ANÀLISI. Un partit estrictament local, fundat per Jordi Ballart, ex PSC, pot ser decisiu per configurar una majoria de govern a la Diputació. La seva diputada pot decantar la presidència cap als socialistes i Comuns, o cap a Junts i ERC. L’èxit de Tot per Terrassa és un “secret” desconegut pels mateixos protagonistes. Aquí intentem desvetllar-lo.
Per Pep Valenzuela
La candidatura de Jordi Ballart al capdavant de Tot per Terrassa (TxT) el 2019 va demostrar una voluntat d’intervenció política gran, gosadia fins i tot si es consideren fredament les circumstàncies: ell i la seva gent marxen del PSC i, a sobre, s’hi enfronten; competint, a més, amb els altres partits també nacionals i establerts (ERC, Junts, Comuns, Ciutadans).
Clar que del trencament amb el partit, en Ballart no sortia amb una mà al davant i l’altra al darrere. Màxim dirigent de la JSC i del PSC locals durant anys, se’n emportava a la motxilla una herència notable en termes humans, organitzatius, relacionals, prestigi personal i un bon equip; com ha palesat nítidament l’èxit de TxT.
L’aposta ha funcionat. El partit local no només surt més fort de la segona contesa electoral, sinó que ho fa mentre que el seu origen només resisteix, ERC i Junts salven els mobles i Comuns liquida quasi tota l’herència dels PSUC, PCC, ICV…, abocant-se a la marginalitat.
Ara mateix, l’invent de Ballart i els seus és l’organització més important, amb més implantació i capacitat de mobilització a Terrassa, la tercera ciutat en nombre de població al país.
Però pot sobreviure un partit local en una democràcia i sistema de partits com els que tenim? Fins a on es pot continuar votant un partit a les municipals i uns altres a les autonòmiques i a les generals? Pot estar absent de les grans conteses del país? Podria TxT respirar sense en Jordi Ballart?
Un partit-persona
La pàgina web de Tot per Terrassa (TxT) sembla la pàgina del Jordi Ballart. Així és la cosa, la imatge que s’ofereix: el partit o l’agrupació política d’en Ballart. “Un alcalde al costat de les persones. La nostra màxima prioritat és estar al costat de les persones, a peu de carrer i fent que visquem bé a Terrassa”, escriuen a la portada de la pàgina. I a peu d’aquesta: “Una candidatura valenta, honesta i sense deutes ni ordres de Barcelona o de Madrid”.
Hom matisa i ressalta encara, en passar pàgina, que “Tot per Terrassa només pensa en Terrassa i en el que creiem millor per les terrassenques i els terrassencs”. I en una cita sense cometes afirma el reelegit alcalde de la cocapital del Vallès occidental: “La meva prioritat és pensar només en allò que convé a Terrassa, i així ho faig. Treballant, dia a dia, en el que crec que és millor per a les terrassenques i els terrassencs”.
Fins aquí, la proposta motora d’aquesta entitat obvia qualsevol definició ideològica, però no té res de nou, seria possible imaginar que totes les candidates, candidatures, partits i organitzacions de la ciutat la signarien, per més que es pugui semblar molt a aquella fórmula, clàssica ja, del ‘ni d’esquerres ni de dretes’.
Només un discret “progressista” es cola en la definició del “candidat a l’alcaldia de Terrassa” al costat de la seva formació com a politòleg i la condició de pare i “enamorat de Terrassa, amant de la música i de la cuina”. Cap referència al seu passat com a alcalde del PSC (2012-17), partit que ha dirigit a la ciutat, després de dirigir la JSC.
Tanmateix, fem una mirada enrere i veiem que el 2003 entrà com a regidor per primera vegada. En el mandat següent, 2007-2011, va ocupar diversos càrrecs institucionals: regidor de Presidència, de Relacions Institucionals, d’Imatge i Comunicació, de Participació Ciutadana, de Solidaritat i Cooperació i de Joventut. Entre juny de 2011 i fins al desembre de 2012, fou tinent d’alcalde de Planificació Urbanística i Territori, a més de regidor d’Urbanisme, Obres Públiques, Mobilitat, Via Pública i Seguretat Ciutadana.
L’abril de 2012, l’alcalde Pere Navarro, actual president del Comitè Executiu del Consorci de la Zona Franca de Barcelona, abandonà la responsabilitat i deixà en Ballart com a màxim responsable de l’ajuntament i el partit. Una seqüència similar a la protagonitzada anys abans pel primer alcalde democràticament elegit després de la Dictadura, en Manel Royes, i el mateix Navarro: primer, alcalde per designació o substitució, després alcalde reelecte.
En les eleccions de 2015, Ballart fou elegit alcalde, i dos anys després renuncià a la vara de primer regidor, així com a les responsabilitats i al carnet del partit. La raó immediata d’aquesta ruptura fou el suport del PSC a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola per intervenir el govern autònom de Catalunya.
Crític amb el PSC
L’Alcalde ha declarat en diverses ocasions que aquest article 155 no era l’únic motiu de la ruptura amb el PSC. Assenyala també les diferències en relació a la municipalització dels serveis i gestió de l’abastament d’aigua a la ciutat, a la qual ell va donar suport mentre membres destacats del partit a Catalunya s’hi oposaven i, més encara, lluïen excel·lents relacions amb l’empresa privada Agbar.
