Tal i com la campanya Prou Urbanisme Inundable (PUI), que ha impulsat Ecologistes en Acció juntament amb vora una quinzena de plataformes locals, venen denunciant, hi ha una mala praxis generalitzada a Catalunya d’autoritzar construccions en zones de risc per inundabilitat. El que era una evidència des de fa dècades, va esdevenir una realitat palpable amb la DANA de València de l’octubre de 2024, amb 229 morts i desenes de milers de milions d’euros en pèrdues materials.
Bona part dels ajuntaments i la pròpia Generalitat han estat actuant de manera negligent, impulsant projectes en zones amenaçades que són clars exemples d’irresponsabilitat política i que poden comportar catàstrofes i pèrdues humanes absolutament terribles.
El context de crisi climàtica accelerada està portant a situacions cada vegada més extremes. Els esdeveniments meteorològics destructius (tempestes, sequeres, huracans…) són cada cop més freqüents, tal i com ve alertant la ciència repetidament. Els efectes de l’emergència climàtica haurien de provocar un canvi dràstic a tots els governs, que haurien de reorientar l’economia cap a un decreixement en l’ús de materials i energia, i ajustar-se als límits planetaris, tot prevenint els efectes destructius del desgavell climàtic. Però sembla que la majoria de responsables polítics, tot i declarar contínuament que els preocupen les qüestions ambientals, a la pràctica es comporten com a complets negacionistes, ja que no surten del discurs del ‘progrés’, el creixement infinit i la generació de riquesa a curt termini, a costa de destruir i malmetre el territori i els hàbitats naturals, i atemptar contra el benestar i la seguretat de les persones.
Projectes urbanístics d’habitatges en zones sota risc d’avingudes destructives, com el Pla de Ponent de Gavà, Ribera-Salines a Cornellà, les Tres Xemeneies a Sant Adrià, el bloc de l’Escardívol a Rubí o el Calderí a Mollet; o bé d’infraestructures, com la nova ampliació de l’aeroport o del polígon industrial CatSud i molts més són exemples d’aquesta situació.
Mesures que s’enderrereixen
Recentment, el president Salvador Illa va dir en una entrevista televisiva que tots aquests projectes en zones inundables “no prosperaran”, i que s’haurà de veure què passa amb els espais ja urbanitzats. Doncs bé, volem saber de quina manera es concretarà això. Cal una modificació de la Llei d’Urbanisme que prohibeixi urbanitzar en espais amb risc d’inundabilitat, i que s’estableixi un pla de desurbanització gradual i renaturalització de les àrees fluvials i litorals de Catalunya, en tots aquells espais on sigui materialment possible. No volem més anuncis per calmar la població i seguir sense canviar res, complint la vella dita del qui dia passa, any empeny.
El documental de TV3 Alerta inundable emès el dimarts 11 de novembre fa palès que un organisme públic com l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) està sotmès a pressions i interessos econòmics i polítics, que representen conflictes d’interessos que podrien qualificar-se de delictius. Els dictàmens de l’ACA que autoritzen construccions en indrets amenaçats per inundació estan en aquests moments sota sospita. I més encara quan la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, va anunciar fa tot just un any una revisió dels mapes d’inundabilitat de Catalunya, promesa que s’està endarrerint una i altra vegada. Ja en aquella ocasió des d’Ecologistes en Acció i la PUI vam advertir que exigim independència de les expertes que realitzin aquesta revisió perquè ens sospitem la total submissió a interessos privats.
Governs o promotors immobiliaris?
Molts ajuntaments d’aquest país actuen com a promotors immobiliaris, i l’actual govern de la Generalitat segueix entestat en projectes absurds i de conseqüències devastadores per a l’entorn natural, el territori i el poble de Catalunya, tot al servei dels interessos del capital.
Recordem, com explica el documental emès ahir Alerta Inundable, que des de les diverses plataformes i Ecologistes en Acció, dins de la campanya PUI, hem adreçat requeriments a tots els responsables (alcaldes/esses, director de l’ACA i consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica) perquè aturin els projectes urbanístics en zones amb risc d’inundabilitat. Ja estan avisats que actuarem per la via judicial en cas que un esdeveniment relacionat amb aiguats i inundacions, quelcom que pot passar en qualsevol moment, provoqui danys greus. Tant de bo el sentit correcte i la raó s’imposin i no calgui arribar fins a aquest punt.
