“Quan migres vius un esquinçament pel fet d’apartar-te de la teva llengua i la teva cultura”, expressa l’Eddy Laverde, refugiada colombiana, que fa poc més de quatre anys que viu a Sant Cugat. Les seves paraules ressonen però de formes particulars en les experiències de Youssef Oumouzoune, que va néixer a Naour, un poble de l’Atlas i en una família amaziga i que va travessar el Mediterrani en barca; de Tijan Konteh, va emigrar de Gàmbia amb la seva família quan ell tenia 8 anys i seguint el camí del seu pare, però el van deportar anys més tard; o Najiah Mohammadi, que va fugir de l’Afganistan dels talibans després d’anys d’estudiar per trencar els esquemes del que una dona se suposava que ha de fer. Tots quatre viuen a Sant Cugat o hi han viscut i han arrelat a la ciutat de manera significativa a través d’entitats socials diverses.
La migració (potser, més aviat, l’arribada de persones nouvingudes al territori català) és un dels temes socials i polític més tractats i instrumentalitzats dels últims anys; i si normalment se’n parla des de les dades, no sempre es visibilitzen els impactes sobre les vides de les persones que migren: des dels joves migrants que arriben quan encara són pràcticament nens. En un món en conflicte, a les migracions s’hi suma el refugi o asil polític. I sovint es visibilitzen les persones més vulnerables, des del sensellarisme fins a l’infrahabitatge. Però la sort (que sovint més que sort, és l’existència d’una xarxa de suport) fa que moltes persones tirin endavant amb projectes de vida amb una cama aquí i una altra allà i tirin endavant projectes individuals i col·lectius que els van permetent, mica en mica, arrelar a la terra on han arribat; tal com ho expliquen ells.
Capítol I – la sortida
Dels quatre entrevistats, només en Youssef Oumouzoune va arribar en pastera creuant el Mediterrani. Ell és del poble de Naour, i als 16 anys va sortir del seu poble junt amb cosins seus. Naour és un poble rural de l’Atlas i ell és de llengua i cultura amaziga. “Jo mai havia vist el mar”, explica. La primera etapa del seu periple migratori va ser arribar des de Naour fins a Tànger (un trajecte que menciona de passada però que ja els va implicar fer més de 500 quilòmetres). Un cop a Tànger, explica que vivien en un garatge d’on no podien sortir per evitar que la policia els agafés, ja que no anaven sols sinó amb “una màfia”, diu, a qui van pagar l’equivalent a entre 3.000 i 4.000 euros.
Per a en Tijan Konteh va ser una mica més fàcil: relata que el viatge perillós el va fer el seu pare, i ell va arribar a Catalunya, concretament a Manresa, uns anys més tard gràcies al reagrupament familiar. Això no obstant, quan era jove va viure la crisi econòmica i el seu pare es va quedar sense feina. En aquest moment, va emprendre un negoci per ajudar la seva família, una botiga de productes africans: “Per a mi era un orgull perquè havia pogut resoldre el problema econòmic”, recorda. Però la gestió d’una botiga quan era molt jove va ser complicada: “Al final vam haver de tancar per diversos motius, i va ser una època molt dura: el meu pare va anar a França a buscar feina, jo estava decebut de no haver pogut ajudar la família mentre que el meu pare havia migrat per ajudar-nos”. Això el va impulsar a emigrar a un país europeu per buscar-se la vida, com molts amics seus estaven fent en aquella època, i va escollir Noruega, on en principi tenia un amic.
