Durant la dècada dels setanta, Badalona va ser l’escenari d’una de les onades de mobilització veïnal més potents del país. No per cap moda política ni per cap il·lusió reformista, sinó per pura supervivència.
Els barris creixien a un ritme frenètic, empesos per la cobdícia dels promotors i la complicitat d’un ajuntament franquista que només entenia la ciutat com un negoci immobiliari. El resultat era devastador: barris sense escoles, sense centres de salut, sense zones verdes, sense transport, sense res.
La ciutat s’omplia de blocs, però no d’equipaments. De ciment, però no de serveis. De famílies treballadores, però no de drets. I davant d’aquesta realitat, els barris van dir prou.
L’abandó institucional era tan flagrant que molts infants estudiaven en espais improvisats, en aules massificades o directament sense escolarització garantida. Els carrers eren pols i fang. Les clavegueres, inexistents. L’enllumenat, un luxe. I els pocs solars que quedaven lliures estaven sempre en el punt de mira dels especuladors.
Per això, a Badalona, les manifestacions no eren un esdeveniment excepcional, sinó el pa de cada dia i les associacions de veïns es convertiren en autèntics contrapoders populars, capaços de frenar operacions urbanístiques i d’arrencar compromisos que l’administració no volia assumir.
Llefià i la Salut
Llefià i La Salut, en particular si bé les protestes es feien a tots els barris, són exemples clars del desastre urbanístic franquista, còmplice dels depredadors del territori que construïen milers de pisos sense cap tipus de planificació.
Les assemblees omplien places i locals i les protestes van obligar l’administració a actuar i és evident que sense aquesta pressió els barris haurien quedat condemnats a la marginalitat planificada.
Van ser les lluites veïnals les que van aconseguir zones verdes i equipaments culturals que avui semblen “normals”, però que van costar anys de mobilització. Gràcies a aquella pressió es van garantir espais per a escoles públiques, equipaments socials i zones comunitàries. La lluita va frenar projectes especulatius que haurien condemnat els barris a la saturació absoluta.
Sense la força dels barris, Badalona hauria estat un immens dormitori sense ànima.
A Sant Crist, a Lloreda a Sant Roc, a Artigues, com a la resta dels barris, la situació era tan precària que el veïnat va haver d’organitzar talls de trànsit, ocupacions de solars i protestes davant l’Ajuntament per aconseguir allò més bàsic com carrers asfaltats, enllumenat, clavegueram i escoles.
El que és ‘normal’ va ser fruit de la lluita
Tot allò que avui considerem “normal” -escoles públiques, centres cívics, CAPs, biblioteques, zones verdes- no va caure del cel. Va ser conquerit. Va ser arrencat a una administració que només reaccionava quan els barris s’organitzaven, quan les famílies ocupaven solars, quan les mares i pares sortien de la fàbrica i anaven directament a l’assemblea.
Badalona és el que és gràcies a la lluita veïnal i aquesta és la veritat incòmoda que alguns prefereixen oblidar.
Han passat més de cinquanta anys i, avui, aquella mateixa generació que va lluitar per aconseguir escoles i va dignificar barris continua estan al carrer, continua lluitant i continua exigint allò que també hauria de ser “normal”: pensions públiques dignes per a tothom, residències públiques als barris i centres de dia que garanteixin una vellesa amb drets, no amb caritat.
És una injustícia monumental que moltes d’aquelles mateixes persones avui siguin al carrer per a defensar el seu dret a una vellesa digna.
A Badalona, la Marea Pensionista porta anys denunciant una realitat que tothom coneix però que massa sovint es vol amagar, que la ciutat té un dèficit vergonyós de places públiques en residències i centres de dia.
Això es tradueix en llistes d’espera interminables, famílies que assumeixen cures impossibles, persones grans que no reben l’atenció que mereixen i barris sencers sense cap equipament públic d’aquest tipus per a la gent gran. I això, no és mala sort, no és un accident sinó una negligència i manca de previsió i planificació política sostinguda.
Però la Marea Pensionista -a Badalona i arreu- ha demostrat que quan la gent s’organitza, els governs deixen de mirar cap a una altra banda i és així com s’han frenat retallades, s’ha obligat a rectificar i s’ha recordat una obvietat que alguns volen esborrar com que una pensió no és una almoina, sinó és un dret guanyat amb dècades de feina i cotitzacions.
De les escoles a les residències
Als anys setanta, la lluita era per escoles. Avui, la lluita és per residències públiques i centres de dia als barris i la història ens ensenya una cosa essencial, quan els barris es mouen, les coses passen.
Per això alguns volen que oblidem -i fins i tot tergiversen- les lluites dels setanta, sovint reprimides pels “grisos”. Perquè si recordem que tot el que tenim va ser conquerit, també recordarem que tot el que falta es pot tornar a conquerir.
La generació que va obrir escoles no acceptarà ara una vellesa precària. La generació que va dignificar barris no acceptarà residències privades a preus de luxe. La generació que va lluitar per drets no acceptarà que els seus drets s’esvaeixin.
I Badalona ho sap. Ho sap perquè ho ha viscut. Ho sap perquè ho ha patit i ho sap perquè ho ha conquerit.
