Josep Maria Montaner és arquitecte i catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Barcelona. Ha impartit cursos i conferències a nombroses ciutats d’Espanya, Europa, Amèrica i Àsia. El 2021 va ingressar a l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi amb un discurs sobre “Els valors de l’arquitectura catalana”. És autor de 47 llibres sobre arquitectura, urbanisme i política. Els darrers “Reanomenar l’arquitectura en la seva evolució tècnica, formal i ètica” i “Lawfare urbà”. Va fer una incursió en la gestió política durant el primer mandat d’Ada Colau (2015 i 2019) com a regidor d’Habitatge i del districte de Sant Martí
D’aquells 4 anys de regidor d’Habitatge de Barcelona, quin record en té?
Va ser un privilegi poder dedicar-me a la meva ciutat i poder portar endavant moltes coses que tant Barcelona en comú com jo teníem al cap que s’havien de fer a la ciutat. Vaig entrar ja amb 60 anys. Ada Colau em va demanar de ser a la candidatura perquè els faltava un arquitecte. Hi havia l’advocat laboralista, l’advocada experta en dret urbanístic, la feminista, l’ecologista, l’expert en turisme, l’experta en participació… Era una idea una mica tecnocràtica, en el bon sentit. Es considerava que calia tenir regidors i regidores de cada un dels aspectes per a nosaltres més importants. Jo havia treballat en el programa d’Urbanisme i d’Habitatge però no tenia cap ambició d’entrar a l’Ajuntament. Vaig anar l’onzè de la llista.
I va sortir
Vaig sortir i vam guanyar perquè vam ser onze. Vaig assumir-ho i per mi va ser un privilegi. Jo he estat tota la vida a la universitat. He fet alguna obra, poques, però m’he dedicat més al món acadèmic. Per mi era un repte interessantíssim poder tenir relació amb la realitat, amb els barris, amb la gent i poder aplicar les coses que creia que s’havien de fer a la ciutat, en habitatge, en espai públic, en equipaments. A més a més d’habitatge era regidor de Sant Martí, el districte on hi ha la major diversitat, la gent més rica i la més pobra. A la Vil·la Olímpica i Diagonal Mar hi ha gent més aviat rica i, en canvi, al Besòs Mar hi ha la més pobre. És el districte on hi ha més transformació urbana, més patrimoni industrial, etc. El vaig triar jo, sabent que era complicat. Per una persona d’esquerres, per qui va ser aquell jove antifranquista, poder intervenir a la meva ciutat era com si, al final, s’hagués acomplert una il·lusió. Ara bé, era esgotador, estant com estàvem en minoria, tot i que durant una època vam governar amb el PSC. Com a regidor d’habitatge vaig incloure també la rehabilitació. Vaig dir que no volia urbanisme. La Janet Sanz era la persona ideal per a aquesta àrea. Jo no volia estar-me barallant amb els promotors i especuladors. Durant quatre anys no tenia altra cosa al cap. Perdies la salut i si no batallaves per seguir tenint vida personal i familiar, se’t menjava. Ho recordo com una etapa molt apassionant. Moltes coses van sortir bé, altres van tardar més, altres no van sortir… Vaig dir a l’Ada Colau que quatre anys només perquè per mi era irresistible continuar. No soc polític de mena, m’interessa la política, però no soc un polític professional. Per mi era molt esgotador. Hi ha gent que es dedica a la política i aguanta i aguanta i, a més, va canviant de càrrec, de lloc i d’especialitat. Jo vaig iniciar tot el que creia que s’havia de fer, del patrimoni industrial, d’habitatge, d’espai públic, de millora de l’escola pública, de cooperatives, etc. i vaig pensar que ja havia fet el que havia de fer. És un record estimulant, però al mateix temps, quan ho penso, recordo l’estrès que produïa la situació. Érem onze regidors dels comuns i cada matí, quan escoltaves la ràdio i si hi havia hagut un incendi, una ocupació, un conflicte, pensava que “tot això depèn de nosaltres”. Durant quatre anys. Vas aprenent com es gestiona la ciutat i això també és un altre privilegi . Normalment com a ciutadà no veus la tramoia, no veus els interessos que pressionen la ciutat, com els especuladors se salten els permisos, tot el que hi ha darrere de l’escenografia urbana. Quan estàs dins veus tota la maquinària que fa funcionar la ciutat cada dia i que té moltes qualitats, amb un ajuntament com el de Barcelona que, tot i que té una molt bona tradició i estructura, també està ple d’inèrcies, lentitud administrativa i conflictes. Veus com funciona la guàrdia urbana, com funciona el sector immobiliari, com són les associacions de veïns, com funciona tot. És com estar actuant dins del teatre, del circ o de la plaça de braus.
