L’ONU ha decretat ja la senyal d’alerta perquè el planeta ha entrat en ebullició. Els científics avisen que la Terra està entrant en terreny desconegut, que el clima que coneixíem ja no existeix, alterat pel consum desaforat dels petroli i la resta de combustibles fòssils. L’Acord de París comportava el compromís de reduir les emissions de CO2 i limitar l’augment de la temperatura del Planeta a 1,5 graus per sobre del nivell previ a la Revolució Industrial. El Programa de la Nacions pel Medi Ambient (PNUMA) acaba d’alertar que ja és pràcticament impossible assolir aquest objectiu, però no hi ha indicis que es doni un cop de volant valent i coherent per mitigar aquesta deriva suïcida. Dels efectes d’aquest canvi climàtic a casa nostra i globalment en parlem amb el biòleg expert en ecologia dels rius Narcís Prat Fornells (Amer, 11 de gener de 1950), catedràtic emèrit d’Ecologia de la Universitat de Barcelona.
Qui té la culpa del descontrol en l’augment de la temperatura del planeta?
En tenim una mica la culpa tots plegats, però bàsicament la gent que, amb capacitat de decisió, no ha fet cas a la comunitat científica que ho va explicar. James Hansen ho va fer els anys setanta. Va anar al Senat dels Estats Units i ho va dir. Estava a la NASA, però no li han fet mai cas. Després, a mesura que passava el temps, es varen anar confirmant els informes del l’IPPC de l’ONU, que al principi deien que passaria això amb una probabilitat d’un 75%, però els últims ja diuen que és un 90% i escaig. Científics de tot el món hi estan d’acord. Durant tots aquests anys ningú no ha fet res seriosament per intentar revertir-ho. I, per tant, la culpa és dels governs, que no han fet ni cas, i també de la gent que no ha volgut assabentar-se’n… La gent prefereix escoltar algú que li diu que no es preocupi, que podrà continuar tenint el seu cotxe, viatjar, seguir anant en avió sense copsar les conseqüències de les seves accions. Prefereix escoltar aquell senyor que té una pàgina web o un pòdcast i que diu el contrari, perquè, és clar, a tots ens convé no sortir de la nostra zona de confort. D’alguna manera, ens hi hem acomodat tots plegats, no volem canviar el nostre ritme de vida. I, a més, “si els xinos ho fan, jo també ho he de poder fer”. La culpa sempre és dels altres.
En una conferència seva de fa deu anys deia que el planeta no pot mantenir el seu creixement contaminant si passa a tenir 10.000 milions d’habitants. Però anem cap aquí.
Anem cap aquí, sí. L’ONU deia fa uns anys que l’any 2100 serien uns 11.000 milions. Ara parla de 10.000 milions. Hi ha altra gent que diu que no passarem dels 8.000 o 9.000 milions. Bàsicament jo ho deia perquè probablement no podrem alimentar els 10.000 milions d’habitants. Això ja passa ara, perquè n’hi ha uns quants que es moren de gana i uns altres que mengem més, i aquestes desigualtats aniran a més. Entenem el progrés individual com la millora de les condicions de vida, poder tenir la teva casa, el teu cotxe… És el que hem fet nosaltres. Hem fet una transició des de la postguerra espanyola quan érem un país subdesenvolupat fins on estem ara. Es pretén fer-ho a tot el món. Els xinesos han fet aquesta transició i són 1.000 milions, les seves emissions s’han multiplicat en els darrers anys. I tot això va lligat amb l’energia. Depèn de la quantitat d’energia que tu pots consumir. Si tens accés a petroli, a gas, és possible tenir calefacció, tenir cotxe, “progressar” en diem…. Però si no hi tens accés perquè no tens diners o perquè el país no en té, no pots progressar. No tenen el mateix consum d’energia i recursos un milió d’habitants a Nigèria que un milió d’habitants al Japó. Un milió d’habitants al Japó, si multipliques l’energia per càpita, et surt una quantitat enorme d’energia. Un milió d’habitants a Nigèria multiplicat per una dècima part del que gasten els japonesos és molt menys. Però què volen fer els de Nigèria? Volen ser com els del Japó. Tots els països subdesenvolupats volen augmentar el seu consum d’energia. Consum