Ja sabem que quan hi ha dues persones hi ha dos punts de vista. Si aquestes dues persones són d’esquerra, els punts de vista poden ser molt més. I la nostra ciutat no n’és una excepció. Això es reflecteix en la quantitat de formacions polítiques d’ideologia més o menys semblant que es disputen els vots.
Històricament, hi ha hagut continus intents d’unió i escissió en les formacions d’esquerra, amb un canvi ininterromput de denominació que només ha provocat una pèrdua d’identitat i de vots pel mig. Així, a Santa Coloma a les dècades del 80 i 90, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), liderada per Lluís Hernández, era un partit amb molta força electoral; de fet la més votada a les eleccions de 1979, 1983 i 1987 (aquesta última ja dins la federació Iniciativa per Catalunya (IC), formada per diversos partits i persones provinents dels moviments socials). A les eleccions de 1991, en les quals ja va guanyar el PSC amb Manuela de Madre al capdavant, IC va obtenir 20.396 vots. Fins aquí l’època gloriosa del PSUC en concret i i de l’esquerra en general a Santa Coloma.
A les següents eleccions, del 1999, es van presentar d’una banda IC-Verds-Entesa i, de l’altra, EUIA-Els Verds. Ara no ve al cas buscar els motius d’aquella divisió i, vist des de l’actualitat, pot resultar difícil desxifrar qui era qui, tots d’esquerra i ecologistes; en aquella època, també era difícil desxifrar qui era qui. Amb aquesta divisió IC-Verds-Entesa va obtenir 7.608 vots i EUIA-Els Verds, 2.305 vots. Pel camí, van perdre gairebé la meitat de votants. Lluny dels més de 26.000 vots de quatre anys abans.
I això és un abans i un després en els resultats dels partits a l’esquerra del PSC, perquè des d’aleshores fins l’actualitat, a cada elecció municipal sumant tots els vots de les formacions d’esquerra no s’ha arribat a superar en cap cas els 15.000 vots.
I no serà perquè no hagin sortit partits nous en no sentir-se identificats per les formacions d’esquerra existents. És el cas de Gent de Gramenet, moviment creat per persones vinculades a entitats de la societat civil. Es van presentar a les eleccions per primera vegada el 2007, any en què van quedar a les portes per uns pocs vots. Aconseguirien entrar al consistori l’any 2011, amb 2 regidores, i força acollida de la gent pel suport a múltiples reivindicacions socials de l’època. També, arran del moviment dels indignats al 2011, va aparèixer Podemos.
Per als comicis de 2015, el moviment Procés Constituent va promoure un intent de coalició entre tots els partits a l’esquerra del PSC que no va fructificar. Aquell intent va contribuir, això sí, al naixement de la formació Som Gramenet, impulsada per Gent de Gramenet i Podem i amb el suport de veïnes no vinculades a aquestes organitzacions, que va aconseguir 7.872 vots i es va situar com a primer grup de l’oposició amb 6 regidores, superant l’entorn d’ICV, que es va quedar amb poc més de 3.300 vots. Aquella coalició de Som Gramenet va saltar pels aires a mig mandat, quan Podem va abandonar el projecte. Eren els anys del “procés”.
I les dues últimes eleccions municipals (2019 i 2023) han servit per mantenir tres blocs separats, repartint-se entre els tres poc més de 10.000 vots. D’una banda, el sector independentista i més anticapitalista que engloba Gent de Gramenet i la CUP, d’altra banda, el sector d’esquerra més pactista d’En Comú-Podem i, en un tercer bloc, l’esquerra independentista més tradicional, ERC, un partit que no va aconseguir representació dins del Ple fins a l’any 2019, en què van aconseguir 4.460 vots i 3 representants, i que als comicis del 2023 va ser la força més votada després del PSC (2023, 4 regidors, 5.846 vots). En un àmbit més reduït, el PCPC es continua presentant elecció rere elecció, amb poc més d’un centenar de vots.
En resum, en aquest segle s’ha perdut la meitat de votants a l’esquerra del PSC, ja sigui perquè desencantats han deixat de votar, ja sigui perquè s’han sumat al PSC, ja sigui perquè han tirat cap a formacions populistes que prometen resoldre els problemes de forma senzilla, ràpida i contundent. En aquesta última línia va aparèixer en primer lloc Plataforma per Catalunya (PxC), després Ciutadans i finalment Vox.
Aquesta és la situació freda de vots a la nostra ciutat. L’esquerra en global ha perdut milers de votants del segle passat, al mateix temps que la dreta i l’extrema dreta els han anat guanyant. En aquest context, surten ara moviments per fer un nou intent de front comú d’esquerres.
I la pregunta del milió, un front comú d’esquerres seria la solució per plantar cara a l’extrema dreta i per disputar l’alcaldia al PSC o, si més no, evitar la recurrent majoria absoluta?
I més preguntes que sorgeixen: Ha canviat prou el panorama perquè aquestes converses entre partits (i entitats, per què no?) donin més fruit que les que van tenir lloc a finals del 2014 i van acabar en no res? Hi ha línies de treball tan similars com per poder anar tots junts? La gent desencantada tornaria a votar? Els votants que potser han marxat cap a formacions populistes, tornarien? Les militàncies dels partits estarien d’acord en un projecte d’unió?
Són preguntes que deixem obertes, perquè en feu la vostra pròpia reflexió.