Ha escrit sobre això?
Sí, vaig fer un llibre amb la Zaida Muxi, la meva dona, que és una feminista famosa que ara treballa a Mèxic, que es titula “Política i Arquitectura. Per un urbanisme del comú i ecofeminista”. Significava, en tornar a la universitat, intentar explicar l’aprenentatge d’aquesta experiència política, incorporar-ho al coneixement de la cultura, de la teoria i del món acadèmic. Hi ha excepcions com l’Oriol Bohigas, que va ser un gran arquitecte i polític, però el perfil de ser acadèmic i haver estat a la política es dona poc. Generalment, els acadèmics es dediquen a la recerca i docència, al seu món, i els polítics són pragmàtics, van aguantant anys i anys. Tinc amics i amigues que són arquitectes i han sigut polítics però és una situació minoritària. Mentre estava de regidor prenia notes. Vaig dir que tot allò ho havia de poder pensar, rumiar i comunicar-ho. Vaig escriure bastant per no oblidar moltes coses.
D’aquella època, han quedat les superilles. Primer van rebre molta oposició però al final gairebé tothom n’està encantat
Les superilles va ser una de les propostes per les que vam apostar. A més, la primera es va fer al districte de Sant Martí, al Poblenou, d’acord amb Salvador Rueda (ex-director de l’Agència d’Ecologia Urbana de l’ajuntament). Vam considerar que havíem de provar-ho ràpid, posar-ho en la pràctica. Ha tingut un recorregut, perquè també és cert que superilla, feta amb nou mansanes, segons l’esquema del Rueda, només hi ha la del Poblenou. Després ha evolucionat més a Eix Verd, com és el carrer Girona, Consell de Cent, Rocafort. És una idea que ha anat evolucionant. El Poblenou va canviar totalment amb la superilla. Hi entres i sents els ocells, els infants jugant, la remor d’una ciutat tranquil·la. La gent que viu a la superilla està feliç. Però sí que vam trobar una oposició que no ens esperàvem. He de reconèixer que vam ser ingenus, vàrem pensar que la gent de seguida diria que era boníssim. Alguns banquers, el lobby de l’automòbil i alguns negocis relacionats amb els cotxes i motos, van sortir en tromba fent una resistència duríssima. Tanta resistència va ser una sorpresa. També va ser una certa sorpresa que els que vivien a les superilles es van organitzar, van començar a fer activitats i fanzines per defensar-les. Va començar al Poblenou i després s’ha anat estenent per la ciutat. En perspectiva, reconec que potser no es va explicar prou. Quan estàs en política explicar les coses que es fan no és fàcil. Per començar, nosaltres no teníem els mitjans a favor. En el cas d’Ada Colau teníem la majoria en contra. La filòsofa Maria Zambrano deia que els polítics no saben explicar el que fan. Hi ha una certa dificultat, a més, d’explicar-ho de manera honesta. Una altra cosa és fer clientelisme i publicitat. No és fàcil d’explicar i convèncer que la gent hi participi. Fer-ho perfecte és impossible. Per molt que avisis i ho expliquis, hi ha molta gent que no es dona per assabentada. Ara, la gent està bastant encantada però va costar arrencar.
Amb les superilles vam trobar una oposició que no ens esperàvem
Va escriure un llibre per denunciar el “lawfare urbà”. No es pot evitar aquest lawfare?
