FOCUS. Residus, ecologia i responsabilitat empresarial. La mirada sobre la gestió de residus sovint es posa en què fem quan s’han convertit en residus, però la cadena de decisions ha començat molt abans. Quan una ampolla de refresc està buida i la trobem a la riba del mar, es podria posar el focus en la persona que l’ha comprat, se l’ha begut i l’ha llençat. Però el viatge ha començat molt abans; i quan l’empresa que l’ha comercialitzat ha decidit que aquell envàs fos d’un sol ús i no reutilitzable. Així ho considera la legislació europea amb la idea d’ampliar la responsabilitat de la gestió de residus en els productors perquè no recaigui únicament en la ciutadania i les administracions públiques.
Què són Ecoembes i Ecovidrio? La responsabilitat ampliada al productor
L’any 2011 es sistematitza legislativament a l’Estat espanyol el concepte de responsabilitat ampliada al productor (RAP), amb la llei 22/2011. No era un concepte completament nou, ja que en la llei 10/1998 ja s’introduïa el concepte, però encara sense un marc legal complet. Per tant, el 2011 és quan s’estableix que els productors de productes que amb el seu ús es converteixen en residus queden involucrats en la prevenció i organització de la gestió d’aquests residus, segons el principi “qui contamina paga”. De fet, no és un concepte propi de l’estat, sinó que prové de la trasposició d’una directiva europea.
Coca-cola, Nestlé o Gallina Blanca són algunes de les membres d’Ecoembes
El 2022 apareix una nova llei de residus estatal, la 7/2022, que parla d’economia circular en el nom, en què s’amplia el desenvolupament del concepte de la responsabilitat ampliada al productor. Aquesta llei obliga als productors a la responsabilitat sobre els residus que derivin dels seus productes des de la fase de disseny (el que normalment s’anomena ecodisseny) i producció. També en la gestió dels residus, i poden escollir fer-ho de manera individual o mitjançant sistemes col·lectius. Una de les novetats és que s’amplia el sistema també a residus tèxtils, voluminosos i residus de la construcció.
En teoria, doncs, la legislació obliga a les empreses que generen ‘contaminació’ a reduir aquesta contaminació i pagar-ne la gestió. Moltes empreses a escala estatal han optat per la gestió col·lectiva, creant entitats anomenades SCRAP (Sistemes Col·lectius de Responsabilitat Ampliada al Productor). Els més coneguts, perquè gestionen els residus més habituals a les cases, són Ecoembes (envasos domèstics no de vidre) i Ecovidrio (envasos domèstics de vidre), però n’hi ha molts d’altres, com SIGRE (gestió de medicaments), així com els que gestionen residus industrials o generats per empreses.
Coca-Cola, Nestlé, Pascual, Freixenet, Codorniu, Gallina Blanca són algunes de les empreses que formen part del finançament d’Ecoembes, tal com explicava Greenpeace en un informe el 2020. Són part de les empreses envasadores que tenen el 60% del capital. El 40% restant el tenen un 20% empreses de matèries primes, la més visible de les quals és TetraPak (creadora dels tetrabrics), i grups de comerç i distribució en un 20%, és a dir, grans superfícies com Mercadona, Eroski, Carrefour o El Corte Inglés.
L’ex-alcalde Lluís Recoder és avui president d’un consell de seguiment estratègic d’Ecoembes
Avui en dia Lluís Recoder, exalcalde de Sant Cugat entre 1999 i 2010 és president del consell assessor per al seguiment i propostes al Pla Estratègic (CAPE) d’Ecoembes; i ho és com a professional amb coneixements del sector públic i coneixement mediambiental, i es destaca de la seva trajectòria que va ser conseller de Medi Ambient i Territori entre 2010 i 2013.
Pel que fa a Ecovidrio, en formen part Cerveceros de España (on hi ha Damm o Heineken; Espirituosos de España, amb les empreses d’alcohol destil·lat, i les associacions de vi o sidra. En principi, Ecoembes i Ecovidrio, així com els altres SCRAP, tenen l’obligació de pagar i de fer-se responsables de la gestió dels residus que generen. Victòria Ferrer, directora general del Gremi de Recuperació de Catalunya (amb seu a Sant Cugat) explica que la legislació europea ara està tendint a fer complir la responsabilitat ampliada al productor amb sistemes col·lectius.
