Des del 1999 l’associació Elín de Ceuta treballa per fomentar la multiculturalitat i atendre les persones migrades que passen per la ciutat autònoma. Amb l’entrada de més de 70.000 persones a finals del juliol, l’entitat ha fet xarxa amb altres associacions i el teixit veïnal per intentar donar resposta a la crisi humanitària. Sense una xifra exacta i clara de quants milers de persones migrades segueixen vivint a Ceuta, l’entitat adverteix que la manca de suports i de cooperació administrativa dificulta l’atenció i exposa els migrants a situacions de vulnerabilitat i necessitats no cobertes. Això deriva en problemes de convivència i també en l’assenyalament a les entitats que treballen per fer suport als migrants. Ramés Mohamed Azumik és educador social a l’entitat i atén elCugatenc per via telefònica dos dies després de les manifestacions en què milers de persones van clamar que “Ceuta és Espanya”.
– Es visibilitza molt el veïnat de Ceuta que critica la situació però també hi ha molta gent, com la vostra entitat, que treballa per atendre les persones migrades.
– Així és. La situació és difícil des de fa més d’un mes, quan la crisi diplomàtica va provocar una crisi humanitària. No hi ha resposta institucional. Sembla que l’executiu local i nacional no han entès la importància d’intervenir en aquesta situació. Això suposa que hores d’ara hi ha milers de persones en situació de carrer, sense recursos on estar acollides. Entre les persones que van decidir quedar-se a la ciutat hi ha homes adults però també dones soles, infants desemparats, famílies amb nadons… Estan exposats a la intempèrie, a la precarietat i a diferents formes de violència.
La situació s’agreuja per la manca d’una resposta institucional. El Ministeri d’Inclusió ha obert tres espais d’acollida però estan plens. Davant de la manca de resposta institucional, hi ha hagut una resposta associativa i veïnal amb recursos d’acollida improvisats però la gent està esgotada. Topem amb un mur institucional que no dona una resposta humanitària.
“Els veïns demanen que es torni a la normalitat. Per fer-ho, les persones afectades han de deixar de viure al carrer”
No entenem quin és l’objectiu. Cada dia que passa s’atempta contra la vida i la dignitat d’aquestes persones i contra la convivència i tranquil·litat de Ceuta. Durant els darrers dies hem vist grups que han aprofitat la situació per treure’n rèdit electoral i seguir fent difusió de l’odi, el racisme i la xenofòbia. Els veïns demanen que es torni a la normalitat. Per fer-ho, les persones afectades han de deixar de viure al carrer. Se les ha de reubicar en centres on tinguin les seves necessitats cobertes.
– Denuncieu que el desemparament suposa que hi ha persones que no tenen accés ni a aigua ni a aliments.
– Clar, estan en situació de carrer i, per tant, no tenen accés a béns bàsics: aigua, aliments, material d’higiene, intimitat… Ningú hauria de passar per això, menys encara a Ceuta i Espanya, on hi ha els recursos per fer-hi front. A més de cobrir les seves necessitats, les hem d’identificar per saber quantes són i si poden accedir a la protecció internacional. No pot ser que després d’un mes no sapiguem del cert quantes persones van entrar a la ciutat ni quantes queden a la ciutat. Cada dia que passa, es deixa aquestes persones en situacions de vulneració dels seus drets.
“No pot ser que després d’un mes no sapiguem del cert quantes persones van entrar a la ciutat ni quantes queden a la ciutat. Cada dia que passa, es deixa aquestes persones en situacions de vulneració dels seus drets”
L’executiu local (PP) s’ha dedicat a dificultar, tirar pilotes fores i dir que no tenen la competència, malgrat que les persones són a Ceuta. El govern espanyol (PSOE i Sumar) ha fet visites institucionals amb promeses que no s’han materialitzat. Fa dues setmanes vam veure manifestacions que van acabar en actes violents contra els assentaments on es troben les persones migrants. S’entén el cansament veïnal però no la manca d’una resposta institucional per donar una resposta immediata.
– En un primer moment el govern espanyol parlava de retornar tots els migrants però, amb el pas de les setmanes, s’ha fet palès que hi ha persones vulnerables, menors i gent que podria acollir-se a la protecció internacional. És a dir, no es pot forçar les persones a marxar.
– L’executiu local parla en termes d’invasió i de retornar els migrants al Marroc, un relat comprat pels ministres d’Interior i d’Exteriors, i puntualment pel president del govern espanyol. Aquestes declaracions són una important irresponsabilitat política i legal. Obvien el corpus jurídic d’Espanya, que es basa en lleis pròpies i en els convenis internacionals, entre els quals el relatiu a la protecció internacional i l’asil. Dir que els hem de retornar a tots, sense explicar com són els procediments, és una irresponsabilitat política.