El darrer cas ha estat el del Fiscal General de l’Estat. És un mecanisme terrible, sense ètica, destructor de l’enemic polític. Històricament, el lawfare és un concepte nord-americà. El van començar els Estats Units amb el maccarthysme i la denúncia dels intel·lectuals i artistes d’esquerra. És un mecanisme de denunciar amb males arts a qui consideres enemic, acusant-lo de coses que no són certes. L’Ada Colau en va patir moltíssims… Com Mònica Oltra a València o Lula a Brasil. En el cas de la Superilla ens atacaven però no ens van posar cap denúncia. Ens van amenaçar que segur que aconseguirien desmuntar-la però no ho van aconseguir. En el primer mandat de Colau, quan hi era jo, vam tenir alguna denúncia de l’extrema dreta, però no van tirar endavant. En el segon mandat, quan Ada Colau va tornar a ser alcaldessa, tots els lobbys de Barcelona -Foment del Treball, hotelers, AGBAR, el sector immobiliari-, es van anar reunint i van decidir que no podia continuar, que l’havien d’ensorrar. Van ser quatre anys sistemàtics de fer-li la vida impossible. Els serveis jurídics de l’Ajuntament anaven desbordats. Si estàs en desacord amb alguna decisió de l’Ajuntament, el reglamentari és presentar un contenciós administratiu, amb criteris urbanístics o legals, però això no surt a la premsa. Van veure que amb el lawfare, posant una denúncia, sortia a la premsa, perquè l’Ada Colau havia d’anar a declarar als jutjats i els mitjans ho magnificaven. Totes les denúncies han anat caient pel seu propi pes, perquè no estaven justificades. Cap de les vint-i-escaig denúncies tenia base. Als diaris no sortia, però, quan es decidia que no hi havia base. Els lobbys van veure que tenien un camp que mediàticament era molt rendible. Encara que no aconseguissin el que demanaven, desgastava la credibilitat d’Ada Colau. La pèrdua de vots, per part de la gent que la votava respon en part al desgast que es va aconseguir amb aquest lawfare. Era per desautoritzar-la, deslegitimar-la, a través d’aquest afebliment. És un procés molt terrible que ensorra polítics i polítiques. S’hauria d’acusar de prevaricació als jutges que cometen el delicte de deixar entrar denúncies o plets sense base. Hi ha jutges que, al final, diuen que una denúncia no té base, però el que ha donat curs a aquesta denúncia penal també és un jutge.
El 2007 es va aprovar un Pla per al Dret a l’habitatge a Catalunya que preveia arribar fins a un 15% d’habitatge assequible, però encara estem a un 2%. Què ha fallat?
Va ser una llei que va portar endavant Carme Trilla des de la Secretaria d’Habitatge del govern del tripartit, que parlava de solidaritat urbana. Aquest 15% s’entén que no tot havia de ser públic. Ara el 2% és habitatge públic i, a grans números, hi hauria un 4% perquè hi ha un 2% més de lloguer assequible, d’ONGs, de fundacions, de propietaris sense ànim de lucre. Hi hauria un 2% públic i un 2% assequible. No tots els propietaris són especuladors. Hi ha propietaris que prefereixen cobrar lloguers assequibles i tenir la gent vivint als seus habitatges, que els cuidin i que hi siguin de lloguer molt de temps. Però, sí, és clar, al 15% no hi hem arribat. Quan vam entrar a l’Ajuntament es van recuperar parts no aplicades d’aquesta llei. L’Ajuntament va invertir més, vam transformar el que era el Patronat Municipal de l’Habitatge en l’IMHAB (Institut Municipal d’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona), el vam doblar de personal i d’espai de treball, però no va ser suficient. Qui havia d’aplicar aquest pla innovador era la Generalitat, i des del 2007 ha anat caient amb les retallades del president Mas, amb les complicacions del procés, amb un INCASOL inoperatiu, en situacions en les quals no ha sigut mai prioritari l’habitatge. Això té una explicació històrica: malauradament Espanya té una tradició de mala política d’habitatge des de sempre, i no des de Franco. Franco va fer habitatge, com deia el seu ministre Arrese, “per propietaris i no per proletaris, de venda limitada i no de renda limitada”. Però és que quan a Europa es feia la política socialdemòcrata d’habitatge, en el període d’entreguerres, és a dir, Viena iniciava la seva política d’habitatge que dura fins avui, a més a més de Frankfurt, Hamburg, Amsterdam o Londres, aquí, a la dictadura de Primo de Rivera, eren especuladors de medio pelo els que feien habitatge. Eren les cases barates, que en deien les cases de paper. Les polítiques d’habitatge han sigut sempre insuficients, sense cap cura i sense cap homologació a Europa. En polítiques d’habitatge, Espanya és una anomalia. Tenim aquesta tradició d’uns governants que no han fet polítiques d’habitatge sòlides. Durant el franquisme es van fer uns sis milions d’habitatges amb diner públic i tots han passat al mercat. I després tenim un sector immobiliari, de la construcció i d’administradors de finques, molt especulador, molt poc social, amb molt poca preocupació pel valor social de l’habitatge. Aquí hi radica una de les claus de les polítiques d’habitatge, que és aconseguir treure habitatge del mercat. Com més habitatge es treu del mercat, com passa a Viena o a Vitòria, al País Basc, més es pot controlar el preu del lloguer i el preu de la compravenda. La idea de treure habitatge del mercat no l’ha tingut mai ningú al nostre país, sinó que, en tot cas, s’ha fet habitatge perquè el sector immobiliari s’enriqueixi i perquè passi a haver-hi més propietaris.
Tots els lobbys de Barcelona es van reunir i van decidir que havien d’ensorrar Ada Colau
Cap dels governs progressistes d’Espanya i de Catalunya han fet polítiques que vagin en la bona direcció per avançar?
