Tota metròpoli, i la de Barcelona no és una excepció, funciona per definició com un sistema integrat d’activitats, mobilitat i oportunitats. Sovint, com també és el nostre cas, la ciutat central continua exercint un paper determinant, però el conjunt de municipis de l’entorn (un entorn cada cop més allunyat d’aquest centre) formen una xarxa que es va fent més i més interdependent, i que encara se’n faria més si les polítiques de mobilitat i de promoció econòmica acompanyessin.
L’Enquesta de Cohesió Urbana (ECURB), elaborada per l’Institut Metròpoli per encàrrec de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), ofereix sempre una radiografia molt valuosa de les transformacions socials i territorials de la metròpoli barcelonina. L’enquesta, realitzada els anys 2017, 2022 i 2025, dona continuïtat a una sèrie estadística iniciada a mitjans dels vuitanta amb la llavors anomenada Enquesta Metropolitana, i permet observar l’evolució de les condicions de vida, els patrons residencials i l’ús del territori en l’àmbit metropolità.
Els resultats de 2025, dels que ja es va fer ressò Catalunya Metropolitana, confirmen una vegada més la consolidació progressiva i inapel·lable d’una realitat funcional urbana que supera clarament tota mena de límits administratius i que des de fa un temps anomenem “la ciutat dels cinc milions”.
Efectivament, la metropolitanització de la vida quotidiana i la seva extensió més enllà dels límits de l’AMB es manifesta, per exemple, en el fet que el 49,2 % de la població ocupada de la regió metropolitana treballa en un municipi diferent del de residència, una proporció que no ha deixat de créixer en les darreres dècades. Travessar límits municipals és, doncs, un exercici associat a la vida laboral de gairebé la meitat de persones treballadores.
Una dinàmica similar es detecta en altres àmbits del dia a dia de la població metropolitana. Així, l’ECURB 2025 indica que el 40,9 % dels estudiants també es desplacen a un municipi diferent per estudiar, mentre que aproximadament un terç de la població (32,5 %) es mou fora del seu municipi per activitats culturals.
Des d’aquesta perspectiva, el concepte de “ciutat dels cinc milions” deixa de ser una metàfora i esdevé una realitat empírica observable en els comportaments quotidians de la població.
Llibertat de moure’s… i de viure?
Deia Manuel Ribas i Piera en el seu llibre Barcelona i la Catalunya-ciutat (Angle Editorial, 2004) que “cal definir la metròpoli com un espai de plena llibertat, en què el ciutadà metropolità, en qualsevol punt del territori, tingui la màxima llibertat per anar a qualsevol punt; i alhora senti la mínima necessitat de marxar del seu entorn immediat; i així, sense sortir-ne, pugui viure en el màxim confort.” (les cursives són de l’original). Al PEMB ho hem formulat com “la ciutat dels 15 minuts i la regió dels 45 minuts”.
Abans de fer exercici d’aquesta llibertat, però, caldria ponderar si se’n disposa d’una de prèvia, que és la llibertat de viure al barri o al municipi que es vol, i en particular de no veure’s forçat a viure a un altre lloc. Aquí tenim un dels principals problemes.
Ens ho ratifica l’ECURB. Segons l’enquesta, el 23,9 % dels canvis de residència es produeixen per motius econòmics vinculats al preu de l’habitatge, una proporció que ha crescut notablement en les darreres dècades.
Al mateix temps, la percepció social de la dificultat d’accedir a un habitatge assequible és molt elevada, atès que el 79,1 % de la població considera difícil trobar habitatge al seu barri o municipi que s’ajusti a les seves necessitats (principalment d’encaix en les economies personals o familiars).
A la llum d’aquestes dades, doncs, la necessitat de marxar de l’entorn immediat no sembla pas mínima, però no ja per gaudir de serveis, sinó simplement per residir. Aquest procés d’expulsió, traumàtica en la majoria de casos, constitueix avui en dia un dels principals motors del “fer metròpoli”. Això és així perquè moltes llars es veuen obligades a buscar habitatge en municipis on els preus són més baixos, encara que això impliqui allargar els desplaçaments quotidians. D’aquesta manera, el mercat de l’habitatge contribueix a reforçar la interdependència territorial de la metròpoli.
Tanmateix, aquesta metropolitanització funcional no implica la desaparició de l’escala local. L’ECURB mostra que moltes activitats quotidianes continuen tenint el barri com a espai de referència, principalment pel que fa a l’accés als serveis. D’aquesta manera, el 72,6 % de la població compra aliments frescos al barri, el 69,4 % hi té el metge de família i gairebé la meitat hi practica esport o hi fa gestions bancàries. Qui aconsegueix establir-se en un barri, seguint la definició de Ribas i Piera, hi pot viure si no amb el màxim confort, sí que amb unes condicions més que dignes. Aquesta part de llibertat, doncs, sembla complir-se.
Una metròpoli desigual
Això sí, malgrat la integració funcional creixent i l’esforç inversor realitzat en les últimes dècades per proveir tot el territori d’equipaments i serveis, l’ECURB també posa en relleu que les condicions de vida, com es d’esperar, no són homogènies en tot el territori metropolità.
En primer lloc, hi ha diferències en la percepció i valoració dels entorns residencials. En conjunt, el 85,8 % de la població declara estar satisfeta o molt satisfeta amb el barri on viu, però aquesta satisfacció varia segons el territori, ja que és més elevada a la ciutat de Barcelona (88,6 %) i a la segona corona metropolitana (86 %) que a la primera corona (82,9 %).
