INVESTIGACIÓ. El passat 13 de novembre de 2025 l’Ajuntament de Sant Cugat va fer un acte d’homenatge pòstum a Josep Blanes i Plans. En l’acte es va canviar el nom de la sala d’audiovisuals ubicada al claustre del Monestir, que des de llavors s’anomena Pep Blanes. La decisió de fer aquest homenatge al pintor desaparegut el 2018 ha estat de l’alcalde, Josep Maria Vallès (Junts), i no ha tingut en compte l’opinió de persones expertes en història local, tal com han explicat a elCugatenc diverses fonts, entre les quals historiadors locals com Jaume Cifuentes, Jordi Casas, José Fernando Mota i Domènec Miquel; així com Roser Casamitjana, membre del Consell de Cultura i militant de Comuns, Jordi González, antic cap del servei de cultura de l’Ajuntament, o Jesús Àngel Prieto, coordinador de la Taula sectorial de les Arts Visuals i Plàstiques del Consell de Cultura de Sant Cugat del Vallès. Altres veus, com la del galerista Josep Canals, comparteixen la decisió però alhora considera que s’hauria de garantir un procés democràtic.
Pep Blanes era artista, concretament dibuixant, i durant dècades va immortalitzar el Claustre del Monestir de Sant Cugat. Feia dibuixos d’estil hiperrealista, amb tinta i en blanc i negre. És aquesta vessant la que se li ha reconegut ara posant el nom a una sala ubicada al claustre on va passar moltes hores. També se li va reconèixer quan va rebre homenatges com el de Santcugatenc de l’any 1996 o Fill predilecte, l’any 2011. A més també havia fet dibuixos de les esglésies visigòtiques de Terrassa, la Bisbal de l’Empordà, les catedrals de Girona i Tarragona entre altres, d’acord amb informació del web dels museus municipals.
Cap de relacions públiques de Llatjós
Josep Blanes va ser designat a dit com a cap de relacions institucionals de l’Ajuntament franquista en un càrrec creat quan ell hi va entrar
Però José Blanes (el seu nom, oficialment) tenia una vessant molt menys coneguda: va ser responsable de Relacions Públiques i Corresponsalia durant l’època de l’últim alcalde franquista, Francesc de Paula Llatjós Garcia. Llatjós va ser alcalde des del 27 d’octubre de 1975 (prop d’un mes abans de la mort del dictador Francisco Franco) fins les eleccions municipals del 3 d’abril de 1979, les primeres en democràcia.
Llatjós va ser un empresari destacat del món del turisme, president durant molts anys d’una associació patronal i proper a Manuel Fraga Iribarne, que havia estat ministre d’Informació i Turisme entre 1962 i 1969, tal com recorda Canals sobre l’exalcalde: “Va venir aquí gràcies a Fraga Iribarne, perquè era un dels responsables del règim de Turisme a Barcelona”.
Blanes, per la seva banda, nascut a Terrassa, havia vingut a viure a Sant Cugat a principis dels anys 60, relata el galerista: “Era aficionat del món de l’art”. En aquell moment es genera un moviment cultural i artístic format per un grup de pintors com Carles Cabanas o Joan Tortosa, entre altres. Blanes és dibuixant i també hi entra. En aquell moment, Canals explica que ell va crear una escola d’art i que li va proposar a Blanes ser-ne professor de dibuix: “Durant uns anys va estar donant classes, amb sous molt minsos”, li reconeix Canals. L’Escola d’Art es crea, seguint l’explicació de Canals, l’últim any de l’alcalde Barnils, és a dir, el 1974. I ja amb Llatjós a l’alcaldia, l’Ajuntament cedeix a l’escola unes dependències municipals de sota de la llavors plaça del Rei (ara de l’U d’octubre), llavors acabada de fer.
