Dir que la crisi de l’habitatge és un problema de classe continua sent imprescindible. Però avui ja no n’hi ha prou. Perquè l’exclusió residencial no es distribueix només segons la renda, sinó també segons l’origen, la posició administrativa, les xarxes disponibles i la capacitat real d’organitzar-se. Dit d’una altra manera: l’habitatge no expulsa tothom igual.
Fa dies que dono voltes al concepte de capital social. Claudio Carmona el recupera al seu llibre Solo en el pádel per recordar-nos una cosa elemental i, alhora, profundament política: les persones no vivim només de salaris i patrimoni, sinó també de vincles, confiança i capacitat col·lectiva d’actuar. El capital social no és un complement moral de la democràcia; és una de les seves infraestructures bàsiques.
Això es veu amb especial claredat en l’accés a l’habitatge. No totes les persones arriben a aquesta cursa amb els mateixos recursos relacionals, coneixements previs o xarxes de suport. En molts casos, especialment quan hi ha hagut una trajectòria migratòria, cal reconstruir des de zero vincles, referents i formes d’orientació quotidiana: una xarxa familiar que avala, una amistat que informa, una veïna que acompanya o un entorn que coneix els codis administratius, sindicals o associatius del territori. En un context en què l’habitatge es tracta com a mercaderia i la protecció pública és insuficient, aquesta desigual distribució de xarxes, informació i suport acaba funcionant com una frontera real.
A Catalunya, les persones nascudes a l’estranger ja representen el 25,1% de la població: 2.039.015 persones a 1 de gener de 2025. A més, una part molt significativa ja té nacionalitat espanyola, cosa que recorda fins a quin punt la condició administrativa d’estranger no explica tota la realitat social del país.
També s’ha transformat la composició de la classe treballadora. Si prenem la mitjana anual de l’EPA, la població activa total a Catalunya ha passat de 3,8 milions de persones el 2020 a 4,2 milions el 2025, un augment aproximat de l’11,9 %. En el cas de la població activa nascuda fora d’Espanya, el creixement és encara més intens: de 903,2 milers a 1.318,5, és a dir, prop d’un 46 % en només cinc anys. Aquest desplaçament no és menor: indica que la composició social i demogràfica de la força de treball s’ha transformat de manera accelerada, en un context en què Catalunya ha superat els 8,1 milions d’habitants i en què el creixement demogràfic recent s’explica principalment per la migració procedent de l’estranger.
La pregunta, per tant, és incòmoda però necessària: si la composició social del país ha canviat, per què els espais des d’on es defensen drets, es negocien interessos i es construeix representació no s’han transformat amb la mateixa intensitat? Per què continuem parlant de classe treballadora com si fos un subjecte homogeni, i sovint blanc, quan fa temps que ja no ho és?
La manca de planificació d’habitatge i la migració
En habitatge, aquest desajust es veu amb tota cruesa. Durant bona part dels darrers trenta anys, el creixement de la població i la construcció d’habitatge havien mantingut una certa correspondència. Però des de 2016 aquesta relació es trenca. Catalunya entra en una fase de creixement demogràfic sostingut, impulsat sobretot per la migració amb l’estranger, sense que això hagi anat acompanyat d’una política suficient de provisió d’habitatge. No es tracta d’atribuir a la migració la causa del problema, que continua sent estructural i vinculat a la financiarització, la insuficiència de parc assequible, la mercantilització de l’habitatge i la manca de planificació pública sostinguda. Ara bé, tampoc podem tractar la demanda migratòria com si fos un factor completament exogen o irrellevant. Si en el cicle recent una part molt important del flux de noves llars està formada per persones migrades, això també condiciona l’economia política de l’habitatge: les prioritats institucionals, la sensibilitat davant d’aquestes demandes i els instruments que es prioritzen. No és només una qüestió demogràfica en abstracte, sinó també política i residencial: qui forma les noves llars, amb quins recursos, amb quins drets administratius, amb quina capacitat de participar en espais d’incidència i en quins segments del mercat pot accedir? La manca de planificació també consisteix a no haver volgut pensar qui sostenia el creixement demogràfic i la formació de noves llars, i en quines condicions materials i administratives ho feia.
Evolució del creixement de la població i de la construcció d’habitatges a Catalunya. 1952-2024. Habitatges acabats
Font: Carme Trilla i Bellart. La gestió de les polítiques d’habitatge. A partir de l’Evolució de la població del Centre d’Estudis Demogràfics i IDESCAT, 2024; Sèries de visats dels col·legis d’arquitectes i Secretaria d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya.