d’energia significa emissions de CO2, més agricultura extensiva, més pesticides. No és només que si fóssim 10.000 milions potser no podríem donar-los a tots el menjar que voldrien, sinó la quantitat d’energia que es gastaria per el seu desenvolupament tal com l’entenem fins ara. Aquest és el problema i no s’aborda de forma de forma adequada. L’únic país que ha començat a gastar menys energia de la que consumia fa uns anys és Japó. Però està gastant un 1% menys. Això vol dir que l’energia per càpita continua essent molt alta. Està reduint energia, però no ho està fent a la velocitat amb que l’augmenten els nigerians. Al Japó, la població està continguda. Els nigerians es calcula que ara són uns 50 milions i d’aquí uns anys seran 120 milions i, si es segueixen “desenvolupant” com ho hem fet nosaltres al llarg dels anys, seguirem augmentant les emissions i l’efecte hivernacle a nivell global. D’això no se’n parla perquè quan tu dius que s’hauria de fer alguna cosa amb la demografia ràpidament t’acusen de ser racista. Es parla molt poc del tema de la demografia lligat a l’energia, i és la clau de tot plegat.
“Es parla molt poc del tema de la demografia lligat a la despesa en energia”
Aquí som 8 milions. Hem crescut molt ràpid. Es parla de la Catalunya dels 10 milions. Les infraestructures actuals ho poden encaixar?
No. Si ho haguéssim de calcular pels aliments que podem produïr ens quedaríem en 3 o 4 milions. Per això importem de tot. Cada vegada que hi ha un nou català, multipliques per l’energia que aquest nou català gastarà al llarg de la seva vida. I aquest nou català voldrà tenir cotxe, ni que sigui elèctric, i el sistema de comunicacions encara es col·lapsarà més. I aquest nou català voldrà tenir aigua a casa seva, i llavors potser no tindràs prou aigua per tothom. Aleshores, què fem? Més dessalinitzadores, més consum d’energia, més emissions. Seguim amb el més, i més, i més. i més. Et diuen que Catalunya ha baixat les emissions, però és una misèria. No s’han fet polítiques reals per reduir el consum d’energia i així no es poden assolir els objectius del desenvolupament sostenible.
Un grup de científics catalans reclama un pacte nacional per l’emergència climàtica i que s’accelerin les mesures per la descarbonització. No sembla que aquesta reivindicació progressi.
No gaire, i molt a poc a poc. La política actual vol suprimir els vehicles contaminants per cotxes elèctrics, i produir energia amb plaques solars per aquí o per allà, mesures benintencionades però que es fan a un ritme molt inferior al necessari i que no resolen totalment el problema. L’ONU diu que, per evitar l’augment de la temperatura en 1,8 graus, s’ha de baixar dràsticament el consum de combustibles fòssils. L’humanitat està baixant el consum de combustibles fòssils? No, cada any augmenta. Anem a l’inrevés. Molts científics diuen que hem arribat al punt crític, que a partir d’ara canviarà tot i mai tornarem al clima que estàvem acostumats, i hi ha una incertesa molt gran sobre quin és el punt a on anirem a petar. La Terra té una sèrie de mecanismes més o menys de resiliència, que són lents i per tant no sabem com s’adaptarà el sistema a les noves condicions ambientals. Tant pot ser que de cop arribin unes calorades tremendes com tempestes grans. La certesa és que el clima serà més extrem, però no es pot dir si el canvi serà aquí o allà. Al Mediterrani sembla que la situació serà pitjor perquè l’augment de temperatura, de l’aire i l’aigua és més gran que en d’altres regions. Tot això està basat en models amb unes probabilitats amb un nivell de certesa molt elevades, del 90% o el 95%, però sempre hi ha un percentatge d’indefinició que pot generar un canvi totalment imprevist. La probabilitat que exploti una central nuclear és de una entre un milió, però el dia que explota els efectes són terribles. La probabilitat que el clima canviï és molt gran, i a més tenim la incertesa de com ho farà, i el dia que es produeixi el canvi potser passarà alguna cosa que ara ni ens la imaginem.
