La calor ha deixat de ser únicament una temperatura. Ara és una nit sense treva. Una jornada laboral que castiga més qui treballa a l’aire lliure. Un habitatge que acumula graus com si emmagatzemés deutes impagats. Un cos que busca en qualsevol ombra una pausa que ja no arriba.
L’emergència climàtica ja s’ha instal·lat dins nostre. Les successives onades de calor que colpegen la Mediterrània, la península Ibèrica, tot Europa i el món no tan sols fan pujar els termòmetres: alteren el son, erosionen la nostra capacitat de concentració, agreugen alguns trastorns físics i mentals i converteixen la desigualtat social en una experiència física extrema.
Aquesta és la idea més inquietant del nou estudi global publicat pel Servei de Canvi Climàtic del programa Copernicus de la Unió Europea: la crisi climàtica està transformant l’experiència humana de la calor en totes les seves dimensions —intensitat, freqüència, extensió, durada i impactes— i està ocupant l’últim refugi fisiològic que encara ens quedava: la nit.
La recerca, publicada a Nature Climate Change, analitza l’estrès tèrmic entre 1950 i 2024. La seva conclusió és inequívoca: la calor perillosa és avui més freqüent, intensa i prolongada, i arriba a territoris i poblacions que abans quedaven fora del seu radi d’acció. No és una profecia. És la descripció del present.
El termòmetre no té cos
Acostumem a comptar l’escalfament global en graus de temperatura de l’aire. És una mesura imprescindible, però incompleta. El cos no viu dins d’un termòmetre: viu sota el sol o a l’ombra, amb humitat o vent, treballant o descansant. Dos dies amb una temperatura idèntica poden produir efectes físics molt diferents.
Per això, l’estudi utilitza l’Índex Universal de Clima Tèrmic, l’UTCI. Aquesta eina combina temperatura, humitat, vent i radiació solar amb un model de resposta fisiològica. El resultat no és una simple «sensació»: estima la càrrega tèrmica real que suporta l’organisme. L’UTCI situa l’estrès moderat a partir de 26 °C; el fort, a partir de 32 °C; el molt fort, a partir de 38 °C, i l’extrem, a partir de 46 °C. No són lectures d’un termòmetre convencional, sinó la traducció de l’ambient al llenguatge del cos.
I aquesta traducció canvia tota la conversa. El perill ja no depèn tan sols de quant puja el mercuri, sinó de fins a quin punt es pot refredar una persona, durant quant de temps està exposada i amb quins recursos compta per protegir-se.
La nit ja no «guareix»
Des dels anys setanta, la temperatura percebuda màxima dels deu dies més calorosos de cada any ha augmentat globalment 0,27 °C per dècada. Però les mínimes de les deu nits més caloroses han crescut encara més de pressa: 0,32 °C per dècada. La diferència sembla petita fins que se n’entén el significat biològic.
La nit hauria de permetre que el cos dissipés la calor acumulada. Si la temperatura es manté elevada, aquesta reparació s’interromp: dormim pitjor, el sistema cardiovascular continua sota pressió i l’exposició deixa de ser un episodi. El dia i la nit formen un únic esdeveniment tèrmic. A Europa, els episodis d’un dia amb estrès tèrmic seguit d’una nit tropical han augmentat un 73% des dels anys setanta. Els que duren entre 15 i 30 dies són ara 3,4 vegades més freqüents. Ja no parlem d’una mala nit, sinó de setmanes sense prou recuperació.
La calor no fa soroll, però desgasta i modifica profundament la nostra manera de pensar, sentir i relacionar-nos
La calor té una manera ben poc elegant de recordar-nos la seva presència. Ho impregna tot. Entra per les finestres, queda enganxada a les parets del nostre cos; ens interromp el son, ens fa suar, redueix la nostra paciència i converteix qualsevol gest quotidià mínim —treballar, cuidar, estudiar, moure’s, fer esport, descansar— en una petita gran prova de resistència. La calor no fa soroll, però desgasta i modifica profundament la nostra manera de pensar, sentir i relacionar-nos.
El gran relat de la calor busca imatges espectaculars: incendis destructius vistos des de l’aire, termòmetres de plaça, platges atapeïdes. Però bona part del dany succeeix fora de càmera, de matinada, en una residència, en un dormitori mal ventilat o en un pis sota una teulada sobreescalfada. La nit tropical no reparteix democràticament el seu insomni.