Tant Eddy Laverde com Najiah Mohammadi es van veure obligades a fugir de Colòmbia i l’Afganistan per la violència
En el cas tant de l’Eddy Laverde com de la Najiah Mohammadi, la sortida del seu país no va ser en cap cas voluntària sinó marcada per la violència. “Colòmbia és un país que porta 60 anys en conflicte intern: això vol dir que nosaltres ja naixem dins de la guerra”, explica. El seu germà Mario va ser assassinat a Bogotá, la seva ciutat. Quan ella va posar una denúncia, va començar a rebre amenaces. A Bogotá, Laverde havia impulsat una entitat anomenada Abya Yala, de suport comunitari a través de l’art al seu barri, de la que també formava part el seu germà: “La seva mort va descontrolar les nostres vides, no només la meva sinó les de tothom al meu entorn”. Laverde va resistir molt el fet d’exiliar-se i es volia quedar, però hauria implicat viure amb por constant: “Mai podia caminar sola pel carrer, vaig intentar viure en altres zones del país però no va ser suficient, i per exemple, hauria hagut de portar sempre armilla antibales”. La decisió de marxar la va haver de prendre de manera precipitada.
L’Afganistan també ha viscut en un conflicte armat pràcticament continu que ha encadenat guerres on hi ha hagut molta intervenció estrangera començant per l’any 1979. L’any 2021 el retorn dels talibans al poder va ser un punt d’inflexió per a la situació de les dones al país, però Mohammadi explica que els esclats de violència era constants al país abans de 2021 (en un moment en què no hi havia una guerra declarada): “Uns mesos abans havíem tingut tres mesos de guerra en la meva ciutat, per això amb tota la meva família vam marxar de la ciutat i vam fugir a una altra on no hi havia lluites”. Tot i el context, i les dificultats pel fet de ser dona, Mohammadi va estudiar, primer a l’escola al seu país i després el batxillerat a la Índia, gràcies al suport de la seva família i sobretot, a haver tingut molt clar des de molt petita que aquest era el seu camí, com explicava ara fa prop de dos anys en una entrevista a elCugatenc.
Capítol II – el viatge
Al cap d’un mes i mig de ser Tànger, al Youssef Oumouzoune i els seus cosins els van anar a buscar de matinada i els van carregar en una furgoneta. “Ens deixen a una muntanya i des de la muntanya hem de baixar corrent fins al mar: potser vam tardar 40 minuts o una hora corrent”, relata. Un cop arriben a la riba, troben les pasteres a punt, per a unes 65 persones en total, de grups diferents. “Ens apuntaven amb pistoles perquè pugéssim a les barques: tots vam pujar amb moltíssima por: ja no hi havia marxa enrere”, relata el Youssef.
Youssef Oumouzoune recorda que va passar molta por durant el viatge en pastera
Un cop dins de la barca, havien de travessar un control militar del Marroc, que en teoria, des de la màfia havien subornat perquè no hi fos aquell dia, segons el relat del jove. Però quan van arribar amb la barca al lloc de pas (una tanca amb filferro que havia d’estar mig oberta) van veure que sí que hi havia els militars, que els van començar a apallissar: “Ens pegaven amb barres de metall, hi havia gent amb sang”. I en mig de la confusió, a més, es va punxar la barca, de manera que no era viable seguir. Van fer mitja volta, van tornar i a la riba van veure que hi havia la policia marroquina. Això els va obligar a amagar-se rere unes pedres durant hores, de nit, mullats i passant fred, el mes de gener. Quan va marxar la policia de cop es van trobar havent de recomençar el periple, però en un segon intent, els van tornar a portar fins a la barca i aquest cop sí que van aconseguir creuar el control.