“No s’han polítiques reals per reduir el consum d’energia el que és necessari per un planeta sostenible”
Ens hem de fer a la idea que els estius seran sempre tan xafogosos com el que hem viscut?
Pel que diuen els models, sí. Passarem calorades extremes i també podem passar freds mai vistos. Aquí, on estem nosaltres, el clima va molt lligat a l’escalfament del pol nord. Si a la Mediterrània hi ha hagut un escalfament de 1,9 graus, al pol ha sigut d’entre 3 i 4 graus. L’aire al pol està menys fred ara. Entre el pol i nosaltres hi ha el que en diem jet stream (corrent en jet). Com que al pol hi ha una temperatura molt freda i en la zona temperada una més calenta, en contactar, el canvi de temperatura és molt ràpid, i aquesta corrent és molt ràpida i gairebé lineal, les dues zones queden separades clarament, que és el que passava sempre a l’hivern. És el que és coneix com NOA (Oscil·lació de l’Atlàntic Nord), que defineix el nostre patró climàtic. A l’estiu, quan es calenta el pol, la diferència de temperatura no és tan gran entre Islàndia i l’anticicló de les Azores, i aquesta corrent s’afebleix i la corrent en jet es desvia i fa com unes grans onades que ara ens porten molta calor com més endavant ens envien aire fred en alçada i origina les famoses DANA, origen de grans pluges i inundacions. Aquest sistema està també interrelacionat amb altres sistemes climàtics com el Niño, que es dóna al sud del Pacífic. Un Niño pot crear unes condicions al sud del Pacífic que pot canviar el que està passant a Califòrnia, i el que passa a Califòrnia pot influenciar el sistema nord atlàntic. Són sistemes climàtics força independents, però alhora interconnectats i no sempre afecten de la mateixa manera.
Les grans diferències que notem en el temps meteorològic, i que estan canviant el nostra clima, són degudes també al canvi en la temperatura del mar. Fins fa 10 anys la temperatura del mar anava pujant molt a poc a poc; anava absorbint calor de l’atmosfera i feia que l’increment de la temperatura atmosfèrica fos relativament lent. A mesura que ha anat augmentant la temperatura del mar, aquest ja no absorbeix tanta calor i augmenta més ràpidament la temperatura de l’atmosfera, origen de les onades de calor. Un mar més calent i una llengua d’aire freda a les capes altes, augmenta molt el risc de patir una DANA. Llavors, tenim aquestes grans tempestes que poden ser enormement destructores en funció de la vulnerabilitat del territori (per exemple, si s’ha construït en zona inundable). La predicció meteorològica pot ser més o menys complicada. Quan tenim situació de ponent és més fàcil, perquè hi ha més temps per predir-la i s’encerta més fàcilment. En situació de vent de llevant o del sud la situació és molt més variable, i canviant ràpidament, i per tant la predicció és molt més difícil i és quan la incertesa és més gran.
I les zones inundables? Encara n’hi ha moltes a Catalunya…
Ara difícilment es fan noves construccions a les zones inundables. Quina zona és inundable? Inundable es refereix al nivell al que pot arribar l’aigua pel període de retorn, o la probabilitat que la pluja generi una certa inundació en un període de temps. Si la probabilitat estadística que l’aigua d’un riu provoqui una inundació és d’un període de retorn de deu anys, vol dir que una vegada cada deu anys t’inundaràs en aquella zona. El que es considera una zona no és l’avinguda de període de retorn de 500 anys. El Llobregat, per exemple, entre les dues autopistes el període de retorn de l’avinguda és de 125 anys. Teòricament, en els propers 125 anys, el Llobregat sortirà del llit que defineixen les dues autopistes (el que no significa que la inundació es produeixi d’aquí a 125 anys, sinó que podria ser demà mateix segons les pluges). A València, per exemple, les lleres afectades per la DANA tenien un període de retorn de 500 anys. El que passa és que hi va haver una avinguda en un període de retorn de 1.600 anys. Ningú s’ho esperava, ningú pensava que allò es produiria, i la raó cal buscar-la en l’increment de la inestabilitat atmosfèrica deguda a l’escalfament global.
