Va viure 17 anys a Palestina. Com els recorda?
Molts records, lògicament. Políticament parlant, aldarulls des de petit. Els palestins estem acostumats a revoltes, manifestacions i toc de queda. Els últims tres anys, sobretot, amb l’ocupació israeliana a partir del 67, es va accentuar això. Tenia ja un cost més seriós. Recordo que participava a manifestacions als 8 anys i als 9 anys. La primera vegada que vaig entrar a la presó tenia 9 anys. Escalfant-nos,… Per nosaltres era un joc. No teníem esplais, no teníem piscines, doncs, mira!, teníem manifestacions. Nosaltres anàvem al darrere dels grans, cridant el que cridaven ells. Però a partir de l’ocupació israeliana ja tenia 14 anys, 15 anys, i ja és una participació amb consciència. Viure tres anys amb l’ocupació militar et marca. Vaig marxar i vaig arribar aquí l’octubre del 69.
Per què va marxar?
Perquè vaig acabar el Batxiller i havia d’estudiar una carrera. Vaig néixer a Nablus, a Cisjordània, i en tota Palestina no hi havia universitats. Les universitats que hi havia eren israelianes. Les forces d’ocupació no et permetien estudiar. Als territoris ocupats no hi havia universitats i, llavors, havies de buscar-te la vida. Al voltant nostre hi havia les universitats de Damasc, Bagdad i El Caire, per el món àrab. Hi havia una impossibilitat d’entrar. Sempre triaven els millors. I jo no era dels millors, era del montón. Ens van informar que a Europa, sobretot a Espanya, et permetien estudiar a les universitats. A Espanya en aquella època no hi venia ningú. Era un país molt del Tercer Món. A les universitats espanyoles acceptaven tothom. Els avatars de la vida em van portar aquí. Vaig fer la primera carrera, Medicina, Dermatologia, i després Història i Geografia.
Va venir amb els pares?
No, sol, sol.
Sabia castellà?
Ni una paraula.
I com s’ho va fer?
Doncs mira, escoltant d’aquí, d’allà, llegint els rètols. Tenia un diccionari d’anglès a l’àrab. No hi havia diccionaris ni del castellà ni del català a l’àrab. Em vaig comprar un de l’anglès al castellà, em passava les paraules del castellà a l’anglès i de l’anglès a l’àrab i anava fent.
Això era en ple franquisme
Sí, sí, al 69. Vaig viure sis anys de franquisme. Continuava amb les meves activitats polítiques. Immediatament em vaig embolicar amb la gent d’aquí. Tot era per casualitat. Passejava per Barcelona i vaig passar per la plaça Sant Jaume i estaven ballant sardanes. Em vaig quedar allà mirant i quan acabaven algú cridava “visca Catalunya” o “visca Catalunya lliure” o una cosa així. La gent cridava “visca” i s’esfumaven. Això em va cridar l’atenció. Alguna cosa passava. Una de les coses més importants de la meva vida va ser parar a l’Ateneu Barcelonès al cap d’un o dos mesos de la meva presència aquí. L’Ateneu Barcelonès era, per mi, el centre cultural més important de Catalunya en aquella època. Em vaig barrejar amb la gent de l’Ateneu, des del Vázquez Montalban fins el Josep Pla, Soler Barberà, Heribert Barrera, tothom…
Es va afiliar a algun partit?
No, afiliar no, però es van aprofitar de mi, perquè era estranger i els ulls de la policia no es fixaven en els estrangers. Feia algunes cosetes senzilles, ajudava.