No. Ni PP ni PSOE. El PSOE pot haver dit que faria alguna cosa, però, a l’hora de la veritat, qui va eliminar la llei dels lloguers estabilitzats va ser Miguel Boyer, en un govern socialista. I després, quan el PP va fer el desastre de la nova Llei del sol, de convertir la major part de sol en urbanitzable, el preu del sol es va doblar en comptes de baixar. No hi ha hagut, en els governs ni del PP ni del PSOE ni en els governs catalans, excepte en el tripartit, que tampoc va poder arrencar, una voluntat d’una política d’habitatge. Les polítiques d’habitatge no s’improvisen, no poden fer-se en quatre anys, ni en vuit pràcticament, sinó que demanen voluntat política, inversió i, sobretot, continuïtat. Amb el PSOE i Sumar tenim una Llei pel Dret a l’Habitatge a Espanya del 2023, i s’han anat fent també correccions i afegits. Legalment no està malament, falten qüestions com regular el lloguer de temporada, cosa que s’acaba d’aprovar a Catalunya. Tenim, però, una base que permet avançar. En principi s’ha d’invertir més. El PP invertia un 0,06% del PIB en habitatge, quan a Europa s’havia arribat a invertir entre el 1% o el 2% en alguns països. El PSOE ha tornat a recuperar el que s’invertia a l’època anterior del PSOE. Tampoc és molt. Has de tenir les lleis i la inversió, i que això es realitzi i duri molts anys. De moment, això no ha succeït mai ni a Espanya ni a Catalunya. La recentment anomenada directora de la nova Entidad Estatal de Vivienda, la Casa47, ha dit que es tardaran cinc anys en notar aquest canvi de política d’habitatge
Les polítiques d’habitatge no s’improvisen, no poden fer-se en quatre anys, ni en vuit pràcticament, sinó que demanen una voluntat política, inversió i continuïtat
Alguns indicadors han millorat en el sector de l’habitatge però la preocupació ciutadana per aquesta qüestió ha crescut. El tema de l’habitatge és el que més preocupa ara la gent
Òbviament, perquè el lloguer ha pujat moltíssim, pressionat perquè hi ha molta demanda i una oferta insuficient, escalfada per la falsa expectativa de guanys amb Airbnb i del lloguer de temporada. Això, clar, tensiona molt el mercat. El mercat funciona en base a l’expectativa no d’un lloguer assequible, ni del lloguer segons l’índex de preus, sinó de lloguers de temporada, de fer coliving, llogar a expats que puguin pagar molt, habitatges de luxe. Tot això inflaciona el preu. El lloguer ha pujat, i pot significar el 50% de les rentes, dels recursos d’una parella o d’una família; i la compra-venda també ha pujat un bon percentatge. Són molts factors que convergeixen i fan que el que està de lloguer està pagant molt. Potser molts voldrien comprar, però els costa fer-ho perquè els preus han pujat molt. Avui ha sortit al diari que s’han comprat més pisos aquest any, tants com a l’època de la bombolla immobiliària, però el 70-80% paguen al comptat. Aquests no són d’aquí. La gent d’aquí, la majoria, paga amb hipoteca, no al comptat. Són inversors, companyies inversores o gent d’Europa o Amèrica del Nord que compren pisos aquí i que tenen molts diners. Es fan habitatges, no prou, se n’han de fer molts més, però gran part dels que es fan no van per la gent de Barcelona, la seva àrea metropolitana o Catalunya, sinó que van per inversors, expats o per gent que vol tenir un habitatge per venir-hi l’estiu. No està complint la seva funció social, sinó que és una inversió. Això fa que el lloguer pugi i que la compravenda pugi. T’arrisquis a comprar o estiguis de lloguer, la major part de la gent està en una situació inquietant perquè està pagant molt pel lloguer, està pagant molt d’hipoteca o està volent comprar i veu que no pot. Si el problema de l’habitatge no es resol, hi ha cada cop més consciència i apareix com el problema més gran. A més, tenim casos com el de la casa Orsola o el cas de les promocions de coliving que incompleixen les normes i expulsen la gent. És un fenomen que no només vius tu o els teus familiars o coneguts sinó que veus cada dia que desnonen gent. És un conflicte cada cop més visible.
Hi ha sondejos d’opinió que diuen que el gir cap a l’extrema dreta de molta gent, entre ells molts joves, es deu en bona part al tema de l’habitatge. És el factor principal perquè es produeixi aquest gir?
