Xavi Ruiz Cooperant resident a Nicaragua, des de 2004, com a responsable d’Amèrica Llatina del Fons Català de Cooperació, i des de 2022 a Costa Rica, exiliat pel règim d’Ortega
Entrevista a Xavi Ruiz, santjustenc i cooperant a Centreamèrica
Com arribes al Fons Català de Cooperació?
Gràcies a ser regidor de Cooperació, vaig formar part de la junta directiva del Fons, com a delegat de Sant Just. Això em va permetre anar d’observador en processos electorals a països en desenvolupament. En deixar la política, va aparèixer una plaça de coordinador d’Amèrica Central i Amèrica Llatina. Per sort, vaig presentar-me i vaig guanyar la plaça.
És un canvi molt important…
Un canvi radical. Tot i que inicialment la idea era marxar un any per coordinar diversos projectes a l’Amèrica Central, la realitat d’allà em va captivar moltíssim. En aquell moment no tenia ni parella ni fills i no tenia res a perdre. En tornar a Barcelona per primer cop, vaig adonar-me que estava totalment enganxat al país i a la feina.
Com reben localment a les persones que aneu a ajudar?
Nosaltres hi anem a fer projectes municipals. No som una ONG i tampoc som una entitat estatal. Treballem braç a braç de forma local amb alcaldes i, per tant, tot és molt proper. Fugim de la visió de donar almoina als més necessitats. Treballem juntament amb les persones d’allà, partint de les necessitats que ells plantegen i ho fem des de la confiança i sense imposar res.
Com és la societat nicaragüenca?
Malauradament, ha tingut escenaris polítics molt adversos que no han permès un progrés social. Hi ha molts factors ambientals contraris que fan que ens plantegem la cooperació des d’escenaris molt petits. A vegades, per exemple, tenim projectes de canalització d’aigua que ajuden molt a les comunitats que ho necessiten.
De vegades, aquestes ingerències polítiques de democratització i accés als serveis bàsics fan que tinguem molts problemes amb molts governs, que veuen en la cooperació l’enemic que ve a fer la feina que s’hauria de fer des de les administracions centrals com és, per exemple, l’accés públic a l’educació.
Treballar amb municipis pot tenir repercussió en l’àmbit de país?
Treballem localment, amb la intenció que es pugui replicar la feina feta. Tenim capacitats molt limitades, però la feina que fem intentem donar-la a conèixer, fent que els municipis del voltant s’interessin pels projectes. Molts cops, els casos d’èxit tenen una gran capacitat de rèplica.
Nicaragua, amb Daniel Ortega, com passa d’un govern sandinista a un govern opressor?
Daniel Ortega va ser el líder de la revolució dels anys vuitanta que va sorgir com a alternativa a un moment de forta confrontació política i social al país. Va estar tota una dècada al davant del govern fins que va perdre el poder, a principi dels noranta, per un procés electoral. A l’oposició, s’apropia de la bandera sandinista, fent que el moviment es trenqui. Llavors sorgeixen diferents grups, entre els quals es troba el FSLN del mateix Ortega, que lluiten per un mateix espai polític. En aquell moment ja es veia que aquest moviment, de marcat calat personalista, seria poc democràtic en cas d’arribar al poder. Efectivament, el 2007, quan accedeix novament al govern, canvia la constitució per perpetuar-se i comença a agafar una deriva molt autoritària amb els opositors.
La repressió és cada cop més gran, fins que el 2018, per una reforma de les pensions molt dura, la gent surt als carrers de forma espontània. Aquestes manifestacions es reprimeixen per la força, causant més de 500 morts. Es tanquen diversos mitjans de comunicació i s’imposa un govern dictatorial que reprimeix qualsevol oposició política a la seva figura.
En l’àmbit cooperatiu, també notem aquesta pressió política. La burocràcia es triplica i demanar ajuts es converteix en una tasca insuportable. La vigilància a la nostra feina i les pressions comencen a ser contínues. Rebem amenaces i molts cossos diplomàtics són expulsats. Aguantem com podem, fins que un dia rebo una trucada on em diuen que hem de marxar de Nicaragua.
Has de marxar en un màxim de 72 hores. Com es gestiona això?
L’ordre ve de molt amunt, de la dona del president, la senyora Murillo. Des d’aquell moment, sé que corro riscos. Si hagués optat per quedar-me de forma unilateral, m’haurien detingut segur. La por era que m’enxampessin i m’acusessin d’altres fets falsos.