El cervell tampoc no descansa
Continuem parlant de la calor com si només afectés el cos, però què passa amb la maquinària que ho controla tot, el cervell? La resposta més immediata comença durant la nit. El cos necessita reduir la temperatura per dormir, però les nits tropicals i tòrrides que es viuen a la riba de la Mediterrània dificulten molt aquest procés.
Una recerca publicada a Nature Communications va confirmar que les temperatures elevades redueixen la durada total del son i incrementen el risc d’un descans insuficient. La conclusió científica és evident en la pràctica quotidiana del que sentim tots els qui vivim a prop de la Mediterrània aquests mesos: dormim menys i molt pitjor; es redueix el nostre son profund i augmenta la sensació d’esgotament en despertar-nos.
Una societat que dorm malament no pensa bé
I la derivada següent del mal dormir també resulta molt raonable: una persona —i una societat— que dorm malament no pensa bé. La manca de descans afecta la memòria, la concentració, la regulació emocional i la capacitat de prendre decisions raonables. Dormir malament ens torna més irritables, impulsius i vulnerables. La calor no crea automàticament un desequilibri mental, però pot deteriorar el comportament quotidià i agreujar problemes previs. La frontera entre el malestar tèrmic i el malestar psicològic és molt més porosa del que imaginàvem, del que ens agradaria creure.
La relació calor-son-malaltia mental no és un assumpte nou. Una revisió sistemàtica publicada a The Lancet Planetary Health va trobar diverses associacions directes entre l’augment de les temperatures i un nombre més gran d’urgències i ingressos psiquiàtrics, conductes suïcides i empitjorament de diferents problemes de salut mental.
Els mecanismes pràctics d’aquestes relacions encara són força desconeguts i no seria correcte oferir explicacions simplistes, però, com mostra l’estudi de la revista The Lancet, l’evidència acumulada durant anys apunta sempre en una mateixa direcció: la calor extrema també constitueix un greu factor de risc psicològic.
Europa eixampla l’estiu
En comparar el període 2015-2024 amb els anys setanta, l’estudi detecta que la temperatura percebuda dels deu dies més calorosos va augmentar a la majoria de regions. Europa, el nord d’Àfrica i la península Aràbiga registren alguns dels increments més grans: fins a 4 °C i, localment, 5 °C. La calor també conquereix el calendari. A les zones extratropicals de l’hemisferi nord, la temporada d’estrès moderat dura avui quinze dies més; la d’estrès fort, dotze; la d’estrès molt fort, nou, i la d’estrès extrem, sis.
A Europa, l’estrès moderat comença, de mitjana, a mitjan maig —abans ho feia a principis de juny— i s’allarga gairebé fins a l’octubre. L’estrès fort comença al juny, no al juliol. Durant l’última dècada, fins i tot la temporada més curta d’estrès moderat o fort va ser més llarga que la més extensa dels anys setanta. El calendari heretat ja no explica el clima present. Continuem organitzant escoles, feines, ciutats, festivals i cures segons unes estacions que s’estan desplaçant físicament. L’estiu s’expandeix, però les nostres institucions encara creuen que només ha canviat de vestuari.
El termòmetre també mesura la desigualtat
Però la calor no cau democràticament sobre la població. Pot ser que el termòmetre marqui la mateixa temperatura, però no tots habitem el mateix estiu. No és el mateix suportar quaranta graus en un habitatge ben aïllat, amb aire condicionat i possibilitat de teletreballar, que fer-ho en un pis petit, mal ventilat i compartit. No és el mateix passar l’onada de calor al costat del mar que treballar repartint menjar, netejant habitacions, collint fruita, aixecant edificis o cuidant una persona dependent. Tampoc no és el mateix disposar d’una segona residència que no tenir ni tan sols un primer habitatge digne.
La calor multiplica desigualtats que ja existien. Afecta especialment les persones grans que viuen soles, els infants, les persones amb malalties cròniques o trastorns mentals, les persones sense llar i les que treballen a la intempèrie. També les que no poden pagar l’electricitat necessària per refredar casa seva. La pobresa energètica ja no consisteix únicament a passar fred durant l’hivern. També significa no poder escapar de l’estiu.