Hi ha més factors. El problema de l’habitatge implica la dificultat d’emancipació, de poder tenir una vida més lliure, un projecte de vida. És cert, a la gent jove o a certes generacions els condiciona. Es diu que Vox augmenta el nombre de votants, que els joves tendeixen a ser més de dretes, que els homes joves segueixen sent masclistes… Són certes tendències, però és que el món està molt polaritzat. Veiem el que ha passat a Xile. Havien d’escollir entre un candidat del Partit Comunista o un d’extrema dreta, pinochetista, d’allò més fatxa. Ha guanyat el de l’extrema dreta. Hi ha joves conservadors i joves que segueixen Vox, però hi ha moltíssims joves activistes que ocupen espais en desús, que estan al Sindicat de Llogateres, que s’organitzen. Segueixen havent-hi joves compromesos. Es donen els dos fenòmens. És cert que es polaritzen cada cop més en posicions més extremes, que davant dels conflictes, dels problemes, dels reptes, la tendència és anar cap a l’extrema dreta i contra la política, els polítics, i desconfiar de tot i creure’s qualsevol mentida. Però també hi ha una reacció anticapitalista, que considera que aquest sistema no funciona i que hem de lluitar en contra seu. Potser sí que a l’hora de votar acaba guanyant una mica més els que van cap a la dreta que els activistes i els d’esquerres anticapitalistes, però els dos pols existeixen. No es pot simplificar amb una única tendència, sinó que és més aviat una polarització. Passa que no s’han inventat nous sistemes, perquè el comunisme i el socialisme han tingut problemes per ser durables. La socialdemocràcia, que té més de cent anys -el PSC nostre és socialdemocràcia-, creu en el desenvolupament, en un creixement que no té cap límit. I després el feixisme segueix sent un model. Seguim amb models anacrònics. No tenim models socials, utopies o models de vida pel nostre temps. Més que res, el problema de l’habitatge és no poder imaginar mons que no siguin l’extrema dreta, el feixista, contra els migrants, etc… o la socialdemocràcia, que és el de Pedro Sánchez o Salvador Illa, que segueix dient que s’ha d’ampliar l’aeroport o s’han de fer grans inversions. Hi ha una falta de models que no siguin aquests que, d’alguna manera, estan desgastats i que tornen a reaparèixer.
El lloguer pot significar el 50% de les rentes, dels recursos d’una parella o d’una família, i la hipoteca de la compra-venda també
Diu que s’ha de construir habitatges tot i que hi ha experts que asseguren que la solució no es construir més
Sí, sí, s’ha de construir més, però s’ha de fer tot. Una de les primeres coses que vam fer va ser estudiar quants pisos buits hi havia a Barcelona. No arribava ni al 2%. A les zones tensionades no hi ha pisos buits que es puguin utilitzar. Pot ser que hi hagi pisos buits d’un d’aquests inversors que els té i vol llogar-los a un preu molt alt i no els lloga, o que els té un mexicà, un danès o un suís que només l’utilitza un mes a l’any. No es poden considerar buits perquè tenen el seu propietari encara que estigui infrautilitzat. O sigui que s’ha de fer tot: Recuperar pisos buits, comprar habitatges, cosa que com Ajuntament vam fer bastant i ara es fa molt menys. Amb la Llei de Tempteig i Retracte que vam estendre a tota la ciutat, l’Ajuntament té prioritat en qualsevol compravenda de sol qualificat d’habitatge o d’un edifici d’habitatges. Hi hauria d’haver molta més inversió en els edificis, si són interessants, per la seva situació, pel preu, per si hi ha pisos buits i són utilitzables. S’han de comprar pisos ja fets, però també s’han de fer pisos nous. S’han de fer als teixits urbans en sol urbanitzable i no urbanitzar més sol, no fer-ho a llocs inundables o carregant-se boscos. S’ha de completar el teixit urbà que existeix. A l’Àrea Metropolitana hi ha molt sol encara. També a Barcelona, al districte de Sant Martí, per exemple, o a la Marina del Prat Vermell. A moltes ciutats catalanes queda encara sol, queden també zones industrials obsoletes. Es tracta d’aprofitar aquest sol existent i reforçar l’estructura urbana.
Gran part dels habitatges que es fan no van per la gent d’aquí sinó que van per inversors, expats o per gent que vol tenir un habitatge per venir-hi l’estiu
Amb els pisos de la Sareb què s’ha de fer?