A mar obert (recordem que ell mai havia vist el mar), Oumouzoune va patir molt: “Ens deien que faltaven dues hores però al cap de dues hores no hi érem, i així successivament”. Explica que una de les persones que anava amb ell a la pastera va morir. Quan ja s’acostaven a la riba espanyola, una barca militar els va començar a encerclar, generant onades perilloses: “Si arribem a estar de peu, morim tots”, recorda, il·lustrant la precarietat del viatge. Finalment, un vaixell taronja (com ho són els de Salvament Marítim) els va recollir del mar: “Allà ja ens anaven donant una manta, una poma…”
Qui també va tenir un viatge complicat, però no pel mitjà de transport sinó per la situació geopolítica, va ser la Najiah Mohammadi: l’arribada dels talibans el 15 d’agost de 2021 la va enganxar en una altra ciutat: “De cop, amb els talibans les dones no podíem fer res, la gent es quedava a casa seva i no sabíem què passaria amb nosaltrs, les feines, els estudis…”. Van creuar cap a l’Iran, on va estar un any: “Era molt difícil viure allà: em trobava molts problemes per tenir habitació, visat… va ser un any molt complicat”. De fet, Mohammadi esperava que la sortida a l’Iran seria temporal, volia tornar al cap de pocs mesos, però la situació només feia que empitjorar. Des de l’Iran va conèixer l’organització Afghan Women on the Run, que van ser qui la van ajudar a aconseguir un visat per venir a Espanya i escapar: “Des d’allà van passar nou mesos i em van ajudar tota l’estona: m’enviaven missatges, correus i trucant-me sempre que calia, han estat un gran suport per a mi”.
Laverde va escollir venir a Catalunya sense conèixer a ningú que la rebés aquí, fet que complicava el viatge. Els seus companys de la Candelaria, la companyia de teatre on ella treballava d’actriu, una de les més reconegudes de Colòmbia, li van fer suport en la decisió i li van ajudar amb contactes. De fet, havia estat a Europa i a Barcelona en concret però sempre de gira i no havia fet contactes: “Vaig venir a Sant Cugat perquè a Colòmbia tenia una companya de màster d’aquí que em va dir que estaria bé, però jo no coneixia absolutament res de la ciutat”, relata. El seu viatge va ser especialment dur doncs, per ser una decisió presa totalment a contracor.
I, així com Tijan Konteh no recorda plenament el seu primer viatge perquè encara era nen, i anava acompanyat de la seva mare per a retrobar-se amb el seu pare; sí que va patir una odissea un cop a Noruega. Primer va estar vivint uns dies al carrer, en ple hivern, a 15 graus sota zero: “Havia de trobar la manera de buscar-me la vida i quedar-me, havia deixat la meva mare amb els nens plorant a casa”. En aquell moment va trobar gent de Gàmbia que el va intentar ajudar i el van portar a un centre de migrants on podia estar uns mesos: “Però jo no sabia que era un centre d’asil, i sense tenir-ne ni idea, vaig acabar en el procés burocràtic de demanar l’asil”. En aquell centre va estar pràcticament un any que va aprofitar per aprendre anglès i noruec.
Com que no complia les condicions de l’asil, li van denegar el procés: “Va ser error meu perquè no em vaig informar, no sabia ben bé què estava fent”. El van agafar un dia que estava dormint en un cotxe, el van posar en un avió i el van deportar a Gàmbia: “Em vaig trobar a Banjoul, sense documents ni cap documentació i els escoltes que m’havien acompanyat van marxar”. Konteh no havia estat a Gàmbia des dels 8 anys: “Vaig trucar el meu pare, que es va posar a plorar: ell ho havia arriscat tot per poder-me portar i de cop es trobava que tot allò no havia servit per a res”. El seu pare sabia perfectament que a molta gent a qui han deportat ja no poden tornar a emprendre el camí.
Després que el seu pare ho arrisqués tot per a portar-lo, Konteh es va trobar a Gàmbia sense conèixer el país
Konteh va aconseguir contactar amb uns familiars de Banjoul i va estar més d’un any amb ells: “Vivia com un jove més d’allà i vaig experimentar com viuen els joves d’allà i les diferències entre un lloc i l’altre: les oportunitats, avantatges i privilegis d’haver crescut aquí, i vaig adonar-me de la sort que havia tingut que el meu pare hagués fet tot el procés per mi”, expressa. Allò va ser una espurna per a ell, que li va fer recordar una excursió que havia fet feia anys a la Fageda, quan estudiava un grau mig a Catalunya, i que li havia fet voler impulsar un projecte d’economia social per ajudar altres persones: “Vaig sentir que tenia una responsabilitat d’ajudar a tots aquells joves”, explica. Ell va tenir la sort que, gràcies a que la seva mare va moure cel i terra des de Manresa amb advocades, i que a l’organització que li havia fet suport de Noruega una noia parlava castellà, va aconseguir documents per tornar.