Les tasques de Blanes a l’Ajuntament
Josep Blanes va entrar a treballar a l’Ajuntament el 21 de maig de 1975 amb un càrrec que es va crear en aquell moment. Això significa que entra al consistori uns mesos abans de l’arribada de Llatjós a l’alcaldia, encara amb l’alcalde Josep Barnils. En aquell moment, el dibuixant “va passar a ser una persona vital a Sant Cugat, te’l trobaves a tot arreu sempre amb l’alcalde”, recorda Cifuentes, basant-se en els seus records de l’època. En aquell moment, també recorda que amb els amics deien sobre ell de broma, “que a la camisa blava encara se li veien les marques del jou i les fletxes”, en referència al símbol de la Falange. L’alcalde Francesc de Paula cita Blanes al seu llibre Sant Cugat del Vallès. De vila rural a ciudad moderna, autopublicat l’any 1991, on a la pàgina 255 escriu que Blanes va participar en una audiència oficial amb el rei Joan Carles. El fet de veure’l a tot arreu ho testimonien diverses imatges conservades a l’Arxiu Municipal, on Blanes apareix en tot moment al costat de Llatjós.
L’accés de Blanes al càrrec de cap de relacions públiques no va passar cap procés selectiu. D’acord amb la documentació conservada a l’Arxiu, va ingressar a l’Ajuntament, en el marc del cos d’administratius, per “designació”. És a dir, a dit. Contrasta amb el fet que altres places vacants a principis de desembre de 1976 sí que van ser cobertes mitjançant concursos d’oposició. En el mateix document s’anomena en diverses ocasions que Blanes cobrirà la seva plaça com a interí. Tot plegat coincideix amb el que en recorda el galerista Josep Canals, que és que Blanes era càrrec de confiança de l’alcalde: “Parlava amb la premsa, parlava amb tothom”, explica.
L’alcalde Llatjós va ser l’últim designat pel franquisme i va viure l’època de transició, però no va fer moviments d’obertura democràtica de l’Ajuntament
D’acord amb Canals, l’alcalde Llatjós “era una persona molt oberta perquè venia del turisme, i és gràcies al turisme que el país va començar a veure bikinis i a destapar-se”. L’obertura al turisme no coincideix, però, amb una obertura democràtica. Tal com explicava Jordi Casas en una conferència amb motiu del cinquantenari de la mort de Franco, Llatjós va ser no només alcalde sinó també jefe local del movimiento, un càrrec que alcaldes anteriors havien evitat. “Mai va permetre que, com es va fer en molts altres llocs, es creés una comissió de fiscalització de què feia l’Ajuntament”, explicava l’historiador en l’acte, i es van mantenir els regidors fins el 1979 (només amb alguns canvis a causa de renúncies). Això va passar malgrat l’oposició dels partits polítics des de la clandestinitat i del teixit associatiu; i el tancament ideològic de l’alcalde va guanyar-se demandes de dimissió amb el lema ‘Llatjós, toca el dos’ en una manifestació el Sant Jordi de 1977 després d’haver enviat la Guàrdia Civil a retirar les paradetes dels partits que s’havien posat al carrer amb motiu de la diada.
La Festa de Tardor, “problemàtica” perquè els partits no eren legals
Mostra de la mirada de Llatjós en relació amb la democràcia la trobem en el seu llibre ja citat, quan en la pàgina 241 parla de la Festa de Tardor i remarca un començament “problemàtic” de la celebració perquè en formaven part “grups que s’atribuïen diferents representacions de caràcter polític”. Tot seguit, recorda que en aquell moment, els partits no estaven legalitzats, i explica que no tenia autorització oficial: “Hi va haver alguns incidents, i el propòsit va quedar molt disminuït”. Llatjós no reconeix la Festa fins l’any següent, el 1977, quan s’organitza des d’una entitat, ‘Amics de Sant Cugat’, i explica llavors que hi va participar com a alcalde.
Cal recordar que la primera Festa l’organitza una Permanent d’Entitats que es presentava com l’alternativa democràtica de Sant Cugat i amb el lema Recuperem les institucions. Del poble per al poble. Un dels símbols presents en el primer cartell de la festa és el senyal de trànsit d’una prohibida que simbolitzava la llarga nit del franquisme, d’acord amb el llibre escrit per Mercè Andrés i Núria Oliva amb motiu del 40è aniversari de la festa.
