Des de fa anys, experts alerten que la transició a les energies renovables, imprescindible per a la descarbonització de l’energia i la contenció de l’emergència climàtica, implica canvis també en l’estructura de la xarxa elèctrica. Les fonts d’energia i els centres de producció renovables, sobretot si parlem d’eòlica i fotovoltaica, aboquen energia a la xarxa de manera inestable i imprevisibles, i per això calen sistemes de regulació, que permetin amortir les fluctuacions que fa l’electricitat. Un d’ells és l’enginyer industrial santcugatenc, actualment jubilat, Jordi Parés Grahit.
Des del Col·lectiu per a un model Energètic i Social Sostenible, del qual Parés és membre, proposen a més una transició a les renovables que també impliqui una resiliència basada en illes autosuficients. Dilluns, tota la península va patir una apagada elèctrica general que no va afectar Illes Balears i Canàries, perquè tenen una xarxa tancada: és un exemple de com es podria generar una major resiliència del sistema elèctric. Defensen que estigui basada en comunitats de productors-consumidors i bateries per emmagatzemar l’energia. En canvi, és crític amb l’actual sistema, basat en un oligopoli energètic que a través de mecanismes com el control del preu de l’electricitat i de la xarxa d’última milla, que li donen un poder que dificulta la transició.
Al llarg de la seva trajectòria professional com a enginyer tècnic industrial superior, Parés ha estat màxim responsable d’activitats empresarials com l’Entitat Metropolitana de Medi Ambient (EMMA) o EMSSA (Entitat Metropolitana de Sanejament, S.A.). Més recentment, ha estat representant de la part pública (de l’AMB) al consell d’administració d’Aigües de Barcelona (ABEMCIA), entre altres. Actualment, és membre de la junta directiva de CMES (Col·lectiu per un Model Energètic Social i sostenible).
– Què va passar aquest dilluns 28 d’abril? Com funciona el sistema elèctric perquè es produís una apagada d’aquesta magnitud?
– El gran problema de l’electricitat és que el que es produeix i el que es consumeix ha d’estar sempre equilibrat, i és un equilibri absolutament inestable. Quan tu encens un interruptor hi ha d’haver algú en algun lloc que engegui un sistema que cobreixi aquesta demanda. Això és impossible, i per això el sistema està previst, funciona i funciona bé que petits desequilibris s’autocorregeixin en base a la freqüència. És a dir, transforma en menys o més freqüència, sense passar d’uns límits, perquè no facin mal enlloc. I el sistema està protegit, de manera que si passa d’aquests límits, salta, que és el que va passar l’altre dia.
“L’origen de la gran apagada se sabrà, però és difícil que s’expliqui amb exactitud perquè a les energètiques els interessa no perdre diners”
L’origen sembla que és en la zona sud-occidental de la península, per Extremadura o Castella. Allà ja va haver-hi en tres segons una primera caiguda i tot seguit, al cap de dos segons una altra, de 15 gigawatts, que és una potència molt important. El sistema s’autoprotegeix, i es corregeixen aquestes fluctuacions.
Va passar alguna cosa que va fer caure 15 gigawatts en 3 segons, cap a aquella zona. El què exactament, se sabrà quina és la central que va plegar, que es va despenjar i per què. Si ho volen explicar o no, ja no hi poso les mans al foc, perquè això està en mans d’empreses privades, de les grans elèctriques, que no tenen, en principi, cap problema ni cura en aquest sentit. No perquè els interessi desestabilitzar el sistema, sinó perquè els interessa no perdre diners.
– Què us fa pensar que hi havia interessos econòmics al darrere?
– No és causal que, en els últims deu dies, el preu que les grans productores obtenien de vessar les seves capacitats de producció a la xarxa eren negatius. És a dir, que havien de pagar per vessar els quilowatts a la xarxa. No cobraven, sinó que pagaven. I al cap de deu dies, on hi ha hagut una sèrie d’episodis a determinades hores i moments en què han hagut de pagar o corregir-ho, hi ha una apagada general. Jo no em crec que sigui casual.