Problemàtiques pels costos
L’objectiu principal d’aquest funcionament complex és que siguin les empreses generadores de residus qui en pagui la gestió, i no la ciutadania a través dels impostos. Això no obstant, des d’entitats com Rezero, formada per entitats ecologistes (entre les quals el CEPA, explicat en l’article d’ahir d’aquest mateix FOCUS), la Universitat Politècnica de Catalunya, Urbaser, la fundació Deixalles i l’Ajuntament de Torrelles; en tenen una mirada crítica.
“El model actual presenta limitacions importants, perquè no està aconseguint reduir la generació de residus, posa una part molt important dels costos sobre els ajuntaments i la ciutadania, prioritza massa el reciclatge i massa poc la prevenció i la reutilització i no genera prou incentius perquè les empreses redissenyin productes i envasos”, argumenten fonts de Rezero per escrit a aquest mitjà.
Tot i l’obligació a la reducció de residus, en l’últim quart de segle s’ha més que doblat el consum de cervesa en llauna d’alumini
Gran part del quid de la qüestió és que el sistema SCRAP, que es va començar a desplegar a finals dels anys 90 amb els envasos i que ara s’està ampliant, fa que els costos assumits pels productors siguin insuficients, d’acord amb entitats ecologistes com Rezero o Greenpeace. Els ens locals continuen assumint costos molt elevats i el sistema actual està massa orientat al tractament final dels residus, però no premia prou la reutilització ni la reducció. Per exemple, entre 2000 i 2024 ha augmentat un 165,5% el consum de cerveses envasades en llauna, passant d’1.8 milions d’unitats a nivell estatal l’any 2000 a 4,8 el 2024. Les dades són extretes per Rezero.
Dècades després del Residu Mínim, ara les entitats parlen d’arribar al Residu Zero (d’aquí el nom de Rezero). En relació amb la responsabilitat ampliada al productor, consideren que no s’hauria de limitar a gestionar residus un cop generats, sinó que hauria d’evitar-ne la generació, i per això posen èmfasi en la reutilització, la reparació, la compra a granel, la reducció d’envasos, el disseny circular i l’allargament de la vida útil dels productes.
Les deixalles que no es reciclen
Els bolquers d’un sol ús són un exemple d’un producte que té una durabilitat molt baixa i un gran impacte ambiental, però que no estan adherits a la responsabilitat ampliada al productor. Per tant, els seus fabricants no assumeixen els costos que se’n generen. Alhora, des de Rezero apunten a que hi ha alternatives reutilitzables, però que malgrat això segueixen sent l’opció utilitzada majoritàriament i tenen un consum estretament relacionat amb la natalitat: per tant, part del descens de la seva generació pot tenir més a veure amb això que no amb l’ús d’alternatives.
Per altra banda, Greenpeace va fer un informe l’any 2018 on analitzava que Coca-Cola, PepsiCo, Nestlé i Danone eren les quatre marques que més plàstics d’un sol ús venien, i que no només no els estaven reduir, sinó que estaven augmentant els envasos d’un sol ús. L’entitat ecologista va titular el treball La crisis de la comodidad. Las corporaciones detrás de la marea de contaminación por plásticos. Entre les possibles solucions, llisten una candena de subministrament més curta, facilitar la compra a granel, els negocis basats en el servei (és a dir, en què la recuperació de l’envàs reutilitzable formi part del negoci); i consideren que opcions com la substitució de materials, la reducció del gramatge, la dependència del reciclatge o la incineració com a respostes són “falses solucions”.
