Entrevista al director del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) de la UAB
Collserola sofreix estrès hídric i això ha obert el debat sobre la gestió forestal: Cal talar arbres? Cal obrir més franges antiincendis? És possible aconseguir un mosaic agroforestal? Quin impacte tindrien aquestes mesures sobre els ecosistemes? Alhora, l’ús dels boscs urbans i periurbans per part de la ciutadania també enceta un altre debat: S’han de preservar aquests espais? Com? S’ha de reduir l’afluència de persones? Són boscos amb un valor ambiental rellevant?
En aquesta segona tipologia de boscos s’emmarca el bosc de Volpelleres, que, com d’altres, té qualificacions urbanístiques no només de zona verda i això permet, en el cas santcugatenc, projectar-hi una escola. Com casa aquest fet amb tots els dubtes assenyalats anteriorment? Per intentar buscar respostes, tot i que sense entrar al detall dels casos concrets que tendeixen a polaritzar les posicions, elCugatenc ha entrevistat Joan Pino, doctor en biologia, màster en tecnologies de la informació geogràfica, catedràtic d’ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i director del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).
– Sobren arbres?
– Depèn de moltes coses. Estem a un atzucac perquè, en territoris metropolitans, hem d’encarar tres necessitats: l’aprofitament d’uns béns (fusta, llenya…) i serveis de lleure, culturals i espirituals, la biodiversitat i el risc d’incendi. El territori metropolità s’enfronta a una tempesta perfecta: cada cop tenim més bosc per l’abandonament agrícola i de la pastura, més gent a prop del bosc perquè s’ha quadruplicat la superfície urbanitzada i més risc d’incendi. Les institucions han d’endreçar-ho amb els documents de planificació però troben contradiccions.
Sí que cal tallar arbres a Collserola perquè s’ha de reduir la densitat del bosc per adaptar la massa i que sigui més resilient a la sequera i als increments de temperatura. A més, hi ha hagut una densificació del bosc. Ara sota les pinedes hi ha alzinars. Competeixen per l’aigua i això fa que hi hagi pins molt deteriorats.
“S’ha de reduir la densitat del bosc per adaptar la massa i que sigui més resilient a la sequera i als increments de temperatura”
– Que les pinedes es converteixin en alzinars és propi dels boscos mediterranis.
– Sí, però en un entorn tan pressionat com Collserola, no pots deixar que el bosc es gestioni de forma natural perquè corres molt riscos. Per exemple, un incendi pot cremar tot el massís en una tarda. Tenim la sort que hi ha un sistema de vigilància molt efectiu. Si vols seguir oferint el servei a la població, has de gestionar el bosc perquè estigui bé i per reduir el risc d’incendi. Posar tot això a una coctelera i que surti alguna cosa clara és difícil.
– El Pla Especial de Protecció del Medi Ambient i del Paisatge (PEPNat), que guia el Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola, recull algunes mesures com ara fomentar el mosaic agroforestal. És una decisió política presa.
– Estan al paper però ves a tallar arbres per fer el mosaic agroforestal. Ampliar les franges de protecció, reduir la densitat del bosc, recuperar conreus… són mesures impopulars. És raonable. També cal tenir en compte que els boscos més propers a les poblacions són molt importants des d’una perspectiva de lleure i de serveis ecosistèmics essencials per a la gent però estan molt pressionats pels documents urbanístics perquè es contemplen com a zones de creixement urbà.
Fins ara el creixement urbà l’ha sustentat el sòl agrícola. A la Regió Metropolitana conservem una tercera part dels conreus, una tercera part s’ha abandonat i són boscos i matollars mentre l’altra tercera part s’ha urbanitzat. O sigui, la principal font de sòl urbanitzat ha estat el conreu i els boscos s’han preservat força. Però ara ja no ens queden conreus per ocupar i comencem a urbanitzar els boscos.
– Boscos que en alguns casos eren conreus abandonats.
– Sí, de fet tot sovint encara hi ha arbres del conreu: ametllers, oliveres, figueres… Si mires fotos antigues, es veu clarament que eren feixes de conreu fa uns 50 anys. Per tant, són boscos nous que no tenen un paper molt rellevant des de la perspectiva de la biodiversitat però, en canvi, són molt importants com a prestadors de serveis medioambientals per la població: zones de passeig, esbarjo, alguns convertits en parcs periurbans…
– Tampoc és el mateix un bosc que neix totalment sobre sòl agrícola que el que, tot i prendre sòl agrícola, té una zona més frondosa al voltant d’una riera o d’una zona que mai havia tingut ús agrícola.