En aquells temps, la societat catalana estava força emmirallada amb Israel. Nacionalistes i gent d’esquerres el veien com un model de país a copiar
Sí. Recordo que a l’Ateneu m’explicaven que l’estat d’Israel era un país socialista, amb els kibbutzim. Els catalans també buscaven el seu lloc en l’esfera internacional i el nacionalisme català va abraçar el relat que Israel, després de dos mil anys va tornar al seu país, a “la terra promesa per Déu”. I que creaven els kibbutzim, que eren unes explotacions agrícoles que van vendre a tot el món com a socialistes. Noam Chomsky ja va dir que els kibbutzim eren l’avançada del colonialisme i el sionisme. Sabia perfectament el que significaven. La gent em parlava de l’Orient Pròxim i m’explicava aquestes afinitats, que volien ser com l’estat d’Israel. Jo al·lucinat, clar, perquè havia fugit d’una ocupació militar humiliant que practicava l’apartheid, el racisme i el colonialisme, i em trobava aquí amb l’admiració d’Israel per part de gent culta. Amb el meu castellà totalment trencat vaig començar a explicar la història i vaig obrir la ment de la gent oberta. Amb la gent tancada no hi havia res a fer. Al llarg d’anys, coneixent gent, fent xerrades aquí i allà… el resultat ja l’estem veient, perquè Catalunya és una de les zones més solidàries amb el poble palestí. Gràcies als estudiants que ens hem barrejat amb la gent i hem parlat i explicat la realitat, i també gràcies a l’estat d’Israel que, amb les seves barbaritats, ha perdut la gran majoria dels seus partidaris. Queda aquella gent que té la ment bloquejada per la xenofòbia, el racisme, el supremacisme. L’estat d’Israel té uns aliats curiosos, que són els de l’extrema dreta europea, els nazis. Els que recolzen l’estat d’Israel actualment van des de Trump fins a Abascal, Orriols, Meloni, Orban, l’extrema dreta europea. Aquests són els partidaris més acèrrims de l’estat d’Israel. Els nazis actuals.
Com s’explica que els polítics dels Estats Units depenguin tant del lobby jueu?
El lobby jueu té hipotecat tant els congressistes del Partit Republicà com els del Partit Demòcrata, i els financen les seves campanyes electorals. Qualsevol d’aquests congressistes si surt de la línia del sionisme mundial o sobretot del d’Estats Units, té per segur que a les eleccions següents no sortirà. Això ho ha dit fins l’expresident Carter. Hi ha una entrevista, que es pot trobar a internet, on explica que tant el Partit Republicà com el Partit Demòcrata són dependents del lobby jueu sionista dels Estats Units.
Tant li fa que guanyi Donald Trump o Kamala Harris des de la perspectiva de la causa palestina?
Nosaltres, els palestins, sabem perfectament que, tant si guanya Harris com Trump, tota la política exterior dels Estats Units està hipotecada pel lobby i jueu sionista. O sigui, no hi haurà cap canvi. Vam tenir una experiència molt dolorosa amb Barack Obama, que quan va guanyar les eleccions, a la primera visita com a president dels Estats Units que va fer a El Caire, va parlar dels drets del poble palestí i després ens vam assabentar que el president que més ajudava l’estat d’Israel, sigui amb armament, sigui amb economia, sigui amb cobertura política, era Barack Obama.
Els palestins sabem que tant si guanya Trump com Harris, els Estats Units no canviaran la seva política a la zona
En una entrevista recent deia que els Estats Units faran el que vulgui el lobby jueu i que Europa són uns calçasses. Per què són calçasses els europeus? Pel complex de culpa per la memòria de l’holocaust?
L’holocaust hipoteca Alemanya, però Alemanya s’ha equivocat. Vol pagar la seva factura, però que la paguin els palestins. Això és el que fa Alemanya. Vol saldar les comptes, però que la factura la paguin els palestins. A Europa saben perfectament la realitat de la qüestió palestina, però no poden actuar per la senzilla raó que, primer, el lobby sionista és molt fort i la pot enfonsar, i, segon, són seguidistes dels Estats Units. Són seguidistes.
Alguns països han demanat un alto el foc i l’embargament de la venda d’armes. Espanya ho ha fet
Bocamolls. Si no han fet cas al seu aliat més important que és els Estats Units, que diuen de paraula “alto el foc, alto el foc, alto el foc”, i després passen armaments a Israel per donar i vendre. Com pot ser que demanis l’alto el foc i enviïs trameses d’armes a diari? Això no quadra. I a Europa el mateix. Tots venen i compren armament a l’estat d’Israel i dos o tres països demanen l’alto el foc. Tot això es pot resumir amb que l’estat d’Israel és l’avançada, el grup davanter que tenen els colonialismes de tota la vida. Abans era el colonialisme anglosaxó i ara és el colonialisme dels Estats Units. L’estat d’Israel és soci d’aquests colonialistes. Uns colonialistes que no poden deixar l’estat d’Israel a la seva sort. No, perquè és la seva criatura. És un estat funcional. Fa el que vol Estats Units. I ara ja són socis. Abans Estats Units buscava l’hegemonia però ara l’estat d’Israel necessita i vol també la seva hegemonia a la zona d’Orient Pròxim. Ara actua com un estat potent, una potència regional. Netanyahu ha dit fa poc que està intentant una nova configuració de l’Orient Pròxim. Imagina’t, un país que considera que és víctima, que està amenaçat, i al mateix temps, vol configurar l’Orient Pròxim. Com quadra això?
