L’accés a un habitatge digne i assequible és un dret humà reconegut a la Carta Social Europea, la Declaració Universal dels Drets Humans i la Constitució Espanyola. Tanmateix, la realitat del continent contradiu aquesta proclamació: en el marc de l’espai econòmic europeu, l’habitatge és tractat més com un actiu financer que com un dret fonamental. Dues lògiques incompatibles que fan de l’accés a l’habitatge una de les principals preocupacions de les societats europees.
No es tracta d’un episodi puntual ni d’una fallida del mercat, és una crisi sistèmica que posa en qüestió la base del model social europeu. I en aquest escenari, les metròpolis s’han convertit en el veritable camp de batalla, tant per la intensitat amb què es manifesta la crisi com pel potencial transformador que acumulen per buscar les solucions.
A la regió metropolitana de Barcelona, prop del 40% de les llars llogateres destinen més del 40% dels seus ingressos a l’habitatge i la gran majoria no tenen cap expectativa de ser propietàries, ni per heretar un pis, ni perquè tinguin la capacitat financera i estalvis per comprar-ne un. Aquest escenari no és exclusiu del nostre territori, es repeteix a Atenes, Bolonya, Budapest, Dublín, Gent, Leipzig, Lisboa, Lió, Paris, Roma, i Varsòvia, on les administracions locals i els moviments socials reclamen eines per intervenir un mercat especulatiu i financiaritzat.
Davant d’un mercat globalitzat, especulatiu i desarrelat, són precisament els governs locals i metropolitans —els més propers a la vida quotidiana de la gent— els qui estan proposant respostes més ambicioses i tangibles. I ho fan, sovint, sense tenir ni les competències ni el finançament suficient per dur-les a terme.
La paradoxa europea: creixent exclusió en el continent del benestar
Europa presumeix de ser el continent del benestar, però el mapa residencial europeu mostra una altra realitat, una on creix l’exclusió habitacional fins i tot en països amb una llarga tradició d’intervenció pública.
Només el 10% de la població europea viu en habitatge social o subvencionat. Des del 2015, els lloguers han pujat més d’un 15%, mentre que els salaris ho han fet només un 7%. El 2024, un 10,6% de les llars urbanes dedicaven més del 40% de la renda a l’habitatge, percentatge que baixa al 7% en zones rurals. I el pes d’aquesta crisi és desigual: castiga especialment les llars amb menys ingressos, les persones joves, migrades, monoparentals i en situació de vulnerabilitat.
Però si el problema té una escala europea, també hauria de tenir una resposta a la mateixa escala. L’European Housing Action Plan, elaborat per l’aliança Mayors for Housing i presentat recentment a la Comissió Europea, recull propostes concretes per fer front a l’emergència residencial i a la crisi d’assequibilitat, buscant influir en el primer Pla Europeu d’Habitatge Assequible, previst per al 2026.
Però aquest full de ruta no pot quedar-se en una mirada centralista de les grans capitals. La crisi d’habitatge, per la seva naturalesa sistèmica i territorialment desigual, traspassa amb força les fronteres administratives i arriba fins als barris perifèrics, les ciutats mitjanes i els municipis dormitori o universitaris que conformen el teixit real de les metròpolis. És aquí —en la quotidianitat d’una regió metropolitana fragmentada però interdependent— on es juga, de veritat, el futur del dret a l’habitatge.
El repte metropolità: on la crisi es fa tangible
A la regió metropolitana de Barcelona, la crisi esdevé estructural: escassetat d’habitatge assequible, desqualificació d’HPO fins al 2050, pressió turística i acumulació d’immobles per usos més rendibles que el lloguer habitual. A més, les desigualtats socioeconòmiques es territorialitzen en un context amb habitatge públic insuficient (≈ 2%), generant una segregació residencial cada cop més accentuada, per l’esforç econòmic desmesurat que suposa viure a la metròpoli.
La missió de les metròpolis és crítica: han de garantir una oferta adequada i assequible d’habitatge, regenerar un parc existent antic i energèticament ineficient, i alhora regular l’especulació per prioritzar els usos residencials. Si aquesta missió fracassa, les conseqüències s’estenen traspassant els límits de la capital: condicions de vida precàries, desplaçament de població treballadora a zones perifèriques, segregació social, pèrdua d’atractiu econòmic i riscos climàtics.