– Certament. El que tenen en comú és que els boscos que hi ha sobre sòl agrícola creixen un 25% més ràpid que la resta perquè estan en sòls bons. Els boscos de principis del segle XX eren a zones on no es pot cultivar i, per tant, no gaire bones per als arbres del propi bosc. Els boscos de les zones altes de Collserola estan sobre sòls rocosos i en pendents mentre a la plana hi ha sòls profunds i amb aigua. Com que creixen ràpid, els boscos que hi ha sobre antics sòls agrícoles comencen a tenir roures i altres espècies, encara més si hi ha una riera, on pot haver oms, pollancres… Tot i això, generalment en aquests boscos hi ha una fauna limitada, sobretot conills, que no es troben als boscos més tancats.
Hem de tenir en compte que el nostre paisatge estava fortament intervingut i el que funcionava era gràcies a la intervenció constant. Ara això s’ha perdut i o bé es recupera la intervenció humana o bé s’avança cap a un estat més salvatge amb la introducció d’herbívors i depredadors. Ara bé, a Collserola és complicat perquè hi ha molta població al seu voltant.
“El nostre paisatge estava fortament intervingut i el que funcionava era gràcies a la intervenció constant”
– Per tant, l’equilibri a Collserola és entre l’ús i la prevenció d’incendis més que per la biodiversitat?
– No, també és un focus de biodiversitat. De fet, els serveis ecosistèmics que aprofita la ciutadania són per la biodiversitat que hi ha, tot i que és més resistent. A Natura en test petit parlem d’aquesta natura confinada en un entorn metropolità. És una natura fràgil i diferent, alhora que propera a les persones. En termes de serveis de lleure, Collserola pot ser més important que els boscos de l’alt Pirineu simplement perquè hi ha la població i el flux de servei és més gran.
Els boscos metropolitans que semblaven banals des de la perspectiva de biodiversitat han passat a ser molt importants quan parlem de serveis ambientals. Quan s’incorpora el concepte de servei, vinculat a la infraestructura verda, els entorns metropolitans passen a tenir un repte: que tots els espais verds són importantíssims encara que estiguin degradats o siguin petits.
– És el que diu el Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM) quan reconeix l’estructura verda i blava.
– Llavors hi ha reptes com els boscos limítrofes que són zones de creixement on van a parar equipaments, barris… Amb el canvi climàtic porten un risc associat d’incendi que reclama que ens posem seriosos amb les franges de protecció. Hores d’ara les franges són insuficients. Les hem de fer i ampliar. Llavors comença a haver-hi problemes perquè hi ha gent que vol que no es tallin aquests arbres.
– El problema també és urbanístic: Com és que em permès que les cases arribin al límit del bosc?
– Cert però hem aprovat uns plans urbanístics que ho permeten. Certament és una pèrdua d’àrees d’interès per a la ciutadania.
– Portem tres anys consecutius en què la pluviometria ha estat la meitat de la que pertocaria. Això ha provocat canvis en la gestió forestal?
– Sí, sobretot en la gestió de les franges forestals. Els Bombers avisen que pot haver una catàstrofe qualsevol dia i, de fet, ja n’hem vist també a Europa.
– Sembla que anem a remolc, doncs. Tres anys amb la pluviometria en mínims històrics i ara s’actua…
– Perquè hi ha una erosió política. No només tallar arbres no és ben vist sinó que també hi ha el repte d’integrar els boscos als plans urbanístics.
– La pagesia juga un paper importantíssim en la gestió del territori i alhora adverties a través de Twitter que en el marc de la mobilització pagesa s’han vist cartells contra l’Agenda 2030. És contradictori?
– Els pagesos són essencials per mantenir el mosaic agroforestal i els béns i serveis que volem obtenir del territori: fusta, energia i aliments. Això s’ha de produir localment en bona part per evitar una petjada de carboni que ens porti a una situació encara pitjor. Per fer-ho necessitem un sector primari alineat amb aquest canvi de paradigma. Una agricultura intensiva amb un ús important de pesticides i fertilitzants no ajuda a la conservació de la biodiversitat i dels serveis, fins i tot pot afectar a la fertilitat del sòl. No té gaire sentit.