“Tant pot ser que de cop arribin unes calorades tremendes com tempestes grans. La certesa és que el clima serà més extrem”
Què hem fer amb el Llobregat i el Besòs?
El Llobregat té un sistema de control que es basa en els embassaments. L’efecte d’una DANA depèn molt de si estan buits o plens. Si estan plens, deixaran anar l’aigua i l’avinguda pot ser catastròfica, per això els embassaments sempre han d’estar un 15% o 20% buits, per intentar que puguin regular pluges extremes. Amb tot, segons la intensitat de la pluja, l’embassament pot desbordar. A València un embassament es va omplir molt ràpidament, i amb prou feina va poder regular el cabal i gairebé li passa per sobre (fet que podria trencar la presa). Pot passar aquí una situació similar a la de València? És clar que sí, depèn de la pluja que caigui, tot i que la probabilitat es baixa. El Besòs no té cap embassament, no està regulat. Es va canalitzar en un moment determinat. Si mires els mapes dels anys 50, el riu era ample, amb meandres, amb grans codolars. El riu es va canalitzar i es va fer més estret; l’aigua, ara, a la part baixa puja ràpidament de nivell i augmenta molt la velocitat i té una força enorme, el seu potencial destructor és enorme. El riu no és només aigua; és aigua, pedres, troncs i tot el que arrossega. A València, per exemple, els ponts van anar tots enlaire. Pot passar això al Besòs? Sí, sí que pot passar. Probabilitat? Molt baixa, però el dia que passi, potser s’inunda mitja Santa Coloma.
Solució?
Molt difícil. Complicada. A Santa Coloma, per fer aquell passeig fluvial van haver d’instal·lar tot un sistema d’alerta, amb uns quants pluviòmetres a la capçalera. En funció de la pluja que cau a la capçalera, tens dues o tres hores per fer fora la gent d’allà. Hi ha tot un sistema d’alarma. Aquí, a Barcelona, potser està seré, però si plou a Sant Llorenç del Munt pot baixar una riuada que ni te l’esperes. Cal millorar, i molt, els sistemes de prevenció i, sobretot, fer una gran feina de conscienciació a la gent per tal que sàpiga que ha de fer.
I amb l’Ebre?
Si em deixessin fer a mi, tiraria preses a terra, obriria espais pel riu i deixaria que s’expandissin els boscos de ribera. Els rius necessiten inundar les zones de ribera per mantenir el sistema viu i, al mateix temps, s’eviten les inundacions. A L’Ebre, què li ha passat? Li han posat tres embassaments: Mequinenza, Ribarroja i Flix, que és molt petit. Aquest riu el controla Endesa, que l’interessa fer energia elèctrica. Per tant, va deixant anar aigua de totes les preses de les parts altes de l’Ebre perquè arribi a Mequinenza, la que ells volen, i també controlen el Segre, de manera que a Ribarroja arriba l’aigua que a ells els convé (per la concessió que tenen). L’embassament de Ribarroja sempre està ple fins dalt de tot. I si el tens ple fins a dalt de tot vol dir que pots turbinar aigua per fer molta electricitat amb el mateix cabal. A Mequinenza fluctua més, perquè té una conca més gran i l’embassament és un dels més grans d’Espanya. L’objectiu és que a Riba-roja sempre es turbinin, si pot ser, 600 metres cúbics per segon, i generar molta electricitat a un preu irrisori. La cobren a un preu de l’hòstia, però a ells no els costa gairebé res. I a l’Ebre li deixen uns quants metres cúbics per segon que diuen que és el cabal ambiental, però que és una misèria des del punt de vista del ecosistema. Des dels embassaments han de sortir com a mínim 100 metres cúbics per segon, perquè és la quantitat mínima que necessita Ascó per refrigerar la central nuclear. Des d’Ascó tenen l’obligació que, quan agafen l’aigua que fan servir per refrigerar, després l’han de tirar al riu i al cap d’uns quants quilòmetres l’aigua ha d’estar a la mateixa temperatura que estava abans de la central. Al principi, quan van fer la central nuclear d’Ascó, aquelles xemeneies actuals tan grans