El sistema té previst autocorregir-se. Un problema en una central podria donar per un llamp, o un gran incendi, una causa fortuïta. Es pot entendre que la causa sigui natural, que pugui passar. És molt difícil que passi també, perquè hi ha parallamps, sistemes de descàrrega, sistemes de protecció, etc. Però podria passar. Aquí és clar que hi ha hagut o bé un error humà de dimensions importantíssimes o una mala voluntat que intentaran amagar tant com puguin, i això és el que no sabrem fins al fons.
“En els dies previs a l’apagada les grans productores elèctriques havien de pagar per a vessar els quilowatts a la xarxa”
El que sí que sapiguem és que les petites diferències que puguin haver-hi per mantenir l’equilibri cada dia, minut o segon, s’autocorregeixen a base de la freqüència. I el que han de fer els reguladors és mantenir l’equilibri engegant i parant petites centrals d’emergència que estan pensades per això, que entren i surten en pocs segons.
No és una comparativa exacta, però es pot entendre amb els hospitals: per què no van fallar? Perquè tots tenen grups d’electrògens propis i sistemes automàtics, de manera que quan marxa la llum entren els grups electrògens, que funcionen amb combustibles fòssils, gasoil o gasolina (potser podrien funcionar amb hidrogen, però no n’hi ha al mercat). El metge que està operant no es pot quedar a mitja operació sense llum. Tot el que és estratègic i essencial està protegit, tot.
– Antonio Turiel explica que es podia preveure una situació com la que va passar aquest dilluns, perquè el 2024 hi va haver cinc ocasions en què la Red Eléctrica va desconnectar les empreses que són grans consumidores. És un mecanisme d’emergència, basat en un acord pel qual aquestes empreses tenen un descompte en el preu de l’electricitat, però en qualsevol moment se les pot desconnectar. De fet,ell ho advertia en una entrevista a Colectivo Burbuja fa tres mesos.
– Sí, hi va haver cinc moments en què es va dona la possibilitat que hi hagués una aturada com aquesta, però no es va donar. L’operador va regular el desequilibri de manera que engegant o parant centrals de resposta ràpida, que normalment són de cicle combinat, és a dir, que funcionen amb gas, i es poden engegar en segons. Quan s’hauria produït el desequilibri, engeguen i no passa res. Però això ho saben els operadors, a la gent del carrer no li arriba.
I aquestes casualitats no te les creus, com a professional d’aquest tema. Aneu a aixecar la camisa a un altre. Turiel és molt dur en les seves afirmacions, però té raó. I l’espectacle que després dona la política és penós, perquè no busca la causa tècnica o la raó de debò. I a darrere d’aquestes coses, normalment la raó és el benefici dels grans. Si ells volen no perdre calés, fan coses d’aquestes. I les fan.
– Podria tornar a passar una situació de gran aturada?
– Això es pot tornar a repetir. Potser aquest cop s’han passat de mida i s’adonaran que les pèrdues són brutals, que paralitzar un país té un preu incommensurable que no convé a ningú. Per donar peu a que es pugui anar a un model basat en renovables, s’hauria d’invertir molt, i no s’està invertint. I fa molts anys que això des del món tècnic i científic ho estem dient. En parlàvem, per exemple, en un llibre fet pel CMES en què planteja un model renovable 100% per a Catalunya. I hi diu tot el que s’ha de fer. Una de les coses que crec que són molt importants i definitives a la llarga és enamorar-se del petit, de les unitats que poden ser repetibles, modulables, escalables, però concebudes a petit nivell.
“Es podria tornar a repetir una aturada elèctrica com la que hem viscut, però també s’haurien d’adonar que aturar un país té un preu incommensurable”
Augmentar la resiliència de casa teva, i de casa meva. Si les nostres cases són resilients, ho serà el nostre poble, i així successivament. Però això vol dir inversió. Jo me n’he preocupat perquè estic al sector, i m’agrada comprovar que a la pràctica es pot fer, i m’he instal·lat fotovoltaica a casa meva, i un molí eòlic, i bateries. Resultat: el dia que tot Espanya para, jo no me n’assabento. Només perquè van fallar les telecomunicacions. I ho tinc tot elèctric, perquè és l’energia del futur, la més neta i la més manejable.