Capital social i capacitat de defensa col·lectiva
Quan això passa, el capital social deixa de ser només un concepte sociològic i esdevé una infraestructura pràctica de supervivència. Es nota en qui disposa del temps per activar una xarxa capaç d’aturar un desnonament, sostenir la mobilització i habitar els espais on es defensen drets, o de convertir un cas individual en conflicte polític. I no totes les llars disposen del mateix marge per fer-ho. La precarietat laboral, les jornades fragmentades, les cures o la inseguretat administrativa també condicionen qui pot organitzar-se, qui pot ser visible i qui queda fora d’aquesta capacitat de defensa col·lectiva.
Les darreres setmanes n’hem vist dos exemples a Barcelona, que van concidir el mateix dia:
Al bloc de Sant Agustí, a Gràcia, la resistència veïnal mobilitzada a través del Sindicat de Llogateres va aconseguir frenar temporalment el desnonament de Txema Escorsa, un jove professor de 34 anys, davant l’estratègia del fons d’inversió neerlandès New Amsterdam Developers de no renovar contractes de lloguer per reconvertir l’edifici en coliving, és a dir, pisos llogats per habitacions. Més de 500 persones es van mobilitzar en defensa del bloc.
Txema Escorça, el veí del carrer de Sant Agustí de Barcelona. (ACN)
En paral·lel, al Pont del Treball Digne, a la Sagrera, es desallotjaven 126 persones que malvivien en un assentament consolidat durant gairebé dos anys com a única alternativa residencial possible. L’operatiu sorpresa es va justificar per un informe de risc d’incendi. Algunes persones van rebre atenció social; moltes altres van quedar, un cop més, desplaçades fora del focus mediàtic i polític.
Foto: Àlex Recolons (ACN)
No és una qüestió de mèrit ni de dignitat comparada. Ni tampoc una crítica al Sindicat de Llogateres, que fa una feina imprescindible. El que aquests dos episodis mostren és que el dret a l’habitatge depèn massa sovint d’una distribució desigual de xarxes, informació, temps i capacitat d’organització. Davant d’un gran tenidor, el que marca la diferència no és tant el capital social individual com la possibilitat de situar el cas dins d’una estructura organitzada capaç de donar-li altaveu, sostenir el conflicte i forçar una mediació . Aquí rau bona part de la desigualtat: hi ha qui arriba al conflicte habitacional amb vincles, informació i marge per activar-se i sumar-se a espais de lluita, i hi ha qui hi arriba amb menys temps, menys estabilitat i menys possibilitats de convertir la seva situació en una demanda col·lectiva.
Aquesta és la qüestió de fons. Si la classe treballadora s’ha transformat demogràficament, també s’han de transformar els espais que la representen. Els moviments pel dret a l’habitatge, els sindicats, les institucions públiques i les organitzacions socials no poden continuar operant com si la diversitat d’origen fos una nota al peu. Cal eixamplar i desblanquejar la representació, ampliar les xarxes, crear ponts reals amb les comunitats migrades i assumir que, sense aquesta ampliació del subjecte polític, no hi haurà cap majoria social sòlida per defensar el dret a quedar-se.
Mentre escric aquest text, el Govern espanyol ha anunciat l’inici d’un procés de regularització extraordinària per a persones estrangeres que ja viuen al país. És una notícia històrica, perquè recorda fins a quin punt l’estatus administratiu continua funcionant com un mecanisme de vulnerabilització. Però convé no confondre una mesura necessària amb una solució completa: cap regularització, per positiva que sigui, substituirà una política d’habitatge que deixi de tractar la migració com una externalitat i comenci a pensar-la com a part constitutiva de la societat real.
Ja n’hi ha prou de parlar de casualitats. No és casualitat qui pot mobilitzar centenars de persones i qui és expulsat en silenci. No és casualitat qui troba avals, informació i intermediaris, i qui només troba portes tancades. No és casualitat qui pot quedar-se a la metròpoli i qui és empès als seus marges invisibles. Tot això respon a estructures de poder que distribueixen de manera desigual les oportunitats, els recursos, el temps disponible i la capacitat de ser vist i escoltat.
El que cal no és resignar-se a aquestes diferències, sinó polititzar-les. Perquè el dret a l’habitatge només serà universal quan deixi de dependre del capital social amb què cadascú compta d’entrada, de la possibilitat de reconstruir-lo i de la capacitat d’accedir a espais organitzats per defensar aquest dret col·lectivament.
