A gran part del món occidental avancen els moviments polítics reaccionaris, xenòfobs, autoritaris i nacionalpopulistes que anomenem genèricament extrema dreta. L’onada ha arribat a Catalunya amb una força gens menyspreable, que el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat estima en aproximadament un 25% dels votants si ara es fessin eleccions. Però el mateix CEO descriu una forta oposició a donar per bons els postulats ultradretans i una demanda majoritària a la resta de partits perquè els barrin el pas.
Les dades més recents sobre les actituds polítiques dels catalans corresponen a la segona onada del Baròmetre d’Opinió Política, realitzat entre l’1 de setembre i el 5 d’octubre passats a partir de 2.000 enquestes personals a individus de 18 anys i més, de nacionalitat espanyola i residents a Catalunya. Les microdades de l’estudi, publicat el 14 d’octubre passat, permeten traçar un perfil diferenciat de les actituds dominants en relació amb l’auge ultradretà a l’àmbit metropolità de Barcelona, integrat per les comarques del Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental, on viuen 5 dels 8 milions d’habitants del país.
Inicialment, les actituds de la ciutadania major d’edat respecte dels partits d’extrema dreta es diferencien poc per territoris, com s’aprecia en el gràfic següent, en què s’han separat les respostes dels enquestats metropolitans i els de la resta.
Una part molt majoritària de la mostra, de l’ordre de dues terceres parts, està molt d’acord o bastant d’acord que els partits d’extrema dreta amenacen els consensos bàsics de la nostra societat en valors, igualtat i drets socials. En conseqüència, una proporció semblant dels enquestats (64%) demana a la resta de partits polítics que adoptin una posició ferma per evitar que el suport als ultres es continuï estenent.
També hi ha un consens ampli (60-62%) a retreure a forces polítiques com Vox i Aliança Catalana que en els seus programes plantegin solucions massa simples per a problemes complexos. És el que solen assenyalar analistes i politòlegs quan valoren les activitats de comunicació dels extremistes, que solen concentrar-se en xarxes socials on prima la consigna basta, l’exabrupte o directament l’insult, i per on circulen lliurement les falsedats.
El posicionament no és tan ferm davant la idea de votar només partits que s’oposin frontalment a l’extrema dreta. Hi estan molt o bastant d’acord el 53% dels enquestats residents a les comarques metropolitanes, però menys de la meitat (49%) dels residents a la resta del país. Una altra de les qüestions plantejades, la de si els mitjans de comunicació i la resta de polítics presenten aquests partits de forma distorsionada, exagerant els seus aspectes negatius, genera encara més divisió.
Les dues últimes frases llançades pels enquestadors ajuden a perfilar la dimensió dels cercles on l’extrema dreta es pot haver normalitzat o blanquejat. Hi ha un 27% de residents metropolitans i un 30% de la resta del país que opinen que aquests partits aporten renovació i qüestionen les polítiques negatives implementades pels partits tradicionals. I finalment hi ha un 22% que s’obre a canviar el vot i donar suport a un partit ultra, després de la decepció soferta amb els altres partits.
El següent gràfic aprofundeix en un aspecte clau de l’evolució de l’extrema dreta al sistema polític, si cal tractar-la com una opció més o bé excloure-la de les institucions. I en aquest punt es fan més evidents les diferències d’actitud entre l’àmbit metropolità de Barcelona i la resta.
En l’estudi del CEO, el 51% dels enquestats a la regió de Barcelona es mostren a favor d’aplicar un cordó sanitari, és a dir, una estratègia política per excloure de pactes i acords institucionals partits o moviments considerats extremistes, antidemocràtics o contraris als valors democràtics. A la resta de Catalunya només són el 34%.
A la inversa, a la resta del país hi ha un grup considerable, del 31%, que es declara en contra d’aplicar el cordó sanitari a la ultradreta, i un altre bloc, del 28%, que no ho té clar. A la metròpoli, aquestes actituds d’acceptació i d’indiferència pesen bastant menys, el 23% i el 19% respectivament.
Procedent de l’àmbit de la medicina i l’epidemiologia, on designa una barrera física per evitar la propagació d’una malaltia contagiosa, el terme cordó sanitari es va adaptar a la ciència política a finals dels anys vuitanta després que a Bèlgica els líders dels principals partits flamencs van signar un acord per vetar qualsevol pacte de govern o aliança amb el Bloc Flamenc, una formació d’extrema dreta i xenòfoba. L’objectiu era impedir que aquest partit entrés als governs municipals o regionals, una estratègia que es va mantenir formalment durant dècades.
També s’ha aplicat, com a pactes tàcits, a França, amb el nom de front republicà, i a Alemanya, on es coneix com a Brandmauer (mur de contenció). A Espanya, en canvi, la posició del PP (“ni cordó sanitari ni cordó umbilical”) ha suposat a la pràctica obrir les portes de governs autonòmics i ajuntaments a Vox.
Un exemple sonat d’aplicació frustrada del cordó sanitari va passar a Ripoll després de les eleccions municipals del maig del 2023. La formació d’extrema dreta independentista Aliança Catalana, encapçalada per Sílvia Orriols, va ser la primera força, però sense majoria. Tot i les negociacions entre Junts, ERC, PSC i la CUP per investir un alcalde alternatiu, la falta d’entesa va permetre que Orriols assumís l’alcaldia com a llista més votada. L’intent de fer valdre la majoria democràtica i aplicar el cordó sanitari mitjançant una moció de censura, el 2025, va fracassar pel pas enrere que a l’últim moment va fer Junts.
A banda de la part relacionada amb l’extrema dreta, l’estudi del CEO aporta una gran quantitat de dades sobre les opinions polítiques de la població catalana amb dret de vot, de molt interès per a analistes i estrategs. El gràfic següent representa les valoracions respecte del funcionament de la democràcia a casa nostra, diferenciant altre cop els enquestats residents a l’àmbit metropolità i a la resta.
El missatge és clar: el 71% dels enquestats metropolitans (una mica menys, el 68%, a la resta de comarques) es declara poc o gens satisfet amb la democràcia. Tot un avís quan hi ha unes eleccions generals convocades per al 29 de novembre, primer acte d’un cicle electoral que continuarà el 2027 amb els comicis municipals (i en les autonomies de règim comú) i conduirà previsiblement el 2028 a la renovació del Parlament català.