Per poder respondre a aquesta complexitat, les metròpolis necessiten instruments, competències i recursos a l’alçada del repte. I això només és possible si els Estats i les institucions europees les reconeixen i reforcen el seu paper central en la política d’habitatge. No és només una qüestió de subsidiarietat: és una necessitat estructural per protegir allò que fa Europa habitable.
De Dublín a Barcelona: el valor de les aliances per activar el dret a l’habitatge
Moltes metròpolis europees han entès que la crisi d’habitatge no es pot abordar des d’una visió localista, sinó des d’una mirada metropolitana que integri el conjunt dels municipis interdependents. Algunes d’aquestes experiències van ser presentades durant l’International Social Housing Festival 2025 a Dublín.
És el cas de la Metròpolis de Lió i la Metròpolis del Gran París, que tenen competències plenes en habitatge i les exerceixen de forma coordinada sobre tot el territori metropolità: 58 municipis en el cas de Lió i 131 en el cas del Gran París. Aquesta escala supramunicipal els permet desenvolupar una planificació conjunta, activar instruments propis i impulsar projectes que no tindrien el mateix impacte si s’executessin només des de la ciutat central.
A Lió, per exemple, s’ha impulsat la creació de la cooperativa mixta “Logement d’abord”, que adquirirà i rehabilitarà 350 habitatges del parc privat per convertir-los en habitatge social, amb suport del Banc de Desenvolupament del Consell d’Europa i una inversió inicial de 1,6 milions d’euros. A més, tant a Lió com a París, s’estan desplegant iniciatives inspirades en els Community Land Trusts, com la “Foncierè Solidaire” i el sistema de tinença “Bail Réel Solidaire”, que permeten separar la propietat del sòl i de l’habitatge, per garantir preus assequibles a llarg termini i evitar l’especulació.
A Viena, —cas emblemàtic—, gairebé el 50% de la població de la ciutat viu en habitatge social de titularitat municipal o de cooperatives subvencionades. No obstant això, aquest model d’èxit s’aplica exclusivament dins dels límits del municipi ja que no existeix una entitat metropolitana amb competències d’habitatge que cobreixi l’àrea urbana estesa. Aquesta manca de governança metropolitana limita l’impacte redistributiu del model més enllà dels 23 districtes vienesos.
Aquestes experiències comparteixen tres elements: governança pública forta, aliances estables i finançament estructural. També demostren que cap ciutat por avançar sola i que per garantir el dret a l’habitatge a escala europea, cal reforçar les metròpolis com a espais clau d’innovació, coordinació i acció estructural.
Europa no pot quedar-se a la banda
Tot i que les competències en habitatge són principalment estatals i autonòmiques, la dimensió i la naturalesa de la crisi exigeixen una resposta europea coordinada i ambiciosa.
Cal que Europa passi d’oferir finançament dispers i assumeixi un paper actiu, establint objectius comuns, criteris socials vinculants i un fons específic per a l’habitatge assequible i social gestionat amb accés directe per part de les ciutats i les metròpolis. També permetent, i fins i tot impulsant, regulacions locals com el control de lloguers o la limitació dels usos turístics; i activar una plataforma europea d’inversió amb instruments financers adaptats a les necessitats reals del territori.
Cal que la política d’habitatge europea deixi de ser marginal per esdevenir un veritable pilar del benestar. I això només serà possible si s’escolta —i es dota de recursos— a aquells territoris que avui estan donant la cara a primera línia: les ciutats i les regions metropolitanes.
Al llarg de l’International Social Housing Festival celebrat a Dublín la setmana passada, es va parlar molt del poder de les històries. Però les històries només transformen quan es converteixen en política. I avui, la política d’habitatge necessita ser reescrita des dels territoris on la crisi es viu amb més intensitat.
Joan Ramon Riera, comissionat d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, durant la cerimònua de tancament de l’International Social Housing Festival 2025
Les ciutats i metròpolis europees no poden esperar i ja estan actuant. Estan comprant habitatges, rehabilitant barris, mobilitzant solars, adjudicant solars a cooperatives, posant límits als lloguers, convertint la resistència quotidiana en acció institucional. Però no poden fer-ho soles. Necessiten aliances, marcs legals, finançament estructural i voluntat política a totes les escales.
Reconstruir el dret a l’habitatge és una tasca col·lectiva i urgent. No comença ni acaba a Brussel·les, però tampoc pot quedar-se als marges dels barris. Cal una coalició multinivell i a totes les escales, perquè Europa no serà justa, ni democràtica, ni sostenible, si no garanteix el dret a l’habitatge.