– Dilluns, l’energia va anar tornant al cap d’unes hores i per zones, fins i tot en un mateix barri o carrer va tardar més estona en un costat que en un altre. Quin criteri hi havia?
– En això hi ha protocols. No es pot fer de cop, i de la mateixa manera que parar de cop la producció produeix un desequilibri, tornar-la a posar de cop el produiria, en sentit contrari. Si hi ha un desequilibri gran el sistema s’autoprotegeix, i per evitar que es cremin coses, comencen saltar en cadena, com un dominó; cada sistema de protecció que té cada branca de la xarxa.
“Per donar lloc a un model basat en renovables, s’hauria d’invertir molt”
El problema de la xarxa actual és que està pensada en un sol sentit. És a dir, hi ha una central productora molt gran, unes línies de transport, nodes de distribució i finalment un consumidor. En el moment en què aquest consumidor es converteix també en productor comencen els problemes, això no és senzill. El sistema invers no està previst, ni per dimensió ni, sobretot, per sistemes de control i d’equilibri. És un equilibri delicat. I caldria començar per petites unitats, més resilients, i estudiar a fons tota la casuística. Això seria, al meu entendre, el primer esforç perquè es pogués tirar endavant amb un model renovat. Que implicaria moltes coses: jo, per exemple, sóc amo de casa meva, no he de demanar res a ningú. I això té implicacions socials i polítiques, és perillós.
– Hi ha hagut responsables polítics que han assenyalat a les renovables.
– La intenció clara i explícita d’assenyalar que el fet que hi hagi moltes renovables hagi estat l’origen, ho han fet descaradament i crec que deshonestament.
“La persona que ha causat l’origen de l’aturada elèctrica hauria de tenir conseqüències penals molt greus”
– Si ha estat per motius d’interessos econòmics d’empreses privades, qui hagi pres la decisió que portés a la situació de dilluns ha de respondre, té una responsabilitat.
– No solament l’origen, que això segur, també quan s’arribi a saber quina va ser la central que es va desconnectar, i per què. No m’agradaria ser la persona que ho ha fet, sigui qui sigui. És una manca de responsabilitat bestial. I hauria de tenir conseqüències penals, molt greus.
– Un altre aspecte al qual apunta Turiel és el fet que ara mateix, mantenir en marxa les centrals tèrmiques de gas és més car, perquè el preu del gas ha pujat. I en aquest cas, estaven aturades. Dilluns també estaven aturades?
– Dilluns devien engegar totes les centrals que van poder, fins i tot de carbó. El sistema de cicle combinat té més mal rendiment energètic. L’energia que hi poses a través del gas es converteix en electricitat en un 50%, aproximadament. I en els altres sistemes tèrmics, com el carbó, el rendiment no passa del 20-25%. Per tant, les centrals de cicle combinat són les més rendibles des d’un punt de vista energètic. Però són les més cares, perquè són inversions fetes molt en el darrer temps, amb tecnologia més nova i més cara.
De cicle combinat n’hi ha a Espanya amb una potència excedent brutal, moltes vegades més que la que necessitem. I moltes estan aturades. La posada en marxa d’una central que no està pensada per a aturades i engegades ràpides, és molt lenta. Hi ha turbines i inèrcies, i pot tardar fins a una setmana a posar-se en ple rendiment. Si les grans empreses energètiques no poden fer negoci, no la tindran engegada. Que seria la manera de poder respondre ràpidament si passa una d’aquestes coses. I ningú els obliga. Podria, el govern, el sistema elèctric, la Comissió Nacional del Mercat Valors; o l’òrgan que pertoqui; obligar-los a tenir-les engegades, al ralentí? Sí, podrien. Però els altres també pararan la mà, sempre hi ha els diners a darrere.