La feina de Blanes a l’Ajuntament
Les tasques de Josep Blanes incloïen l’acompanyament de l’alcalde en actes institucionals en horari de tarda i nit, fet que justifica d’acord amb la documentació que el 3 de desembre de 1975 rebés un augment de sou i passés de cobrar 15.000 pessetes mensuals a 25.000 en un any en què el Salari Mínim Interprofessional era de 8.400 pessetes. És a dir, que aproximadament, el triplicava. Tot i el títol, les funcions del càrrec s’acostarien al que avui segurament faria un cap de comunicació o un assessor: “Cuidar que es publiquin notes informatives en els mitjans de comunicació de la província sobre l’activitat municipal” (tenint en compte que es tracta d’un moment de dictadura amb una llibertat de premsa molt limitada).
Blanes feia funcions de representació institucional i comunicació del gabinet de Llatjós
Curiosament, no tot el que feia en la seva feina era en castellà: quan es va crear el seu càrrec, va enviar cartes a entitats informant de l’existència de les seves funcions: “Sabeu que qualsevol notícia que necessiteu de l’Ajuntament podeu fer-me-la i vos serà contestada immediatament” i posant-se a disposició de, en el cas del document al que aquest mitjà ha pogut accedir, el president de la coral la Lira. Possiblement en tractar-se d’un document més intern, Blanes el va escriure en l’idioma en què normalment parlava amb el president de la Lira.
Blanes també s’encarregava d’“organitzar, redactar i dirigir el Butlletí d’Informació Municipal”, així com un butlletí d’informació interna per als regidors. Decidia també sobre els actes de la Festa Major, ja que s’encarregava de la direcció del programa; i dirigia “estudis monogràfics sobre temes d’interès de Sant Cugat”, entre altres tasques de comunicació. En el marc d’aquesta tasca, testimonis orals recollits per aquest mitjà el recorden com a part molt activa de l’organització del funeral de Franco a Sant Cugat, però no se l’aprecia en les fotografies preses aquell dia. Així, per bé que aquest paper no és gens aventurat afirmar que coincidiria amb el seu càrrec, en l’elaboració d’aquest article no s’ha pogut contrastar plenament si va ser així.
Blanes va participar en una audiència del rei Joan Carles I a l’Ajuntament
Considerant les seves tasques, en canvi, de ben segur que va ser responsable d’elaborar el butlletí informatiu de febrer-març de 1978, on es recollia l’audiència reial de Joan Carles I a la corporació municipal (una audiència on va assistir Blanes, d’acord amb el llibre escrit per Llatjós). El butlletí recull un text de l’alcalde Llatjós dirigit a la ciutadania i el discurs llegit per l’alcalde en l’audiència reial. És possible que també escrigués aquell discurs, o que hi ajudés, considerant les seves funcions. Prop d’aquella data es va dedicar una placa a Joan Carles en l’actual plaça de l’U d’Octubre, abans plaça del Rei. Eren temps de transició i el rei havia assumit pocs anys abans el càrrec de cap d’estat en successió del dictador Francisco Franco, i no és menor que rebés l’Ajuntament d’una població relativament petita, d’uns 30.000 habitants –i que projectava un creixement fins als 200.000–. A Llatjós també el va rebre com a alcalde, per la seva banda, el president Josep Tarradellas l’any 1979.
En paral·lel, Blanes era el principal redactor de la revista Vallépolis, que tot i el nom era una revista mensual local de Sant Cugat que es va publicar entre 1974 i 1982. David Casas en fa un treball en la revista Gausac, del Grup d’Estudis Locals, titulat La premsa conservadora a Sant Cugat del Vallès durant la transició. Vallépolis, i recull que Blanes va ser una de les veus recurrents a la revista fins al final. Així doncs, treballava alhora en un mitjà de comunicació i en la comunicació de l’Ajuntament, una situació que avui en dia entraria en plena col·lisió amb el codi deontològic del periodisme.
Josep Blanes treballaria a l’Ajuntament fins el 31 de maig de 1979, dos mesos després de l’entrada al consistori del primer equip de govern democràtic, que va tenir Àngel Casas com a alcalde pel PSC. En el document en el que consta que Blanes deixa de treballar a l’Ajuntament, perquè no se li prorroga la interinitat en plaça, s’hi pot llegir que no s’havia presentat a les proves selectives convocades per l’Ajuntament per a cobrir aquesta plaça.
