Pista sobre el mar, allargament de pista sobre pilones, trasllat de l’aeroport a Vilafranca del Penedès, allargar la pista sobre el mar… i així fins a onze propostes absurdes que Foment del Treball ha presentat per continuar amb el corcó de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Un corcó constant que persisteix malgrat que el projecte està fora dels plans d’AENA fins al 2027, malgrat l’enorme oposició popular que va quedar clara amb la mobilització de setembre del 2021 i malgrat l’amenaça de la Comissió Europea en la seva carta d’infracció del mateix any pel deteriorament del delta del Llobregat.
Foment ha estat estudiant aquest assumpte durant un any a través d’una comissió creada ad hoc, amb l’objectiu, diuen, de trobar una solució de consens entre totes les administracions públiques i forces polítiques (la ciutadania i els moviments socials sempre són ignorats). La seva visió és, a més, parcial, allunyada totalment de les necessitats reals i bàsiques de la ciutadania, i, també, dels mandats que exigeix la ciència per preservar mínimament funcional l’agrosistema del delta del Llobregat. Aquesta comissió d’”experts” inclou representants d’agrupacions empresarials, turístiques, patronals metal·lúrgiques i agroindustrials, etc., i l’encapçala el president de la Cambra de Contractistes d’Obres de Catalunya. Els membres d’aquest grup de treball, doncs, tenen uns interessos ben clars i estarien afavorits per qualsevol projecte d’ampliació de les infraestructures aeroportuàries.
Després d’aquest any de “rigorós” estudi, en què s’han analitzat les citades onze propostes, l’opció preferent consisteix a ampliar la tercera pista per sobre de la llacuna de La Ricarda, amb pilones incrustades al sòl fins a 50 metres de profunditat; amb això, segons Foment, no hi hauria cap perjudici per a la biodiversitat subaquàtica. No cal ser expert per entendre que aquesta estructura impactarà molt negativament en els ecosistemes dels espais naturals (què pretenen que visqui i es desenvolupi plàcidament sota una gran llosa de ciment?), ja de per si molt reduïts, fragmentats i malmesos. A més, afectaria directament l’aqüífer superior i molt probablement l’inferior, amb conseqüències devastadores que acabarien de sentenciar el precari estat d’aquesta gran reserva d’aigua dolça. Però l’esperpent no acaba aquí: la proposta no ha tingut present la necessitat d’alçada de les grues del port de Barcelona, cosa que ha provocat el rebuig públic de l’autoritat del port; i, per un altre costat, porta associada l’expropiació de 90 ha del Parc Agrari per fer-hi noves zones humides, fet que també ha causat el refús públic de la proposta per part d’Unió de Pagesos.
Amb tot plegat, és evident la nul·la credibilitat d’aquesta comissió i, alhora, de la patronal que la impulsa. Un cop més, demostra que el seu gran objectiu és defensar els interessos del gran capital i de les grans empreses, que continuen ancorades en l’economia de l’especulació, el totxo i les infraestructures inútils i mal planificades.
Saben que els greus efectes de la crisi ecològica global ja els tenim aquí; saben que l’ampliació farà augmentar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la contaminació; saben que l’energia serà cada cop més cara i difícil d’obtenir; saben que l’aviació no es pot descarbonitzar; saben que el mar acabarà inundant l’aeroport a mitjà termini… Tot això ho saben, però insisteixen irresponsablement i forassenyadament en el somni impossible de l’ampliació. Perquè l’únic que els importa és aconseguir el màxim de contractes, favors i beneficis: els territoris sans i plens de vida són una nosa que els impedeix esprémer els seus negocis fins al darrer euro, i, per aquesta raó, no paren de trinxar-los. D’això va “l’ampliació”: de forçar (o no) aliances insultants amb actors polítics, administracions i lobbies empresarials/econòmics a fi de cercar grans consensos, sempre a l’esquena, com hem dit, de les veritables necessitats del territori, la vida i la seva població.
Però la crua realitat energètica i ambiental s’acabarà imposant als intensos desitjos del creixement econòmic infinit, i dibuixarà un nou escenari en què molts sectors econòmics es veuran forçats a decréixer, inclòs l’aeroportuari. Així, per abordar els reptes de la contaminació, la crisi climàtica i ecològica, la massificació turística, el consum excessiu de recursos bàsics o el problema de l’habitatge, l’alternativa a les seves propostes de Foment és clara: reduir i fer decréixer l’activitat aeroportuària (també la portuària, no ens n’oblidem).
Per avançar en aquest camí, tenim els acords i lleis contra el canvi climàtic i les normatives sobre la qualitat de l’aire i la contaminació, les exigències europees per ampliar la Zona d’Especial Protecció per a les Aus del Delta del Llobregat i les compensacions ambientals pendents de l’anterior ampliació. Però cal anar més enllà, impulsant definitivament i eficaçment plans de reducció de línies de vols i l’eliminació dels privilegis fiscals i dels subsidis de l’activitat aèria.
Tanmateix, aquestes mesures no són suficients davant de tals desafiaments, i cal un profund canvi cultural per replantejar de dalt a baix el model econòmic vigent, que ens ha situat en el pitjor escenari possible per afrontar-los. En aquest sentit, convindria aturar el debat sobre les infraestructures aeroportuàries del país i les seves ampliacions, i que, com a societat, deixéssim de creure en l’interès general i les bondats dels projectes mastodòntics, perquè l’interès general no té res a veure amb l’afany de lucre dels grans capitals. No podem continuar accelerant fins a l’abisme, perquè l’abisme és massa intangible per caminar amb fermesa.
Joan Manuel del Llano és biòleg i membre de Zeroport i Ecologistes en Acció Salut
