L’habitatge ha escalat l’últim any a la primera posició de les preocupacions ciutadanes, apunten els estudis dels organismes oficials que sondegen l’opinió pública a Barcelona i Catalunya. Això no passava des del 2007, just abans de l’esclat de la bombolla immobiliària —però els analistes no es posen d’acord si és pertinent o no fer el paral·lelisme entre els dos moments. La demoscòpia indica, a més, que l’escalada de preus i el desgavell del mercat estan produint un deteriorament de la vida quotidiana de molta gent.
Així, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat revela que una part substancial de la població de les comarques metropolitanes de 16 anys i més nota els efectes de la situació de l’habitatge en la qualitat de vida: el 36% afirma que l’afecta negativament o molt negativament, mentre que només el 8% en nota efectes positius.
El grup més nombrós és el dels que declaren no percebre’n conseqüències positives ni negatives (53%). I té una explicació: gairebé tots (96%) són propietaris de l’habitatge on viuen o bé fan servir el que els posen a disposició els pares.
Són dades de l’Enquesta sobre actituds i preferències envers l’habitatge a Catalunya, publicada recentment, i de la qual Catalunya Metropolitana ha extret i processat part de la informació corresponent a una mostra de 2.145 residents a la regió metropolitana de Barcelona, les cinc comarques (Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental) on viuen 5 dels 8 milions de catalans.
El treball del CEO, realitzat entre el 13 de febrer i el 14 d’abril passats, concreta que, per sobrecàrrega en el cost o per dificultats d’accés, l’afectació personal per la carestia de l’habitatge es tradueix en decisions forçades: el 38% ha hagut de reduir altres despeses essencials (menjar, transport), el 22% ha hagut de viure en habitatges que estan en condicions pitjors del que voldria i el 21% ha anat a viure més lluny del que li convenia per als desplaçaments diaris a la feina o al centre d’estudi. Altres contrarietats experimentades amb menys freqüència serien veure’s obligat a compartir pis a contracor (18%) o haver de tornar a viure a casa dels pares (12%).
Un altre indicador del problema és la incidència de diferents deficiències en els habitatges habituals dels enquestats: el 33% reconeix que casa seva té mal aïllament tèrmic, el 26% mal aïllament acústic i el 22% acusa falta de metres quadrats per a la vida quotidiana. Humitats i deficiències dels tancaments exteriors també són freqüents. Només el 35% dels enquestats no apunten cap inconvenient de l’espai on viuen.
El malestar associat als problemes d’habitatge pot explicar la intensificació dels moviments de població dins la regió metropolitana (136.000 canvis de municipi el 2023) i el saldo migratori negatiu que manté amb la resta de comarques catalanes i la resta d’Espanya, fenòmens detallats en un article anterior.
Una part de l’estudi està dedicada a indagar en els valors de la ciutadania en relació amb l’habitatge i la seva opinió sobre les polítiques que les institucions han començat a aplicar per frenar l’escalada dels preus de compra —de l’ordre del 90% en deu anys segons l’índex de l’Idescat— i la falta de disponibilitat de lloguer ordinari. Els resultats presenten contrastos que criden l’atenció i connecten amb el debat públic actual, en què hi ha sectors econòmics i polítics que miren d’aturar les mesures que puguin comportar restriccions al simple joc entre oferta i demanda. Unes restriccions que sintonitzen amb els valors de la població: el 59% de residents metropolitans discrepa de la idea que l’habitatge és un recurs econòmic més, com altres béns o serveis que es compren i venen lliurement al mercat. Al contrari, el grup més nombrós (37%) és el dels que fan èmfasi en la seva qualitat de necessitat bàsica i rebutgen que s’utilitzi per al mercadeig i la generació de beneficis.
Com es pot apreciar al gràfic anterior, el rebuig a la idea de l’habitatge com a pura mercaderia és més ferm a la regió metropolitana de Barcelona que a la resta de Catalunya. Sumant els enquestats que hi estan bastant en desacord i totalment en desacord, la diferència és de 6 punts: arrodonint, 59% a l’àmbit metropolità contra 53% a la resta.
Per acabar de matisar el panorama de preferències i sensibilitats respecte de la crisi de l’habitatge i les mesures per afrontar-la, el sondeig del CEO indica que al mateix temps són majoria (61%) els residents metropolitans que creuen que s’ha de respectar sempre el dret a la propietat privada, amb molt poques excepcions, per damunt dels partidaris que aquest principi se supediti a altres prioritats polítiques orientades a garantir altres drets. En aquesta qüestió també hi ha un diferencial d’uns 5 punts en el posicionament de la població metropolitana i de la resta de Catalunya, que es mostra més inflexible a favor del dret de propietat.