Capítol III – l’arribada
Els primers suports que van tenir un cop aquí són variables, en el cas del Youssef, un cop a Algesires va estar en un centre que ell no anomena així sinó que diu que era “la presó”. Allà va estar 24 hores, i passat aquest temps, li van fer la “prova de l’os” per determinar si era menor o major d’edat (proves que han estat qüestionades per entitats socials i experts per no ser prou fiables). Amb la prova el van portar a un centre, de l’entitat SAMU: “Estàvem tots junts encara, però no ens deixaven menjar prou, ens van treure els mòbils i no podíem ni parlar amb la família: per tant, els meus cosins van decidir escapar-se del centre”, relata.
“Però jo sóc fill únic i no ho veia clar: només pensava en la meva mare, que sempre em deia que fes cas i no m’escapés. Així que a última hora, quan s’anaven a escapar, jo em vaig quedar enrere, però poc després van tornar-me a buscar i no em vaig veure amb cor de quedar-me: havien tornat expressament per a mi”, explica. Així que van començar a córrer pel camp, des de la zona allunyada de muntanya on estava el centre fins a Algesires. Un cop allà, van trobar-se una zona amb blocs de pisos alts on van trobar-se una noia marroquina que els va preguntar quants eren i els va oferir menjar: “Ens va donar menjar marroquí, cus cus, i va ser meravellós: teníem una gana!”. Els va preguntar si coneixien algú, i ell va respondre que sí, que tenia el telèfon d’un cosí a qui de fet, no coneixia en persona: «Quan vaig escriure el telèfon al mòbil de la noia, ja el tenia de contacte al WhatsApp: es coneixien!ˮ. Primera casualitat de la seva arribada.
La persona de manteniment del centre de menors on estava va acollir el Youssef quan va fer 18 anys: és l’origen de la Floresta Contra Fronteres
El dilema, però, era que no podien plantar-se set joves a casa del cosí d’un d’ells. “Els meus cosins em van dir: «Si algú se salva, que se’n vagi, no passa res, ves-hi»ˮ. Així que va anar a casa del cosí, on va estar un mes. Però entre la confiança nul·la que hi tenia i que el cosí vivia amb la seva nòvia, espanyola, en un pis molt petit, Oumouzoune va preferir marxar-ne: “Vaig decidir comprar un bitllet per anar a Barcelonaˮ. Per què Barcelona? “Per l’equip, pel Barça. Jo no sabia res de Barcelona, no sabia ni tan sols com s’escriviaˮ. Un cop aquí va passar uns dies dormint a l’estació del Nord, d’on va buscar una comissaria i va acabar a Plaça Espanya: “Els Mossos no m’entenien, jo els demanava un centreˮ. Al cap d’una setmana, de Mossos el deriven a la DGAIA i el porten a un CRAE (Centre Residencial d’Acció Educativa), a Molins de Rei. Allà es dona la segona casualitat: “A mi anar a un centre em feia por perquè no sabia qui hi hauria, i de cop en arribar a Molins em vaig trobar un noi del meu pobleˮ, recorda, emocionat.
Això no obstant, el CRAE només acull menors. Quan en Youssef es fer 18 anys, recorda molta angoixa per la incertesa, perquè no tenia clar si li podrien oferir algun recurs. Unes setmanes abans de complir l’edat va començar a ajudar a en Manel, el responsable de manteniment del centre: “Reparava coses de la cuina, de l’electricitat…ˮ. En Youssef recorda perfectament el dia en què havia d’abandonar el centre: “Era un divendres, a les 19h de la tarda, i plovia molt. De cop, va aparèixer la furgoneta d’en Manel, que em va recollir i em va portar a casa sevaˮ. De fet, aquest moment és l’origen de la xarxa La Floresta Contra Fronteres, com la pròpia entitat va explicar en un article a aquest mitjà.