Parlar d’invasió i, per tant, convertir les persones migrants en invasors també és una irresponsabilitat i explica la tensió que hores d’ara es viu a Ceuta. Quan converteixes les persones migrants en invasores, legitimes la violència contra elles. Una cosa és una persona migrada que va a un altre país a buscar oportunitats i una altra ben diferent és un invasor que ve a quedar-se amb el teu territori. Contra els invasors es justifiquen fins i tot accions bèl·liques. S’ha de ser curós quan es parla i per això ens preocupa el relat de la dreta espanyola i l’executiu local.
“Quan converteixes les persones migrants en invasores, legitimes la violència contra elles”
– A Elín demaneu que hi hagi trasllats a la península perquè totes les persones migrades no es quedin a Ceuta. Les autonomies governades pel PP no volen.
– A Ceuta era habitual que les persones residents al Centre d’Estada Temporal sortissin amb una certa freqüència cap a la península. Hi ha persones que ja eren al centre abans de l’entrada de finals de juliol i que no n’han pogut sortir. No surt cap persona cap a la península, el que satura els recursos que podrien atendre les persones que es troben en situació de carrer. D’una banda, molts veïns rebutgen l’obertura de nous centres d’acollida i, d’altra, el govern espanyol no permet els trasllats. És un bloqueig. Si ningú fa res, anirà a pitjor.
“D’una banda, molts veïns rebutgen l’obertura de nous centres d’acollida i, d’altra, el govern espanyol no permet els trasllats. És un bloqueig. Si ningú fa res, anirà a pitjor”
– Les manifestacions del 2 de setembre se centraven en la sobirania i coincidien en la publicació per part d’El Español d’un article en què es deia que un informe policial assenyala la responsabilitat del Marroc en l’entrada de migrants. El debat polític se centra al voltant d’això i no de la resposta a la crisi humanitària.
– No soc jo l’encarregat de dir qui n’és el responsable. En tot cas, a Elín tenim clar que la migració ha estat utilitzada a la frontera sud europea com un element de pressió política perquè des d’Espanya i Europa ens hem dedicat a externalitzar fronteres, és a dir, a donar el control d’entrada i sortida a països tercers. La situació que vivim a Ceuta és conseqüència de l’externalització de fronteres. No és la primera vegada que vivim una situació en què les vides de les persones migrants es converteixen en un element de pressió política: ho vam viure el 2014 amb la tragèdia del Tarajal, el 2018, el 2019 i de nou el 2021 amb una entrada de 10.000 persones. A Melilla també va haver la massacre del 24 de juliol del 2022.
“La situació que vivim a Ceuta és conseqüència de l’externalització de fronteres”
El debat polític arriba tard i mal, quan ja s’ha convertit altres països en els guardians de la frontera. Hauríem de debatre sobre com volem que siguin les nostres fronteres, com volem que sigui la política fronterera i si té sentit gastar-nos milions d’euros i donar material bèl·lic a països tercers en lloc de possibilitar vies legals i segures perquè les persones no hagin d’arriscar les seves vides. Alhora, el debat al Congrés obvia la crisi humanitària. No hauríem d’oblidar que cada dia que passa és un dia més en què infants, joves, dones i homes estan en situació de carrer totalment exposats a agressions i violències.
– També se’ls acusa de delinqüència, en molts casos perquè es busquen la vida per portar-se alguna cosa a la boca.
– Van entrar 80.000 persones i deuen haver-se quedat unes 10.000. Quan entren tantes persones, no es pot controlar qui entra ni quin és el seu historial. No podem dir que són bons ni que són dolents. Són persones, hi ha de tot. Per evitar que delinqueixin i que estiguin al carrer fent coses que transgredeixen les normatives, com fer un assentament a la platja, caçar animals del bosc o robar, s’han de treure del carrer amb l’ingrès a centres d’acollida. Els robatoris i la violència deriven de no prendre mesures que permetin controlar la situació. Si les persones no es veiessin amb la necessitat, no passarien moltes de les coses que ara s’assenyalen. És responsabilitat del govern local i central prendre les mesures per treure-les del carrer.
– Hi ha hagut pressions i agressions a voluntaris d’entitats. Vosaltres podeu treballar?