Això és així ja que la primera corona, conformada per municipis densos i molt urbanitzats, és una de les zones amb majors dèficits urbans acumulats. Històricament, aquests territoris han concentrat una part significativa de l’habitatge més assequible i, en conseqüència, de la població amb menys recursos. També les finances locals se n’han ressentit i, amb elles, la possibilitat de regenerar les zones més degradades, malgrat el suport que es pugui rebre de les altres administracions.
En aquest context, la qüestió de la segregació urbana adquireix una importància central. La metròpoli barcelonina no presenta nivells de segregació tan elevats com altres grans metròpolis globals, però això no significa que les desigualtats territorials no siguin significatives.
El principal factor que contribueix a la segregació continua sent l’habitatge. Quan l’accés a determinades zones queda condicionat per preus elevats, la distribució territorial de la població tendeix a reflectir diferències socioeconòmiques. Això pot generar processos de concentració de renda alta en determinades àrees i de vulnerabilitat en d’altres.
La mobilitat residencial retratada per l’enquesta també pot tenir efectes ambivalents sobre la segregació. D’una banda, el fet que moltes persones es traslladin dins de la regió metropolitana pot contribuir a una certa barreja social entre municipis. De l’altra, si els moviments responen principalment a diferències de preu de l’habitatge, poden reforçar una estructura territorial jeràrquica en què els municipis més accessibles econòmicament concentren les llars amb menys recursos.
Aquest procés es veu reforçat per un altre element, com és la relació entre lloc de residència i lloc de treball. Si gairebé la meitat de la població treballa en un municipi diferent del que resideix, això significa que l’accés a l’ocupació ja no depèn exclusivament del lloc de residència. Tanmateix, també implica que els costos de la mobilitat, en termes de temps i monetaris, es converteixen en un factor de desigualtat.
Les llars amb menys recursos solen tenir menys capacitat per afrontar desplaçaments llargs o costosos. Per tant, encara que el mercat laboral sigui metropolità, les oportunitats reals poden continuar estant condicionades per la localització residencial. La premissa de Ribas i Piera de tenir la màxima llibertat per anar a qualsevol punt de la metròpoli dista molt de ser realitat encara.
El gran repte: governar la metròpoli real
Amb tot plegat, la lectura conjunta dels resultats de l’ECURB apunta a una paradoxa característica de moltes metròpolis contemporànies. D’una banda, la integració funcional del territori és cada vegada més intensa. Les persones es desplacen diàriament per treballar, estudiar o consumir cultura en municipis diferents dels de residència, i la metròpoli funciona com un sistema interconnectat.
D’altra banda, aquesta integració no elimina les desigualtats territorials. Al contrari, en alguns casos pot contribuir a reproduir-les o fins i tot a accentuar-les.
La clau d’aquesta paradoxa és que la mobilitat metropolitana permet separar espacialment diferents dimensions de la vida: es pot viure en un municipi, treballar en un altre i consumir en un tercer. Això facilita l’adaptació de les llars a les condicions del mercat, especialment el de l’habitatge, però també pot consolidar una estructura territorial desigual.
Quines implicacions té aquesta situació en el debat sobre la governança de la metròpoli? Si la vida quotidiana de la població ja s’organitza a escala metropolitana, les polítiques públiques també haurien de respondre a aquesta realitat.
En primer lloc, la qüestió de l’habitatge apareix, una vegada més, com un element central. La distribució territorial de l’habitatge assequible és un factor determinant per evitar que la metròpoli evolucioni cap a una segregació socioespacial més marcada. Els plans urbanístics i d’habitatge en marxa hauran de mirar amb molt de compte el mapa a l’hora d’ubicar-hi les diferents tipologies. Per tant, un pla d’habitatge metropolità hauria d’ajudar a concretar sobre el terreny les xifres que es barallen des de diverses instàncies.
En segon lloc, la mobilitat esdevé una política clau per garantir la cohesió territorial. Si una part important de la població ha de desplaçar-se diàriament entre municipis, el sistema de transport metropolità ha de garantir accessibilitat i equitat. La crisi del sistema de rodalies no és precisament la millor notícia en aquest sentit i això fa urgent accelerar les inversions previstes (que, al cap i a la fi, només pretenen posar al dia el ja existent) i fer una planificació acurada de la imprescindible ampliació del servei si es vol atendre de manera efectiva les necessitats de la ciutat dels cinc milions.
Finalment, l’ECURB suggereix la necessitat de reforçar les polítiques de cohesió urbana a escala supramunicipal. Les desigualtats territorials no es poden abordar només des de l’àmbit local, perquè moltes de les seves causes —mercat de l’habitatge, mobilitat laboral, dinàmiques demogràfiques— operen a escala metropolitana. Cal, per exemple, que en programes com el Pla de Barris i Viles 2025-2029 s’adopti una mirada de conjunt de la metròpoli i, a més, hi concorrin projectes de caràcter supramunicipal, que abracin barris confrontants.
Acabo aprofitant una de les consignes més repetides darrerament, fins i tot per part de l’alcalde de Barcelona, com és la del “dret a quedar-se a viure al barri” per afegir-ne una de complementària, que seria el “dret a viure dignament a qualsevol indret de la metròpoli” i que, per tant, marxar o no del barri on es viu no sigui una imposició, ni un drama, sinó el resultat de les preferències de cadascú.