Del seu posicionament actual en l’espectre ideològic, ell mateix se situaria a l’esquerra de PSC i PSOE, com afirmava recentment preguntat per Gemma Nierga: “Sóc d’esquerres i catalanista, no m’agrada Sánchez, m’ha decebut molt; jo vaig estar al seu costat en els moments difícils, però ell no ens va ajudar gens, no va concretar res de l’ajuda a Catalunya, és un polític camaleònic”. Sobre Yolanda Díaz i el moviment Sumar, cal recordar que es va deixar fotografiar amb Iñigo Errejón en una vista d’aquest a l’Ajuntament, sense conseqüències aparents, i avui afirma que “cal veure com s’ho fa”. En ERC i el seu front comú no hi veu coherència, però alguns republicans asseguren que el màxim edil està a prop dels postulats d’aquest partit.
A Terrassa, a banda les diferències polítiques, tot sembla parlar de relacions personals complicades entre els antics companys i companyes, fins al punt de fer difícil un diàleg mínimament entenedor i que pogués construir consensos més amplis entorn dels temes més importants, tot i les coincidències. Personal i o polític, el PSC sembla apostar per una oposició de desgast, malgrat el fracàs d’aquesta fórmula durant els quatre anys del mandat anterior, després del qual aquest partit no hauria rendibilitzat l’aire favorable que sí ha empès les candidatures en les ciutats veïnes, mentre que TxT encara s’ha enfortit.
Terrassenquisme només?
De la força i fórmula que fan l’èxit de la candidatura del terrassenquisme com a bandera principal, ningú en sap les claus aparents, aquelles que, almenys de moment, permeten parlar de la consolidació d’un projecte que ningú imaginava amb capacitat d’esdevenir un protagonista de primer pla en la política local. El mateix alcalde assegurava, quatre anys enrere, que ningú hi comptava a guanyar 10 regidors i elegir així l’alcalde.
“El secret de TxT”, declarava en el citat programa de Gemma Nierga, “no el sabem encara”. Però insistia a proposar com a motius centrals el ser “100% terrassenquista, municipalista i no dependre d’estructures de Madrid ni de Barcelona, molt arrelat a la ciutadania, molt autèntic, molt proper”. No parla, tanmateix, de la importància de la seva pròpia figura. Com sí que ho fa tothom a la ciutat, amics i enemics.
S’afirma que és un “crack” en la comunicació, que és l’amo del Twitter i el Facebook. Ballart declarava, a més, que els comptes els porta ell mateix. Segurament, no ell sol, però sí que hi és. Però no s’acaba aquí el seu empeny comunicador. A més a més, es passeja per tota la ciutat i marca presència al carrer. Es fa fotos amb tothom que pot, les publica amb comentaris i agraïments. Un col·laborador molt proper assegurava fa algun temps: “com a alcalde no és massa bo, però és el millor candidat”, tot explicant com es relacionava amb la gent en aquestes sortides al carrer i el domini de la seva presència a les xarxes.
Aquest arrelament en la ciutadania i proximitat que ell citava com a claus de l’èxit hi són, amb la gent i, més important, amb moltes entitats socials i culturals (més de 600 registrades). I venen de lluny. Un antic company de partit assenyala el pare, Josep Ballart, com a responsable en bona part d’aquesta xarxa de relacions, cosida des de fa anys, des de l’aparell d’organització del PSC i del govern. “Xarxa clientelar”, denuncia l’excompany, tot coincidint en aquesta afirmació amb un exregidor i no poques veus d’activistes d’aquell món associatiu. Clientelar o no, la veritat és que hi ha una estreta relació. La candidatura de TxT guanyadora aquestes eleccions és una imatge bastant nítida d’aquest treball.
El paper d’ERC
Tot això, per altra banda, malgrat no haver desplegat una gran labor de govern, en línia amb el que deia el col·laborador abans citat. De fet, és sabut que la màquina de l’administració funciona amb o contra governs. Així mateix, l’excepcionalitat pandèmica, per mal i per bé, han permès que passés temps fent una gestió d’emergència que podia disculpar altres problemes. Però, a més, a Terrassa, d’acord amb un anàlisi molt compartit entre periodistes i polítics locals, ERC ha estat un pilar fonamental del govern.
Consideren que l’equip de regidores elegit el 2019 semblava fet pensant més en l’atractiu personal de les candidates que no pas en la seva competència gestora, una eventualitat amb la qual ni hi comptaven, tal com reconeix el mateix Ballart.
El paper jugat pel soci de govern durant aquests 4 anys, ERC, hauria omplert en bona part aquest greu dèficit. Van ser responsables de regidories estratègiques, com Serveis Econòmics, Organització i Recursos Humans, Gestió Tributària i Recaptació, Serveis Jurídics, Contractació, Patrimoni, Atenció Ciutadana; Serveis Funeraris i Cementiri; urbanisme i medi ambient, Educació, entre altres. Aquests dies, la regidora d’ERC Ona Martínez, comentant la gran pèrdua de vots del seu partit, que ha passat de 14.000 a 7.000, a banda la part que pugui correspondre a un efecte de caiguda de vots a tota Catalunya, lamentava la manca de reconeixement per part de la ciutadania local que expressaria aquest pobre resultat.
En l’actual govern, TxT juga quasi sola, només compta amb el suport de 2 regidores d’ERC i 2 més de Junts. Els quatre anys vinents permetran descobrir si aquest terrassenquisme és un concepte polític i social o, contràriament, només una jugada publicitària sense continguts, incapaç de generar cap identitat local o cultural positiva.
