Una sèrie de petits furts de decoració de Halloween ha estat objecte recent de debat sobre el dret a la intimitat
Tres persones difícilment reconeixibles, amb indumentària que fa pensar en edats d’entre 17 i 20 anys, apareixen en un parell de fotogrames d’una publicació d’un dels grups pratencs amb més usuaris de Facebook. L’autora de la publicació assenyala els joves com a autors del robatori de diversos elements de decoració de amb què els veïns de les Cases de la Seda ambienten la nit de Halloween.
Entre els comentaris, alguns comparteixen la indignació contra aquests presumptes furts. D’altres, però, adverteixen l’autora que pot tenir problemes legals per haver enregistrat la via pública amb una càmera particular de vigilància. Què diu realment la legislació al respecte?
Res de filmar espais públics, amb matisos
Tant la Llei de Protecció de Dades com la de Seguretat Privada deixen molt clar que “el tractament d’imatges en espais públics només pot anar a càrrec dels cossos i forces de seguretat de l’estat, tret que hi hagi una altra autorització administrativa”. La Llei considera espai públic qualsevol carrer, plaça, camí o indret amb trànsit de persones.
Per tant, d’entrada, no es legal instal·lar un sistema de vigilància que prengui imatges del carrer. Però una de les grans riqueses –o misèries, segons qui les interpreti- de la legislació espanyola són els matisos, interpretacions i llacunes. I les lleis esmentades no són una excepció: la mateixa guia bàsica de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) preveu que les càmeres privades puguin captar una “franja mínima i inevitable” de zona pública que es consideraria com accés a l’habitatge.
En tot cas, tant l’Agencia de Protecció de Dades com la legislació són clares pel que fa a la intimitat: no es poden difondre públicament imatges de persones identificables que hagin estat enregistrades amb càmeres de vigilància. Si les càmeres capten la comissió d’un delicte, les imatges han de posar-se a disposició de la policia.
I si són gravacions de mòbil?
Una altra de les característiques més comentades de la legislació espanyola és que acostuma a anar amb diversos anys de retard respecte de l’avanç de les tecnologies. La legislació és estricta quan es refereix als sistemes de videovigilància tradicionals (càmera visible acoplada a una façana).
Però qualsevol telèfon mòbil vell que dormi en un calaix es pot convertir fàcilment en una càmera de vigilància gràcies a desenes d’aplicacions gratuïtes. En cas d’investigació, la persona autora de la gravació sempre podrà dir que ha pres imatges del carrer de forma legítima i espontània.
Davant d’aquesta opció, no cal oblidar que, per molt “legal” que sigui el mètode d’obtenció de les imatges, la llei segueix penalitzant la difusió pública de les identitats de les persones. Amb tot, existeix un principi de “proporcionalitat”, i aquesta difusió per internet o en mitjans de comunicació sí estaria permesa quan es tracta d’imatges de càrrecs públics en exercici de les seves funcions i també quan prima l’interès públic o informatiu (cap llei qüestionarà, per exemple, la difusió de les imatges d’un sospitós de terrorisme).
1 comentari
Yeller Rex