intervencions d’espais estructurants per a vianants centrals a cada barri (tipus entorn mercat Sagarra) i connectats entre si.
• Establir zones 10 als teixits urbans centrals de cada barri.
• Recuperar peces residencials no edificades (La Bastida, Safareigs, Sant Just…).
• Congelar la densitat per saturació i aturar les intervencions en sòl residencial no ocupat. 
• Establir límits a la nova construcció d’habitatges d’acord amb un sostre de població.
• Augmentar la permeabilitat entre ciutat i llera del riu, obrint els actuals accessos per tal de millorar la connexió, transició i continuïtat entre ciutat i parc fluvial.
• …

Article original de Infograma