– Sí, hem pogut treballar. La criminalització a les accions de les entitats socials i humanitàries no és nova a Europa. A Ceuta sempre hi ha hagut un cert recel contra les entitats que treballem amb les persones migrants. Ara bé, fa dues setmanes vam viure una onada de persecució i odi contra les persones d’una altra organització perquè es van difondre notícies falses que deien que distribuïen gas pebre.
“A Ceuta sempre hi ha hagut un cert recel contra les entitats que treballem amb les persones migrants”
En un context com aquest, que precisa de saber com treballar, és important la feina de les entitats que fa anys que hi treballem. Nosaltres fa 27 anys que treballem a Ceuta. Si algú ve de fora a fer un cop de mà, és important que contacti amb les entitats que coneixen bé el context de la ciutat. Això permet controlar què i com es fa sent conscient de les conseqüències. Tot i que els atacs es basen en bulos que es difonen per les xarxes socials, és important protegir-se.
– A les xarxes heu visibilitzat l’altra Ceuta: la multiculturalitat, la solidaritat, el patiment… Que posem el focus en la crisi actual invisibilitza tot allò positiu que s’ha construït durant els darrers anys?
– Elín ha treballat en l’acollida però també en la sensibilització i la promoció de relacions interculturals. Hem fet accions als centres educatius, a la universitat i amb el veïnats. Volem generar vincles entre les persones. A Ceuta hi ha molta diversitat però la convivència no és tan exemplar com diuen. Per això hem promogut espais de trobada, que quan s’aconsegueixen aporten un resultat molt positiu. Quan s’empren discursos per dividir i criminalitzar, el treball de sensibilització s’esvaeix. El veïnat de Ceuta pot aconseguir una convivència intercultural que sigui exemple. Per fer-ho cal responsabilitat política, discursiva i social.
“El veïnat de Ceuta pot aconseguir una convivència intercultural que sigui exemple. Per fer-ho cal responsabilitat política, discursiva i social”
– La majoria de mobilitzacions del dia 2 van ser pacífiques però també vam veure imatges de grups neonazis aprofitant les convocatòries. Us va sorprendre?
– No ens sorprèn perquè ja havíem vist com grups de la dreta i l’extrema dreta venien a Ceuta per, aprofitant la situació, buscar més suports. En alguns casos, els veïns els van fer fora però d’altres s’han quedat i han fet declaracions per generar més tensió i més odi. Hi ha persones que han volgut treure rèdit de la situació. Hem vist vídeos i imatges d’algunes localitats on no es defensava Ceuta sinó una idea d’Espanya només cristiana, obviant la convivència. Són missatges preocupants i que mostren quin és l’ideari d’alguns dels grups que es van sumar a les manifestacions.
És important que les manifestacions siguin per defensar els ciutadans de Ceuta, per exigir una frontera que no possibiliti que altres països emprin les persones com a arma política i que es defensin els drets i la dignitat de totes les persones. Les protestes s’han de dirigir a exigir justícia, acció institucional coordinada i responsabilitat social i política.
Article original de El Cugatenc
Contingut relacionat
Si el Prat fos Ceuta
Lluís Mijoler explica com col·lapse qualsevol ciutat una allau d’arribades massives
Vaig ser alcalde del Prat de Llobregat durant sis anys. Sé què significa governar una ciutat de 66.000 habitants. Sé què poden assumir els seus serveis públics i sé també que hi ha moments en què les matemàtiques, simplement, deixen de quadrar.
Per això, davant del que està passant a Ceuta, proposo un exercici molt senzill.
Imaginem que demà aïllem El Prat. Tallem les vies del tren, bloquegem els accessos per carretera i impedim que ningú pugui continuar el viatge cap a la resta del país. Al nord, una frontera. Al sud, el Mediterrani.
I aleshores, en poques hores, entren a la ciutat 72.000 persones.
Més persones de les que vivim al Prat.
Aquesta és l’escala del que va passar a Ceuta. La comparació territorial és reveladora. El Prat té 32,23 quilòmetres quadrats, però més de la meitat del terme està ocupada per l’aeroport i el Port. Si descomptem aquest espai, tenim una densitat efectiva d’unes 4.200 persones per quilòmetre quadrat.
Ceuta presenta una realitat molt similar: uns 83.000 habitants concentrats en aproximadament 20 quilòmetres quadrats. També al voltant d’aquests 4.200 habitants per quilòmetre quadrat.
Aquesta és la clau. Ceuta ja és un territori petit i dens abans de qualsevol emergència. Quan en poques hores hi entren desenes de milers de persones, la pressió física esdevé extraordinària.
I els diners no fabriquen metres quadrats.
Pots aprovar una partida extraordinària, però no pots multiplicar els educadors socials en vint-i-quatre hores, doblar els metges d’un CAP d’un dia per l’altre o construir un centre d’acollida en un cap de setmana.