– Per què no es canvia?
– Crec que és un desgavell que té dimensions enormes, perquè el sistema, per exemple de fixació de preus horaris i diaris ja és en si mateix un desgavell. Puc oferir tota la meva capacitat de potència, que és enorme, a cost zero. Van entrant les altres centrals. I la cotització de l’última de les que van entrant durant el dia és la que marca a tothom. De manera que energia produïda a cost 0 (per exemple, la hidràulica, en què les centrals estan totalment amortitzades); es cobrarà a preu com si hagués estat feta en una central de cicle combinat. Caldrà pagar el quilowatt al mateix preu que un cicle combinat. Això no és una subhasta.
– Per tant, es marca el preu per un criteri que, a la pràctica, és aleatori.
– És una presa de pèl. A qui facilita la vida? A les grans que tenen molta capacitat i una potència, que al mateix temps es necessita. Perquè sense energia nuclear no funcionaríem, tret de quatre dies l’any, actualment. I aquí hi ha una altra enganyifa. Pocs dies abans de l’aturada parlaven de que el 100% de l’energia a l’Estat espanyol havia estat subministrada per energies alternatives. Però aquesta no és tota l’energia que es gasta al país. Tots els transports no hi són. Tot el que és energia de calefacció, que moltes vegades ve per via elèctrica, etc.
“El sistema de gestió de la xarxa elèctrica és un desgavell de dimensions enormes, començant per la fixació de preus, que fa que es pagui energia eòlica, produïda a cost 0, com si fos de central tèrmica”
– I per tant, ara per ara el model energètic a Espanya no es basa en renovables, per més que ho anunciïn alguns dies l’any.
– Quan endolles a casa teva una estufa elèctrica, el quilowatt que has pagat prové, en primer lloc, de petroli en cru que es paga als xecs àrabs. Aquest després s’ha de refinar, transportar, distribuir. Passa per una sèrie de processos que tenen rendiments relativament baixos. I acaba passant per una central tèrmica que té un rendiment d’un 20 o un 25%. I per tant, el quilowatt que has comprat i que et permet tenir encesa l’estufa elèctrica porta darrere una cua que vol dir que equival a 50 o 60 dels que s’han comprat i que ha pagat el país.
En canvi amb les renovables, és immediat. Poses una placa solar a casa teva i no passa cap transformació. El quilowatt de la placa el consumeixo immediatament, gasto molta menys energia primària. Això són factors que juguen, i quan els senyors que manen als lobbys elèctrics ens plantegen l’alternativa de passar a les energies elèctriques renovables, ja ho saben, i estan disposats a anar-hi, perquè no volen perdre el seu marge de benefici.
– Els beneficis de les grans empreses energètiques són importants.
– Sí, són absolutament obscens. L’any passat, 4.500 milions a Endesa, 5.612 milions Iberdrola. A més, són senyors que juguen a fer només el seu negoci. Quan la Teresa Ribera, en aquell moment vicepresidenta del govern espanyol, anunciava una sèrie d’impostos sobre les centrals de producció grans, el president d’Iberdrola, Ignacio Sánchez Galán, respon oficialment i davant de tothom, “Doncs no invertiré a Espanya, i me n’aniré a Amèrica, on ningú em posa impostos”. Aquest és el sentiment patriòtic d’aquest senyor.
“S’han d’acabar les portes giratòries: no pot ser que una persona amb responsabilitats de govern passi a ser conseller de grans empreses energètiques”
Iberdrola és dels més descarats, però Endesa no queda gaire curt. Vaig assistir al Palau de Pedralbes fa tres o quatre anys, i una dona que representava els interessos d’Endesa aquí, devia ser delegada d’Endesa de Catalunya, va dir que sabien perfectament i que ho tenien estudiat, què s’ha de fer per a passar a les renovables. Però que, ara, qui paga? Només ho fem si hi ha diners sobre la taula. Aquesta és la seva gran preocupació. I contra això no pots jugar-hi fàcilment. Sobretot perquè la nostra força està en el que el poble vota, i diu aquest sí i aquest no, però d’aquests temes, i dels intríngulis, no se n’assabenten.