Reconèixer l’estat de Palestina com ha fet fa poc Espanya és útil? Hi ha molts països que ja l’havien reconegut abans
147. Sobre el terreny no serveix per res. Hi ha 147 països, la gran majoria de l’ONU, que reconeixen l’estat de Palestina i no ha passat res sobre el terreny. Al contrari, l’estat d’Israel fagocita i menja cada vegada terrenys i terres dels palestins a Cisjordània. Amb el reconeixement d’Espanya seran 148. El que és lamentable és que tothom posi les cartes en mans dels Estats Units en comptes de posar-les en mans de l’ONU, si realment és l’organització que representa tot el món. Hauríem de dependre de l’ONU, no dels Estats Units. Però l’ordre internacional és així. Estats Units és el que mana i té la hegemonia mundial i la seva criatura, l’estat d’Israel, n’està encantada.
La reconciliació passa per crear un estat per a tothom d’igualtat entre jueus, palestins, musulmans, cristians, drusos,…
El secretari general de Nacions Unides, António Guterres, davant l’atac de Hamàs del 7 d’octubre va dir que el condemnava, però que s’havia de conèixer el context en què s’havia produït. Ho subscriu?
És que no ha dit res nou, no ha dit res màgic. Les coses no vénen del buit. El 7 d’octubre va venir després del 6 d’octubre, del 5 d’octubre, del 4 d’octubre, del 3 d’octubre i estira, estira, estira, fins a 75 anys d’humiliació i ocupació de l’estat d’Israel, Estats Units i anglosaxons sobre la terra de Palestina. No és que Hamàs va dir “avui vull atacar”, no. Gaza portava vint anys en un setge. No deixaven entrar i sortir ni persones, ni medicaments, ni elements sense el vist i plau i el permís de l’estat d’Israel que encerclava Gaza. Portava des del 67 ocupant Cisjordània, fagocitant les terres, els camperols palestins, creant els check points, apropiant-se dels recursos aqüífers, tancant les fronteres, tocs de queda cada dos per tres,… Els colons entraven als pobles, feien el que volien. Eren cuatreros, tafurs del Mississippi, protegits per l’exèrcit israelià. L’exèrcit oficial protegia els colons, que són brètols que entraven en poblats petits amb les seves metralletes, cremaven les cases mentre l’exèrcit israelià, al voltant, observava. Teòricament, la responsabilitat de la seguretat és de l’exèrcit ocupació, tal com ho explica l’ONU. Implantant el sistema de l’apartheid. Això ho diu l’ONU, Amnistia Internacional, Human Rights Watch. Als informes que fan cada tres o sis mesos aquestes ONGs globals reconegudes, amb crèdit internacional i premis Nobel, diuen clarament que és un sistema d’apartheid. Desmond Tutu, premi Nobel sudafricà, va fer una visita als territoris ocupats i va dir que el que havia vist a Palestina no ho havien fet els afrikaners a Sud-Àfrica. I mira que han patit els sudafricans! Hi ha una carretera per als colons i una altra pels palestins. La dels colons és fantàstica; la dels palestins, una merda. Els colons tenen una matrícula i els palestins en tenen una altra en el mateix territori. Quan hi ha una baralla entre un palestí i un jueu, el jueu el porten als tribunals civils i el palestí als tribunals militars. I així tot.
El que practica l’estat d’Israel als territoris palestins és un sistema d’apartheid
Quan es va produir l’atac del 7 d’octubre, Israel estava tancant una negociació amb Aràbia Saudita i altres països àrabs perquè el reconeguessin com estat. Una de les raons que s’ha donat per l’acció de Hamàs és la voluntat de fer fracassar aquesta negociació
La repressió dura des de fa 75 anys. Tenim últimament la profanació de la mesquita d’Al-Aqsa. Els fanàtics, psicòpates, religiosos, messiànics, anaven a l’explanada de la mesquita i feien la seva celebració allà. Tenen el mur de lamentació a 15 metres de distància. O sigui, podrien fer la celebració al seu mur de lamentació. No, no, no, l’han de fer a l’explanada de les mesquites, provocant contínuament… Trump mirava la qüestió de la Palestina com una qüestió immobiliària. Venc i compro normalitzacions amb els règims àrabs, no països àrabs. Israel començava a tenir normalització amb uns règims titelles imposats per l’imperi de torn, col·laboradors, diguéssim. Quedava un règim també titella, que és el d’Àrabia Saudita, però a l’Àrabia Saudita hi ha la Meca i la Medina. Sembla que l’Àrabia Saudita representa uns cinquanta països musulmans. Normalitzar Israel amb l’Àrabia Saudita no és igual que normalitzar Israel amb Bahrein, té la seva importància. Tot això es va acumulant i ofegant la causa palestina. Els últims dos o tres anys ningú parlava de la qüestió palestina. Estava enterrada totalment. Hamàs el que va fer és trencar aquest statu quo, on Israel feia incursions a Gaza cada dos per tres matant 1.000 persones, 2.000, 3.000 persones al llarg de tants anys. Hamàs va veure que era el moment de trencar aquest statu quo, bolcar la taula i posar la qüestió palestina a l’escenari mundial.