“Quan vaig arribar a Sant Cugat, vaig haver d’estar vuit o nou mesos sense tenir cap comunicació amb Colòmbia, per seguretat: per a ells, vaig desaparèixer”: L’Eddy Laverde va tenir una arribada duríssima per la falta de vincles a Catalunya i pel fet de no poder tampoc parlar amb la família i els amics d’allà: “Vaig desaparèixer per a ells, vaig ser una desapareguda més, a efectes pràctics, com si m’hagués mort”. L’amiga que havia conegut a Colòmbia, tot i que no tornava a Barcelona, va donar veus entre grups de WhatsApp de la ciutat i va aconseguir un allotjament per als primers mesos: “Vaig estar amb una família catalanoalemanya i va ser impressionant perquè em van acollir sense dubtar-ho. I el fet que ella fos d’aquí però ell alemany també va generar situacions divertides, vaig poder compartir molt amb ells”, relata. L’estada en aquesta casa va ser un primer coixí per al cop de l’arribada.
El que més li va costar, recorda, va ser el fet d’anar a Serveis Socials a demanar ajuda: “Em va causar una retraumatització terrible, i avui en dia que treballo amb persones refugiades, miro de treballar per evitar-ho. És molt complicat passar de ser líder al teu país a estar en aquesta situació, que aquí no tens res”, explica. Laverde va passar per mil feines: cuidant una persona gran, una nena petita… “Vaig aprendre molt en tots dos casos”. I també va estar a la brigada de l’Ajuntament de Sant Cugat, on era l’única dona de tot l’equip d’homes (una vuitantena) i formava part de l’equip que pintava els carrers: “El meu pare era paleta i em va ensenyar tot el que sabia: gràcies a això vaig passar la prova”. “Allà vaig aprendre molt de la quotidianitat de Sant Cugat, i em va començar a conèixer molta gent del poble”, comenta. Encara ara quan veu, per exemple, les garlandes de Festa Major que ara mateix omplen el poble es recorda d’aquella època. Explica que una de les coses que la van salvar llavors va ser crear l’espectacte Yuyay, sobre el seu procés de migració, que encara avui gira. D’allà, va trobar una feina a la Fundació Autònoma Solidària, on ajuda a l’acollida de persones refugiades com ella.
Si bé el Tijan va viure un periple de viatge migratori de gran, la seva arribada a Catalunya es dona de petit. De fet, el seu pare vivia a Sòria, però tot just dues setmanes després d’arribar ells es muden a Manresa. “Allà vaig passar els primers anys, a primària, en una aula d’acollida on vaig aprendre català i a llegir i escriure: el procés d’adaptació al nou lloc que m’acollia va ser una mica complicat pel canvi, perquè els meus pares no coneixien el lloc ni l’idioma, són analfabetsˮ. D’allà, rememora “grans professors i professores que em van recolzar moltíssim, però jo tenia el repte d’atrapar els companys: tenia moltes ganes de no ser el diferent, o l’estranyˮ. “Vaig ser el primer negre de l’escolaˮ, recorda.
