Segons l’ajuntament, l’augment permetrà ampliar la plantilla de l’empresa concessionària de 418 a 550 efectius i incrementar el parc mòbil de neteja, que passarà de 73 a 130 vehicles. A més, es desplegaran més contenidors a la ciutat (de 4.200 a 5.300) i s’habilitaran més ubicacions. També s’instal·laran contenidors metàl·lics antiincendis en les zones on s’han produït més cremades de contenidors en actes incívics.
El contracte inclou alguns elements més difícils de controlar, com són: incrementar un 35% la freqüència de la recollida d’escombraries i de la neteja de carrers. Com a novetat, es farà neteja nocturna a tots els barris de la citat. Això inclourà els buidatges de papereres. A més, els contenidors tindran sensors que indicaran si estan plens o no. Això evitarà que hi hagi desbordaments i permetrà optimitzar les rutes de neteja, que es modificaran en funció de les necessitats.
La quantitat de diners que es destinarà a neteja a Badalona és descomunal. Per tant, el control del qual es pagui a les empreses adjudicatàries hauria de ser exhaustiu i sense ombra de cap irregularitat. I això passa quan a la ciutat hi ha una majoria absoluta d’un partit polític i, en conseqüència, un control de l’oposició que supera de poc el testimonialisme.
Valorar els imponderables
A mi se m’ocorren conjectures sobre les quals meditar. Una és la difícil valoració i control de les operacions basades en imponderables. Quina és la freqüència real de la recollida d’escombraries als carrers de la ciutat? Quant és el 35% de l’esmentada freqüència? Quant costa dotar de mecanismes que permetin saber si un contenidor està ple? Quina valoració es fa del cost d’una sala des d’on es controli tot el desenvolupament de la neteja? Quins seran els indicadors de qualitat del servei que hauria de servir per incrementar o disminuir el que es pagui a l’empresa adjudicatària? Com es calcula la qualitat del servei de neteja viària? Tot això són ítems difícilment previsibles que deixen a la voluntat política de qui els fixi el pagament de grans quantitats de diners que són de tots.
Deixeu-me que deixi sobre la taula una possibilitat, una conjectura. I el lector o lectora, que són intel·ligents, trauran les seves conseqüències. El 3% d’un pressupost anual de 45 milions són 300.000 euros, cosa que en 12 anys sumaria 3,6 milions. Aquí ho deixo, treguin vostès les seves conclusions.
La meva humil opinió és que una ciutat com Badalona hauria de tendir a recuperar la prestació de la neteja com un servei municipal i públic, però tot sembla apuntar que s’aprofundirà la privatització i la dependència de grans empreses que en algunes ocasions han projectat ombres sobre la gestió que els és encomanada.