El mapa global dels drets humans ja no es pot llegir en termes d’erosió gradual. El que es consolida és una ofensiva coordinada, sostinguda i cada vegada més explícita contra els marcs jurídics i polítics que han estructurat l’ordre internacional durant les darreres dècades. Aquesta és la conclusió central que es desprèn de l’última avaluació anual d’Amnistia Internacional, que situa el 2025 com un punt d’inflexió.
El diagnòstic no és només quantitatiu —més conflictes, més repressió, més desigualtat—, sinó qualitatiu. Diversos actors estatals, amb el suport o la tolerància d’altres governs, han deixat de moure’s en els marges del sistema per qüestionar-ne directament els fonaments. Això inclou tant la vulneració sistemàtica del dret internacional com la deslegitimació de les institucions encarregades de fer-lo complir.
Una escalada de la violència amb impacte global
Els conflictes armats han estat un dels principals vectors d’aquesta transformació. El cas de Gaza continua sent central, no només per la magnitud de la violència, sinó perquè exemplifica una dinàmica més àmplia d’impunitat. La prolongació de la destrucció sobre la població civil, combinada amb polítiques d’ocupació i expansió territorial, s’inscriu en un escenari en què les normes internacionals deixen de funcionar com a límit efectiu.
Aquest patró es repeteix en altres contextos. A Ucraïna, els atacs contra infraestructures bàsiques han intensificat la vulnerabilitat de la població. A Myanmar, noves formes de violència aèria contra civils mostren una adaptació tecnològica de la repressió. A l’Àfrica central i oriental, diversos conflictes han evolucionat cap a formes de violència massiva amb implicacions regionals, incloent-hi assassinats sistemàtics i agressions sexuals.
El que emergeix és una lògica compartida: la població civil deixa de ser un efecte col·lateral per convertir-se en objectiu estratègic. Aquesta mutació té conseqüències directes sobre l’estabilitat global i sobre la capacitat de les institucions internacionals per intervenir.
El debilitament deliberat del sistema internacional
Paral·lelament a aquesta escalada, es detecta una ofensiva contra els mecanismes de rendició de comptes. Institucions com el Tribunal Penal Internacional han estat objecte de pressions polítiques, sancions i intents de deslegitimació per part de grans potències.
Aquest procés no es limita a accions puntuals. Inclou també la retirada o el qüestionament de tractats internacionals i una creixent resistència a aplicar decisions judicials internacionals. En alguns casos, governs europeus han optat per no executar ordres de detenció o han mantingut una posició ambigua davant vulneracions greus del dret internacional.
El resultat és una doble dinàmica: d’una banda, augmenta la capacitat dels estats per actuar sense conseqüències; de l’altra, es debilita la confiança en les institucions globals. Això erosiona no només el sistema jurídic, sinó també el consens polític que el sustentava.
Repressió interna i control de la dissidència
A escala interna, molts governs han intensificat el control sobre la societat civil. Les protestes han estat reprimides amb més freqüència i amb més duresa, sovint sota justificacions vinculades a la seguretat o la lluita contra el terrorisme.
Aquest fenomen no és exclusiu de règims autoritaris. També es detecta en democràcies consolidades, on s’han adoptat mesures que restringeixen el dret de protesta o que criminalitzen determinades formes d’activisme. La prohibició de col·lectius, les detencions massives o l’ús extensiu de legislació excepcional són indicadors d’aquesta tendència.
La tecnologia amplifica aquesta capacitat de control. L’ús de programari espia, sistemes de vigilància digital i eines d’intel·ligència artificial permet monitorar i neutralitzar la dissidència amb una eficàcia sense precedents. Aquestes pràctiques no només afecten activistes, sinó també periodistes, estudiants i altres actors socials.
Reconfiguració de prioritats econòmiques
Un altre element clau és el canvi en les prioritats econòmiques dels governs. En un context de crisi global, diversos estats han optat per reduir la despesa en cooperació i ajuda internacional mentre incrementen la inversió militar.
Aquesta decisió té implicacions estructurals. La reducció de recursos per a programes de salut, educació o acció climàtica debilita la capacitat de resposta davant crisis humanitàries i agreuja les desigualtats. Al mateix temps, la manca de regulació efectiva sobre grans corporacions i fortunes limita la capacitat dels estats per redistribuir recursos.
Aquest desequilibri contribueix a consolidar un model en què la seguretat es redefineix en termes militars, mentre es desatenen les dimensions socials i econòmiques dels drets humans.
Emergència climàtica i inacció política
El canvi climàtic es configura com un factor transversal que amplifica totes aquestes tensions. Malgrat les evidències científiques, la resposta política continua sent insuficient.
La manca de mesures efectives per reduir emissions, gestionar desplaçaments climàtics o finançar la transició energètica apunta a una desconnexió entre el diagnòstic i l’acció. Aquesta inacció no és neutral: afecta de manera desproporcionada les poblacions més vulnerables i reforça dinàmiques de desigualtat global.
Resistència i recomposició parcial
Tot i aquest panorama, l’informe també identifica espais de resistència. Mobilitzacions massives, especialment liderades per joves, han emergit en diferents regions per contestar polítiques autoritàries i denunciar vulneracions de drets.
En l’àmbit internacional, alguns estats han adoptat posicions més actives en defensa del dret internacional, participant en iniciatives judicials o reconeixent responsabilitats en conflictes armats. També s’han produït avenços puntuals en la persecució de crims de guerra i en la creació de nous mecanismes d’investigació.
Aquestes dinàmiques no compensen la tendència general, però indiquen que el sistema no està completament desarticulat. Existeixen encara marges d’acció, tant des de la societat civil com des de les institucions.
Un escenari obert
El moment actual es defineix per la incertesa. El que està en joc no és només la vigència dels drets humans, sinó la configuració mateixa de l’ordre internacional. El model emergent es caracteritza per una combinació de força militar, domini econòmic i control tecnològic. En aquest marc, la defensa dels drets humans deixa de ser un consens compartit per convertir-se en un terreny de conflicte.
La qüestió central és si els actors que encara defensen el sistema multilateral seran capaços de recompondre’l i adaptar-lo a les noves condicions, o si, per contra, s’imposarà una lògica de competència i impunitat. El 2025 no tanca un cicle. Obre un escenari en què els equilibris globals es redefineixen, i en què la capacitat de resposta col·lectiva esdevé determinant.