no hi eren perquè algú havia calculat, a l’hora de dissenyar la central nuclear, que el cabal mitjà de l’Ebre era 200 metres cúbics per segon. Però pel riu no baixaven durant molts mesos 200 metres cúbics per segon i van haver de fer aquelles torres enormes de refrigeració perquè l’aigua es refredés suficientment. O sigui, que el cabal mínim de l’Ebre és el que necessita la central d’Ascó per refrigerar-se. Quan arriben a Xerta (on comencen els canals de reg), s’emporten 40 metres cúbics per regar i al riu li deixen misèria i companyia. Tenim un riu que està totalment dominat per un objectiu: fer diners. Li fan baixar l’aigua que els dona la gana i el pobre Ebre fa el que pot. Pel que fa a les riberes, durant molts anys, els pagesos s’han anat apropant i han deixat una franja de ribera irrisòria, uns quants arbrets i prou. L’Ebre hauria de meandrejar, tenir zones de ribera amples, però ara està confinat. Hauries de treure conreus i construccions, 200 metres per cada cantó, però diga’ls-hi als pagesos que s’ha de fer això o a algunes construccions que haurien de canviar de lloc. És complicat. L’únic que pots fer amb l’Ebre és millorar els cabals ambientals i que baixi més aigua (un règim de cabals amb més aigua a l’hivern i menys a l’estiu). Però si fas baixar més aigua per tal de tenir un cabal ambiental adequat, potser no hi haurà aigua pels camps de l’Aragó. Si tu volguessis que, a l’Ebre, a la part catalan,a baixés un cabal ambiental adequat, hauries de dir a Aragó que regués la meitat. Qui ho diu, això? Políticament t’enfonses. Tots fan (perdoneu…) la puta i la Ramoneta, fan plans de gestió i prometen que faran moltes coses… però, en realitat, el tema bàsic, que és regular el cabal ambiental, no es vol fer. És un tema molt ben estudiat i que se sap quin és el cabal que li convé al Baix Ebre, però tothom fuig d’estudi, començant per la Generalitat.
“Si volguéssim que a la part catalana de l’Ebre baixés un cabal ambiental adequat, hauríem de dir als d’Aragó (i a la part catalana del riu) que reguessin la meitat”
En aquest context, ampliar l’aeroport del Prat, per exemple, és un error?
Sí. És continuar amb el model de desenvolupament que ens ha portat a la situació actual amb tots els efectes al cicle de l’aigua que hem esmentat. Ens hauríem de preguntar quin model de desenvolupament volem per al país i que sigui sostenible; Quanta energia hi puc gastar? Quants catalans hauríem de ser? Quants turistes han de venir? Cada turista que ve gasta energia, emet CO2… Quants carrils més volem a les autopistes?… tot va lligat. Si vols ampliar l’aeroport per a que vingui més gent, tindràs insostenibilitat. Serà un hub, diuen. “Vindran aquí, dormiran, aniran al casino i se’n tornaran”. Això és el model de país que vols? Seguir el model d’ara de més, més i més? Només importa el PIB i que creixi molt cada any.
Hi ha una cosa que no agrada gens als polítics, que són els límits. Vols sostenibilitat? Has de limitar el nombre de vols i acceptar que no calen tants turistes. Hi ha molta gent a Barcelona que odia els turistes. Els turistes han transformat la ciutat. Vas a Barcelona i no estàs a la capital de Catalunya, estàs a la capital de no sé quants països, perquè no sents parlar català al carrer. A més, hi ha molts llocs on volen que els parlis només en anglès. És el que es vol per tot Catalunya? És el que vol Barcelona? Els límits no es posen sobre la taula, i quan en parles et diuen que ja ho faran sostenible perquè tindrem cotxes elèctrics i que el “progrés” no és pot parar. És la xocolata del lloro. Si portes més gent, gastaràs més. Amb cotxes elèctrics gastaràs una mica menys, però al final és el mateix model. La gent vindrà amb avió eficient i llogarà cotxes elèctrics. És igual. Les emissions no disminuiran, o baixaran a un ritme molt inferior al que l’ONU i la ciència demanen de forma desesperada.