S’han d’acabar coses com les portes giratòries. No pot ser que una persona amb responsabilitats de govern després passi a ser conseller de grans empreses energètiques. I aquí tots els grans partits han comès errors d’aquest tipus. Els petits no, perquè no tenen tanta importància, tanta capacitat de decisió. No els tempten, i si els temptessin no sé què passaria, tampoc dic que tots contestarien que no.
– Es podrien explicar les grans centrals com pedals molt grans, pesats, que tarden en moure’s però després mantenen inèrcia, i les petites i les renovables, com uns pedals petits, que tarden poc en activar-se però després poden anar molt ràpid, i també s’aturen i es reenganxen molt ràpid?
– El món de les renovables, principalment fotovoltaica i eòlica, funcionen al seu aire. Quan hi ha sol, quan hi ha vent. I no els pots demanar més. I és energia poc concentrada. Aquí hi ha dos problemes: en ser poc concentrades, necessites molt espai per aconseguir potències similars a les que s’aconsegueixen amb l’urani, el petroli o el carbó, que és energia molt concentrada; en el líquid o el mineral. Aquesta diferència implica d’una banda, que la regulació d’un sistema que té producció aleatòria ha de passar per un sistema d’emmagatzematge, i si no hi ha emmagatzematge, és molt difícil o impossible regular-ho.
“Un sistema de producció aleatòria, com són l’eòlica i la solar, ha de passar per un sistema d’emmagatzematge, si no és impossible regular-lo”
Jo a casa meva m’he posat bateries, sinó el que em va passar ahir hauria estat impossible, hauria tingut una caiguda encara que tingués plaques. Si en aquell moment, les plaques no estan produint per equilibrar la meva demanda, el sistema salta. A petita escala. Aconsegueixo que no salti amb bateries i sistemes de reequilibrar aquest equilibri és engegant sistemes ràpids que s’engeguen o paren quan hi ha aquestes diferències. Són sistemes molt sofisticats, de resposta molt ràpida i molt cars. Però és una tecnologia perfectament provada, no és una cosa de l’altre món. A més, aquestes han de respondre, normalment per uns instants, no per tres dies.
– Què caldria fer per evitar una gran apagada?
– Cal acoblar la producció a un sistema de regulació. El vector regulador podria ser l’hidrogen, i a la llarga potser ho sigui, les centrals reversibles són un altre factor d’equilibri. Però no es tracta de fer una central reversible que pugui parar un cop dels 15 gigawatts. Això no funciona. Hauria d’haver-hi una central reversible a cada cantonada, per aconseguir la resiliència en els nuclis petits, ben controlats.
“A Europa s’ha creat una figura, l’agregadora, que reuneix consumidors-productors amb un sistema basat en renovables i amb capacitat per emmagatzemar, que permet molta resiliència”
A Europa han creat una figura, que és l’agregadora, capaç de reunir una sèrie de consumidors productors i muntar entre ells un sistema basat únicament en renovables però també en capacitat per a emmagatzemar i per interlocutar amb les xarxes externes. Aquests agregadors el que busquen és el màxim equilibri d’aquella petita unitat, aquesta resiliència. Tots els països de la Unió Europea estan obligats a fer la transposició d’aquesta llei, i el termini de trasposició era fa dos o tres anys. I encara no s’ha trasposat. Per tant, aquí encara no hi ha centres de consum comunitaris. Sí que hi ha consums compartits, és a dir, una sèrie de persones que es posen d’acord per a posar una central de producció i repartir-se l’electricitat que facin en base a uns percentatges.
– Són les comunitats energètiques.