Com va ser la sortida?
La primera cosa era gestionar els meus béns. Per sort, en aquell moment la família era fora del país i jo sempre he tingut la casa de lloguer. Als animals de companyia els vaig trobar casa amb veïns i amics. Vaig fer caixes de mudança i els amics me les van enviar després per missatgeria.
La meva preocupació era muntar el meu dispositiu de sortida i deixar el meu equipatge sota el meu control, per por que fos manipulat. Em van dir de sortir per via àrea, però jo vaig decidir sortir per via terrestre fins a la frontera amb Costa Rica, per intentar tenir-ho tot el màxim de controlat.
L’operatiu es va coordinar amb l’ambaixada d’Espanya. Dalt d’un cotxe diplomàtic, conduït per policies de la Guàrdia Civil de paisà, vaig emprendre viatge cap a la frontera de Costa Rica amb molta por.
Els cooperants feu una tasca politicosocial. Us veuen, en països com Nicaragua, com espies?
Sí, totalment. Hi ha una certa paranoia que tots aquells que no pensen com ells són considerats opositors que venen a fer política i a ficar-se en els assumptes d’Estat, quan la realitat és que som persones que volem engegar projectes de cooperació per ajudar les persones.
Arribes a Costa Rica…
Arribo amb dues maletes i vaig a un hotel mentre busco lloc per viure-hi. Allà espero que m’arribi el meu ordinador de feina, ja que per raons de seguretat no va viatjar amb mi. El vaig deixar en mans segures a Nicaragua i me’l van enviar després dins un camió de cerveses que viatjava de Nicaragua a Costa Rica, al cap d’una setmana. Vaig esperar el camió, a les dotze de la nit, a prop de la frontera i en una carretera fosca. És una història molt de pel·lícula, ho sé, però va passar així.
I ara què?
Després de viure tres mesos en un aparthotel i fent feina molt precària per falta de recursos, ja hem muntat l’oficina del FCC a Costa Rica. Allà hi ha molts dissidents nicaragüencs que volen continuar treballant amb i per Nicaragua. Guanyem en seguretat i continuem treballant, per vies més clandestines, amb un país que necessita molta ajuda i al que estimo molt.
Com veus Sant Just, Catalunya, Espanya…?
Soc una persona que he treballat molt com a periodista i, per tant, m’agrada estar sempre informat. Vaig viure el procés català amb molta intensitat des de fora. La notícia va ser mundial i m’arribaven les portades dels principals diaris de Nicaragua, El Salvador o Guatemala amb la notícia del referèndum català, cosa que em va impactar molt quan era allà.
En l’àmbit social, he vist una societat molt diferent i millorada de la que vaig deixar el 2004. He vist grans avenços quant a feminisme i un país que ha fet un salt important, quant a avanços socials.
Perfil
Xavier Ruiz Ribes (Sant Just, 52) Resident des de sempre al barri Sud. Va estudiar a l’escola Canigó i a l’IES, on va impulsar i dirigir la revista La Font de la Bonaigua. Llicenciat en filologia catalana i màster en cooperació internacional a la UB, on ara és professor. Regidor de Joventut i Cooperació a l’Ajuntament de Sant Just, com a independent a les llistes del PSC (1995-2003). Des de 2004 resideix a Nicaragua com a responsable d’Amèrica Llatina del Fons Català de Cooperació, i des de 2022 a Costa Rica, exiliat pel règim d’Ortega. Escriu habitualment al diari “La Prensa”, de Nicaragua.
Aficions: lectura i escriptura (en paper, si us plau), caminar per la natura, l’art en general i en totes les seves formes.
Un llibre: qualsevol novel·la d’Ian McEwan, Emmanuel Carrère o Javier Marías.
Una cançó: si sona Serrat ja en tinc prou per alegrar-me el dia. Però el Rèquiem de Mozart també serveix per a qualsevol estat d’ànim.
Una obra de teatre: entre els nostres, una peça de Rigola. I a les alçades, el Mahabharata, de Peter Brook.
Una pel·lícula: tot Hitchcock, i Psicosi com a exemple de com s’ha de fer cinema fotograma a fotograma.
Un programa de TV: ningú ha superat encara La Clave, de Balbín.