“Quan vas a Barcelona, no estàs a la capital de Catalunya, estàs a la capital de no sé quants països”
Aquest model posa en perill la biodiversitat a Catalunya?
En general, sí. Bàsicament per dues coses. Els parcs naturals, en aquests moments, són com illes, enmig de carreteres i autopistes. No hi ha zones de connexió. Abans, un animal podia baixar del Pirineu fins a Barcelona. Ara és impossible. Hem tallat les connexions, els rius, que eren els cordons umbilicals que connectaven els espais, estan plens de carreteres, d’autopistes. Els espais naturals han acabat essent illes. Ve el canvi climàtic i ara resulta que allò que volies protegir es mor per la temperatura extrema o falta d’aigua. Ve un incendi i crema bona part de les Gavarres. Quina manera tenim de protegir la biodiversitat si el model és el del més i més? S’havia de constituir fa temps l’Agència del Medi Ambient de Catalunya i encara l’estem esperant. Vam fer una llei i resulta que, com que l’Agència tindrà pressupost propi, els propietaris forestals diuen que “aquests diners han de ser pels que gestionem realment el territori”. I impedeixen que s’apliqui la llei de protecció de la biodiversitat. I tothom vol tenir una part del pastís sense que importi l’objectiu principal: la protecció de la biodiversitat. Tot el que siguin interessos particulars passa per davant del que seria l’interès general.
Tenim molts porcs senglars. Collserola n’estava ple, però l’han tancat al públic perquè estan malalts. Què n’opina?
A mi em sembla que si volen tancar Collserola fins que s’erradiqui la pesta porcina estarà tancat tota la vida. Els senglars surten per aquí, entren per allà… Ara feia dies que no teníem afectats i, de cop, cinc més. I així es continuarà de tres mesos en tres mesos. Tots els llocs que han tingut aquest problema no l’han acabat de solucionar mai. Tenir tota la gent sense poder anar a Collserola trobo que és una exageració. Es podrien haver fet millor les coses, d’una altra manera, fent sectors, amb accés parcials en algunes zones; fent servir la ciutadania per millorar el coneixement d’on es veuen o no senglars, etcètera… Al final, potser se’ls escaparan alguns amb pesta i la gent es preguntarà perquè tanta prohibició. O, com a mínim, que ho expliquin millor i que millorin el control, perquè hi ha gent que ja està tipa de tanta prohibició i se la salta.
“Els parcs naturals, en aquests moments, són com illes, enmig de carreteres i autopistes”
Veurem la ciutat sostenible que vostè defensa? Les illes verdes estan funcionant bé, tot i les queixes inicials d’alguns sectors…
Ara s’està fent molts refugis climàtics. Resulta que totes les places dures que es van fer en el seu moment s’haurien de treure i posar-hi arbres. Necessites arbres i els has de regar. L’aigua d’on la treus? S’estan fent esforços per millorar l’eficiència en l’ús dels recursos com per exemple recollir l’aigua de pluja, però son millores puntuals. Plantar i mantenir més arbres és essencial, entre d’altres coses baixen la temperatura. És una mesura local que beneficia la persona que viu a prop, però hi ha dubtes de si la temperatura general de la ciutat baixarà molt si continua l’escalfament global. Són mesures bones però tenen un efecte limitat des del punt de vista global i de la temperatura. A l’última sequera van deixar morir molts arbres. Hauria estat millor que haguessin deixat de regar els carrers i que els arbres haguessin sobreviscut, perquè l’arbre el que fa és refrescar l’ambient i donar la una sensació de confort que no et dona l’aire condicionat. Les illes verdes són també una bona iniciativa. Però si no baixem el consum d’energia i millorem la qualitat de l’aire no hi haurà una veritable ciutat sostenible.