– Sí, però les comunitats energètiques com les concep Europa han de poder tenir una agrupació entre comunitats, amb un centre de control local que augmenta la resiliència. Per tant, intercomunicar les comunitats. Això implica que tu i jo ens podem posar d’acord, posem unes plaques solars i cadascú es queda la meitat de la producció. El que produïm ha de ser menys del que consumim, sempre. I això ho hem de firmar. Només deixen arribar al 60, 70 o 80 per cent. Per tant, des de la teva instal·lació mai pots intercedir en la xarxa externa: tu produeixes menys, gastes menys però no va ni un quilowatt a la xarxa, representa. Això és el consum compartit.
“El consum compartit a Espanya implica que si estàs produint sense consumir (quan ets de vacances, per exemple) l’energia produïda se la queda la companyia”
Però te’n vas de vacances, no gastes, i l’altra meitat de consum compartit té el seu 50%. I l’altre 50% que ningú gasta se’l queda la companyia. Que, a més, no et pagarà ni cinc. Són errors que Europa no va per aquest camí, està molt més avançada en aquesta guerra i ha establert la persona capaç d’agrupar una sèrie de consumidors-productors i lluitar perquè aquest grup sigui més resilient.
– Per què no es fa el canvi a una regulació com la demana la UE?
– Una de les coses que s’hauria de fer perquè ho estigués és que les xarxes de distribució en l’últim nivell, l’última milla, no estiguin en poder de les grans elèctriques, perquè aquí és d’on treuen el poder. Per exemple, si es fa una ampliació d’una fàbrica, o es fa una urbanització nova, m’obliguen a fer un projecte que estableix de quina central s’agafa l’energia, que produeix una tensió determinada, a càrrec del constructor i segons les necessitats de consum de la nova urbanització, amb una instal·lació a peu de cada parcel·la, que és a càrrec de qui fa la distribució. Tota aquesta distribució la paga el constructor. Un cop feta, per llei, l’entrega a l’elèctrica, que la posa sota els seus objectius. Imagineu el que representa això per a les elèctriques: han de fer inversió en manteniment, però cap en construcció.
“L’oligopoli energètic actual té l’origen en privilegis franquistes”
Tot això ve de l’època franquista: quan es va acabar la guerra, Franco va pagar les ajudes que li havien donat March i el Marqués de Urquizo regalant-los el sistema elèctric. De manera que March es va quedar amb Fecsa (Fuerzas Eléctricas de Cataluña S.A., anteriorment Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited) i el marquès José María de Oriol y Urquijo es va quedar amb Unesa (Unidad Eléctrica S.A.).
– Per tant, prové en origen de privilegis franquistes.
– Per altre costat hi havia Endesa, una empresa nacional, que era la joia de la corona de l’INI, l’Instituto Nacional de Industria. Tenia en propietat les accions d’una sèrie d’empreses nacionals, l’única que no perdia diners, i que en repartia, era Endesa. I llavors, el PP, concretament el vicepresident Rodrigo Rato es va acollir a una normativa europea per la qual no podien ser negocis públics, que havien d’estar al mercat, que ho regula tot i arregla les coses. La competència. I va fer una llei de competència que va destrossar Endesa, se la va vendre als italians.
Concretament, a Enel, una empresa elèctrica pública d’Itàlia. Amb el que va pagar Enel a l’Estat espanyol, en els primers pocs anys d’explotació ja havia recuperat el capital que hi havia invertit. A més, Endesa en concret però, de fet, totes les elèctriques han fet el mateix procés que és tallar de soca-rel els sistemes de manteniment interns. Això ho subcontracten, ho externalitzen. De manera que Endesa, per exemple, va acomiadar tota la gent de més de 50 anys. Ben indemnitzats, la gent no va protestar i després els contractava com a professionals liberals per fora. No s’entén.
– El futur són les renovables de gestió pública i comunitària?
Els països que han progressat són els que han tingut energia. Ara tenim una oportunitat d’or, amb les renovables, precisament perquè si una cosa tenim és sol, vent i mar (les marees). I la hidràulica, si plou. Hi ha coses que tenen una lògica que és la del tècnic, de la que el que intenta resoldre els problemes en funció de quines són les necessitats i quines són les oportunitats. I casar això ha de ser pel bé de la comunitat, no de la meva butxaca. Evidentment que, com bon tècnic, hauria d’estar ben pagat. Però tenim com a prioritat no el màxim benefici de l’empresa sinó el màxim benefici de la població a la qual estic de servei, per això té molt sentit entitats que siguin públiques.