La paraula ‘genocidi’ és adequada per qualificar el que està fent Israel?
Què és el que falta per reconèixer que és un genocidi? Què significa bombardejar escoles, hospitals, matar? Tu ets periodista, què sents quan et diuen que l’Estat d’Israel ha matat 150 periodistes? Què sents tu? Jo de vegades us acuso de silenci. I el silenci és una complicitat. Jo, com metge, també crido l’atenció als col·legis de metges d’aquí, de Barcelona, Catalunya, Espanya, el món. Què sentiu vosaltres quan us diuen que han matat 800 metges? I tot ho fan d’una manera deliberada. Veuen un periodista amb la seva càmera i el maten. Si recordes la història de Nicaragua, els Estats Units van donar suport al règim de Somoza fins que va matar un periodista nord-americà. Aleshores, li van girar l’esquena i Somoza va caure. Per un periodista nord-americà. Israel n’ha matat tres.
I cooperants també
I cooperants de l’ONU. I els cuiners de José Andrés. Però, compte, hem topat amb l’Església, que diu el Quijote.
Què en pensa de la teoria ‘conspiranoica’ que assegura que els serveis d’intel·ligència d’Israel estaven al corrent dels preparatius de l’atac de Hamàs però que no van fer res per justificar la brutal resposta posterior?
Una xorrada més. Des de la seva creació, l’estat d’Israel està fagocitant territoris, està trinxant el poble palestí. Hi ha 11.000 presoners palestins. Ha matat palestins a dojo. No li fa falta una excusa. Això no té ni cap ni peus.
Netanyahu vol que la guerra no acabi mai perquè sap que té judicis pendents per corrupció als quals haurà de fer front quan s’aturi?
És important això perquè és real, però no oblidem la ideologia de Netanyahu. La ideologia de Netanyahu és d’extrema dreta, aliat amb la dreta extrema, que és el mateix. Tenen una ideologia determinada, que és el domini de Cisjordània i Gaza, annexionar-les. Cisjordània, sobretot. I ara ja estan quasi annexionant Gaza, perquè han desplaçat la gent del nord de Gaza cap al centre. Això és el que busca, Netanyahu. No només vol allargar la guerra perquè se salvarà dels judicis pendents. Això també, però el que interessa al seu govern neo-nazi -i dic nazi sense embuts perquè ho diuen els mateixos israelians que viuen a Europa- és annexionar Cisjordània i un tros del Líban, de Síria i de Jordània. El ministre de Finances, Bezalel Somotrich, ho va dir clarament en una entrevista a la televisió israeliana i va ensenyar fins i tot un dibuix, un mapa. Aquesta gent és la que sosté el govern de Netanyahu. I Netanyahu està d’acord amb aquesta idea. No ho pronuncia, però ho fa. A Cisjordània ara el 18% del territori està sota l’administració civil palestina i la resta sota l’administració militar israeliana.
El que vol Israel és annexionar Cisjordània i un tros del Líban, de Síria i de Jordània
També s’acusa Netanyahu de voler implicar la comunitat internacional en aquest conflicte, de portar-nos cap a una tercera guerra mundial
S’ha demostrat que Netanyahu està vinculat a la continuació de la guerra. A més a més, necessita una victòria clara. Fins aquest moment no ha tingut cap més victòria que matar 42.000 persones. Quina victòria? Ni ha acabat amb Hamàs, ni ha alliberat els ostatges, ni ha acabat amb Hezbol·là.
