El documental Et faran un home. Morts silenciades, realitzat i emès al Sense Ficció (3Cat), denuncia la mort de 1.900 joves durant el servei militar obligatori en democràcia a l’Estat espanyol. La santcugatenca Cristina Aymerich n’és una de les protagonistes, germana d’un dels reclutes que van perdre la vida a Melilla. Al documental està acompanyada de Francesc Robelló, germà d’una altra víctima durant la mili que sospita que la mort no va ser per suïcidi, i Mònica Muntada, també germana d’una víctima que es va treure la vida a casa després del servei militar. Tots tres atenen elCugatenc per parlar del documental, on també participa Berta Gómez, una altra familiar que no ha pogut acudir a l’entrevista d’aquest mitjà, i també de la recollida de signatures per fer suport a un manifest en què demanen que es facin públics els documents dels arxius militars que puguin esclarir les morts, que es faci una comissió d’investigació al Congrés dels Diputats i que l’Estat reconegui el dany causat. El repte de la nova plataforma, Trencant el silenci, és mantenir viu el documental i la campanya perquè el ritme de l’actualitat no acabi situant la seva lluita com un fet secundari sense recorregut polític ni reconeixement social.
– Com valoreu l’acollida del manifest?
– Francesc Robelló [FR]: Molt bé, principalment vol la creació d’una comissió d’investigació. És important per visibilitzar la causa i fer pressió. Per això també vam aconseguir una declaració del Parlament de Catalunya per instar al Ministeri de Defensa a investigar.
– Cristina Aymerich [CA]: El manifest és el segon pas perquè vam començar amb el documental per denunciar la situació. Ara esperem una resposta reparativa per part dels responsables. Han de retornar la dignitat a les persones que han desaparegut i a les que han patit abusos. Per això demanem la comissió d’investigació. Abans del manifest, vam fer un formulari de recollida de casos perquè volem estendre la mà a gent que no ha pogut participar al documental. Ens agradaria fer una trobada entre maig i juny. Després vam decidir fer el formulari d’adhesions perquè els partits del Congrés ens deien que una iniciativa com aquesta havia de ser un clam popular.
– FR: La Sindicatura de Greuges ha sol·licitat al Defensor del Pueblo que també s’impliqui en el tema i estem pendents d’una reunió amb la Diputació de Barcelona que potser també serveix perquè s’hi sumin.
– Com heu aconseguit aquests suports?
– FR: En el Parlament quatre partits van presentar la proposta i després s’hi va sumar el PSC quan es van rebaixar les peticions: d’una auditoria externa a una investigació interna del Ministeri. Preferíem que s’aprovés alguna cosa que no que es mantingués bloquejat. Tots aquests moviments serveixen perquè la Junta de Portaveus del Congrés accepti la proposta i la porti a debat al Ple. Cada dilluns envio correus electrònics als portaveus i als membres de la comissió de defensa del Congrés per explicar-los les peticions i com creixen els suports.
– També demaneu l’obertura dels arxius militars però, precisament perquè no s’han obert, no sabeu si hi trobareu res.
– FR: Entenem que, si s’obre una comissió d’investigació, han de facilitar aquesta informació. Potser poden dir que està reservada però no crec que ho estigui de tots els casos.
“Si s’obre una comissió d’investigació, han de facilitar la informació dels arxius militars”
– CA: Quan vaig anar a Melilla, la documentalista em va aconseguir cita al jutjat per recollir informació. Vaig obtenir l’informe judicial, que incloïa el policial, però no contenia l’expedient militar. Jo volia saber què havien fet els militars per investigar què havia passat, encara que la resolució fos que la mort del meu germà havia estat un suïcidi sense cap motiu aparent. Per això em van facilitar un contacte de la Delegació de Defensa a Melilla. Hi vaig contactar per correu electrònic i per telèfon però a partir d’un moment ja no responien tot i que els havia dit alguns noms i m’havien respost que potser trobaríem alguna cosa perquè sabien que un d’ells tenia un familiar encara en actiu a l’exèrcit. És clar que ho van vetar. Si les fitxes d’entrada, de responsabilitats i de desplaçaments hi són, les haurien de facilitar a la comissió d’investigació. Si no surten, alguna cosa haurà passat. No crec que puguen ocultar tots els casos.