La geografia desigual de la calor
A les àrees subtropicals de l’Amèrica del Nord, el sud d’Europa, Àfrica, l’Amèrica del Sud i Austràlia es registren fins a cinquanta dies més l’any amb estrès tèrmic fort. A Europa i l’Amèrica del Sud, l’estrès extrem es produeix 2,5 vegades més sovint; a l’Amèrica del Nord, el doble. Però el percentatge pot enganyar: Àfrica suporta la càrrega absoluta més gran. Durant l’última dècada, l’estrès fort hi va afectar el 70% dels dies i llocs analitzats.
No és el mateix que un risc abans infreqüent es multipliqui que viure ja dins d’una calor crònica. L’aritmètica climàtica també necessita context. Aquí emergeix la dimensió postcolonial de la crisi. Moltes de les regions més exposades —l’Àfrica subsahariana, el sud i el sud-est d’Àsia, la península Aràbiga i la Mediterrània— disposen de menys recursos per adaptar habitatges, xarxes sanitàries, espais públics i condicions laborals. Els qui menys van contribuir històricament a omplir l’atmosfera de carboni solen afrontar la calor amb infraestructures més fràgils. El clima és global; la protecció continua tenint codi postal, classe social, passaport i color de pell.
Fins i tot la forma de les ciutats distribueix el patiment climàtic. Els barris urbans amb menys arbres, més trànsit, més densitat i habitatges pitjors acumulen temperatures superiors. Un estudi d’ISGlobal sobre 93 ciutats europees va estimar que l’illa de calor urbana estava relacionada amb el 4,3% de les morts estivals analitzades i va calcular que una tercera part s’hauria pogut evitar augmentant la cobertura arbòria fins al 30%. Plantar arbres no és decoració urbana: és política sanitària i també salut mental.
Allò que el mapa no veu
L’estudi es basa en ERA5-HEAT, un conjunt de reanàlisis que combina observacions i models en una quadrícula global. La seva consistència permet estudiar set dècades i travessar fronteres, però l’escala imposa límits. Els autors adverteixen que no capta completament microclimes com les illes de calor urbanes. Les estimacions poden ser conservadores, sobretot a les ciutats. El mapa veu la metròpoli; no sempre distingeix l’asfalt sense arbres, la parada sense ombra o el dormitori obert a un pati immòbil.
La limitació no afebleix l’alarma: la fa més incòmoda. Fins i tot una eina que pot suavitzar els extrems locals revela una tendència contundent. L’estudi, a més, analitza el passat recent; no projecta escenaris futurs. Mesura fins on hem arribat, no on acaba el trajecte.
Mil milions de cossos més
Als anys setanta, el 55% de la població mundial experimentava almenys noranta dies anuals d’estrès tèrmic fort. En el període 2015-2024, la proporció va arribar al 70%. L’exposició a almenys un dia d’estrès extrem va passar del 16% al 22%. En incorporar-hi el creixement demogràfic, el salt equival a mil milions de persones addicionals exposades cada any a un mínim d’un dia de calor extrema. Però no hi ha més persones en perill tan sols perquè hi hagi més persones. Hi ha més persones en perill perquè el perill ha crescut.
Tampoc no existeix un cos humà universal. L’edat, la salut, l’aclimatació, l’esforç físic i l’habitatge modifiquen la vulnerabilitat. L’UTCI permet comparar el planeta mitjançant una referència comuna, però no representa totes les desigualtats inscrites en cada cos.
No estem de mal humor: estem sobreescalfats
Potser també hauríem de revisar la nostra conversa pública. Quan el cansament tèrmic es prolonga, augmenta la irritabilitat, disminueix la capacitat de concentració i s’afebleixen els vincles comunitaris. La calor tanca les persones a casa, buida les places durant bona part del dia i redueix els espais de trobada. La ciutat mediterrània, construïda històricament al voltant del carrer, l’ombra i la conversa, corre el risc de convertir-se durant mesos en un territori hostil.
Hi ha, a més, una altra angoixa més difícil de mesurar: la consciència que aquests episodis tornaran. Especialment entre els joves, cada onada de calor confirma que el futur climàtic del qual es parlava en condicional ja ha arribat. L’ecoansietat no és una extravagància generacional. Pot ser una resposta perfectament racional davant la percepció que les institucions coneixen el perill, però continuen actuant amb una lentitud gairebé geològica.