La vessant artística
Blanes era conegut pels dibuixos que feia a plumilla, és a dir, les habilitats com a dibuixant; i des d’una imatge de passar moltes hores dibuixant al Monestir i donant conversa a qui se li acostava. Josep Canals explica que tenia “habilitat i estil” amb la tinta (feia servir ploma, canya, ‘flo-master’ o estilògraf, i més tard, llapis de grafit). “Feia dibuixos clàssics, no és el meu estil [Canals s’ha especialitzat en art contemporani] però ben elaborats artísticament i tenia interès pel que tocava”, comenta. El galerista situa el seu impacte a nivell local, en el territori del terme municipal, no més enllà.
A més, també va escriure diversos llibres al voltant dels seus dibuixos i del Monestir. Són Pedra i ploma. Confidències al Claustre de Sant Cugat del Vallès (Editorial Raurich, 1987), i Pedra i ploma II. Romanticisme al Claustre de Sant Cugat del Vallès (1995) (amb un pròleg del llavors president de la Generalitat Jordi Pujol). En el primer llibre fa una mena de personificació del Claustre i ressegueix la història d’aquest a través de diàlegs ficticis de fets històrics que les pedres van presenciar.
En el seu llibre, defineix el franquisme com un període de “manca de llibertats però amb pau”
Sobre les Corts de l’Estat espanyol celebrades al Claustre el 1938, amb la retirada republicana, Blanes escriu a Pedra i ploma: “Així doncs, una vegada més, el monestir esdevé protagonista d’un fet polític en un moment de molta exaltació militarista on les notícies dels fronts de combat són capdavanteres en l’interès de la població”. El franquisme, per altra banda, el defineix com més de 40 anys de pau, “malgrat que matissada (sic) de frustracions i amb manca de llibertats, però amb pau”. El text segueix: “Ara podríem entrar en quantitat de consideracions d’índole político-social, però no fa el cas”.
L’any 1992 va fer una exposició a la Casa de Cultura, que va durar un mes, de juny a juliol, amb el títol Arnau Cadell. 14 anys esculpint al Claustre. Pep Blanes, 18 anys dibuixant al Claustre, organitzat des de l’Ajuntament, tal com es pot veure al catàleg de l’exposició. Era alhora una retrospectiva de dibuixos a la ploma i una exposició d’obra recent de l’artista de dibuixos al grafit. Junts per Sant Cugat l’any 2019, estant a l’oposició, havia fet la proposta d’exposar de manera permanent al Claustre del Monestir la cadira en què l’artista dibuixava, junt amb una explicació de qui era.
La decisió de posar el nom de Josep Blanes a una sala del Monestir
La regidora de Memòria Històrica, Esther Madrona (ERC), respon a elCugatenc que la decisió del nom d’un equipament o la sala d’un equipament és una potestat única d’alcaldia, i que no passa per la Comissió de Nomenclàtor, per on passen noms de carrers o places: “No hi acabo d’estar del tot d’acord”. Madrona també explica que en una cerca ràpida no va trobar informació sobre Blanes més enllà de ser un dibuixant. L’alcalde Josep Maria Vallès, per la seva banda, ha declinat respondre les preguntes d’aquest mitjà, i des del consistori s’ha traslladat a elCugatenc que amb les declaracions de Madrona ja s’ha donat resposta des de l’Ajuntament.
Miquel, historiador especialitzat en la història del Monestir, apunta a més que l’espai ja tenia nom. Originalment havia estat infermeria, i el 1559 esdevé una capella dedicada a la Santa Creu, i hauria tingut relíquies de la vera Creu, un Crist de mida natural i una imatge del Sant Sepulcre, totes perdudes. Per tant, l’espai seria la capella de la Santa Creu, per bé que actualment no té cap ús religiós. Així ho explica Miquel en el treball Monestir de Sant Cugat. “El Monestir no hauria de tenir noms”, valora l’expert.
La decisió és potestat d’alcaldia, però els experts en història local diuen que s’hauria d’haver consultat abans
Encara que legalment, sigui una potestat d’alcaldia, diversos historiadors locals qüestionen el fet que Vallès, tal com expliquen, no els hagi consultat: “No tothom té per què conèixer la història de Sant Cugat a fons, però Vallès tenia tres organismes diferents on hauria pogut consultar: el Museu, el Monestir amb l’associació i el patronat, i la Comissió de Memòria Històrica”, comenta Casamitjana. “No infringeix cap llei, però crec que ERC hauria pogut aixecar el braç i dir que no o, com a mínim, forçar que es consultés abans”, afegeix.
