Conclusió anticipada: la lògica de nomenaments de l’alcalde Xavier García Albiol (PP), que prioritza la fidelitat política per damunt de la competència professional, destrueix sistemàticament la base de talent de la gestió municipal. La distància entre un superàvit de 442 milions d’euros i una execució d’inversions del 4,5% en el primer semestre n’és la conseqüència directa: els diners no es gasten no perquè no n’hi hagi, sinó perquè no hi ha ningú amb capacitat per convertir els projectes en realitat.
El setembre de 2026, l’Ajuntament de Badalona ha vist un episodi simbòlic: Jofre Clofent ha dimitit com a gerent municipal. Clofent havia estat el primer gerent de la història democràtica de Badalona, fitxat el maig de 2024 pel mateix Albiol, que llavors va presentar el nomenament com una peça clau per «impulsar la modernització i l’eficiència de l’estructura municipal».
Només dos anys després, però, aquest gestor professional ha decidit marxar. I ho ha fet a vuit mesos de les properes eleccions municipals. L’oposició ho ha interpretat sense embuts. Fernando Carrera (PSC) afirma que la renúncia és “una prova més que la maquinària municipal no funciona amb el govern del PP”. Àlex Montornès (ERC) recorda que Albiol va presentar el gerent com a gran solució als problemes estructurals, però després de gairebé tres anys els problemes continuen i la dimissió obliga el govern a explicar quin és ara el model d’administració. Badalona en Comú considera la dimissió com “un indicador més del desastre de gestió” a menys d’un any de les eleccions. I Dolors Sabater (Guanyem) afirma que la dimissió no és un acord mutu, sinó «una mentida oficial per tapar la destrucció de l’Administració pública local» i el «caciquisme» del PP, i exigeixen la dimissió de la cinquena tinenta d’alcaldia, Eva Guillén.
Una sagnia constant de professionals
La marxa de Clofent no és un cas aïllat. L’oposició parla obertament d’una «hemorràgia constant» d’alts càrrecs. Quan els qui han arribat al càrrec per concurs públic i per mèrits professionals se’n van un rere l’altre, els qui ocupen el seu lloc són, cada cop més, persones el principal mèrit de les quals és la lleialtat política.
Joan Francès va ser cessat com a director del Museu de Badalona a mitjans de juliol del 2026 (concretament, la decisió es va prendre unes dues setmanes abans del 24 de juliol del 2026, data en què es va fer públic, i ell va recollir les seves pertinences dijous d’aquella setmana mentre estava de vacances). Havia assumit el càrrec el març del 2025 després de guanyar un concurs públic, substituint Margarida Abras. El govern d’Albiol va justificar el cessament per la necessitat d’iniciar una nova etapa de reestructuració d’objectius i major coordinació amb l’estructura municipal.
Aquesta lògica de la lleialtat es fa especialment visible en els nomenaments de Badalona Comunicació. El maig de 2026, l’empresa va nomenar Agustí Rodríguez director en funcions en substitució de Xavier Casanovas, que havia arribat al càrrec per concurs públic. Tots els grups de l’oposició —PSC, Badalona en Comú Podem, ERC i Guanyem— van criticar de manera inusualment unànime un nomenament fet «sense concurs públic». Encara més significatiu: el nou responsable no té titulació en periodisme ni en comunicació, un requisit que en un procés de selecció obert hauria estat, com a mínim, una condició bàsica.
L’excusa del govern municipal va ser que «no hi havia temps abans de les eleccions». L’oposició, però, va recordar que la feina tècnica del concurs de 2023 ja estava en bona part feta i que el temps hauria estat suficient.
El senyal és clar: quan el procediment es pot saltar en nom de l’«eficiència», el que es sacrifica primer és la professionalitat, i el que se’n beneficia sol ser qui està més a prop del nucli del poder.
El fracàs de la gestió
Les conseqüències d’aquesta lògica acaben apareixent en les xifres.
Badalona acumula un romanent de tresoreria de 442 milions d’euros. Al mateix temps, l’execució pressupostària del primer semestre de 2026 fa vertigen: el pressupost ordinari s’ha executat només al 27%, i el d’inversions, a un 4,5%.
Què vol dir això? Que en una ciutat amb més de mil milions d’euros de recursos públics, de cada 100 euros pressupostats per a inversió, 95,5 queden aturats al compte. No és prudència fiscal: és un fracàs de capacitat de gestió.
I encara hi ha una paradoxa més gran: aquests 442 milions es converteixen en un càstig. Com que l’Ajuntament triga una mitjana de 169,9 dies a pagar els proveïdors —molt per sobre del límit legal de 30 dies—, Badalona queda exclosa d’un reial decret que permet als ajuntaments fer servir els romanents per a inversions estratègiques, especialment en habitatge públic. Només per aquesta via, la ciutat perd 168 milions d’euros d’oportunitats d’inversió en habitatge.
La comparació és demolidora: l’Ajuntament triga gairebé 170 dies a pagar els proveïdors mentre seu sobre 442 milions en efectiu. No pagar tenint diners i no gastar tenint diners és el símptoma més clar d’una absència de gestió professional: ningú no sap on posar els diners, ni ningú no té la capacitat de convertir els projectes en realitat.
Majoria absoluta no és eficiència
Xavier García Albiol té majoria absoluta, i això li dona, formalment, el poder per tirar endavant qualsevol política. Però el poder no és el mateix que la capacitat, i la majoria no és el mateix que l’eficiència.
Badalona està pagant el preu d’una filosofia de nomenaments miop: els gestors professionals són substituïts per lleials polítics, l’eficiència de la maquinària municipal cau, i els qui acaben pagant la factura són els ciutadans que esperaven una ciutat millor. Els 442 milions de romanent i el 4,5% d’execució d’inversions són una vergonya per a la ciutat, no una medalla.
Quan la millor «fita financera» d’una ciutat és tenir els diners dormint al banc i, alhora, deure gairebé mig any als proveïdors, el problema ja no és d’orientació política: és que el sentit comú més bàsic de la governança ha quedat arraconat.