Per a la Najiah Mohammadi, el fet d’arribar aquí gràcies a Afghan Women on the Run era un punt de partida, i tenia clar que la seva prioritat era estudiar.. Va començar a estudiar economia i empresa a la Universitat Autònoma de Barcelona, però vivia a Arenys de Mar, i per tant tardava tres hores en anar i tres hores en tornar. Aquesta dificultat la va salvar gràcies a l’organització Refugees Welcome: amb la xarxa de l’entitat, va trobar una casa a Valldoreix on pagava un lloguer petit, i li permetia estar molt més a prop de la universitat, tornar a estudiar idiomes…
Un cop acabat el grau, va fer un màster en economia i va fer un curs en anàlisi de dades: “Quan estava acabant el grau vaig començar a buscar feina, però tot i fer moltes sol·licituds, gairebé mai rebia resposta. Per això estic molt agraïda a l’Open Cultural Center, que estava buscant un perfil com el meu: un refugiat que portés al voltant de dos anys a Barcelonaˮ. La van agafar, i allà va treballar com a assistent de projectes del febrer de 2024 al febrer de 2025, on també feia tasques relacionades amb l’anàlisi de dades, el seu camp d’expertesa.
Capítol IV – present i futur
Les quatre històries que s’han anat trenant tenen un punt en comú, més enllà de la migració: l’enxarxament ha estat un punt clau que els ha fet suport: des d’Afghan Women on the Run i Refugees Welcome en el cas de la Najiah, l’organització noruega que va acollir en Tijan, la Floresta Contra Fronteres per al Youssef o Abya Yala i la Unió Santcugatenca en el cas de l’Eddy. I aquest suport, en tots els casos, ara l’estan donant ells des de la implicació en diferents espais, sigui com a part de la seva feina o com a activisme.
Konteh va crear una associació per fer suport a joves migrants que vivien al carrer a Olot
És el cas del Tijan, que tenia l’espineta de voler crear una organització des d’aquell viatge a la Fageda fa molts anys. Així va néixer AJAC, l’Associació de Joves Africans Catalans. La seva família es va mudar de Manresa a Vic i ell va aconseguir feina a Olot, on va entrar a les organitzacions Núria Social i Resilience Earth: “Treballen per la regeneració comunitària i en l’àmbit social: van ser una gran oportunitat per aprendre, al tercer sectorˮ. En paral·lel, va treballar en escorxadors i fàbriques.
Des d’allà va aconseguir que li cedissin un pis i va crear una associació de joves no formal, per a persones que no tenien documents: “Al pis hi vaig ficar molts joves, per aconseguir documents, els vaig posar en contacte amb una ETT que m’havia donat feina per aconseguir-los feina… vaig fer tot el que vaig poder, però també em va implicar un desgast fort perquè tinc una pancreatis crònica i els atacs em deixen KO.ˮ En aquest context la Laura Pérez, la seva companya, es va començar a interessar pel projecte. I en veure el problema de salut de Konteh, van acabar decidint venir a viure a Sant Cugat, la ciutat de Pérez, on viuen fa un parell d’anys: “Per a mi ha estat una gran oportunitat venir aquí, i ara estem intentant fer xarxa, consolidar l’organització, connectar-nos amb altres i alhora sobreviure, i estar amb la famíliaˮ, relata l’activista. Un dels impulsos que han rebut han estat els Premis Terra Fèrtil, l’any passat, concedits per l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Occidental.
Aquest enxarxament santcugatenc es tradueix en la participació de Konteh en llocs com el Teixint Xarxes, part del projecte educatiu de la Universitat Internacional de la Pau, on fa formacions i xerrades en centres educatius. AJAC també va participar en la darrera edició del STQBlack, amb la projecció del documental Negrers. La Catalunya esclavista, on va ser ponent de la taula posterior. I també ha estat implicat en una xarxa de suport per a la regularització creada durant aquests últims mesos. A més, estan en un projecte concret amb l’entitat Kakolum, que ara els permet que Konteh estigui contractat a mitja jornada, cosa que combini amb les feines que fa en altres llocs, com la Unipau. Actualment busca una feina que pugui complementar amb aquesta mitja jornada. Un dels objectius d’Ajac és esdevenir un espai de connexió entre entitats diverses de cooperació, antiracisme i economia social: “Volem ser un pont per a la cooperació, i també aquíˮ.