“Ha estat una alcaldada”, expressa l’historiador Jaume Cifuentes. Jesús Àngel Prieto, historiador de l’art i coordinador de la Taula sectorial de les Arts Visuals i Plàstiques del Consell de Cultura, considera que la decisió no ha tingut una base experta: “Tenen més incidència els que sopen amb ell que el Consell de Cultura”.
Canals, per la seva banda, comenta que el marc és un ajuntament democràtic: “Vull creure que hi ha garanties”, i veu important aprofundir en la figura de Blanes, que ell considera que estava molt implicat en la ciutat i que com ell, hi ha altra gent que considera que mereix la placa. “Havia rebut homenatges en el seu moment i havia anat quedant en l’oblit fins que ara, no entenc el per què, a l’alcalde se li acudeix proposar-lo per la sala. No entenc res, perquè aquí hi ha gent que es mereixeria molt més un homenatge per haver treballat per la història i l’art de Sant Cugat”, argumenta en canvi Cifuentes. Jordi González, cap de Cultura durant molts anys de l’Ajuntament i actualment jubilat, considera que amb la decisió i els homenatges des del govern actual “han blanquejat la imatge de Blanes”.
L’acte en què es va anomenar la sala Pep Blanes va fer canviar de lloc una de les sessions del cicle ‘50 anys de drets i llibertats’
Canvi d’ubicació d’un acte de memòria històrica
El canvi de nom a finals de l’any passat passat es dona en un context de commemoracions pels 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco al llarg de la tardor. En aquest marc, l’Ajuntament va organitzar amb la col·laboració directa del Grup d’Estudis Locals (GEL) de Sant Cugat, la Unió Santcugatenca i el Museu del Còmic i de la Il·lustració el cicle ‘50 anys de drets i llibertats’, que es van celebrar els dijous del 23 d’octubre al 20 de novembre al vespre, i es preveia que tots fossin precisament a la sala d’audiovisuals del Museu del Monestir.
En concret, el 13 de novembre es va fer la xerrada ‘La repressió cultural i social’ amb experts i activistes veïnals, es va fer a l’antic ajuntament de la plaça de Barcelona. El motiu del canvi d’ubicació va ser que aquell mateix dia i hora es va celebrar l’homenatge a Blanes al claustre. Roser Casamitjana, membre del Consell de Cultura, explica a elCugatenc que el canvi va dificultar l’accessibilitat de persones grans a l’espai, ja que la segona planta de l’antic ajuntament no té ascensor. “Va ser un desgavell”, expressa Casamitjana, que va estar present a l’acte.
Més enllà de la Sala Pep Blanes
Mentre Canals apunta que Blanes “feia el que li demanaven”, Mota considera que no era obligat tenir un càrrec
L’historiador José Fernando Mota va més enllà i qüestiona altres noms d’espais públics i sobretot del nomenclàtor de Sant Cugat: “Tenim dos alcaldes franquistes amb carrer: Pau Muñoz i Castanyer i Alcalde Barnils, posats en democràcia, i a la Floresta, Emeterio Escudero [Segon tinent d’alcalde del primer ajuntament franquista]”. Mota també qüestiona fets com que es faci un homenatge a Vila Trabal (‘en Bal’) per part de la cultura popular Festa Major, que a les fotos del funeral de Franco està davant dels regidors, i se’l reconeix en fotografies de la dècada dels 40 en una benedicció de banderes falangistes al Monestir. Canals, en canvi, diu que complir amb el règim franquista era l’únic que es podia fer en aquell moment per no acabar a la presó.
