Per primera vegada des que hi ha dades estadístiques, l’Hospitalet ha arribat oficialment als 300.000 habitants, una dada esgarrifosa si es té en compte que el territori de la ciutat supera de poc les 1.240 hectàrees. Això indica que la segona urbs de Catalunya per població s’endú, novament, el dramàtic privilegi de ser la ciutat més densa d’Europa —molt anivellada amb les banlieues del nord-oest de París— per sobre dels 24.000 habitants per kilòmetre quadrat.
Per fer-nos una idea exacta del que això representa només cal imaginar-se una quadrícula que ocupés la totalitat del territori hospitalenc, inclosos tots els espais disponibles imaginables (carrers, vies del tren, la llera del riu, la zona industrial, desnivells, l’únic espai agrícola, etcétera) dividida en parcel·les de 41 metres quadrats, exactament la meitat d’una casa més aviat petita. En cadascun d’aquests espais d’unes 10 passes de llarg per 4 d’ample hi viuria una persona de les oficialment registrades. Una autèntica monstruositat si es té en compte que aquesta dinàmica que en qualsevol societat civilitzada seria considerada d’urgentíssima reversió, aquí a l’Hospitalet no deixa de ser una dada demogràfica que preocupa ben poc. Si preocupés, el principal objectiu del govern local hauria estat, des del moment en què s’hagués pres consciència de l’exagerada saturació demogràfica del terme municipal, aturar absolutament la construcció de nous habitatges, únic pas possible per acabar amb la saturació i iniciar l’únic camí racional cap a la millora de la qualitat de vida de la població.
Estem ben lluny d’aquesta alternativa. Només cal passejar-se per la ciutat impossible, per veure que allà on hi ha un solar desocupat, l’Ajuntament està donant permisos per continuar edificant. Són els casos de les promocions d’antigues fàbriques com la Cosme Toda o com la Vanguard —només en el que es preveu encara per fer hi van més de 200 habitatges nous— o els previstos al districte més densificat del continent, com és Collblanc-la Torrassa (rècord absolut d’Europa per sobre dels 56.000 habitants per kilòmetre quadrat) en la zona de Can Rigalt on estan previstos 1.300 habitatges més. O els solars entregats directament a l’AMB per construir habitatges (del tipus que siguin: els habitatges socials també saturen demogràficament) o aquells espais encara buits (a tocar de les vies del tren a Sant Josep) consolidats sobre els plànols com àrees clarament residencials. A banda d’una ingent quantitat d’edificis vells deshabitats, a la majoria dels barris antics, que estan comprant promotores per continuar construint sense parar. O les perspectives de futur sobre els magatzems logístics a banda i banda de l’avinguda del Carrilet que, enmig del silenci sepulcral de les autoritats urbanístiques municipals al servei del negoci i l’especulació, s’acabaran convertint en enormes blocs d’habitatges nous com els que s’han anat construint en els darrers anys al voltant de la Rambla Marina.
En els últims cinc anys la població registrada a la ciutat ha estat de 35.000 nous habitants. Una mitjana de 7.000 nous habitants per any en una ciutat sense espai lliure per construir els equipaments que la societat reivindica com a necessitats bàsiques irrenunciables: educació, sanitat, serveis socials, espais de cultura, de lleure, zones verdes, refugis climàtics… En els 10 anys vinents, al ritme actual de la construcció residencial a l’Hospitalet, la densitat s’incrementarà per damunt dels 26.000 habitants per kilòmetre quadrat i serà literalment impossible donar resposta a la demanda social de manera que el col·lapse de la ciutat apunta a l’horitzó.
Davant d’aquestes dades, objectives i frapants, no s’entén com a la ciutat no s’aixeca un clamor social reclamant una actitud conseqüent de les autoritats per frenar la barbàrie que ja s’albira. És veritat que ja hi ha alguns signes que apunten en aquesta direcció, però és evident que fins al moment es tracta de moviments que sorgeixen a conseqüència de fets esporàdics, cada vegada —però— més eloqüents, com els que s’estan succeint a Collblanc en els darrers mesos. El que es troba a faltar és un moviment cohesionat i amb prou força per provocar consensos i respostes polítiques. Es diria que la ciutat continua orfe d’iniciatives potents capaces d’aturar les polítiques irresponsables del govern local.
Contingut relacionat