En energies renovables no anem bé
No anem bé precisament perquè també les grans energètiques volen controlar el mercat amb grans parcs solars que els hi permeti fixar preus. El que es requeriria és no fer cap més gran parc solar en terrenys plans i agrícoles fins que tots els polígons industrials i totes les cases de Catalunya tinguessin plaques solars. Si fessis això necessitaries quatre grans parcs solars com a molt. Podries posar plaques solars a l’autopista. Són mesures que es podrien fer, però a les empreses energètiques no els interessa. El que volen és la MAT (línia de Molt Alta Tensió). Per què? Perquè volen portar-nos-la tota d’altres parts de l’estat i, quan la tinguin, aquí baixaran preus i enfonsaran totes les petites empreses que estan fent la feina a molts municipis. La MAT és una manera de controlar el mercat elèctric i mantenir l’estatus de les grans empreses elèctriques perquè continuïn controlant-lo. Per això la gent s’oposa al PLATER, que en el seu plantejament actual es inacceptable per molts col·lectius. En canvi hi ha municipis que caminen cap a la sostenibilitat energètica. Caldes de Montbui preveu que amb les plaques solars que tenen al polígon industrial, les que tenen per tot el poble, i amb una associació d’una empresa elèctrica local, al 2030 podria produïr la major part de l’energia que necessita. Si és possible fer-ho allí, perquè no a tot arreu? El control local és possible gràcies a un regidor i a uns tècnics de Medi Ambient que s’ho han cregut i hi posen moltes ganes. Per què no es fa aquest model a l’Àrea Metropolitana? A l’Àrea Metropolitana hi ha uns lobbies molt grans que pressionen perquè no s’implementi aquest sistema perquè els hi complica el negoci. Aquest és el tema, igual que en el tema de l’aigua, els governs locals no tenen interès en una gestió pública dels recursos. A l’Àrea Metropolitana hi ha només dos municipis que tinguin l’aigua pública: El Prat de Llobregat i Barberà del Vallès. Són els que tenen menys pèrdues, fan millor la gestió de l’aigua, perquè ho fan pel servei, no pels diners. Tots els altres que tenen?: Empresa mixta Àrea Metropolitana–Aigües de Barcelona i l’empresa té un 51% del consorci i fa la gestió que li convé, el que l’interessa és fer negoci.
“Totes les places dures que es van fer en el seu moment s’haurien de treure i posar-hi arbres”
Terrassa també ha apostat pel servei públic de l’aigua
És un exemple de com van ser capaços de treure’s una empresa particular de sobre i tenir un sistema públic de gestió que els ha costat molt d’assolir. Van estar molt temps amb aquest tema perquè l’empresa va posar advocats i molts recursos per combatre-ho. La ciutat tenia ganes de fer-ho, i tenen uns tècnics municipals amb moltes ganes també i van comptar amb molt bon assessorament de persones que coneixien el tema. L’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP), que arriba a un 16% dels habitants, ofereix una sèrie de serveis que permet als municipis que volen fer la gestió de l’aigua. Si un poble petit vol tenir un servei d’aigua propi té una sèrie de costos fixos molt grans, entre ells els nombrosos controls de qualitat que cal fer. Aquesta Associació té un laboratori que dóna serveis a aquests ajuntaments a un preu raonable, de manera que els costos dels servei de l’aigua siguin assumibles. Hi ha molt d’interès per canviar a un sistema públic de gestió de l’aigua en molts municipis, tot i les dificultats en que es troben per fer el canvi.
Un parc eòlic enmig del mar al golf de Roses és una mala idea?