A l’AMB li costa 9,3 euros per habitant i any recollir els envasos que no acaben al groc
En una altra acció, de Greenpeace Espanya, l’organització va deixar dispositius de seguiment amb GPS en ampolles de plàstic dipositades en el contenidor groc i diverses van acabar en destins de “dubtós” reciclatge, com incineradores, empreses qüestionades o fins i tot un abocador. El 2020 van publicar un nou informe, Ecoembes miente, sobre el finançament de l’organització i com cobra per objectes que tot i que s’han dipositat al contenidor groc i que hi pertanyen, no es reciclen o no completament, com els briks. En el mateix informe, l’Àrea Metropolitana de Barcelona xifra en 30 milions d’euros l’any el que els costa recollir i tractar envasos que no estan dins del contenidor groc (altres contenidors, al terra, als parcs…), el que equival a 9,3 euros per habitant i any que haurien de ser coberts per les empreses i no pels ciutadans.
El sistema de devolució i retorn d’envasos
El contenidor groc és la manera que el concepte de responsabilitat ampliada al productor s’ha aplicat a Espanya en el cas dels envasos, a través dels SCRAP i Ecoembes. No és l’única manera d’aplicar la llei europea, ja que hi ha una forma que permet més recuperació d’envasos: el sistema de devolució i retorn, conegut com a SDDR. És a dir, que els ciutadans puguin retornar els envasos en punts de recollida i que siguin compensats directament econòmicament, normalment amb uns cèntims per cada envàs dipositat. No és que el sistema ‘regali’ diners a qui retorna una ampolla de plàstic, sinó que en principi els els ‘retorna’, ja que cada vegada que es compra un refresc, es paga l’ampolla, diners que amb el sistema del contenidor groc mai es retornen a qui l’ha comprat.
És l’aplicat a Suècia, Islàndia, Finlàndia, Noruega, Dinamarca, Alemanya, Països Baixos, Estònia, Croàcia, Eslovàquia, Letònia, Malta, i s’està implantant a Portugal, Romania, Irlanda, Hongria, el Regne Unit i Àustria. Per tant, 16 dels 27 països de la Unió Europea l’apliquen i 19 països en total. La xifra de recollida d’envasos amb el sistema de devolució i retorn se situa al voltant del 90%, en dades publicades pel mitjà Investigate Europe i infoLibre. Mentrestant, el contenidor d’envasos d’Ecoembes recull al voltant del 40% dels envasos, en càlculs de l’Agència de Residus de Catalunya.
Aquesta dada del 40%, però, no és la que reconeix Ecoembes. A escala estatal, ubiquen la xifra en el 71,5% el 2021, cosa que compliria els requisits de la directiva europea. Això no obstant, les dades d’Ecoembes són qüestionades per ecologistes i experts en el sector. D’acord amb Francisco Peula, president de l’ONG Rethinking, en el mateix anàlisi d’Investigate Europe, la recollida selectiva d’ampolles de plàstic estaria al voltant del 32,8% a escala estatal. El sistema SDDR, a més, també té altres avantatges: genera menys brossa dispersa (perquè hi ha incentius per als ciutadans per a recollir-la si n’hi ha), augmenta la puresa del material recollit i per tant la circularitat, s’estima que redueix les emissions de CO2 i i crea més llocs de treball que el reciclatge tradicional.
En una prova pilot realitzada a Cadaqués l’any 2013 per la Fundació Catalana per a la Prevenció de Residus i el Consum Responsable, l’associació Retorna i l’Ajuntament del municipi (governat per Joan Figueras, de CiU), sota la supervisió de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC). Durant 2 mesos i mig, es va arribar a un 90% de la recuperació d’envasos i va desaparèixer l’abandonament d’envasos a la via pública, tal com explicava la Directa.
Tot i els avantatges del sistema d’envasos retornables, Ecoembes s’ha mostrat reticent a fer-lo massivament
Ecoembes ha plantejat durant més d’una dècada una crítica al sistema de SDDR; però des de fa uns anys ha optat per un projecte que s’hi assimila, però sense retorn econòmic per a qui torna un envàs, en el projecte Reciclos. Ho fa col·locant punts de recollida similars als de l’SDDR, que donen punts en una App. En el cas del vidre, seria encara més senzill que amb el plàstic fer un sistema com el que fa anys estava estès de retorn de ‘cascos’ a les botigues, també en el cas d’envasos domèstics, ja que es poden reutilitzar fent-ne una neteja a fons, però Ecovidrio també opta per un sistema pel que es desfà el vidre per a reciclar-lo en comptes de reutilitzar l’envàs.
