La nostra mirada de vegades cerca el mirall per assegurar-nos que la imatge que donem és la que personalment creiem que projectem. Ultra el narcisisme i els seus excessos, de vegades la mirada reflectida també ens reporta coses que ni som capaços d’albirar i, per tant, no podem acceptar. Per aquest motiu, com que no sóc economista ni gestor aeroportuari, goso desafiar l’esguard dels què, des del poder però igualment des de la ignorància ambiental més superlativa, consideren la llacuna de la Ricarda com una bassa artificial d’ànecs que es pot suprimir. Aquesta llacuna és Reserva Natural Parcial des de 1987 per Decret del Govern de Catalunya, està integrada en el Pla d’espais d’Interès Natural (PEIN) i està reconeguda com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) en base a la Directiva d’ocells de la UE des de 1994. És a dir, tan prescincidible no serà si fa tants anys que té reconegut un nivell de protecció alt en base a la normativa específica. Aquest exercici que proposo en aquestes línies ens proporciona una visió simètrica a la idea de dessecació i aterrament de l’aiguamoll per allargar una pista preexistent de l’aeroport Josep Tarradellas, bastir-ne un camp aeri ampliat i probablement també una tercera terminal (tot i que ja en tenim dues).
Aquest mirall intercalat al davant dels profetes del ciment em porta a suggerir amb el mateix poc rigor i barra que ja és hora de desmantellar íntegrament l’aeroport del Prat de Llobregat, cosa que crearà també molts llocs de treball. Les pròpies empreses que ara aboguen pel contrari, seran les mateixes que en resultaran adjudicatàries. Al cap i a la fi la perícia per construir és la mateixa que per deconstruir. Els mil i escaig milions d’euros de cost previst per a l’ampliació, amb aquesta solució serà menor i es podran destinar –en part– a millorar els sous dels nostres sanitaris (per exemple). Barcelona sempre serà una ciutat provinciana i mai no podrà competir amb Madrid, la capital. Per tant, amb aquesta solució acabarem amb una despesa molt gran de manteniment. Els ciutadans anirem allí amb l’AVE (que cal amortitzar perquè certament és caríssim) i agafarem els vols. De pas, restaurarem tota la zona humida prèvia als camps d’aviacions dels anys 20 i reapareixeran la Volateria, la Roberta, l’Illa i el Pas de les Vaques per a ús i gaudi dels catalans. El cost de manteniment serà increïblement baix i només precisaria d’uns pocs empleats amb sous precaris (com els que ara tenen els treballadors dels espais naturals protegits). Els ocells en migració podran aturar-se al Delta sense risc de ser engolits per una turbina d’un avió en maniobra d’enlairament o aterrament. Allunyarem així la desaparició de la llacuna de la Ricarda i aconseguirem que el Remolar torni a funcionar com el que és: una llacuna litoral. Tot són avantatges.
En resum, una proposta simètrica amb manca de seriositat i contenint vàries mentides com a punt de partença, però que ens interpel·la sobre el dolorós tabú polític (i econòmic): segueix essent absurd competir en infraestructures amb la capital de l’Estat. A més: ampliar, amb quin objectiu? Dur més turistes a Barcelona? Més encara? I un altre afer punyent: no ens queixem amargament del centralisme madrileny? Doncs potser que ens llambreguem també al mirall des dels altres aeroports catalans…
Després estan els aspectes ambientals ben coneguts pels ciutadans: què explicarem als nostres joves? que està bé ser ecologistes en un lloc ben llunyà com l’Amazònia perquè a casa, la pela és la pela? Donarem lliçons de sostenibilitat anant amb patinet elèctric per la terminal? La nostra lluita contra el canvi climàtic es limitarà a obligar als nostres diputats a anar en bicicleta al Parlament? Muntarem un servei d’autobusos d’hidrogen a la terminal 3 per a què s’hi pugin els ocells en migració i s’estalviïn 150km de trajecte fins al delta de l’Ebre?
Espero que alguna institució pública tingui el cap sobre les espatlles per desestimar aquesta sortida en tromba de tot el sector del fonamentalisme del creixement que just acabat l’estat d’emergència va generar aquest fals debat. Em temo que és una esperança purament retòrica, veient com van les coses… Bàsicament estem comprometent quelcom que hem de començar a assumir: no som ningú per destruir el patrimoni que hem rebut dels nostres avantpassats. Som simples dipositaris que el transmetrem a les futures generacions i així successivament. Es tracta què durem com a civilització però, sobre tot, com a espècie. Altrament escurcem la nostra viabilitat…
Noticia relacionada:
Comissió Europea proves contundents del fracàs de les mesures ambientals al Delta del Llobregat