Laverde està fent un doctorat en teatre comparant una companyia catalana i una de colombiana
Eddy Laverde ha fet teatre tota la vida: des del grup de teatre la Candelaria, un dels més importants de Colòmbia, de llarga trajectòria que aplica tècniques innovadores i de creació col·lectiva. També a Abya Yala, des d’una perspectiva més social i comunitària i d’acció amb joves i persones del seu barri, Las Cruces, quan era a Colòmbia. I ja a Sant Cugat, de nou està a Abya Yala: a Sant Cugat, l’entitat és un espai de trobada i de creació teatral col·lectiva principalment formada per dones migrants d’Amèrica Llatina. Per a ella és una eina d’expressió, i també és el seu àmbit d’investigació acadèmica. En paral·lel, sovint participa en espais d’activisme i militància, per exemple, amb representacions teatrals o artístiques en manifestacions o implicant-se també en la xarxa de suport per a la regularització de Sant Cugat i actuant com a enllaç amb Regularización Ya, a Barcelona.
Actualment està fent una tesi doctoral en Llengua i Literatura Catalanes i Estudis Teatrals a la Universitat Autònoma de Barcelona, on compara la metodologia de treball de dues companyies de dues parts del món: per una banda, la Candelaria a Colòmbia i per altra, La Calòrica a Catalunya. “La metodologia col·lectiva és dels anys 70 i 80 i segueix funcionant. A La Calòrica el que faig és estar amb ells als assajos i en els processos de creació per entendre com han estat creant ells l’espectacle La brama del cérvolˮ, relata.
El doctorat l’està fent en català, i això no és menor, ja que és una llengua que Laverde domina des de fa molt poc temps. “Jo vinc d’una comunitat indígena on la llengua ha estat sempre en una situació de risc: a Colòmbia hi ha 216 llengues indígenes, però la meva generació ja no parlava la llengua: Han arrasat el nostre territori en moltes coses i aquesta n’és unaˮ, relata. D’aquesta consciència lingüística li ve la consciència sobre la importància de fer servir el català: “Quan entens una mica la història del que ha passat en aquest territori, entens per què la gent defensa tant la llengua, i per això és important per a nosaltres com a Abya Yala fer servir el català, encara que costa moltes hores d’esforçˮ.
Després de la feina a l’Open Cultural Center, Najiah Mohammadi va quedar-se sense feina, el febrer de 2025. Va començar a buscar feina i poc després, va començar a treballar a la Creu Roja com a intèrpret, sobretot amb famílies afganeses. Després d’haver viscut uns anys a Sant Cugat, actualment viu a l’Hospitalet: “Tot va bé, però estic buscant encara oportunitats laborals relacionades amb el meu camp acadèmicˮ, relata. Mohammadi, de fet, havia estat professora universitària a Afganistan.
“L’altre dia em vaig trobar una persona que em va fer una pregunta interessant: ‘Has estudiat econòmiques i tens un màster en el teu camp, a més de formació en anàlisi de dades: no vols treballar d’això?’. Per descomptat que vull, però a vegades és difícil i no puc esperar l’oportunitat perfecta. Per ara m’he de sostenir econòmicament perquè visc sola, i a més, he de fer suport a la meva família a l’Afganistan. Per tant, per ara m’està bé, i crec que un dia aconseguiré la feina que realment vull i em mereixoˮ.