“Ecoembes ha estat des de sempre en contra del sistema de devolució i retorn”, explica Ferrer. La legislació europea sobre envasos preveu que s’apliqui un sistema de devolució i retorn abans de 2029, i Ferrer planteja dubtes sobre si això es podrà realment aplicar, ja que una primera fase seria el novembre de 2026: “Està per veure, perquè canvia molt la logística que hi ha actualment, s’haurien de crear operadors logístics del sistema”, que actualment no existeixen.
El sistema SDDR podria ser col·lectiu (com ho és Ecoembes, però sense un contenidor groc), o bé individual de cada empresa: “Com que Condis ven envasos, els haurà de recollir, i podria fer-ho de manera interna si ho proposa, i de fet hi ha empreses que ho fan perquè els permet tancar el cercle”.
Des del seu gremi, de les empreses que es dediquen al reciclatge, Ferrer afegeix que veuen “amb bons ulls” la devolució i retorn, ja que el sistema de contenidor groc implica que s’hi tiri orgànica (que embruta especialment el plàstic) així com altres elements que no hi van: “És un incentiu directe per a fer-ho bé i fa que millori la qualitat per al mercat del qui recull”, expressa. Així com en el model del contenidor groc, el cost l’acaben pagant els consumidors, mentre que amb el sistema SDDR “s’ho carregarien més ells que la ciutadania”, en paraules de l’educador ambiental Germán Llerena, que va treballar a CEPA, a l’Ajuntament de Sant Cugat i actualment a la Xarxa de Consum Solidari.
Des de les plantes de gestió de residus demanen terminis més àgils per part de l’administració, ja que sovint s’arriben a allargar anys: “Quan demanes les autoritzacions, la llei marca que l’administració ha de respondre en 10 mesos, però a la pràctica queden encallades poden arribar a tardar 5 o 10 anys”, comenta Ferrer. Argumenta que això genera perjudicis ambientals: si la planta d’una empresa que fins ara només generava paper i cartró de cop comença a generar un altre residu, si tarden en autoritzar la llicència, sovint en comptes de reciclar acaba portant el residu a l’abocador.
L’ecodisseny: possible via o “falsa” solució?
Tot i que l’ecodisseny pot en principi millorar el reciclatge, des del Gremi de Recuperació adverteixen que és una forma de ‘greenwashing’
Precisament una de les maneres de reduir l’impacte dels residus anomenades habitualment és l’ecodisseny, és a dir, pensar els productes quan es dissenyen perquè puguin acabar sent reciclats fàcilment. Ferrer també hi posa una mirada crítica: “Ara sovint s’acaba fent greenwashing [rentat verd, quan una empresa explica en màrqueting que fa accions medioambientals que en realitat són superficials]; i hi ha directrius d’ecodisseny que van malament per al reciclatge”.
Un exemple és que en un envàs de plàstic, si es redueix el gramatge del plàstic que s’hi posa, es redueix el material, també hi ha menys densitat de material al mercat i això pot fer que per al reciclador no doni els mateixos resultats de masses que hauria donat: “Que hi hagi menys material al mercat no és necessàriament més sostenible, pot ser que s’acabi no reciclant”, considera. Per tant, davant això Ferrer considera que s’ha de tenir en compte el circuit actual de la reciclabilitat. Així, tots els experts consultats coincideixen en la importància de reduir la quantitat de residus que arriben a les cases. En l’article de demà d’aquest mateix FOCUS es tractaran algunes de les organitzacions i comerços que possibiliten la compra de queviures i productes generant el mínim de residus possibles.
Contingut relacionat
🔴 NOU FOCUS 🔴 Residus, ecologia i responsabilitat empresarial El nou contracte, la taxa i el paper d'empreses i usuaris. 🎨 Il·lustració: Rui Cavaleiro 📅 Del 8 al 12 de juny 📱 elcugatenc.cat/categoria/21… 🤝 Fes-te soci/a 👉 elcugatenc.cat/pagina/67177… #SantCugat
— elCugatenc (@elcugatenc.cat) 5 de junio de 2026 a las 8:36
[image or embed]