– FR: En alguns casos ja tenim una mica de documentació així que no poden negar que han existit els procediments. En el cas del meu germà, conservo un acusament de rebuda del jutge d’unes cartes que li va enviar el meu pare com a prova i que es van incorporar al procediment sumarial. Per tant, es va fer alguna cosa similar a una investigació tot i que no li van fer ni autòpsia. El van trobar mort al costat de la taula on treballava amb un obrecartes al cor. Si li haguessin fet l’autòpsia, haguessin pogut comprovar si la inclinació de l’obrecartes és compatible amb un suïcidi tot i que ja sabem que en la majoria de casos no ho és.
– CA: Les comissions d’investigació també han de fer recomanacions per evitar que es repeteixin els errors. Són vinculants i de compliment obligatori. És una acció col·lectiva en comparació de la via judicial, que és individual.
– Com us organitzeu?
– CA: Ara ens hem ajuntat amb tots els nois que van sortir al primer documental, on participaven víctimes d’abusos i d’assetjament. També volem que la comissió d’investigació tracti aquests casos que afecten a persones vives, per molt que els possibles delictes hagin prescrit. En el fons és el mateix cas: algunes persones van sobreviure, amb afectacions molt greus, i d’altres no.
“Dir que són coses del passat suposa normalitzar que tinguem un exèrcit de salvatges”
– FR: A mi em va indignar quan a ministra de Justícia, Pilar Llop, després d’escoltar el testimoni de l’Àlex Gorina, violat per tres sergents, va seguir dient que eren coses del passat. Suposa normalitzar que tinguem un exèrcit de salvatges.
– La mili ja no és obligatòria. Sabeu si s’han pres mesures perquè els soldats actuals no pateixin el mateix tracte?
– FR: No ho sabem perquè és un món tancat.
– CA: I testosterònic i jeràrquic.
– Què hauria de fer l’Estat per reparar aquest mal?
– CA: Reparar és demanar perdó? Potser sí, però també alguna cosa més. A mi el perdó no em serveix de res. El que cal és un reconeixement que l’Estat ho va fer molt malament, que li sap greu i que es prenen mesures perquè no torni a passar. Moltes de les persones que es van suïcidar no eren febles. Hi havia un motiu. Necessito dignificar la memòria d’aquestes persones i també escoltar què necessiten les que van sobreviure. Cal canviar les coses d’arrel, fer un país nou.
– FR: La reparació és la veritat. En el meu cas, he de saber què va passar realment amb el meu germà: Per què en dos dies va passar d’enviar-nos una carta content perquè venia a casa a aparèixer amb un obrecartes clavat al pit? Per tancar la ferida necessito saber què va passar. Qualsevol explicació és bona si és certa: es va veure implicat en un tràfic de drogues, que va escoltar com preparaven el cop d’estat del Tejero que es gestava allà en aquell moment, que el van enxampar gravant les novatades perquè en una carta li va dir al meu pare que li enviaria una cinta… Ningú de la meva família ens hem cregut mai que fos un suïcidi. De fet, el meu pare va caure en depressió i tres anys més tard va morir.
“ETA va matar 853 persones en el mateix període de temps en què van morir 1.900 joves en estranyes circumstàncies al servei militar obligatori”
Com pot ser que encara es miri cap a una altra banda? ETA va matar 853 persones en el mateix període de temps en què van morir 1.900 joves en estranyes circumstàncies al servei militar obligatori. ETA segueix present gairebé cada dia als mitjans pels homenatges i també perquè els polítics en segueixen parlant. En canvi, quan és l’Estat el que té 1.900 joves morts, miren cap a una altra banda.
– L’exemple de la mort del teu pare, Francesc, exemplifica molt bé el patiment que vau haver de suportar les famílies.
– FR: Ara que tinc fills, m’imagino què suposa perdre un fill i entenc que li afectés tant. Per a mi va ser un cop dur perquè era el meu germà gran. Era un referent: tenia moto, anava amb noies, havia aconseguit feina a la Caixa de Pensions, guanyava molts diners… De sobte, amb 16 anys, em vaig trobar sol. Les meves germanes eren més petites i diuen que van perdre la infància. El caliu familiar es va perdre, i amb la mort del meu pare encara més. Quan em pregunten quants germans som, em costa dir tres però ho prefereixo per no haver d’explicar-ho tot.
– Mònica Muntada [MM]: Jo sempre dic que en som quatre però no és fàcil.