La Sareb té solars, molt sol, i té pisos. La Sareb no ha estat ben gestionada i és un fons infrautilitzat. Nosaltres vam ser dels primers que vam aconseguir un acord amb la Sareb el mateix 2015. Ens reuníem amb ells cada dos mesos i ens anaven cedint pisos. Però els pisos que té la Sareb, i cada cop suposo que serà més així, no són pisos en bon estat, o estan ocupats. Té un passiu de pisos, però difícilment utilitzables immediatament. A nosaltres ens cedia cada dos mesos, per exemple, 50 pisos, doncs un 50% estaven en molt mal estat, estaven destrossats, i un 50% estaven ocupats. Amb els que estaven ocupats el que es feia, en principi, era regularitzar la situació. El que té la Sareb moltes ni saben ben bé on està. Això potser ha anat evolucionant, però a l’època que jo estava de regidor d’habitatge, era així. Tenien una cartera de milers de pisos i de sol, però molt caòtic i poc utilitzable directament. Quan Pedro Sánchez diu que aconseguiran immediatament 50.000 pisos de la Sareb i immediatament 13.000, per la meva experiència és que estaran en mal estat o ocupats. La Sareb s’hauria d’intervenir, posar-hi ordre i treure el màxim partit social del que té, però sempre sabent que estan mal situats, en barris molt perifèrics, en zones més degradades. En un sector immobiliari tensionat, tot el que és apetitós ja està utilitzat i d’alguna manera se li està traient rendabilitat. El que queda són restes que no vol ningú, i això és el que té la Sareb.
Parlava del 30% de reserva d’habitatges per temes socials. L’alcalde Collboni diu que no ha funcionat
Era una mesura que nosaltres vam portar endavant amb el suport de la reclamació dels moviments socials, de la PAH, el Sindicat de Llogateres, l’Observatori DESC, la FAVB i l’ABTS (Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible). Barcelona en comú va compartir aquesta exigència del 30%, que s’aplica a Nova York, a París, a Vancouver i a molts altres llocs, i no ho haguéssim pogut fer sols. Ho vam fer gràcies a aquesta pressió dels moviments ciutadans que va provocar que els partits polítics no volguessin quedar malament i s’aprovés. És una mesura complexa que va tenir molts enemics, però que és necessària. L’Ajuntament té sol a zones de transformació, a la Sagrera, al 22@, a la Marina del Port Vell, però no en té a l’Eixample o a Gràcia, als teixits històrics. També en té a Ciutat Vella perquè hi ha molta transformació. Per tenir habitatges assequibles en aquestes àrees has de trobar una altra mesura. En aquests districtes no hi pots comprar tants habitatges i el 30% serveix per això, per poder anar disposant d’habitatges assequibles, ja sigui a partir del tempteig i retracte o ja sigui amb el 30%, en una promoció nova de l’Eixample o en una rehabilitació integral. Tal com està la normativa, ha de ser econòmicament sempre viable. No s’exigeix que el promotor hi perdi. Es negocia, perquè el 30% no dona un número rodó; es negocia quants habitatges passaran a ser assequibles, si seran de lloguer, si seran de venda, com es farà… Es negocia operació per operació. En aquest moment hi ha uns 150 habitatges que s’han acabat o que estan en procés, que no són molts, és cert. És el que s’ha aconseguit després que primer no s’apliqués directament, perquè el PSC va endarrerir la seva aplicació, i això va permetre que es demanessin moltes llicències abans que la norma entrés en vigor. Molts promotors s’ho salten. A la rehabilitació s’ho salten la majoria perquè no demanen permís per tot l’edifici, sinó que el van demanant per peces per a que no consti que és una rehabilitació integral. La tendència del sector immobiliari és saltar-s’ho. Com que no accepten aquesta llei, busquen trampes per saltar-se-la.
El que té la Sareb generalment està en mal estat, està ocupat, o ni saben ben bé on està
Va apostar fort per les cooperatives d’habitatge
Vam promoure tota una nova generació de cooperatives d’habitatge que han fet famosa Barcelona. Hem creat simpatia a tot el món. Fins i tot a Viena, als llocs més avançats, admiren les nostres cooperatives d’habitatge, amb cessió d’ús, bona arquitectura, arquitectes joves, etcètera. L’ajuntament actual deixa que vagin fent però ja no les promociona.
No ha retirat la norma del 30%
No ha aconseguit retirar-ho, però no posen les multes i no hi ha sancions. Tota normativa o reforma avançada, tipus 30%, tempteig i retracte, que amb la rehabilitació no expulsis els veïns, els apartaments turístics il·legals, requereix sancions, una política de vigilància, sancionadora, que no és agradable, però no hi ha altre remei. He vist que l’ajuntament posa ara multes de 500 euros als promotors de coliving que no demanen permís. Nosaltres posàvem multes de 30.000 i 60.000 euros als apartaments turístics il·legals. Aquestes normatives que van contra els interessos dominants, dels lobbys, dels inversors, dels especuladors, requereixen una política d’inspecció i de multes, no tant per guanyar diners sinó per parar aquesta pressió.
