Com ha evolucionat Amat Immobiliaris al llarg dels seus més de 77 anys d’història, i quins valors han marcat aquesta trajectòria?
Amat Immobiliaris és una empresa que ha evolucionat constantment des que es va fundar fa més de 77 anys. Hem crescut adaptant-nos a les transformacions del sector, però sempre mantenint uns principis inalterables: mirar a llarg termini, ser íntegres, coherents entre el que pensem, diem i fem, i innovar constantment. Innovar no és només aplicar tecnologia, sinó també canviar maneres de fer, pensar solucions noves i arriscar. També som generosos: compartim informació amb clients i professionals sense esperar res a canvi, cosa poc habitual al nostre sector. Som transparents i hem establert un model propi, diferent de qualsevol immobiliària convencional.
El lideratge femení ha estat una constant durant dècades a l’empresa. Com ha influït en la seva cultura interna i en l’organització del treball?
Durant 50 anys, Amat va ser dirigida exclusivament per dones. Tot va començar quan el meu pare va morir el 1952, deixant la meva mare, amb només 27 anys, al capdavant de l’empresa. L’anomenaven “la vídua”. Però va obrir camí i nosaltres el vam seguir. La primera treballadora, la Lluïsa Pérez, la van anar a buscar a l’escola Núria. Vam apostar per les dones i vam implementar sistemes avançats, com la “maternitat a la carta”, per conciliar feina i vida familiar. Als anys 90 vam provar el teletreball amb Minitel, un sistema francès antic. Tot plegat ha creat una cultura d’empresa molt singular.
La teva experiència política i social ha influït en la manera de gestionar l’empresa? Com es tradueix aquest compromís en la vostra activitat?
Vaig militar al PSUC i vaig participar al Congrés de les Dones de 1990, experiències que han marcat la meva visió social de l’empresa. Hem tingut sempre una consciència social real, no estètica ni de màrqueting. Ens hem implicat en àmbits culturals, socials i educatius, i hem defensat valors progressistes amb coherència. Formo part de Femcat, una fundació on empresaris treballen pel progrés de Catalunya, des del món empresarial i amb visió de país.
Com veus l’evolució del sector immobiliari a Catalunya? S’ha après prou de les crisis del passat?
El sector oblida ràpidament les lliçons de les crisis, que són cícliques. A Amat, quan vam veure que la crisi del 2008 s’acostava, vam actuar amb prudència i vam aprofitar el moment per créixer. Vam obrir oficina a Barcelona quan tothom tancava. Això ens va permetre guanyar els primers concursos del Banc Sabadell per gestionar immobles de luxe. També vam crear una empresa tecnològica pròpia, que avui té gairebé 700 clients, després del tancament del Centre de Càlcul de Sabadell.
Quin ha estat el vincle d’Amat Immobiliaris amb Sant Just i el seu entorn?
Sant Just ha estat sempre l’eix central de la nostra trajectòria. Aquí vam néixer com a empresa i mai ens n’hem desvinculat. Hem estat presents en molts moments clau del seu creixement urbanístic, tot i que és un municipi amb un desenvolupament més limitat que altres, com Sant Cugat, on també treballem. Recentment, he estat elegida presidenta de Sant Just Impulsa, una associació empresarial que vol donar veu a les necessitats del teixit local. L’objectiu és canalitzar problemàtiques com la mobilitat, la recollida de residus o la connectivitat, i fomentar la col·laboració entre empreses sovint desconegudes entre elles. Estem creant una xarxa activa i cohesionada per fer més eficient i sostenible el teixit productiu del municipi.
Davant la crisi d’accés a l’habitatge, especialment entre els joves, com analitzes la situació actual i quines solucions creus que caldria impulsar?
La situació és molt complicada. L’increment de la població, l’envelliment i les noves formes de convivència han creat una pressió molt gran. I a això s’hi suma l’arribada massiva d’expats i professionals estrangers que poden pagar més, desplaçant la població local. A Barcelona s’ha volgut una ciutat innovadora i atractiva, però això té conseqüències: preus inassolibles i expulsió de veïns. El problema és que no s’ha planificat bé. Ningú va preveure que tindríem tant d’èxit, i ara en patim les conseqüències.
A Sant Just, el sòl és escàs. L’Ajuntament prepara habitatges de lloguer, però queda el dubte de si serà una mesura estable.
És una discussió llarga. No estic d’acord com es van gestionar projectes com el de l’illa del Walden. En un context de creixement del mercat, alguns van fer molts diners venent pisos de protecció. Abans els contractes eren de 20 anys, però sense protecció real, no complien el seu propòsit. No crec que els lloguers indefinits siguin la solució, com passa a Suècia, on la manca de rotació genera problemes d’alta demanda i costos de manteniment elevats. Si volem aplicar aquest model, cal reflexionar i aprendre de les bones i males pràctiques. Potser un lloguer de 30 anys, que cobreixi una generació, seria millor. Però falta diàleg.
Per part de qui?
Al país, sovint s’escolta poc el sector immobiliari, que té una mala reputació. Els mitjans de comunicació només reflecteixen una part de la realitat, i és important que es considerin totes les perspectives. No tots els propietaris són especuladors; hi ha moltes persones que han invertit en immobles per garantir-se una jubilació o per deixar una herència als seus fills. El que realment està distorsionant el mercat són els fons d’inversió, però aquests estan marxant per les regulacions. La situació d’inseguretat jurídica que vivim fa anys és nefasta per a qualsevol mercat, i això és una de les raons per les quals la situació és tan complicada. No podem seguir creant lleis sense tenir-les preparades. Si anunciem una mesura i després triguen mesos a posar-la en marxa, el mercat reaccionarà abans que la llei entri en vigor, com ha passat amb la Golden Visa.
Quin hauria de ser el paper de les administracions públiques i el sector immobiliari per garantir un accés més just a l’habitatge?
Per garantir un accés més just a l’habitatge, cal acció conjunta entre administracions i sector immobiliari. Les administracions han de facilitar sòl, reduir burocràcia i col·laborar amb el sector privat per crear habitatge assequible, amb visió a llarg termini i valentia política. Alhora, cal adaptar-se a noves necessitats com les mediambientals. El sector immobiliari ja fa esforços en obra nova, però el gran repte és la rehabilitació del parc existent, sovint frenada per una gestió deficient i tardana dels fons europeus, que haurien de jugar un paper clau. La solució no és màgica ni immediata, però sí possible amb accions coherents i continuades.
Entrevista publicada en l’edició paper, núm. 504, maig 2025 original La Vall de Verç