“Podem entendre pel que van arribar allà, que és pel catolicisme, però no podem mantenir noms de carrers en un règim democràtic”, comenta Mota. Una altra vessant de Blanes és que era gurmet, i va crear junt amb Jaume Sàbat el club gastronòmic Dom Cugat. Per això Mota suggereix que se li faci un homenatge des de la seva gent propera, i els seus amics, amb àpats compartits, en comptes de dedicar-li un espai públic. En canvi, Canals veu amb ulls més crítics que es donin reconeixements a persones que “dormen” a Sant Cugat, en referència a reconeixements a personalitats amb abast nacional però que no estan implicats en el teixit local, quan en canvi, Blanes sí que va estar-ho: “Blanes va fer el que l’Ajuntament li demanava” . Mota discrepa amb la visió: “A ningú li posaven una pistola al cap per ser alcalde o tenir un càrrec”, assegura.
Els mecanismes de participació
En relació amb la decisió, Casamitjana explica que forma part de múltiples organismes consultius de l’Ajuntament i que s’han pres diverses decisions similars sense que es demani consell a aquests espais. Tant Mota com Prieto afegeixen el qüestionament al fet que s’hagi posat el nom de Marta Pessarrodona a una biblioteca i el d’Emma Vilarasau al Teatre-Auditori. “La meva absoluta admiració a Emma Vilarasau”, matisa, però també considera que no ha estat una decisió consensuada. “Per què fem propostes d’exposicions, amb convocatòries, membres de selecció… si després ve el que es coneix com una alcaldada?”, comenta l’historiador de l’art.
Alhora les fonts consultades en aquest reportatge recorden altres noms d’espais públics també s’han fet des d’una decisió unilateral de l’alcalde. Per exemple, posar el nom d’Emma Vilarasau al Teatre-Auditori. En l’homenatge que es va fer a Vilarasau el 8 de març de 2025 tots els grups polítics excepte Vox, que no va assistir, van reconèixer la trajectòria de Vilarasau i també la defensa de l’actriu de més papers femenins de la tercera edat. Això no obstant, el canvi de nom no compleix, per exemple, els criteris del nomenclàtor (no aplicables en el cas d’equipaments públics), segons els quals s’han d’esperar 5 anys fins després de la mort d’una persona abans de dedicar-li un carrer o plaça, per deixar passar un temps i valorar el seu impacte: “La meva absoluta valoració de l’Emma Vilarasau, però no és manera”, valora Prieto, que recorda que la situació es repeteix en la biblioteca Marta Pessarrodona dedicada fa anys a la poeta que actualment té 84 anys.
Per altra banda, des de la Comissió d’Història del Consell de Barri de la Floresta fa anys que es reivindica que el Centre Social i Sanitari de la Floresta passi a dir-se Montserrat Roig. Roig compta actualment amb una avinguda a Sant Cugat, a Mira-sol, i va viure a la Floresta entre 1974 i 1977, coincidint amb la redacció d’Els catalans als camps nazis, tal com ha recercat la periodista Mont Carvajal, principal portaveu pel canvi de nom.
De fons, doncs, hi ha el debat sobre el nomenclàtor i els noms d’equipaments públics. Així com els noms d’equipaments són decisió d’alcaldia, el nomenclàtor (noms de carrers i places) passen per una comissió, que està creada però no es reuneix. En una moció al Ple de març, En Comú Podem demanava l’impuls d’un reglament de nomenclàtor, i posaven com a exemples de discrecionalitat tant el Teatre-Auditori com la Sala Pep Blanes. Però només el grup proposant, la CUP i el PSC hi van votar a favor perquè la resta de grups no estaven d’acord amb el model proposat, que demanava crear una Comissió de Nomenclàtor amb representants del teixit associatiu. El govern va assegurar que la comissió tècnica creada aquest mandat treballa per fer un nou reglament que pren de referència com ho fan altres municipis i va posar d’exemple Barcelona, on la decisió és de la Junta de Govern.
En paral·lel, cal recordar un altre canvi de nom que va generar discrepàncies al Ple: la de la plaça del Rei (un nom escollit en el moment de l’entrada del rei Joan Carles com a cap d’estat i abans de les primeres eleccions municipals, precisament quan Blanes treballava a l’Ajuntament) per plaça de l’U d’octubre, un canvi que es va fer el maig de 2018, pocs mesos després de l’octubre de 2017, i per tant no havien passat els 5 anys preceptius. La decisió del canvi en aquell cas es va prendre, per primer cop, sense consens al Ple ni a la comissió.