“La prioritat d’un tècnic no pot ser el màxim benefici de l’empresa sinó de la població a la qual s’està de servei, per això tenen molt de sentit entitats públiques”
I això ho vaig experimentar quan vaig ser gerent de l’Empresa Metropolitana de Sanejament, SA (EMSSA), una empresa pública que sanejava les aigües de l’àrea metropolitana de Barcelona i que tenia molt bons rendiments i inversions; netament millors que els d’Aigües de Barcelona, perquè no tenia beneficis.
– En la instal·lació de plaques per autoconsum, una altra dificultat és la instal·lació en blocs de pisos o comunitats de veïns. Per exemple, Crític va creuar les dades d’autoconsum fotovoltaic i tipus d’habitatge, i va trobar que Sant Cugat és la ciutat catalana amb més plaques (31 per cada 1.000 habitants), amb moltes plaques en cases unifamiliars. I per altra banda, persones que ho han iniciat expliquen a TV3que es troben amb dificultats i tràmits, i que s’encalla sovint per les distribuïdores. Què passa amb això?
– Aquí hi ha moltes dificultats, i també s’hauria de legislar millor. Si dos veïns, tres o un vol posar plaques, ha de poder-ho fer. Si els altres no volen, que li deixin un racó i ho faci. La llei de propietat horitzontal preveu que aquestes decisions siguin per majoria, i això fa que per a posar un ascensor en una casa, trobes que els del primer i el segon no volen, i els pisos de més amunt sí. En una necessitat com la de l’energia, que és una altra història, és capital, no pot passar.
– La hidroelèctrica podria ser una resposta davant de la inestabilitat de la fotovoltaica i l’eòlica?
– Localment, les centrals hidroelèctriques poden ser de les d’engegada ràpida. Però permeten aguantar unes hores, però no més. Hi havia un projecte de crear una central reversible amb molta potència, amb aigua de l’Ebre. Però en realitat, és poc rendible, pot servir per unes hores. Serien com les bateries: una forma d’amortir les oscil·lacions de les altres formes de renovables. Però haurien d’estar lligades als nuclis o illes resilients que d’alguna manera lliguen la producció de renovables, que ja sabem que és aleatòria, amb sistemes d’emmagatzematge que permeten “tapar forats”.
“És cert que l’extractivisme i l’esgotament dels recursos de la terra és un problema, però el liti també es pot recpuerar, en part”
– A les Canàries i les Balears no va marxar l’electricitat.
– Ni Ceuta i Melilla tampoc. Per necessitat i situació geogràfica s’han d’espavilar a tenir sistemes que es tanquen en si mateixos, i han funcionat. És significatiu. És com a casa meva.
– És cert, però, que actualment posar-se plaques solars i bateries per a l’autoconsum té un cost elevat.
– Sí, ara mateix sí, però ara les plaques solars no són tan cares. I les bateries estan baixant de preu molt ràpidament, i si fos generalitzat, acabarien tenint un preu assequible.
– Quan parlem de bateries i d’elements per a plaques fotovoltaiques, hi ha l’aspecte de l’extractivisme del liti i altres minerals que són necessaris per a aquests materials. Si de cop hi hagués una bateria a cada casa o a cada cantonada, els impactes de l’extractivisme podrien ser especialment nocius.
– El liti es pot recuperar, tot i que no sé fins a quin punt. L’esgotament dels recursos de la terra hi és, és cert. És una de les constants d’experts com Antonio Turiel, i té raó. També n’han parlat altres experts. La posició de Turiel a vegades pot ser una mica tremendista, tot i que té molta raó en tot el que explica, però la reacció social de sentir posicions com aquesta pot ser de que no s’hi pot fer res. Des de CMES intentem plantejar alternatives des de l’evidència científica.