– CA: És un silenci i una culpa que ens acompanya: I si li haguéssim dit que es fes objector?, i si no vam saber escoltar?… La sensació de culpa i la desesperació eren tan grans que el meu pare també va caure en desesperació i va morir, malgrat que estava il·lusionat perquè acabava de néixer el meu segon fill. Els 10 primers anys després de la mort del meu germà, no en podíem parlar. Ens posàvem a plorar. Per això jo també deia que érem dos germans, no tres. Fins que va arribar un moment en què ho vaig explicar a algunes poques persones de confiança. No és fàcil perquè, quan ho expliques, la gent no sap què respondre.
“Els 10 primers anys després de la mort del meu germà, no en podíem parlar. Ens posàvem a plorar”
– Molts de vosaltres no us vau poder acomiadar perquè no us van deixar veure el cos.
– CA: Del dia del tanatori no recordo pràcticament res i confonc l’enterrament i el funeral. Sé que en algun moment vam veure militars i em va fer sentir fatal. Anys més tard vaig aconseguir contactar a través de Facebook amb un noi que havia estat al seu grup i em va dir que els va saber molt greu que la família no els volgués allà perquè havien vingut a acompanyar el cos. Li vaig demanar disculpes però és que després d’allò no vull veure els militars ni en fotos. En tot cas, jo em vaig acomiadar del meu germà el darrer cop que va marxar de casa i, de bones a primeres, em vaig trobar una caixa tancada. Necessitava abraçar-lo o com a mínim agafar-li la mà per començar el dol. Com que no l’havia vist, al principi no em creia que fos ell, vaig estar molt de temps pensant que potser tornaria i que potser estava detingut o malament. Al cap de pocs mesos em vaig quedar embarassada i, amb la maternitat, vaig guardar aquest tema sense fer el dol.
– Al documental tots dèieu que no heu pogut tancar la ferida.
– FR: Està oberta i de tant en tant aflora. Jo constantment somiava que el meu germà tornava a casa. Nosaltres tampoc ens vam poder acomiadar perquè la caixa venia precintada. Els meus pares no tenien força per batallar res.
“Avui he somiat amb el meu germà. Em deia que per fi podia tornar a casa, es posava al llit on es va treure la vida i em demanava que l’acompanyés”
– MM: Feia anys que no em passava però just avui he somiat amb el meu germà. Em deia que per fi podia tornar a casa, es posava al llit on es va treure la vida i em demanava que l’acompanyés.
– El documental i la campanya us deuen remoure molt!
– CA: I tant! Va ser molt difícil acceptar el repte. És que la majoria de gent que coneixem no en tenia ni idea. Jo ho havia dit a tres o quatre persones molt properes. Les entrevistes del documental les vam enregistrar ara fa un any. A Melilla vaig anar a l’abril. He estat un any a l’expectativa i amb nervis. Quan el vaig veure, vaig quedar molt contenta. Ja ho estava abans perquè vaig quedar descansada.
– MM: Jo també vaig quedar contenta però m’ha sobtat molt com de remoguda m’he quedat després que s’hagi emès i publicat. Se m’han desbloquejat molts records. Estic remoguda i oberta perquè ho vam passar malament molts anys. El meu pare també va lluitar molt de temps però va acabar tirant la tovallola i es va morir tres anys més tard.
– CA: És difícil perquè l’ha vist molta gent. Jo vaig pel carrer i la gent m’atura, m’abracen fort. Costa però ho agraeixo.
– Heu aconseguit contactar amb més persones que han patit abusos o familiars de joves morts al servei militar obligatori?
– CA: Tenim una desena de casos. Hi ha molta més gent afectada però no és fàcil arribar-hi ni que s’atreveixin a contactar-nos. Després del primer documental, jo vaig contactar amb 3Cat perquè em posessin en contacte amb alguna associació de gent afectada però em van dir que no n’hi ha cap d’activa. Jo no volia fer una segona part del documental sinó trobar-me amb altra gent. Per això ara volem fer una trobada per abraçar aquesta gent, com vam fer nosaltres a la masia de Viladrau en què es va enregistrar el documental.
– JR: Aquell dia vam coincidir per primer cop. No ens coneixíem. No hi havia res preparat. Van amagar les càmeres, ens van posar els micros… Ens van fer sentir molt confortables per començar a parlar.
– CA: Van ser quatre hores d’enregistrament i, quan ens van dir que ja estava, sense dir-nos res, vam seguir una hora més. Cinc hores de rodatge!
– MM: Era fàcil parlar-ne perquè sabíem que la resta de persones ens comprenien. No hi havia judici i, de fet, coincidíem en molts aspectes.
– CA: Va acabar com es veu al documental: amb una abraçada.