“Una agricultura intensiva amb un ús important de pesticides i fertilitzants no ajuda a la conservació de la biodiversitat i dels serveis, fins i tot pot afectar a la fertilitat del sòl”
– I per què passa?
– A món agrari hi ha un discurs polièdric. Hi ha una part del discurs vinculat a l’agronegoci i una altra que defensa la proximitat. No dic que l’agricultura ecològica sigui el futur perquè també hi ha un problema de base: demostrar que tot és agricultura ecològica. Hem d’anar cap a solucions integrades.
– La resposta local que defenses ha de ser, com a mínim, de país. L’àrea metropolitana no pot autoabastir-se.
– Necessitem tota Espanya i altres territoris propers. El futur serà ambiental o no serà perquè no hi ha manera de mantenir explotacions agràries que no tinguin en compte els reptes de l’Agenda 2030.
– I la ramaderia? Hi ha un debat entre la ramaderia intensiva, l’extensiva i el no consum de carn.
– Hem d’anar cap a una ramaderia de proximitat i extensiva, que aprofiti àrees marginals de vores de bosc i antics conreus abandonats convertits en pastures. Així podem tenir carn de proximitat. Tenim un problema: no mengem xai, que era una de les carns de proximitat més habituals al món mediterrani tradicional. També hi ha el repte d’encaixar aquesta ramaderia de proximitat amb una població de vuit milions de persones. Fa un segle teníem un territori molt desforestat amb una població que era una quarta part de l’actual.
“Hem d’anar cap a una ramaderia de proximitat i extensiva, que aprofiti àrees marginals de vores de bosc i antics conreus abandonats convertits en pastures”
– El veganisme o el vegetarianisme també tenen un discurs al respecte.
– I és pot justificar de moltes maneres: per maltractament animal o per ecologia, perquè per produir un quilo de carn necessites 10 quilos d’herba. Si menges molt poca carn, necessites menys territori per produir tenint en compte el ferratge, l’aigua…
– Però defenses que cal tenir una ramaderia extensiva. Per tant, més que no menjar carn, apostes perquè en mengem menys?
– Sí, que de mitjana n’hem de menjar menys, però també hem d’importar menys productes agrícoles de l’altra punta del planeta. En resum, hem de reduir la nostra petjada. Això hi ha qui li ha dit decreixement o frugalitat.
– Quan poses aquestes paraules sobre la taula a nivell polític, la gent s’espanta.
– Igual que quan talles franges de protecció. Entenc que genera incerteses i que el món científic no les resol perquè proposem models amb una certa probabilitat en funció de l’escenari de gestió. Per això crec que ens hem de conjurar i proposar accions que ens permetin anar endavant. Fer que això no sigui part de la batalla política.
“Hem de fer que les decisions ambientals no sigui part de la batalla política”
– Al CREAF feu trobades amb el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. Serveixen per a alguna cosa?
– Sí, estem adscrits a aquest Departament i treballem contínuament amb ells. Hi ha la voluntat d’impulsar aquestes polítiques i tot depèn de la capacitat de fer-ho.
– Però al final del camí sempre hi ha una decisió política. Tot sovint a nivell tècnic no es pot dir que només hi ha una opció vàlida.
– Exacte, cadascú té la seva feina. Nosaltres podem fer recomanacions tècniques i els gestors han de prendre les decisions, que han de ser informades per la ciència. Després, com qualsevol altre ciutadà, podem anar a la manifestació que creguem oportuna.
– O sigui, que a nivell tècnic podeu dir que una actuació té uns impactes ambientals, sobre l’ús social, sobre el risc d’incendi… i ells ja decideixen?
– Clar, jo mateix vaig participar en l’informe sobre l’impacte de la tercera pista de l’aeroport, que afectava a diversos valors naturals, i al final es va fer, com ha de ser. Després va haver les mesures adients de correcció i compensació d’impactes.
– La compensació sempre és sobre un mal ja fet.
– Sí. Hi ha mesures cautelars que han d’intentar que no es produeixi tan de mal, correctores per reduir l’impacte durant l’obra i compensatòries sobre el que ja està perpetrat.