Als llocs més avançats admiren les nostres cooperatives d’habitatge
Quina política d’habitatge s’ha de fer en aquest moment d’emergència climàtica?
Als habitatges públics que fa l’IMHAB de l’Ajuntament de Barcelona com als que fa l’IMPSOL, l’operador de l’Àrea Metropolitana, es tenen en compte aquestes qüestions de les façanes, ventilació natural, estalvi energètic, materials sans, plantes flexibles que es puguin transformar,… Es té bastant en compte. Potser no prou, perquè, per exemple, s’hauria d’exigir més, que no poden ser totes les façanes iguals, perquè és diferent que una façana doni a l’est, al sud, a l’oest o al nord. La incidència del sol és molt diferent. Es podria ser encara més estricte, però sí que hi ha la intenció, la voluntat, i hi ha projectes que són molt atractius i de referència. Hi ha el problema de la relació entre la quantitat i la qualitat. D’habitatge públic de qualitat a l’Àrea Metropolitana se’n fa, però poquíssim, és pràcticament simbòlic. Hauria de multiplicar-se per 10, com a mínim. N’hi hauria d’haver molt més. S’ha de fer habitatge perquè hi ha un creixement demogràfic de milers i milers de persones que en necessiten, pels joves que volen emancipar-se i per les famílies que es divideixen. La clau és qui és l’operador. L’IMHAB ha tornat a ser molt funcionarial i molt lent. L’IMPSOL està més dinàmic, encara que construeix més al Llogregat que al Besòs, però l’habitatge hauria de ser tot de lloguer i hauria de ser més en zones urbanes. Però el gran problema és l’INCASOL, l’operador de la Generalitat. L’Illa ha assegurat que farà 50.000 habitatges. Esperem que pugui. Però si l’operador que tens és l’INCASOL, que ha sigut obsolet, incapaç de fer habitatges durant molts anys, l’has de transformar, l’has de canviar. Al final els habitatges no surten com a bolets. Si tu no transformes l’operador que ha de fer els habitatges, no els faràs, és impossible.
Creu que mentre estiguem en un sistema de mercat capitalista, els lobbys tenen les de guanyar
És una qüestió política. El capitalisme algun dia s’acabarà. No hi ha hagut cap sistema polític que duri eternament. Tots han anat desapareixent. El capitalista té molta capacitat de transformar-se. S’ha transformat ara en aquesta economia mal anomenada col·laborativa, amb les plataformes, amb el món digital, Internet, la IA, etc. Però algun dia s’acabarà. Potser no ho veurem, però mentre hi hagi el sistema capitalista, els poderosos tenen les de guanyar. Tenen el ressort del poder. A l’Ajuntament ho veus. No érem els poderosos de la ciutat. Sabíem qui eren els poderosos. I aquests reclamen el seu poder, les seves prioritats i la seva capacitat de decisió i d’actuació. És un sistema pensat per als poderosos que tenen el capital, els mitjans de producció, els sistemes informàtics millors… Són els que dominen. L’única solució és trobar mecanismes per frenar-ho, per trobar alternatives, per sobreviure dignament dins d’aquest sistema. El problema de l’habitatge és inherent al sistema capitalista. Ja ho van escriure Engels i Marx: el primer sistema de domini i explotació és el treball i el segon, la propietat del sol i l’habitatge. El sistema capitalista s’apropia del sol, d’allò comú, i intenta acumular en poques mans el sol i l’habitatge. És la lògica d’aquest sistema. Pots intentar des de l’Estat intervenir o fer pactes público-privats i intentar arribar a solucions més o menys d’un cert equilibri, millorar les condicions de vida de la gent, però sempre estàs en un sistema que és injust. És així.. Un dia s’acabarà, lògicament. Però pot durar encara.
A l’Ajuntament no érem els poderosos de la ciutat. Mentre hi hagi el sistema capitalista, tenen les de guanyar
El preocupa el tema dels sense sostre
Sí. Si tens com a prioritària la qüestió de l’habitatge, els sense sostre viuen la pitjor condició al respecte; sense casa, sense recer, sense intimitat, desprotegits, dormint al carrer, vulnerables a tot tipus d’agressions. Cap política d’habitatge els pot oblidar.
Té algun remei per millorar-lo?