Ha matat líders de Hamàs i Hezbol·là
Ha matat tanta gent. Si això és una victòria, “apaga i vámonos”. Llavors què fa ell? Continua la guerra. I avui vol vincular els Estats Units a la guerra amb la seva provocació continua contra l’Iran. Necessita una resposta dels iranians i així arrossegar els Estats Units a la guerra i que s’allargui més. Pensa que guanyarà aquesta guerra pel seu aliat més important del món, que és els Estats Units. Els Estats Units són els cuatreros del segle XXI, viuen de les guerres. Les seves empreses més importants són les armamentístiques.
Israel no ha tingut cap més victòria que matar 42.000 persones
Creu possible la solució dels dos estats?
Ho diuen, però ningú fa res per executar-la. Ho diuen tots. Però com es pot fer un estat palestí a Cisjordània i Gaza, amb dos trossets de territori aïllats? A Cisjordania, hi ha 750.000 colons fanàtics, messiànics i psicòpates amb armes en un territori petit. Com es pot fer un estat totalment esquarterat en assentaments, que han transformat aquest territori en el que en diuen la pell del lleopard, trossets, illes totalment separades? Com es pot fer un estat realment connectat? És impossible. Van matar, van assassinar la idea dels dos estats. És impossible fer fora aquesta gent del territori de Cisjordània. No són tres, són 750.000 colons amb unes colònies que són com ciutats. No penseu en les colònies de les pel·lícules del Oeste, que eren caravanes. Tenen universitats, tenen camps de golf, tenen piscines, és impossible treure’ls fora.
No hi ha solució, doncs?
L’única solució que hi ha avui en dia és la que es crida a les manifestacions. Quan la gent crida” Des del riu fins al mar, Palestina llibertat”, no significa expulsar els jueus del territori. Significa tenir un país lliure, en igualtat de condicions. La reconciliació, com va passar a Sud-àfrica, passa per crear un estat per a tothom d’igualtat entre jueus, palestins, musulmans, cristians, drusos,… No va passar això a Sud-àfrica? És l’única solució que hi ha.
La veurem?
Què són 75 anys en la història? El racisme a Sud-àfrica va durar molt. El colonialisme francès a Algèria, 135 anys. Vietnam ha tingut tots els colonialistes del món. Quina solució hi ha a part d’aquesta que estic dient? No n’hi ha més. No la veig. És veritat que necessitem, com a Sud-àfrica, un Mandela i un De Klerk. Ho vam tenir. Vam tenir Arafat i Rabin i ells mateixos van assassinar Rabin.
L’opció actual de guerra total per part de Netanyahu sembla que compta amb el suport de la majoria de la població. El moviment pacifista a Israel és molt minoritari
Són predicadors en el desert. Molt bé!, però la història dona voltes.
Quina és la notícia que li agradaria escoltar un dia d’aquests sobre la situació a Palestina?
Primer, l’alto el foc, una taula, seure i parlar. És l’única notícia que a mi m’interessa. No n’hi ha més. Seure, no imposar el meu criteri.
L’única notícia que m’interessa és l’alto el foc, una taula, seure i parlar
Qui pot seure en aquesta taula? Israel està cometent un genocidi i Hamàs està maleït internacionalment
Maleït per l’elit, per les corporacions, per les multinacionals. Hamàs i Hezbol·là són les dues forquilles que queden d’Orient Pròxim en la gola de l’imperialisme. L’imperialisme vol una hegemonia total i aquests diuen que “ni parlar-ne”. Molts veuen Hamàs com l’espurna que t’empeny a lluitar per la dignitat. Jo veig que la gent aquí, i en general al món, és una colla d’esclaus. Nosaltres som els esclaus rasos i vosaltres sou esclaus amb una mica de privilegi, amb les engrunes que us donen, però sou esclaus com nosaltres. Esteu en mans de les elits, de les corporacions, de les gran empreses de la informàtica. Penseu que sou el Primer Món i, per a mi, sou només esclaus una mica privilegiats.
Tornarà algun dia a Nablus com un ciutadà lliure palestí que va a casa seva?
He tornat amb permís de turista a casa meva. Et donen una setmana, dues setmanes i et foten fora. I veig que el que em fot fora, que acaba d’arribar de Moldàvia, de Rússia o d’Estats Units, em diu que “Deu ens va prometre aquesta terra”. Com si Déu fos Don Piso o Núñez i Navarro fent contractes immobiliaris.
A casa seva, a Nablus, qui hi ha ara?
No hi ha ningú, perquè tots estem fora. Tenim uns terrenys, però hi ha una llei israeliana que diu que les propietats de l’absent són de l’estat d’Israel.