La Mediterrània sempre ha sabut conviure amb la calor. Va inventar les persianes, els patis, les fonts, la migdiada, els carrers estrets i la vida quan cau el sol. Però això ja no és simplement el nostre vell estiu. És un estiu transformat pel canvi climàtic, més llarg, més intens i més persistent.
Adaptar-se no és rendir-se
El diagnòstic del programa Copernicus exigeix mesures concretes: alertes basades en l’estrès tèrmic i no tan sols en la temperatura; plans sanitaris que incloguin la calor nocturna; refugis climàtics accessibles; ombra, vegetació i aigua a l’espai públic; rehabilitació tèrmica dels habitatges; horaris laborals adaptats i seguiment de les persones vulnerables.
L’adaptació no es pot limitar a recomanar aigua, persianes abaixades i evitar sortir al migdia. Necessitem refugis climàtics accessibles, escoles i residències preparades, habitatges rehabilitats, horaris laborals adaptats, més arbres i menys asfalt, atenció específica des dels serveis sanitaris i protocols per a les persones que prenen medicacions la resposta de les quals es pot alterar amb la calor.
L’adaptació no es pot limitar a recomanar aigua, persianes abaixades i evitar sortir al migdia. Necessitem refugis climàtics accessibles, escoles i residències preparades, habitatges rehabilitats…
Sobretot, hem de deixar de privatitzar la supervivència. L’aire condicionat individual pot alleujar una habitació, però no resoldrà una crisi col·lectiva; a més, consumeix energia, expulsa calor al carrer i torna a separar els qui poden comprar protecció dels qui només poden comprar resignació.
Però, a més, l’adaptació amaga una trampa si es redueix a responsabilitat individual: hidrateu-vos, abaixeu les persianes, no sortiu. Així, una crisi estructural es converteix en un manual de bones maneres meteorològiques. No tothom pot deixar de treballar al migdia. No tothom té persianes, arbres a prop, un habitatge digne o diners per refredar-lo. Sense drets ni serveis públics, el consell individual és tot just un paraigua de paper.
Adaptar-se tampoc no substitueix la reducció urgent d’emissions. Una ciutat pot plantar arbres, obrir refugis i redissenyar carrers; ho ha de fer. Però cap municipi del món no pot refredar tot sol una atmosfera carregada durant dos segles de combustibles fòssils. Mitigar i adaptar són les dues mans amb què encara podem protegir el món habitable.
Sorgeixen preguntes, i no únicament sobre quants graus més podrem suportar. La pregunta que suscita la lectura atenta de l’informe de Copernicus de juliol és: quina mena de societat serem sota aquests graus de més? Perquè quan la calor no ens deixa dormir, pensar ni cuidar-nos, l’emergència climàtica deixa de ser tan sols una previsió científica amb arguments i raons clars: es converteix en una forma de patiment quotidià. I també en una qüestió profundament política.
L’informe de Copernicus ens obliga, en definitiva, a canviar la unitat de mesura. La crisi climàtica es compta en graus, sí, però també en nits perdudes, feines insegures, estius expandits, ecoansietat i cossos exposats. Es compta en la distància entre qui pot comprar fred i qui ha de resistir, per força, la calor com pugui. Durant molt de temps vam imaginar l’escalfament global i la crisi climàtica com una línia ascendent en un gràfic de temperatura. Ara aquesta línia ja ha entrat a casa nostra, s’asseu a la vora del llit i, com un malson, ja no ens deixa dormir.
Si vols aprofundir en les idees i reflexions d’aquest article, aquí tens algunes de les fonts i referències que s’han utilitzat per elaborar-lo i que et poden ajudar.
- Copernicus Climate Change Service: estudi global sobre la intensificació de l’estrès tèrmic, 15 de juliol de 2026.
- Rebecca Emerton, Julien Nicolas, Anna Lombardi i Claudia Di Napoli, «Global heat stress intensification and its expanding footprint on the human population», Nature Climate Change, 22 de juny de 2026.
- https://www.isglobal.org/en/-/4-of-summer-mortality-is-attributable-to-urban-heat-islands
- https://www.thelancet.com/journals/lancet/article/PIIS0140-6736(22)02585-5/abstract
- https://climate.copernicus.eu/news