La Constitució del 1978, recordem-ho, proclama que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”, però alhora reconeix “el dret a la propietat privada i a l’herència” i especifica que “ningú podrà ser privat dels seus béns ni dels seus drets si no és per causa justificada d’utilitat pública o d’interès social, mitjançant la corresponent indemnització i de conformitat amb allò que les lleis disposin”.
En la història recent la fórmula majoritària de tinença de l’habitatge principal a Espanya i a Catalunya és la propietat, si bé els últims anys han guanyat pes el lloguer i altres modalitats. A l’àmbit metropolità, les últimes dades de l’Idescat, del 2021, dibuixen un repartiment 69%-24%-7% entre els tres règims de tinença.
Per ara tenir un habitatge en propietat continua sent un objectiu important a la vida, pensen tres de cada quatre enquestats. L’estudi del CEO, a més, permet calcular la proporció de persones que tenen més difícil assolir aquest objectiu vital: són el 25% de la mostra, que no posseeixen cap habitatge en propietat i tampoc no esperen heretar-ne cap dels seus antecessors.
El problema de l’habitatge ha anat guanyant pes en l’agenda política i social, sobretot a causa de l’increment sostingut del seu cost, molt superior a l’evolució dels ingressos de la població, i per la falta d’instruments actualitzats per a la intervenció pública en aquest camp. La Llei estatal pel dret a l’habitatge del 2023 ha suposat un punt d’inflexió en preveure per primera vegada la regulació del lloguer com a fórmula per reequilibrar el mercat en zones on està clarament desmarxat. Però la crisi és de tanta magnitud que les solucions hauran de ser múltiples.
A la regió de Barcelona, entre les possibles mesures per facilitar l’accés a l’habitatge, la que té un suport més ampli és la construcció de pisos protegits o públics (85%), com els 50.000 que el president Illa va anunciar que promourà la Generalitat fins al 2030 amb una inversió de 4.400 milions d’euros. La llista de preferències continua amb la limitació dels pisos turístics (75%), una mesura que 262 ajuntaments catalans poden adoptar en base a la normativa urbanística dictada pel Govern el 2023 i que en el cas de Barcelona l’Ajuntament ha avançat que suposarà la supressió de totes les llicències quan caduquin les actuals, el 2028.
La novetat de la llei estatal d’habitatge per a les zones de mercat tensat, la regulació dels lloguers, també té un suport majoritari (72%), igual que les subvencions directes a joves i famílies amb rendes baixes (71%), l’obligació per als grans tenidors (empreses o fons d’inversió) de destinar part de les seves propietats al lloguer social (71%) i, en menor mesura, apujar impostos als propietaris de múltiples pisos buits (68%). No tenen un consens tan clar —més partidaris que detractors, però un gruix important d’indiferents— la liberalització del sòl urbanitzable i l’expropiació o compra de pisos per part de les administracions.
Dins del debat públic sobre l’habitatge apareix sovint la referència a l’ocupació irregular. O okupació, amb k, si al·ludim al moviment que practica l’entrada i recuperació de locals buits per reivindicar l’ús social de la propietat. Les dades oficials del Departament d’Interior a partir de les denúncies tramitades diuen que el fenomen va afectar el 2024 el 0,15% dels habitatges censats i que el 62% van ser ocupacions d’immobles buits o pendents de finalitzar, és a dir, el que tècnicament serien usurpacions amb violència o sense. Els casos de violació de domicili, l’entrada en espais habitats amb la pretensió de quedar-s’hi, són escassos. Però en la conversa pública es barregen els diferents episodis i se’n magnifica la conflictivitat, com si fos molt probable que en tornar de vacances ens trobem uns desconeguts instal·lats al sofà de casa.
I la confusió i l’agitació que practiquen algunes opcions polítiques tenen efecte. Entre la població de la regió metropolitana hi ha una opinió molt negativa sobre l’ocupació d’habitatges: el 38% troba aquesta pràctica “gens justificable” en contrast amb el 3% que la veu “plenament justificable”. Prescindint de la dimensió real del problema, preval la por a perdre la casa d’un dia per l’altre: el 70% qualifica l’ocupació com un problema greu (valoracions de 7-10 en l’escala de 0-10), entre els quals el 24% la descriu com “el problema més greu de la societat actual”.