Declaració d’Ecologistes en Acció
Si la ACA se vende es porque hay
ayuntamientos que la compran

Luis Candelas
Lo más interesante, en mi opinión, del reportaje de Sense Ficció que programó TV3 el martes 11 de noviembre por la noche —y del que se ha ido hablando tanto, antes y después de su visionado—, no fueron las zonas inundables urbanizadas, algunas desde los años 60, sino la corrupción instalada en la Agència Catalana de l’Aigua (ACA), que ha ido permitiendo a lo largo de este siglo XXI la proliferación de estas barbaridades urbanísticas.
Frecuentemente se da al urbanismo depredador de los años 60-70 la culpa de todas las desgracias posteriores, de la saturación urbana, de la mala calidad de los edificios, de la recalificación de los suelos, del caos de los trazados urbanos y, en última instancia, de las catástrofes derivadas de todo tipo, entre ellas, del riesgo de inundación. A menudo, se olvida que aquella época de dictadura férrea estaba construida sobre el derecho de unos cuantos a enriquecerse sin trabas burocráticas o éticas y sobre la base de la explotación de los más pobres a todos los niveles: en el trabajo, en su vida diaria y en el lugar donde residir.
La Transición vino para colocar a España en el mundo, pero sin exigir demasiadas cuentas. Los únicos que podían exigir cuentas eran los pocos que se activaron cuando Europa se puso a nuestro lado, pero tampoco se trataba de hacer ninguna revolución, sino simplemente de hacer lo que se hizo: cambiar alguna cosa para que el resto cambiara muy poco. Entre lo que cambió algo, la posibilidad de elegir directamente a nuestros representantes y, en los ayuntamientos, elegir a la gente que se suponía que sufría nuestras mismas condiciones de vida. Si sufrían nuestros déficits y eran de los nuestros, las ciudades tenían que cambiar necesariamente para bien. Algo se hizo, sobre todo, ordenar el desorden. Y poco más. Los nuestros enseguida aprendieron a ser como los otros y sus déficits pronto dejaron de ser los mismos que nosotros lamentábamos. Sus déficits ya no eran de espacios libres, de edificios insalubres y de pésima calidad de vida, sino de votantes y de honores. Y hacia ahí se inclinaron. Se inclinaron tanto, que descubrieron con el tiempo que nos tenían enfrente.
Construir en cualquier sitio
Y como nos tenían enfrente, actuaron exactamente igual que los que teníamos enfrente en la década de los 60. Trabajaron para que los ricos siguieran especulando y para seguir convirtiendo el suelo de todos en el mercado de los poderosos. Como el suelo es finito —como lo será el petróleo de aquí a nada según se harta de explicar el amigo Turiel— se optó por dejar construir en cualquier sitio, como antes, y entre los sitios en los que se dejó construir estaban las zonas inundables que ya eran inundables entonces pero que ahora han aumentado y se han extremado por el cambio climático y la cada vez más explosiva escasez de suelo.
Había un instrumento que Europa diseñó para evitar catástrofes de futuro y que aquí —en Catalunya— se impuso como se imponen todos los instrumentos, a base de leyes, solo que aquí los instrumentos se modelan y se modulan, a gusto del consumidor. Nació en el año 2000 la Agència Catalana de l’Aigua para determinar técnicamente como preservar suelo peligroso y ahora —ahora no, hace lustros— hemos descubierto que es una agencia corruptible y al servicio de los de siempre.
Hasta ahora mismo. Porque me ha dado por mirar el mapa de Catalunya de zonas inundables en su propia web, y acabo de descubrir que buena parte de la ribera del Llobregat es inundable pero, en l’Hospitalet, la zona inundable se acaba como por ensalmo en Bellvitge y hay un insólito oasis, exactamente donde se piensa construir el Biopol-Gran Via.
Construir en zonas inundables
Los activistas contra la barbaridad del plan especulativo de Gran Vía —Beneficis I Oportunitats Per Operacions Lucratives (Biopol)— ya han avisado de que se va a construir en zona inundable, una zona que tiene exactamente la misma cota de la zona que la rodea y que la sospechosa ACA considera un islote en medio del posible escenario catastrófico del río desatado.
Que la ACA se haya vendido tantas veces apareció como una terrible verdad el otro día en TV3. Que quienes compran los informes favorables del ACA son los mismos que programan el suelo desde los ayuntamientos, lo venimos denunciando desde hace décadas. A ver si las consecuencias de la desgracia de Valencia son capaces de meter el dedo de la justicia en la llaga de la corrupción, en todos los lugares donde hay peligro de muerte cuando el agua se desborda. Si fuera así, las anunciadas obras del plan especulativo de Gran Vía no comenzarían el próximo año. No comenzarían nunca…