Najiah Mohammadi ha començat el projecte Education for Her, per a oferir classes online a dones a l’Afganistan que no tindrien cap opció de fer-ne
Més enllà de la feina, Mohammadi va iniciar un projecte el setembre de 2025 amb la Chloe, una companya de l’Open Cultural Center, i d’Afghan Women on the Run, anomenat Education for Her: “Tenim més de 300 estudiants fent anglès, castellà, desenvolupament web, fotografia i sessions de mindfulness per internetˮ. Les seves alumnes són dones afganeses, que es connecten online a classes que els talibans els prohibeixen fer fora de casa. El professor de fotografia, per exemple, és Ahmad Ebrahimi, director de cinema que viu a Austràlia, i és professor voluntari: “Li agraeixo molt el suport, i també el de totes les professores i professors. A més, rebrem càlidament el suport de qualsevol persona que es vulgui fer voluntari i ser part del projecte: ens permetria arribar a més gentˮ, destaca. “També fem sessions psicològiques individuals per a qui les necessita, i organitzem sessions sobre salut i salut mentalˮ, necessàries davant la situació de les dones afganeses. Mohammadi destaca que qualsevol persona que vulgui col·laborar amb el projecte es pot posar en contacte amb ella, per exemple a través de la pàgina d’Instagram d’Afghan Women on the Run.
El Youssef i els seus cosins tenien una obsessió: “salvar-seˮ. És el motiu pel qual van sortir del seu poble, ara ja fa tants anys. Oumouzoune ara té 24 anys, gairebé 25, i té un arrelament indiscutible amb el barri de la Floresta. Després d’aquell dia plujós, en Manel el va acollir un temps a casa seva. Després va passar a viure amb la mare del Manel, on li feia suport perquè no estigués sola i li arreglava el jardí. I després a casa de la Lu, una altra de les impulsores de la Floresta Contra Fronteres, on va estar dos anys: “El fet de tenir una casa on tornar a la nit i dormir és el que em va permetre estudiar cursos de jardineria, acabar l’ESO, fer un grau mig…ˮ. A més, també feia feines els caps de setmana al camp, estudiava català i caastellà i va fer llaços al barri.
El dia del seu aniversari va saber que ja podia treballar, que li havien concedit els papers del NIE: “Quasi no m’ho creia!ˮ. Així que ho va saber, van preguntar a la Floresteca, el bar restaurant ubicat a la plaça del poble de la Floresta, si els calia algú: “La Isa em va respondre uns dies més tard que sí, que m’agafavenˮ. I des de llavors, ha treballat durant 5 anys a la Floresteca com a cuiner. Ha estat tot just aquest mes de juny que ha canviat de feina, i ha passat a treballar al Bocata Club de Volpelleres: “Estic molt agraït a la Floresteca, m’hi he sentit molt cuidat, però volia treballar menys dies per poder estudiar i fer altres projectes, i això és el que em permet la nova feinaˮ, relata.
No tot ha estat tan fàcil, però, i el que més l’ha fet passar-ho malament són episodis de racisme, que, explica, ha viscut molt especialment a Sant Cugat. En concret, per exmple, al bar The Police, quan no el van deixar entrar: “Com que sabíem que era per racisme (anàvem ben vestits i el dia abans, amb un altre porter, havíem entrat), vam trucar la policia. Però la policia ens va dir que no podia fer res, i aleshores el propietari del local [en aquell moment, Roger Mesegué], els va dir que ens miressin els papers: qui és ell per dir això? Estàvem al carrer!ˮ, explica.
Oumouzoune denuncia que ha viscut diverses situacions de racisme a Sant Cugat
Un altre episodi, que ubica cap a 2021, va ser prop de l’escola Hatikva: “L’escola estava prop d’on jo vivia llavors, i un dia, anant a les pràctiques de jardineria, i portant un mocador palestí, els Mossos em van tenir una hora i mitja d’interrogatori: no em creien quan els deia que vivia prop, i fins i tot quan va venir la persona que m’acollia a casa seva els va costar creure-la i li van demanar coses com la documentació del cotxeˮ.
El somni d’Oumouzoune és fer projectes que li permetin alhora compartir la seva experiència i ajudar a joves que estan ara en la situació en què estava ell: “M’agradaria fer formació en integració social: sempre que m’han fet entrevistes, o que he parlat amb palestins que divulguen la seva situació, m’ha agradat moltˮ. Un dels seus referents en aquest sentit és en Lamine Sarr, portaveu de Top Manta: “Parla molt béˮ.