És una manera de tenir un parc eòlic que produeixi molta energia en un sol lloc i afavorir les empreses que controlen el mercat elèctric i poden posar el preu que volen a l’energia. Estem en el mateix de sempre. Els tècnics de Medi Ambient poden tenir dues sensibilitats. Uns, habitualment els enginyers, et fan els càlculs per fer possible el que demanen els polítics sense qüestionar el fons de l’assumpte, solucionen problemes. En canvi, els altres professionals diuen que han d’estudiar les qüestions que s’han de tenir en compte, especialment les ambientals; o sigui, posen problemes, en la visió de molts gestors. Als polítics no els agrada això, perquè volen solucions ràpides. Des de la pròpia Generalitat fan una pressió enorme per aprovar aquests parcs eòlics. Han fet el PLATER (Pla Territorial Sectorial per a les Energies Renovables). A molts municipis de Catalunya els hi han dit que podria ser que els posin un parc eòlic i tothom està emprenyat. S’ha fet el pla sense la participació adequada de la gent. S’ha fet amb visió global, de país, en diuen, i es troben amb una oposició local important, especialment dels pagesos i dels municipis que els hi ha tocat ser els que es sacrifiquin per Catalunya. Ja veurem com acabarà.
“El PLATER s’ha fet sense la participació de la gent, i ara la Generalitat es troba amb una oposició tremenda que ja veurem com acabarà”
Els mitjans informen prou bé d’aquests temes ambientals?
Hi ha de tot. En temes ambientals, hi ha tres o quatre periodistes que en saben molt. Pregunten i busquen informació. Però en molts altres casos no. He anat a tertúlies a parlar de temes relacionats amb l’aigua i els quatre tertulians que hi havia no en tenien ni idea, el que es notava en les seves preguntes. En temes ambientals és molt difícil trobar periodistes especialitzats. L’altra tema és que els periodistes sempre van molt al dia. Avui resulta que hi ha una contaminació al Besòs i tothom en parla però l’endemà se n’obliden. Si tinguessis una contaminació cada dia, sortiries cada dia, però només n’hi ha de tan en quan el tema desapareix. Els temes socials són més fàcils de tractar perquè no necessiten de certs coneixements tècnics com passa amb els temes ambientals. No hi ha cap diari que tingui pàgines de Medi Ambient. La notícia va a Societat i allí hi entra tot. A vegades m’he trobat amb la resposta: “Ja se sap, els periodistes som de lletres”.
En aquella conferència de què parlava abans, vostè va acabar dient que la gent ha de ser conscient del problema però no ha d’angoixar-se…
No ens hem d’angoixar perquè normalment ens foten la culpa a nosaltres de tots els mals ambientals. Tenim problemes, ens diuen, perquè vosaltres no poseu plaques solars, perquè aneu massa en cotxe. Foten la culpa a la gent quan la gent només en té una part. És el model del culpable. I si no pots posar plaques solars i t’angoixes? I si gastes massa aigua et sents culpable? I ara no podré anar amb avió? Això té un efecte que és que molta gent quan surt una tema de medi ambient a la ràdio o la televisió l’ignora i se’n va a la tertúlia on sembla que s’imposa el que crida més. S’han d’explicar bé les coses. A vegades, els titulars de les notícies angoixen la gent i cal una anàlisi reposada del que diem.
Quin titular posaria en aquesta entrevista?
Que la situació és complicada, però que, d’alguna manera, tothom hi ha de posar de la seva part. Quan em pregunten què s’ha de fer jo sempre contesto que s’ha d’intentar baixar el consum de tot, d’energia sobretot, d’aigua,… Si gastes menys de 100 litres d’aigua per persona vas bé, no t’angoixis. Si en gastes 200, mira què passa i baixa el consum. Quina petjada de carboni tens? Com puc baixar-la? Pots posar plaques solars? Posa-les. En comptes de fer quatre viatges en avió fes-ne un. Els meus alumnes de Mallorca tenien unes petjades de carboni enormes. Anaven i venien de Mallorca bastant sovint. Tampoc hi podien fer res, ells. Aquell que venia amb cotxe des de Sentmenat tenia una petjada de carboni important. En canvi, el que venia amb bicicleta, no. Mira com pots millorar els teus consums i la teva petjada de carboni. Però no ens hem d’angoixar. Arriba a on puguis i fes que els altres també ho facin