Imaginem El Prat en aquesta situació: pavellons habilitats com a centres d’emergència, centres cívics convertits en espais per dormir, serveis socials treballant al límit, entitats repartint aliments i equips sanitaris intentant respondre a una pressió mai prevista.
No perquè El Prat estigués mal governat. Perquè cap ciutat podria assumir-ho sola.
I aquí el municipalisme ens dona una lliçó important. Des d’un ajuntament, els grans debats deixen de ser abstractes molt ràpidament. Algú ha d’obrir el pavelló. Algú ha d’organitzar els àpats. Algú ha de reforçar els serveis socials. Algú ha de garantir la convivència al carrer.
Hi ha, a més, una dimensió que no podem tractar com una nota a peu de pàgina.
La crisi de Ceuta també té cara de dona. I, sobretot, cara de nena.
Entre els prop de 1.500 menors migrants identificats, al voltant de 700 són nenes. Gairebé la meitat. Set-centes nenes.
Imaginem que arribessin de cop al Prat set-centes nenes i adolescents soles, moltes sense cap adult de referència, sense xarxa familiar i després d’un trajecte que les pot haver exposades a tota mena de violències.
On dormirien aquella nit? Qui les protegiria? Qui detectaria possibles situacions de tracta, explotació sexual o violència masclista?
Aquesta no és només una pregunta migratòria. És també una pregunta feminista. La vulnerabilitat no és igual per a tothom. Una adolescent sola en una situació de massificació i desprotecció està especialment exposada a abusos i agressions. Les dades d’agressions sexuals registrades des de l’inici de la crisi obliguen a mirar aquesta realitat sense excuses. Una política migratòria que no incorpori la perspectiva feminista és una política incompleta.
El debat polític, en canvi, queda massa sovint atrapat en el mateix fang: qui acull els menors, qui paga, qui té la competència, qui desgasta més l’altre govern i qui aconsegueix el titular més dur. I així convertim persones en expedients.
Europa no té vint-i-set fronteres exteriors. En té una. Quan aquesta frontera es desborda a Ceuta, la resposta ha de ser compartida. Com ho seria si demà una emergència d’aquesta magnitud es produís al Prat.
La solidaritat territorial no és bonisme. És governar.
I també és municipalisme: entendre que quan un territori no pot més, la resta d’administracions no poden limitar-se a mirar, assenyalar o discutir de qui és la competència. Han de compartir recursos, responsabilitats i solucions.
Això no significa renunciar al control de fronteres, ni deixar d’exigir responsabilitats al Marroc, ni evitar investigar què va passar el 30 de juliol; humanitat no significa ingenuïtat, però seguretat tampoc pot significar deshumanització.
És compatible defensar una política migratòria ordenada i afirmar, al mateix temps, que un infant és un infant abans que un expedient d’estrangeria.
Des de la distància és fàcil convertir Ceuta en un camp de batalla política.
És fàcil parlar de mà dura quan no has de trobar mil llits aquella nit. És fàcil negar-se a acollir menors quan no els tens dormint en instal·lacions improvisades al teu municipi.
El municipalisme ens ensenya exactament el contrari: governar és fer-se càrrec de la realitat i entendre que darrere de cada gran debat ideològic hi ha problemes molt concrets que algú haurà de resoldre dilluns al matí.
Per això Ceuta necessita recursos, professionals, trasllats, solidaritat entre territoris i una resposta europea molt més decidida. Però sobretot necessita que entenguem què tenim davant.
Això és una crisi humanitària. No és una lluita de poder entre governs. No és una competició per veure qui troba abans un culpable. No és una disputa entre territoris. I, encara menys, és un examen per decidir qui és més o menys espanyol en funció de quants menors està disposat a acollir o no.
Davant d’una crisi humanitària, la primera obligació de la política no és buscar enemics, és donar respostes.
Imaginem, només per un moment, que demà 72.000 persones travessen els límits del Prat de Llobregat. Imaginem els nostres carrers, els nostres pavellons, els nostres serveis socials i set-centes nenes soles preguntant on dormiran aquella nit.
I aleshores preguntem-nos què esperaríem de la resta del país.
Probablement no buscaríem discursos.
Buscaríem ajuda.
Perquè quan 72.000 persones arriben a una ciutat de 83.000 habitants, la pregunta no pot ser de qui és la culpa.
La pregunta és què farem, entre totes i tots, per resoldre-ho.
Lluís Mijoler, diputat dels Comuns al Parlament i exalcalde del Prat