Abans d’entrar de regidor, sobretot a través del Ricard Gomà, vaig conèixer bastants sense sostre; havia estat en contacte amb Arrels i amb la Comunitat de Sant Egidi, i he visitat llocs d’acollida de gent sense sostre. A Barcelona són uns 2.000. Te n’adones que és gent que ha tingut mala sort, que han acumulat problemes familiars, desgràcies, malalties, addiccions. És una situació de la condició humana a la qual hi pot caure tothom. Qualsevol pot trobar-se amb un seguit de desgràcies. També vam intentar fer coses des de Drets Socials, però quan tens un problema de l’habitatge tan gran que afecta les classes mitges, els treballadors, els migrants, etc, per molt que facis, és difícil donar prioritat al problema dels sense sostre. Pots intervenir, però és difícil d’afrontar i resoldre. Si m’interessa el problema de l’habitatge la situació més precària és la del que no en té. Soc conscient que és un tema difícil. Alguns països com Finlàndia, Àustria o Canadà ho han pogut afrontar perquè tenen el problema de l’habitatge més ben enfocat. Tenen habitatge per gent jove, per gent gran, tenen cooperatives per gent amb problemes de tot tipus. I tenen també edificis per gent sense sostre. En el nostre cas, que tenim un problema de l’habitatge tan gran de manca de polítiques d’habitatge, afrontar aquesta qüestió només es pot fer amb acords amb fundacions, amb entitats privades, i intentar que no augmenti, que disminueixi, intentar que no es produeixin aquestes situacions. I el següent pas són els que viuen a assentaments, que això també és molt preocupant, a naus industrials, edificis abandonats, a barraques… Com a mínim tenen un aixopluc molt precari. Es pot mirar que els infants puguin anar a un col·legi, que tinguin sanitat,… Aquests sí que es reallotgen més en habitatges socials. Els APROP (Allotjaments de Proximitat Provisionals) proveeixen mòduls prefabricats per acollir alguns sense sostre. A Ciutat Vella n’hi ha un i a Glòries n’hi ha un altre. Són contenidors marítims reconvertits en habitatge. Torna a ser el mateix problema de la quantitat. Tens 2.000 sense sostre i pots trobar una solució digna per 20, 40 o 100.
Si segueixes tenint uns operadors esquifits i que van fent habitatges a un ritme que no té res a veure amb les necessitats de la gent, no resols el problema, més aviat augmenta
Si tornés a tenir 60 anys i a ser regidor de vivenda en un govern progressista, què faria? Quines serien les seves prioritats?
Faria coses semblants a les que vam fer. Apostar per les cooperatives, per la prefabricació, per fer habitatge nou, sostenible i ecològic per afrontar el canvi climàtic. Intentar resoldre el problema dels sense sostre i dels que estan en els assentaments. Per fer-ho has d’aplicar totes les mesures possibles, de recuperar pisos buits, comprar, construir, rehabilitar, acords público-privats,… Aquests acords público-privats, que en vam fer algun, són difícils perquè des del sector públic hi ha certa desconfiança burocràtica cap al privat i els privats tendeixen a ser especuladors. N’hi ha pocs que vulguin fer acords amb l’Ajuntament per promoure iniciatives amb un cert interès social. A altres països, sobretot de cultura angloamericana, tenen més desenvolupat treballar plegats públic i privat. Aquí, en principi, el món públic i el privat tenen molt pocs contactes. El que veus amb l’experiència és que falta moltíssima més inversió, moltíssims recursos humans, gent treballant-hi, molta continuïtat. L’Ajuntament de Barcelona té pressupost, però hauria d’invertir molt més encara en habitatge. La Generalitat de Catalunya si no transforma l’INCASOL i inverteix més, no farà res. I el govern espanyol, que hauria de ser el que passés els diners a les autonomies, no sabem exactament què està fent i el que se sap que fa és insuficient. La política que aplicaria seria semblant amb alguns matisos, sabent per experiència que algunes coses funcionen millor que altres. Si segueixes tenint uns operadors esquifits i que van fent habitatges a un ritme que no té res a veure amb les necessitats de creixement, les necessitats de la gent que no té recursos, de les famílies vulnerables, no resols el problema, més aviat augmenta.
S’ha de construir més, però s’ha de fer tot: recuperar pisos buits, comprar habitatges,…
Tornaria a patir
Sí. Però és imprescindible afrontar el repte. Per això, s’ha de multiplicar la inversió, aportar més recursos humans, no renunciar a cap dels instruments i mesures (compra de pisos, obra nova, rehabilitació, industrialització, cooperatives, disciplina d’habitatge, regulació dels lloguers, inclosos els de temporada, el 30% d’habitatge assequible, la reducció dels apartaments turístics, etc..). I també cal insistir molt més en potenciar operadors i acords público-privats.
